viure.cat

“Nou cas de violència de gènere: anciana brutalment apallissada pel seu jove pretendent”. Aquest és el titular de la premsa. Tot seguit s’amplia la informació: l’enèsim cas de violència de gènere s’ha produït aquest migdia, quan un jove, pretendent d’una dona major, li ha envergat catorze ganivetades. Per sort, la dona ha sobreviscut al brutal atac, tot i que està ingressada a l’UCI.

Els veïns no se’n poden avenir: “pareixia tant bona persona …”. Des de feia uns mesos ella l’havia acollit a ca seva i fins i tot li havia aconseguit treball en una empresa local. Segons informa la policia, la ira del jove s’hauria desfermat perquè al jove no li ha agradat el menjar que la dona li havia preparat.

Davant dels fets, els cinc fills d’un matrimoni anterior de la dona s’han dividit a l’hora de donar suport a la seva mare. Mentre uns han qualificat l’atac d’intolerable i han anunciat que emprendran accions, legals, això sí, uns altres es lamenten de que la seva mare no hagi preparat al jove pretendent el menjar que ell volia, i pensen que la seva mare hauria d’haver fet més pel jove, tant bona persona com és. Un d’ells ha manifestat que sa mare s’ho mereix perquè va ser ella qui li va regalar el ganivet.

El nom de la dona és Europa. Es desconeix el nom real de l’agressor, que feia servir un nom fals: Lis – l’Ham.

Decret Llei 5/2013, de 6 de setembre, pel qual s’adopten mesures urgents en relació amb la implantació, per a l’any 2013, del sistema de tractament integrat de llengües a les farmàcies de las Illes Balears.

Article 1. A partir del dia 1 de novembre de 2013, les farmàcies de les Illes Balears hauran de despatxar, com a mínim, un de cada tres clients en anglès, un en castellà i un en català.

Article 2. En totes les farmàcies serà obligació que hi despatxi el titular de la farmàcia, qui, a més haurà d’acreditar el nivell B2 d’anglès. El castellà se li suposa. El català no serà cap requisit.

Article 3. Un de cada tres clients, per ordre d’entrada a l’apotecaria, també s’hauran d’adreçar al/a la  farmacèutic/a, en anglès si volen obtenir el seu medicament.

Article 4. Aquells farmacèutics o apotecaris, així com els clients, que incompleixin aquesta normativa passaran a formar part de les Llistes Negres.

Article 5. Si al Consell Consultiu, òrgan integrat per juristes de reconegut prestigi, això sí, elegits majoritàriament per aquest Govern, se li ocorregués posar qualque emperò a aquest Decret, s’iniciaran els tràmits per a la dissolució d’aquest òrgan.

Article 6. En el cas que el Tribunal Superior de Justícia de les Illes Balears pogués suspendre l’aplicació d’aquest Decret, l’endemà mateix se n’aprovaria un altre en els mateixos termes, coma endavant, coma enrere.

Article 7. Aquest Decret romandrà obert a la introducció de qualsevol altra imposició i/o prohibició que se’ns pugui ocórrer, per molt forassenyada que pugui ser.

Disposició Addicional. Que es vagin preparant els pilots d’avió, perquè estam redactant un Decret per acabar amb el seu monopoli absurd. A partir de la seva entrada en vigor, seran els passatgers els qui elegiran, d’entre ells mateixos, qui ha de pilotar l’aeronau.

Disposició Transitòria. Mentre s’espera la redacció urgent d’altres decrets en aquesta mateixa línia, s’ha acabat això de que els professionals, pel simple fet de ser-ho, vulguin conèixer millor la seva matèria que el Govern, que per qualque cosa té la majoria absoluta.

Disposició Final. Aquells a qui no els agradi aquesta normativa, per molts que siguin, en cap cas seran representatius de la societat, i millor que callin o se’ls tindrà per simples manipulats polítics.

S’ha parlat i escrit tant sobre els apartaments de ses Covetes que convindria aclarir alguns aspectes importants.

L’atorgament de llicències d’obra no és un acte discrecional, sinó reglat. Això significa que des del moment en què un interessat presenta un projecte en sol·licitud de llicència d’obra, els tècnics han d’informar sobre si aquest projecte presentat s’adapta a la normativa urbanística vigent en aquell municipi. No hi ha la possibilitat, ni tècnica ni política, de poder decidir si aquell projecte agrada o no, sinó que l’Ajuntament està obligat a donar-li el tractament que correspongui d’acord amb el Pla General o Normes Subsidiàries de planejament.

Així, quan l’any 1992 un interessat va presentar el projecte dels apartaments de ses Covetes, els tècnics municipals el varen informar de la única manera possible, o sigui d’acord amb les Normes Subsidiàries de planejament de Campos, aprovades per la Comissió Insular d’Urbanisme de Mallorca, en sessions de 26 de març i 7 de juny de 1991. Com que el projecte complia les determinacions d’aquelles normes, es va informar favorablement. I també per això, la Comissió de Govern va acordar atorgar la llicència d’obres.

Aquest fet el reconeix el propi portaveu del PSM-EN a l’Ajuntament de Campos, Guillem Vidal, misser d’ofici, quan segons l’acta de la sessió del Ple de la Corporació de 20 de desembre de 2012 –aprovada per unanimitat-, diu textualment:
“Guillem Vidal indica que és cert que l’Ajuntament va atorgar la llicència en base a les NNSS del 91, però va fer una cosa malament, que és haver classificat aquells terrenys com urbans, tot i que l’aprovació definitiva la fes el Consell; per això el Consell també és corresponsable; està clar que l’Ajuntament va atorgar la llicència d’acord amb les Normes, però aquelles Normes eren il·legals”.

El mateix afirma la Sala dels assumptes contenciosos administratius del Tribunal Superior de Justícia de les Illes Balears, en la Sentència número 478, de 29 de maig de 2007, sobre la legalitat de la llicència en qüestió. Aquesta Sentència disposa el següent:
“La licencia 59/92, acuerdo originario del presente contencioso, concernía a terrenos que no aparecían clasificados como suelo urbano ni en el Plan General de 1974 ni en el Plan General de 1997, dándose el caso de que, primero, las Normas Subsidiarias de 1991, publicadas el 14 de mayo de 1994, en tanto que dichos terrenos se clasificaron ahí como suelo urbano, fueron declaradas nulas de pleno derecho por acuerdo del Pleno del Consell Insular de Mallorca en sesión celebrada el 4 de julio de 1994, acuerdo que ha sido declarado conforme a Derecho por la sentencia de la Sala 659/06, de manera que la licencia 59/92, privada así de la cobertura normativa que la legitimaba, incurría por tanto en el vicio de nulidad de segundo grado o anulabilidad que los demandantes pretenden que sea declarado en esta sentencia; …”

Així, el TSJIB reconeix que, en el moment d’atorgar la llicència, el maig de 1992, aquesta estava legitimada per la normativa vigent, les Normes Subsidiàries de 1991, aprovades pel Consell de Mallorca. Per això, la nul·litat és de segon grau, ja que la llicència no és il·legal per sí mateixa, sinó com a conseqüència de l’anul·lació de la normativa que la legitimava.

Posteriorment a l’atorgament de la llicència, el Consell, en sessió de 4 de juliol de 1994, va suspendre les NNSS en aquelles parcel·les concretes, i més tard el TSJIB les va anul·lar amb la sentència 659 de 26 de juliol de 2006.

Naturalment, el maig de 1992, ni cap tècnic, ni polític, ni ningú, podia endevinar que anys més tard la normativa en la qual es basava la llicència, seria declarada nul·la.

De tot això s’ha de concloure que, si algú va actuar de manera irregular, no varen ser els tècnics que varen informar el projecte ni els polítics que varen atorgar la llicència. No podien actuar de cap altra manera. En tot cas, s’hauria d’anar a cercar la irregularitat en l’aprovació de les Normes Subsidiàries de 1991, aprovades, com ja s’ha comentat, per la Comissió Insular d’Urbanisme, òrgan depenent del Consell de Mallorca, que és qui ostenta la competència en l’aprovació definitiva del planejament municipal de Mallorca.

Així, si es vol cercar responsables, s’hauria d’apuntar en la direcció correcte.

Partim d’una certesa: la celebració d’un contracte entre dues parts implica la subjecció d’ambdues parts al seu contingut, sense que cap de les dues pugui, sense consentiment de l’altra, modificar les clàusules del contracte.

Una altra certesa: hi ha una Llei i un reglament d’expropiació forçosa, on queda ben clar que qualsevol persona que sigui desposseïda dels seus béns o drets per part de l’Administració pública -naturalment per raó de l’interès general- serà indemnitzada en la seva justa mesura.

No en faltaria d’altra. De no ser així, estaríem davant d’una apropiació indeguda, d’un robatori, vaja.

La contractació de personal (funcionari) per part de l’Administració produeix l’efecte de l’adhesió del nou personal a les condicions que en aquell moment ofereix la pròpia Administració.

L’Administració, amb bon criteri, per a gestionar els interessos públics vols “els millors”, i per això els selecciona mitjançant unes dures oposicions, que els aspirants preparen durant anys amb un notable esforç intel·lectual, físic i econòmic, ja que no sol ser compatible la preparació adient d’unes oposicions amb la pràctica d’un treball remunerat.

El nou personal, després de superar les dures proves, on s’ha posat de manifest que s’ha seleccionat el millor personal possible, per a poder gestionar de la millor manera possible l’interès general dels ciutadans, ja sigui en matèria de sanitat, educació, seguretat, administració general, etc. , ingressa a l’Administració coneixent quines són les condicions que se li ofereixen. Per això va decidir optar a la plaça, es va preparar i, finalment va superar les proves. Potser amb unes altres condicions no hauria estat interessat en accedir a la funció pública i ja faria anys que treballaria al sector privat, on hauria pogut aconseguir fites laborals i econòmiques a les quals va renunciar per a preparar les oposicions.

L’Estat espanyol, com un estat de dret que –presumptament- és, respecte els béns i drets dels seus ciutadans. També els dels seus funcionaris. O no? Reflexionem-hi.

Un funcionari que va aprovar les oposicions, posem l’any 1990, ha vist com en repetides ocasions, i al·legant raons d’interès general, l’altra part contractant (o sigui, l’Administració) ha anat modificant les condicions de treball que se li varen oferir en el seu moment, i que va aconseguir fitar a través d’unes oposicions.

Però … oh, sorpresa! Resulta que per haver-li llevat drets a través d’aquestes “modificacions contractuals” no ha rebut cap indemnització.

Va començar en Felipe González, amb la supressió de la Mutualitat de Funcionaris de l’Administració Local (MUNPAL), després el mateix PSOE va seguir amb una congelació salarial fins llavors inèdita, es va continuar amb successives congelacions, fins que s’ha arribat al zenit amb el govern actual del PP: per si no bastava amb la congelació, ara ja van per una disminució salarial que en dos anys envolta un 20 per 100 de pèrdua de poder adquisitiu.

Seria lògic pensar que, annexa a la disminució salarial hi ha una disminució de la jornada laboral, o de les responsabilitats del personal. Idò no! Ben al contrari: menys sou, però més hores de treball setmanal, menys dies de vacances, i la mateixa responsabilitat.

Algú s’imagina que en haver encarregat una porta a un fuster per 100 euros, en estar acabada el comprador li digui “idò ara només et pagaré 80 euros i, a més, m’has de fer una persiana inclosa en el preu”? Increïble.

Amb aquesta expropiació forçosa que pateixen els funcionaris dels seus drets, no hi ha cap indemnització, ni previsió en un futur, ni res que se li assembli. Cosses i galtades. Molt bé. I per si no n’hi ha prou, aquells que peguen les cosses i galtades són precisament els culpables, els qui varen crear la crisi econòmica, que ara esgrimeixen per atropellar el personal: els polítics.

Si l’Administració considera que les condicions del seu personal han de ser diferents, les pot canviar, però no pel personal ja existent, sinó per aquells que vulguin entrar amb les noves condicions. A cada treballador se li han de respectar les clàusules del contracte existents en el moment en que firma l’adhesió mitjançant l’aprovació d’oposicions.

Els polítics poden maquillar aquest retorn a l’esclavitud així com vulguin, fins i tot el Tribunal Constitucional es pot fer el suec, tenint en compte que són els mateixos polítics els qui manipulen la judicatura (tornem-hi amb la divisió de poders), poden disfressar la malifeta com a legal. Però mai serà legítim. Com a l’Alemanya nazi, que era legal matar jueus, però mai legítim. La legitimitat està per damunt de les lleis.

Entenc que qualsevol persona de seny que llegeixi això, sigui aquí o la conxinxina, pensarà que no pot ser mai, o que m’he begut l’enteniment. Idò sí, és així de cert i de clar.

I tot això, als ciutadans com els afecta? Els resol la crisi? Això és el més fotut de tot, ja que no només no resol la crisi, sinó que l’augmenta, ja que si els funcionaris perden poder adquisitiu, hi ha una pèrdua significativa de les vendes de qualsevol producte. La roda, sense oli, no roda bé.

Me faran tornar boiet.