viure.cat
Acab d'encetar aquest bloc sense altra pretensió que compartir vivències, aficions, sensacions, opinions ... i el que surti. Salut i sort!

Un dia qualsevol, el mecànic tanca el taller abans d'hora, perquè ha d'anar a donar el condol a la família del difunt; ja tornarà després per acabar d'arreglar aquest camió que ha d'estar llest per demà a primera hora.
Mentrestant, uns pares deixen els seus fills, encara massa petits per quedar sols, amb els veïns perquè també han d'anar al condol.
Un altre deixa el sopar al foc, o el forn encès.
Els dies de funeral, a cada casa es repeteixen les mateixes històries d'una manera o altra.

Només seran 10 minuts. Uns i altres aviat tornaran al seu lloc, havent complit amb el costum del poble de retre el darrer adéu a un veí que ens ha deixat.

Ningú compta amb un contratemps: hora de començar el condol -que en aquest poble es dóna des de sempre, de tota la vida, un quart d'hora abans del funeral- un vicari acabat de sortir de la fàbrica anuncia que la família del difunt –que han tornat des de Palma expressament pel funeral, sortint del seu exili voluntari- li ha demanat que el condol enlloc de ser abans del funeral sigui després, per donar temps a no sé qui a arribar des de Palma; el vicari afegeix que els ha contestat que naturalment, que cap problema, per educació –diu-.

Murmuri general d'estupefacció. Fins i tot el gruixut marès de les parets de l'església s'enrojola fins a cruixir, de vergonya i desesperació.
Tothom mira el rellotge, escandalitzat. Molts, després de mirar de reüll una coral que la família ha importat expressament des de Palma i que fa preveure una celebració llarga, abandonen la Domus Dei per tornar als seus deures, que havien ajornat per deu minuts, però que no poden esperar hora i pico. No han pogut donar el condol, ja que abans tampoc hi ha hagut vetlla al cementiri municipal, com també és habitual.

Potser aquest flamant vicariet hauria de revisar conceptes com tradició, costum ancestral, poble i educació. Gràcies a la seva decisió, enlloc d'assistir a l'enterrament d'un difunt, es va assistir al trencament d'una norma que es tenia per immutable, un costum immemorial, un onzè manament. Requiescat in pace.

Mercè Rodoreda començà Mirall trencat a Ginebra l'any 1968 i l'acabà a Romanyà de la Selva el 1974. És una novel·la madura, contada des dels diferents personatges com a trossets trencats del mateix mirall. Si un personatge té més pes que la resta, diria que és n'Armanda, la minyona fidel de Teresa Goday, o la senyora Teresa de Valldaura.

Només hi ha un personatge amb més protagonisme que aquest, del que tan sols no se'n parla directament, però que és l'autèntic eix de la història: el temps. El temps que ens consumeix a tots i a tot. El temps que passa com el vent gèlid del nord i se'n du tot el que troba al seu pas. No deixa ni rastre. No queden ni les rates.

És una història trista, molt trista. És admirable com l'autora va teixint una teranyina que acaba per envoltar el lector d'una tristesa immensa fins a la paralització absoluta. Ens estaborneix com una bufetada forta, seca, tot i que no inesperada. I quan volem reaccionar ja és massa tard, tot ha passat. Tenc la sensació que, sense ser la voluntat de l'autora, Mirall trencat és un al·legat al Carpe diem.

Tot i que l'atmosfera no és del meu gust, l'art de l'autora fa que tot sigui preciós, convertint la lectura en el plaer que és la bona literatura.

No he vist la sèrie que se'n va rodar per a televisió, ni tenc intenció de veure-la; m'ha dit en Sebastià –qui m'havia recomanat aquesta novel·la- que el paper de n'Armanda el fa n'Emma Vilarasau, i no és precisament la meva actriu preferida, ni s'assembla per res a la "meva" Armanda de Mirall trencat.

Excel·lent novel·la, absolutament recomanable.

Per quants carrers l'home haurà de passar
abans que se'l vulgui escoltar.

Diguem quants mars li caldrà travessar
abans de poder descansar.

Fins quan les bombes hauran d'esclatar
abans que no en quedi cap.

Això, amic meu, tan sols ho sap el vent,
escolta la resposta dins del vent.

Quants cops haurà l'home de mirar amunt
per tal de poder veure el cel.

Quantes orelles haurà de tenir
abans de sentir plorar el món.

Quantes morts veurà al seu entorn
per saber que ha mort massa gent.

Això, amic meu, tan sols ho sap el vent,
escolta la resposta dins del vent.

Fins quan una roca podrà resistir
abans que se l'endugui el mar.

Quant temps un poble haurà de patir
per manca de llibertat.

Fins quan seguirà l'home girant el cap
per tal de no veure-hi clar.

Això, amic meu, tan sols ho sap el vent,
escolta la resposta dins del vent.

Estic empegueït de confessar-ho, però fins ara no havia llegit res de na Mercè Rodoreda. Vaig demanar al meu fill Sebastià si me deixava La plaça del diamant –que ell havia llegit per a un treball de l'escola-, però com que me va recomanar que començàs per Aloma, ho he fet així.
Cal dir que l'obra original la va escriure a Barcelona l'any 1936, i aquesta edició està revisada per ella mateixa a Ginebra l'any 1968.

Més que una novel·la, podria dir que és poesia escrita en prosa. És una font de la que brolla tendresa i innocència, fins a topar amb la crua realitat, que tot ho esvaeix, que ens obre els ulls que voldríem tenir ben clucs. Aloma passa d'adolescent a dona a força de cops, des d'una innocència i una sensibilitat exquisida.

Na Mercè diu: "El cel tenia un blau desmaiat". Oh!
Jo diria que Aloma té un color de cendra banyada, oblidada, trista, crua i real. Dins d'aquesta cendra, però, hi ha colgada una espurna encesa. Qui sap si pot fer renéixer l'esperança en Aloma. No ho sabrem mai.

Veig que hauré de fer cas al meu fill, a l'hora d'escollir els llibres. Bona elecció.

La setmana del 14 al 20 de setembre va ploure 103 litres per metre quadrat a Ses Salines, i ahir, de cop, 98 litres més. Això, afegit a l'aigua que arribava arrabassada des dels pobles veïns, on també havia fet llarg, va fer tornar desbordar els torrents de Campos i Ses Salines. Ja tornam a tenir carreteres tallades, parets enterra, soterranis inundats i un caramull de rompudes d'aparells elèctrics pels llamps que varen caure sense treva tota la nit i pràcticament tot el dia d'ahir, 28 de setembre. Al menys, aquesta vegada no hi ha hagut desgràcies personals.
Amb l'estiu llarg i ample que ens ha socarrat de dalt a baix, no l'ha feta que no me pensàs.

Les condicions són les idònies: humitat i calentor.
La pleta està que bull i ja es comencen a veure senyals del que pot ser una bona anyada d'esclata-sangs.
Per ara nomes he vist bolets. El problema és que no les conec, i com que no sé si són comestibles o no, no les toc.
La predicció meteorològica diu que aquests dies tornarà a ploure, i seguirà la calor. Si això es compleix haurem de retre qualque visita als agres, a veure si hi podem trobar qualque esclata-sang.

Pilar Rahola analitza amb detall, rigor i precisió la situació de la dona dins dels diferents àmbits de la societat occidental, des de la nova relació amb elles mateixes, amb la parella, amb el sexe, amb els fills, amb la cultura, amb les religions o amb el poder, entre d'altres aspectes.

Combina dades objectives amb opinió, però es tracta d'una opinió fonamentada en fets o indicis, mostrant-se en tot moment prudent i moderada. Insisteix en què l'alliberament de la dona passa necessàriament per una nova educació de l'home, des de la igualtat com a normalitat, no imposada ni autoimposada, sinó per convenciment.
Tenint en compte que es tracta d'una obra editada l'any 2000, vull fer esment de la predicció següent: "Als Estats Units abans hi haurà un president negre que una dona presidenta". Ja hi és, i en el camí hi va deixar una dona candidata.
En qualsevol cas, d'ençà del 2000 fins avui la relació de la dona dins dels diferents àmbits socials i personals ha canviat, en el món occidental. No s'ha arribat a l'enfront, ni de bon tros, però s'està en el bon camí, si ho valoram en general, llevat d'aquelles excepcions de les que, malauradament, encara som testimonis.

Potser només hi posaria un però: l'autora insisteix en la importància i la necessitat que la dona pugui elegir; hi estic d'acord; però fa llenya del paper de na Marta Ferrusola, sense atorgar-li el benefici de l'elecció. Potser en aquest cas na Pilar es deixa endur per la passió política ¿o és que l'autora sap si aquesta senyora ha elegit o no, ser així com és i representar el paper de primera dama tal com ho va fer, i fa, o si li va ser imposat? Naturalment jo tampoc ho sé, però pot ser perfectament que ella ho hagués elegit així, n'estic convençut. I quan podem elegir ja sabem que a plaça tot es ven, per tant s'ha de respectar l'elecció de cadascú, sigui quina sigui.
En tot cas, no passa de ser la meva opinió, que sotmet a qualsevol altre criteri que pugui exposar-se com a millor fonamentat.

En definitiva, es tracta d'un bon llibre, ben pensat i raonat, ben construït i ben explicat.

Així com fins ara he vengut anunciant quin llibre estic llegint, per en haver acabat comentar-lo, he decidit canviar aquest aspecte. Ara no ho anunciaré, i ja en publicaré la meva opinió quan hagi acabat, si trob que s'ho paga.

Que tengueu una bona lectura.

Dia 6 de setembre de 1989 va esclatar una tempesta de pinyol vermell damunt del llevant de Mallorca. Aviat es va convertir en un escenari dantesc, carreteres tallades, torrents desbordats, la platja xapada per una correntia d'aigua rogenca que s'enduia cap a dins la mar tot quant trobava al seu pas. Cotxes damunt ametlers, parets enterra, bestiar arrossegat i mort. Cases on els mobles nedaven, fins i tot les geleres pegaven de paret en paret. En un hotel, contruit dins del llit d'un torrent a Portocolom, hi hagué tres treballadors morts. Barques de salvament i qualque helicòpter hagueren d'enfrontar-se al temps en tasques de rescat de gent, que havia quedat immobilitzada entre corrents d'aigua. Avui fa 20 anys.
El peu d'aquesta foto de premsa indica erròniament dia 9, quan va ser dia 6 de setembre de 1989.

Ni sóc meteoròleg, ni en tenc coneixements, però amb aquests mesos infernals que hem patit –que no sé quan acabaran-, sense que hagi caigut cap gota d'aigua des de fa molts mesos, no em vendria gens de nou si aquest setembre tornàs a fer qualque endemesa.

Qualcú no coneix na Pilar Rahola? ¿És necessària aquesta pregunta? Començ la seva obra "Dona alliberada, home emprenyat" amb ànim de divertir-me, més enllà del respecte, jo diria que des de la complicitat. També sent curiositat per saber en quin tipus d'home dec estar inclòs, si és que som capaç de reconèixer-me. De moment, la dedicatòria diu: "Als meus homes. Als amics, que no sempre estan desconcertats. Al pare, que em va fer una dona lliure. Al meu fill Noè, que serà l'home nou. I al Robert, que és un gran mascle, perquè sap ser un home". Això promet.

He acabat El nas de Mussolini, d'en Lluís-Anton Baulenas. L'acció d'aquesta magnífica novel·la se situa a un poblet dels Pirineus, sense grans aventures, sense gaire acció ni renou, sinó que intenta acostar-nos a les persones. I fins on les idees poden influir en les persones. Posa de manifest, una vegada més, que les idees només poden ser bones quan estan al servei de les persones, però no al revés, ja que en cas contrari són nocives, i es converteixen en una gran mentida. Una mentida inútil. Una història molt ben treballada, des del plantejament fins al desenllaç, sense llacunes, no li sobra ni li falta res. Escrita amb un estil excel·lent, es fa senzilla de llegir. Tot un plaer.