viure.cat
Acab d'encetar aquest bloc sense altra pretensió que compartir vivències, aficions, sensacions, opinions ... i el que surti. Salut i sort!

Possiblement sigui el meu plat preferit, però no havia provat de fer-lo mai. Avui, ja que tenim festa local –com que sant Julià va caure en dissabte, i ahir va ser el dia de les Illes Balears, es va triar aquest cap de setmana llarg-, he decidit posar-me a la cuina. M’ha agradat, però en tornar-hi faré un petit canvi, que ja introduesc a la recepta que transciuré.

El millor bacallà amb allioli gratinat que he menjat mai és a Barcelona, a Casa Jacinto, on sempre que hi vaig en deman, amb uns calamars a l’andalusa d’entrants i bescuit glacé amb xocolata calenta de postres; mmmmm ... de cine.

Ingredients (per a 4 persones):

4 lloms de bacallà dessalats, grossets

250 ml. de maonesa

5 alls

4 pebres del piquillo

Preparació:

Els lloms de bacallà, si estan congelats, es poden descongelar ràpidament al microones, amb uns 5-6 minuts a màxima potència.

Dins d’una paella amb abundant oli, es fregeixen els lloms de bacallà, amb la pell per amunt; només al final se’ls dóna la volta per fregir uns segons la pell.

Es piquen els alls ben menuts, i es mesclen amb la maonesa; jo ho he mesclat dins d’un tassó.

Es posen els lloms de bacallà dins d’una font, es cobreixen amb la maonesa d’all, i s’hi afegeixen els pebres del piquillo.

Es gratina uns 10-12 minuts al forn a 150 graus.

Al plat de la fotografia, enlloc de posar pebres del piquillo, he fet aquesta salsa: es piquen 4 pebres del piquillo, una cullerada de tomàtiga i dues cullerades de nata. Però això és el que canviaré la propera vegada.

Bon profit!

CocaRock

Aquests dies no hi ha cap reunió, ja sigui a una taula d'un Consell d'Administració o una taula d'un cafè, on no es parli de la jubilació.
Al meu entendre, el sistema actual té una sèrie de mancances, que es poden resumir en dues: per una banda la relació entre el que es cotitza i la quantia de la pensió, i per altra banda les condicions que s'han de complir per tenir dret a percebre una pensió. Intentaré explicar-me.

Per a calcular la quantia d'una pensió de jubilació es té en compte el que s'ha cotitzat els darrers 15 anys; els anteriors no compten per a res; o sigui, que a una persona de 45 anys, que fa 20 anys que cotitza, no li serveix per a res el que ha pagat fins ara, és com si hagués llançat els doblers a la mar. ¿És just? Evidentment no.
De fet, es dóna el cas que una persona que comença a cotitzar als 50 anys, i una altra que va començar als 25, tenen dret a la mateixa pensió, quan una ha estat pagant 25 anys més que l'altra.
Això s'hauria de corregir, perquè la justícia implica tractar igual els casos iguals, i diferent els casos diferents.
Així, seria més just calcular la pensió de jubilació en funció dels anys i les quantitats que s'hagi cotitzat en tota la vida laboral, i no només els darrers 15 anys.

A més, ja que el tema d'actualitat és l'edat de jubilació, el que convindria és posar dues condicions per a poder cobrar una pensió de jubilació amb tots els drets: haver complit 65 anys (no com ara que molts cobren pensions abans), i que a més s'hagi cotitzat un mínim de temps, que podria ser, per exemple, de 35 anys.
En el cas de complir aquestes dues condicions, s'ha de tenir dret a una pensió de jubilació, ben merescuda, amb tots els drets econòmics, percebent el 100 per 100 de la pensió que correspongui.
En el cas que es compleixi només una d'aquestes dues condicions, s'hauria de poder jubilar, amb una reducció proporcional de la pensió.
I no s'han de poder jubilar mentre no es compleixi, al menys, una d'aquestes dues condicions.

D'aquesta manera també es solucionaria l'altra de les mancances que esmentava al principi; si una persona ha cotitzat, posem per cas, des dels 30 fins als 50 anys, i es queda a l'atur, o decideix sortir del que coneixem com a món laboral per dedicar-se, per exemple, a cuidar els majors o els menuts de la família, en aquests casos, en arribar als 65 anys, aquesta persona hauria de tenir dret a percebre una pensió, proporcional al temps i la quantitat que va cotitzar, i així no hauria perdut tot el que va pagar aquells 20 anys de cotització. Amb el sistema actual, aquesta persona hauria cotitzat 20 anys i en arribar als 65 no tendria dret a cap pensió. Entenc que tothom que hagi cotitzat –encara que faci anys que va deixar de cotitzar- ha de tenir dret a una pensió, en funció del temps i quantia cotitzats.

Lògicament, la quantia d'una pensió d'una persona que es jubili als 65 anys amb 35 anys o més de cotització, ha de ser diferent d'una altra que, aportant igual quantia, només hagi cotitzat 20 anys. De la mateixa manera que la pensió d'una persona que decideix jubilar-se en haver cotitzat 35 anys, però encara no ha complit els 65, també ha de tenir una reducció proporcional de la pensió. És una simple regla de tres, en arribar als 65 anys, si per assolir una pensió del 100 per 100 s'ha d'haver cotitzat 35 anys, per haver-ne cotitzat 20 l'import de la pensió serà del 57 per 100.

En qualsevol cas, el que és evident és que una persona, en haver complit 65 anys i cotitzat durant 35 anys, s'ha guanyat a pols una ben merescuda jubilació amb pensió inclosa. Faltaria més!

He perdut el compte. De les trobades, i de la gent que he conegut a tants dinars i sopars de retruc.net.
Començàvem l'estiu de 2006 al restaurant El Sol a sa Coma, després n'han seguit molts més: son Bascós a Montuïri, sa Creu, Pollença, Menorca, Santa Maria, Santa Eugènia, Inca, Llucmajor, Lluc, Caimari, sa Colònia de Sant Jordi, i darrerament n'hem fet una sèrie a ses Torres, a Ariany, com avui.
Això sense comptar els que hem fet a cases particulars entre amics que hem trobat en aquesta gran web del truc online.
A cada trobada sempre hi ha més de setanta truquers i truqueres d'arreu de Mallorca, Menorca i qualque valencià. Si un dia aconseguíssim reunir a tots els qui hem assistit a qualque trobada no cabríem a cap restaurant de Mallorca.
Ens uneix el truc, i tot el que això significa per molts de noltros, un joc que varem aprendre dels nostres padrins, que es segueix jugant dia a dia a tots els racons de la nostra illa, i que forma part de les nostres tradicions més arrelades. Els darrers dies que vaig passar amb mon Pare a la clínica varem jugar a truc, i això vol dir moltes coses d’aquesta afició que compartíem i que em fa sentir-lo encara present.
Els truquers de la web van canviant, es van renovant les històries, ampliant les amistats, les anècdotes, però el truc es manté com a fil conductor. I és que el truc és més que un joc.

Envit-i-truc!

Després de l'excel·lent Camí de sirga, he volgut tornar a llegir Jesús Moncada, aquesta vegada amb Estremida memòria, on relata l'impacte d'un crim en la seva enyorada Mequinensa vella, a l'any 1877.
La novel·la es construeix, presumptament, sobre un relat dels fets, escrit per un dels qui els varen viure com espectador, apuntalat per la tradició oral que ha arribat fins als nostres dies.

Moncada ens hauria fet un favor als lectors si la llarga llista de personatges que relaciona al final, l'hagués introduïda al principi. Segur que seria més fàcil seguir el fil dels esdeveniments, i ens situaríem millor, ja que tal com està no és rar anar despistats (a no ser que sigui una apreciació subjectiva a conseqüència d'aquest constipat que arrossec, que me té mig estabornit).

M'ha sorprès comprovar que a Mequinensa s'empren expressions que tenia per pròpies de Mallorca, com ara "beure com un clot d'arena", o la ja oblidada dins del bagul dels temps remots "fer berena".

En definitiva, diria que la novel·la està bé, tot i que pel meu gust canviaria l'estructura i l'estil, per tal de fer-la de més fàcil seguiment al lector. No crec que el potencial lector d'aquesta novel·la hi cerqui el trencaclosques que s'hi troba. O, almenys, jo no m'ho esperava.

Hi ha un grup de saliners que, sense dubte, recordarem la revetla de Sant Antoni 2010 per l'anada a sopar a Estellencs.

Molts d'anys Antonis i Antònies.

Senyoria és una novel·la d'en Jaume Cabré, la gènesi de la qual, com confessa el propi autor, es remunta a l'any 1985, quan el va impressionar una foto de la premsa diària on es veia com un dels jutges de l'Audiència de Barcelona, condemnat per prevaricació, entrava a la presó. Va ser a partir d'aquí que va muntar el personatge central de Senyoria.

La novel·la és una reflexió sobre el poder, o sobre els poderosos, els qui mouen els fils; és un al·legat contra la llei i la justícia humanes i, per tant, imperfectes; és una novel·la històrica i d'intriga, amb una cursa imparable del destí inexorable dels personatges cap a la tragèdia, dins de la Barcelona de final del segle XVIII.

Si l'hagués llegida sense saber qui és l'autor, ho hauria endevinat aviat, perquè l'estil característic d'en Jaume Cabré el delata, amb les seves frases inacabades, però que qualsevol lector sap com acabarien i, per tant, és innecessari acabar-les.

Potser la meva ignorància astrològica fa que me perdi relacions, nexes d'unió, que hi pot haver entre els personatges i els fets de la novel·la, amb les estrelles i les constel·lacions, ja que pareix ser que aquesta és una de les aficions de l'autor, com ho és la música. Llevat d'aquestes referències a Orió, a les Plèiades o a Plutó, entre d'altres, la novel·la m'ha agradat. Tot i que no tant com les dues anteriors que havia llegit d'en Cabré: L'ombra de l'eunuc i Les veus del Pamano.

"Dóna'm la mà,
dóna'm la veu
i proclamem que
tot està per fer,
tot és possible avui,
fem sentir arreu
com s'exalta el vell desig
d'un món millor"

Miquel Martí i Pol

En el telenotícies d'avui he sentit, escarrufat, que un altre d'aquests fanàtics religiosos i, per tant subdesenvolupats, d'Al Qaeda ha intentat fer esclatar una bomba dins d'un avió amb 278 passatgers a bord.
Per sort, aquesta vegada han aconseguit evitar-ho.

Són massa, però, els qui ja han patit el trencament sobtat, dràstic i irreversible de tots els plans de futur. Massa il·lusions perdudes, massa famílies destrossades de per vida, massa mort.
Els ciutadans del món desenvolupat estam, tots, amenaçats per una plaga de manca de respecte dels drets humans, començant pel primer, que és la vida. I aquesta plaga prové de la in cultura del món musulmà, brou de cultiu del fanatisme religiós (de tota mena) que tant mal ha fet al llarg de la història i els darrers anys està reprenent força.

Jo me deman ¿no hi ha res que pugui fer desistir aquests inconscients terroristes suïcides? No ho puc assegurar, però voldria fer una prova.
Voldria que els governs del món desenvolupat aprovassin una norma jurídica com a mesura dissuasòria, preventiva d'aquests atacs indiscriminats, injustificables, inhumans, insuportables.

Sabem que els musulmans creuen que si se'ls enterra envoltats d'una pell de porc no poden entrar al seu paradís promès; per tant, com que es tracta de fanàtics alienats per una religió, per a la qual es converteixen en herois màrtirs si moren en un atac suïcida, i així entraran al paradís, se'ls hauria d'advertir que d'aquesta manera no hi entraran mai.

La norma hauria de disposar, més o manco: aquell qui cometi, o ajudi de qualsevol manera, un atac terrorista en nom de qualsevol organització derivada de la religió musulmana, serà enterrat o cremat completament envoltat i cosit per una pell de porc.

Tant de bo no s'hagués d'aplicar mai aquesta norma, perquè poguéssim viure en pau, tant els qui professen una religió, com una altra, o cap. Però mentre això no sigui possible, de qualque manera ens haurem de defensar ¿no?

Què puc afegir a tot el que s'ha escrit sobre aquest Barça que ho ha guanyat tot? Sobre aquest equip que ha demostrat ser el millor de la història del Món. Aquest Barça Cum Laudem, Honoris Causa. Que fa que qualsevol fita sembli fàcil. Que a més de tenir un equipàs completíssim, compta amb els dos millors jugadors de tots els temps: Messi i Xavi, Xavi i Messi, que tanto monta, monta tanto. Que mentre no s'inventi una nova competició, no podrà ser superat mai per cap altre equip.

I això que a la final del Mundial de Clubs jugada ahir horabaixa ho tenia tot en contra:
- enlloc d'enfrontar-se a un altre equip, va tenir com a rival una guarda de someres que només pensaven en tirar cosses a l'os de la cama;
- enlloc de tenir un àrbitre equànime va haver de suportar un lladre que, amb 0 a 0 al marcador, li va negar un penal de llibre sobre en Xavi (oh! Mestre Xavi!) i va perdonar jo que sé quantes targetes vermelles a les someres estudiantils;
- que no va poder comptar, per lesió, amb don Andrés Iniesta, potser el tercer millor jugador del món;
- que, per compensar l'aclaparadora superioritat sobre els rivals, en Pep es permet el luxe de posar al camp (que no és el mateix que jugar) a n'Henry, tenint a jugadors molt millors, com en Pedro o el mateix Jeffren a la banqueta;
- que per donar més emoció va jugar la tàctica de deixar marcar primer al rival.

Ah! I tot el que ha aconseguit aquest equip, també ha estat a pesar de l'inefable president Laporta, qui, tot i tenir raó en moltes de les seves declaracions, el que no és decent són les formes; aquest equip ara ja només es pot superar a si mateix canviant el presidentet per una persona íntegra, educada, humil, qualitats que en Joanet ha oblidat des de fa temps.

Amb tot, els culés estam que no tocam enterra. Força Barça!