estic rellegint ... la mà del jardiner
La mà del jardiner és una novel·la d'Antoni Vidal Ferrando, guardonada amb el premi Sant Joan 1999.
Tot i ser una novel·la, diria que té vocació de crònica d'un poble del xaloc mallorquí, de mitjan segle XX, escrita des del record i la consciència de qui era un al·lot en aquelles saons. Una crònica impregnada d'ironia i de l'extraordinària sensibilitat poètica de l'autor. Una història escrita en clau de sàtira i en clau d'amor.
Quin plaer, retrobar mots que formen part del meu passat remot, de quan no feia l'alçada d'un ca assegut, que ja havien desaparegut de la meva parla –o que només record per haver-los sentit dir als padrins-, i que quan he retrobat en aquest llibre m'han transportat en el temps, fins aquells dies en què la padrina de Calonge, na Margalida de na Corme, veient-me assegut al sofà mirant uns dibuixos animats, me podia demanar com si res "¿que estàs encortat?". Encortat s'emprava com a sinònim d'embadalit, encantat. Així mateix, hi he trobat moltes altres paraules en desús, com felló o el sen –per referir-se al sen Blai Bota. La sensació, salvant les distàncies, és semblant a l'escalfor que puja galtes amunt en guaitar dins d'una mata i trobar-hi tres o quatre esclata-sangs.
Amb aquest llibre hi he mantingut una relació curiosa. La primera vegada que el vaig començar a llegir, en el primer capítol ja el vaig desar a la prestatgeria, on va romandre un parell d'anys, fins que un dia ho vaig tornar a internar. Aquell segon intent va ser molt diferent, ja que no només el vaig acabar de llegir, sinó que es va convertir en una de les meves obres preferides. Ara, passats un parell d'anys més, he decidit tornar-lo a llegir, i cada plana, cada frase, cada mot, ressonen dins meu amb tanta força com si s'hagués convertit amb part de mi mateix. No és una obra mestre, sinó LA gran obra mestre de la literatura catalana.
Ja entenc que el gust per l'art és subjectiu, i cadascú té les seves preferències, però la riquesa lingüística, històrica, social i cultural de La mà del jardiner, es mereix un lloc d'honor entre la flor i nata literària.
Potser algú posi en dubte si la meva condició d'ex-alumne, amic i admirador de don Toni me permet ser objectiu a bastament, però us puc assegurar que de les tres novel·les seves que he llegit –les altres dues són Les llunes i els calàpets i L'illa dels dòlmens- aquesta és la millor, però de molt. I si bé l'autor és més conegut com a poeta, estic convençut que La mà del jardiner ha de perdurar pels segles dels segles, com l'obra sublim que és i seguirà sent.
Imprescindible.

La Tafanera
del.icio.us

Com a mallorquí que conec la història, i conec i estim la nostra llengua, la única dels meus pares i padrins, amb la qual vaig aprendre a parlar, a relacionar-me, a jugar, a estimar, a plorar, a riure, a pensar, a sentir, me sent part de la 
Ni ganes d’escriure, tenc. I de llegir, poques. Els darrers tres llibres que he llegit els tenc acaramullats aquí devora, pendents de comentar: Els convidats, de n’Emili Teixidor, A recer de l’olivera, de n’Honorat Bauçà, i Esterrossant a peu, d’en Jaume Serra. I això que m’han agradat tots tres.
Ja en poden treure de doblers, ja en poden firmar de talons multimilionaris, tanmateix no hi ha res que es pugui comparar a la nostra pedrera, a la nostra filosofia de futbol, al nostre sentiment de País ¿heu sentit en Màrquez parlar a l’afició en un català perfecte? Aquest equip no té preu, Xavi, Messi, tots, absolutament tots sou collonuts. Gràcies.
La darrera novel·la d'en
He llegit les 

