viure.cat
Acab d'encetar aquest bloc sense altra pretensió que compartir vivències, aficions, sensacions, opinions ... i el que surti. Salut i sort!

La mà del jardiner és una novel·la d'Antoni Vidal Ferrando, guardonada amb el premi Sant Joan 1999.

Tot i ser una novel·la, diria que té vocació de crònica d'un poble del xaloc mallorquí, de mitjan segle XX, escrita des del record i la consciència de qui era un al·lot en aquelles saons. Una crònica impregnada d'ironia i de l'extraordinària sensibilitat poètica de l'autor. Una història escrita en clau de sàtira i en clau d'amor.

Quin plaer, retrobar mots que formen part del meu passat remot, de quan no feia l'alçada d'un ca assegut, que ja havien desaparegut de la meva parla –o que només record per haver-los sentit dir als padrins-, i que quan he retrobat en aquest llibre m'han transportat en el temps, fins aquells dies en què la padrina de Calonge, na Margalida de na Corme, veient-me assegut al sofà mirant uns dibuixos animats, me podia demanar com si res "¿que estàs encortat?". Encortat s'emprava com a sinònim d'embadalit, encantat. Així mateix, hi he trobat moltes altres paraules en desús, com felló o el sen –per referir-se al sen Blai Bota. La sensació, salvant les distàncies, és semblant a l'escalfor que puja galtes amunt en guaitar dins d'una mata i trobar-hi tres o quatre esclata-sangs.

Amb aquest llibre hi he mantingut una relació curiosa. La primera vegada que el vaig començar a llegir, en el primer capítol ja el vaig desar a la prestatgeria, on va romandre un parell d'anys, fins que un dia ho vaig tornar a internar. Aquell segon intent va ser molt diferent, ja que no només el vaig acabar de llegir, sinó que es va convertir en una de les meves obres preferides. Ara, passats un parell d'anys més, he decidit tornar-lo a llegir, i cada plana, cada frase, cada mot, ressonen dins meu amb tanta força com si s'hagués convertit amb part de mi mateix. No és una obra mestre, sinó LA gran obra mestre de la literatura catalana.
Ja entenc que el gust per l'art és subjectiu, i cadascú té les seves preferències, però la riquesa lingüística, històrica, social i cultural de La mà del jardiner, es mereix un lloc d'honor entre la flor i nata literària.

Potser algú posi en dubte si la meva condició d'ex-alumne, amic i admirador de don Toni me permet ser objectiu a bastament, però us puc assegurar que de les tres novel·les seves que he llegit –les altres dues són Les llunes i els calàpets i L'illa dels dòlmens- aquesta és la millor, però de molt. I si bé l'autor és més conegut com a poeta, estic convençut que La mà del jardiner ha de perdurar pels segles dels segles, com l'obra sublim que és i seguirà sent.

Imprescindible.

Segons el diccionari, un cremat pot ser:

- Enfadat, irritat amb algú
- Beguda feta a base de rom (o un altre aiguardent), cafè, llimona, sucre, etc., que abans de beure-se-la hom fa flamejar una estona fins a la combustió gairebé total de l'alcohol.

Si bé en el temps que estam, no manquen motius per parlar de la primera definició, avui em centraré en la segona.

Ahir vespre hi va haver un sopar de comiat, amb final musical, amb guitarra acompanyant unes veus d’aquestes que posen la pell de gallina.

Ara mateix el Barça està jugant el primer partit de la pretemporada, i es retransmet per TV3, així que he pitjat el botó número 3 del comandament de la tele i Oh! Sorpresa: dibuixos animats. Dic

: bé, això deu ser que el fan pel canal 33, hi vaig i ... tampoc!

Ja hi tornam a ser!

                                                                                                                                Aquest partit, a les Illes, no es pot veure per TV3, ni per IB3, ni per cap altre canal, perquè els cappares de la nostra televisió autonòmica no ens el deixen veure.

D’això se’n diu feixisme. Ho diré alt i clar: tots aquells que ens prohibeixen veure el Barça per TV3 són una guarda de FEIXISTES.

Per què no hem de poder veure la programació íntegra de TV3?

Caaaaa barret! Saps que hi van d’errats.

Com a mallorquí que conec la història, i conec i estim la nostra llengua, la única dels meus pares i padrins, amb la qual vaig aprendre a parlar, a relacionar-me, a jugar, a estimar, a plorar, a riure, a pensar, a sentir, me sent part de la nació catalana: som mallorquí, català de Mallorca.

El menyspreu de l’Estat espanyol pel nostre país, per la història, els costums, el dret foral, l’idioma, eixos fonamentals de la nació, juntament amb l’esperit, la voluntat de ser catalans i no espanyols, condueixen el nostre país a una única via.

Davant de les aberracions que inclou la sentència de l’estatut català només hi ha una resposta lògica: que el Parlament declari la independència.

La sentència diu que el català no pot ser l’idioma preferent a l’Administració; en això hi estic d’acord: ha de ser l’únic idioma oficial, tot i que també seria acceptable que els ciutadans es poguessin adreçar a l’administració en castellà i anglès, les dues llengües (a banda del xinès) més parlades a la resta del món, fora del territori català.

En els temps especialment durs que ens toca viure, cal tenir ben present, així mateix, l’espoli fiscal de Catalunya i les Illes Balears per part de l’Estat espanyol, que només ens vol per passar la bacina, però a cop de porra.

El lema escollit per a la manifestació d’avui és senzill i clar: Som una Nació, nosaltres decidim. No hi seré físicament, però sí moralment.
Esper que aquest lema no es quedi només en el text d'una pancarta per encapçalar una manifestació, sinó que qui disposa de la potestat per actuar, el Parlament, el dugui a la pràctica.

Som una Nació, siguem un Estat.

He sentit a dir milers de vegades que vivim en la societat de la informació, de les noves tecnologies.

Ja és ben hora que es conegui!

Les universitats no estan connectades entre sí. Els estudiants mallorquins que volen cursar estudis en una universitat de Catalunya, a més de les dificultats del desplaçament i allotjament, es troben amb una sèrie d’inconvenients deguts a la inexistència de comunicació entre la UIB i les universitats catalanes. Cadascú se n’ha de cuidar d’enviar, en paper, tota la documentació, començant per les notes d’accés a la universitat.

Ni estan connectades les universitats, ni es poden enviar els documents a través d’una web, ni per correu-e.

A més, resulta que els terminis d’ambdues institucions són incompatibles, ja que la UIB treu les notes d’accés quan ja s’ha exhaurit el termini per a la presentació de la documentació a Catalunya!!!

Què ho fan a posta? No ho crec, simplement és una mostra d’absència total d’informació mútua entre universitats.

Voldria saber de què parlen els presidents i els consellers d’ensenyament dels governs català i balear ... si és que parlen de qualque cosa.

I els/les rectors/res de les universitats?

Qui hauria de donar llum, dóna fum.

Ni ganes d’escriure, tenc. I de llegir, poques. Els darrers tres llibres que he llegit els tenc acaramullats aquí devora, pendents de comentar: Els convidats, de n’Emili Teixidor, A recer de l’olivera, de n’Honorat Bauçà, i Esterrossant a peu, d’en Jaume Serra. I això que m’han agradat tots tres.  

Però darrerament quan arrib a ca nostra, després de la feina, ni tan sols encenc l’ordinador.  

A què ve, aquesta apatia? La peresa que me provoca, cada any, l’arribada de l’estiu? Preocupació per la crisi? Por de dir coses que no m’agradin? ... i que no agradin als altres? Estrès a la feina?   

Ara mateix només m’importa la família. Que n’he duit de sort amb ells. No som bo d’aguantar jo, i tanmateix me sent estimat. Els admir i els estim, cada dia més. Ara me don compte que això ja és qualque cosa. És tot.  

El diccionari diu: Apatia: Absència de passions. Manca d’impulsos, que comporta una indiferència als estímuls que habitualment originen les emocions. 

Idò no és apatia el que tenc.

Deu ser que estic en una fase de canvi, es veu que hi ha coses que abans m’estimulaven i ara ja no.

Deu ser que estic en un canvi d’etapa vital.
O dit d’una altra manera, ben clara: torn vell.

Ja en poden treure de doblers, ja en poden firmar de talons multimilionaris, tanmateix no hi ha res que es pugui comparar a la nostra pedrera, a la nostra filosofia de futbol, al nostre sentiment de País ¿heu sentit en Màrquez parlar a l’afició en un català perfecte? Aquest equip no té preu, Xavi, Messi, tots, absolutament tots sou collonuts. Gràcies.

I sobretot, un any més, gràcies Pep.

Oh le le, oh la la, ser del Barça és el millor que hi ha!

La darrera novel·la d'en Màrius Carol, L'home dels pijames de seda, tracta sobre l'estada d'en Truman Capote a la Costra Brava mentre escrivia la seva novel·la "A sang freda". Així que pel preu d'una, tenim dues històries.

A més de l'estil, senzill però pulcre, comparteix una característica amb "Les seduccions de Júlia" –aquest situat a Barcelona-, i és que ambdós són guies turístiques per a gurmets, mitòmans i bon vivants. En Màrius Carol és un enamorat del país, elegant i amant de la bona vida, i això impregna les seves obres; es podria dir que les seves novel·les fomenten més el turisme que la mateixa Generalitat.

M'ha cridat l'atenció l'ús de topònims de la Costa Brava amb l'article salat, com cala sa Conca, sa Cova, es Monestrí, així com el topònim Calonge, poble amb el mateix nom que el de la meva padrina Margalida, al llevant mallorquí.

Possiblement L'home dels pijames de seda, tot i haver estar guardonat amb el premi Prudenci Bertrana, no passi a la història de la literatura, però és una novel·la correcte, que s'agraeix de llegir entre dos plats forts –en el meu cas, entre en Melcior Comes i n'Emili Teixidor- com si d'un sorbet de cava es tractàs; això sí, un cava del millor, per assaborir una obra cosmopolita, amb glamour, amb la frescor al punt.

He llegit les mesures que ha anunciat el "Presidente del Gobierno de España", per a la reducció del dèficit, i les he tornat a llegir, ... i encara una altra vegada, ... no m’ho puc creure: ni una sola mesura per a fomentar l'ocupació. Ni una.

Quan el principal problema d'aquesta crisi és la destrucció de llocs de treball, el "Gobierno de España" es limita a retallar sous de funcionaris i pensions, i a racionar medicaments, però no fa absolutament res per a fomentar la creació de llocs de treball. Una cosa tan senzilla, que tanta gent està reclamant, que qualsevol nin de 10 anys les sabria dir com ho han de fer, ells no ho saben. O al menys, no fan res.
Creant ocupació, la Seguretat Social s'estalviaria el subsidi dels aturats, i aquests passarien a tenir feina i manejar doblers, i així poder gastar, i entre tots anar sortint de la crisi. No hi ha altra recepta, és més clar que l'aigua.

Tampoc hi ha cap mesura de control de la immigració, quan el mercat laboral està saturat i els serveis públics no donen a l'abast per a mantenir tanta gent sense feina.

Segur que els col·lectius que hauran de pagar la feresta gestió de la crisi que ha fet aquest "Gobierno de España", si veiessin que les seves retallades van acompanyades de mesures de foment d'ocupació, que és el que realment ens ha de treure de la crisi, ho acceptarien sense cap problema.
El problema, però, és que les mesures previstes no serveixen per a res més que per empobrir uns altres col·lectius, els que mantenien el poder adquisitiu, els que compraven productes, que feien circular doblers. Així que encara afegirem més al banyat, perquè es consumirà menys.

Aquestes mesures que ha anunciat el "Gobierno de España" són insuficients i ¿per què no dir-ho clarament? són inútils, i fins i tot contraproduents, perquè faran disminuir el consum, i amb això s'agreujarà la crisi.

Per això me deman: amb aquestes mesures ¿què es fomenta? ¿un 18 de juliol? esper que qui té la responsabilitat de governar apliqui amb urgència les mesures que s'han d'aplicar, abans d'arribar a extrems que ningú desitja.

La fira s'ha acabat; hi ha hagut un poc de tot: literatura, pintura, gastronomia, música i les paradetes de sempre de totes les fires, així com les quatre gotes que cada any beneeixen el gènere i refresquen els visitants.
Per damunt de tot, la meva tria són les presentacions de dos llibres: Esterrossant a peu, d'en Jaume Serra i A recer de l'olivera, de n'Honorat Bauçà.

Esterrossant a peu és una petita mostra de poesia des de 1980 fins a 2010; va tenir una presentació divertida, a càrrec d'en Pau Vadell, calongí, amic d'en Jaume, qui va tenir la idea de preparar aquest recull. En destacaria la idea que va remarcar en Pau sobre la personalitat d'en Jaume: és un home que es fa moltes preguntes. Potser no tenim respostes, però el sol fet de plantejar-nos les preguntes ja és prou important. I és precisament d'aquestes preguntes, que es nodreix l'obra d'en Jaume. Això sense oblidar afirmacions rotundes, contundents, inapel·lables, a les quals ens hem de rendir inevitablement.

A recer de l'olivera, com indica el subtítol, són contes per a gent gran; el va presentar el santanyiner Cosme Aguiló, lingüista expert en toponímia, qui va alabar el llenguatge, ric però entenedor, que n'Honorat empra en la seva narrativa. Així mateix ens va servir quatre olivetes dels contes, aconseguint que la boca se'ns fes aigua. Per arrodonir-ho, en Norat va aclarir el perquè del títol d'aquestes històries escrites a l'ombra d'una olivera que, ja fa molts anys, son pare va sembrar a cas Perets, testimoni del pas del temps, símbol de vida, nexe d'unió entre generacions, i que tant bé ha il·lustrat na Júlia –nora d'en Norat- per a la coberta del llibre.

En haver-los llegit compartiré les meves impressions amb qui vulgui passar per aquest bloc.