viure.cat
Acab d'encetar aquest bloc sense altra pretensió que compartir vivències, aficions, sensacions, opinions ... i el que surti. Salut i sort!

L'any 2005 vaig visitar una sèrie d'ermites de la ruta del romànic, a la vall de Boí, entre les quals hi ha la de sant Climent de Taüll. Tant aquelles construccions, com les seves pintures, com l'entorn, la gastronomia, el paisatge, l'aire net que s'hi respira, me va agradar especialment, m'hi vaig trobar bé.
Aquest és el motiu pel qual, quan vaig veure la novel·la El mestre de Taüll vaig decidir llegir-la.
Malauradament l'obra no ha respost a les meves expectatives. Si la història que conta sobre les pintures de les ermites no té cap interès, la manera de contar-la encara menys. Podria servir com a una redacció escolar regular, potser per un aprovat rascat i necessita millorar.
El millor que té és que no és gaire llarga, unes 220 pàgines, de les que no n'he deixat cap ni una de marcada. Si qualque dia decidesc rellegir les obres que m'han agaradat, aquesta no estarà entre les seleccionades.
Val més no parlar-ne més, i passar pàgina. De fet ja estic immers en una novel·la històrica sobre l'edat mitjana a la zona de Catalunya i voltants, i aquesta sí que promet des del començament; en haver acabat les més de 700 pàgines en parlaré.

Que la música està inevitablement relacionada amb les emocions està clar. No ho dic jo, sinó un caramull d'estudis científics i psicològics. Els estudiosos conclouen que els efectes de la música sobre les persones, animals o plantes, són múltiples. Fins i tot terapèutics. La música es pot expressar matemàticament. Però no és aquest l'aspecte que m'interessa, sinó la influència que exerceix sobre les emocions, sobre els sentiments, i viceversa.

¿Qui de petit, ho recordem amb més o menys nitidesa, no es va dormir qualque vegada amb una cançó de bressol?
El Nadal té els seus partidaris i detractors, però ¿qui no s'ha emocionat mai sentint cantar qualque nadala?
¿Qui ha estat capaç d'aguantar unes llàgrimes de comiat?
Ja no en parlem si es tracta de la pèrdua d'un ésser estimat.
Associam cançons a esdeveniments concrets, com per exemple les Olimpíades de Barcelona 92.
D'altres estan necessàriament lligades a la consecució d'èxits esportius, en especial futbolístics.
N'hi ha, com els himnes, que exalten els ànims d'un col·lectiu amb interessos comuns.
I d'altres que són capaces de fer brollar tota la càrrega eròtica del món.
Hi ha cançons per a cada moment, i per a cada persona, com per a la dona de la meva vida.

La bona música, com els bons llibres, és una bona companyia.

D'en Jaume Cabré havia llegit "Les veus del Pamano", motiu pel qual vaig quedar convidat a continuar llegint aquest autor o, millor dit, aquest artista, perquè definitivament es tracta d'en Jaume Schubert Cabré, o millor encara, Jaume Knopfler Cabré, Artista dels Grans.

El protagonista de L'ombra de l'eunuc, en Miquel Gensana, repassa la seva vida en el transcurs d'un sopar. Presoner d'una insatisfacció general habitual, sempre s'està penedint més del que no ha fet que del que ha fet, esquitxat per diminutes gotes de felicitat efímera. Recorda des de la casa familiar on va créixer, en el si d'una família petitburgesa, fins a la raonable estabilitat assolida, passant pel maig del 68 i la guerrilla contra Franco en temps dels grisos. Una existència marcada per la recerca de no arriba a saber què, que transcorre amb més sentiment que raó, amb més voluntat passiva que gosadia.

En Jaume Cabré maneja la ironia amb la mateixa destresa amb que un funàmbul dansa sobre la corda; sense xarxa, ni falta que li fa. Juga amb constants canvis entre la primera i la tercera persona, amb tota naturalitat. El resultat és una Obra d'Art de la Literatura.

Qui vulgui saber a què ve emprar les majúscules d'aquesta manera que pot semblar esbojarrada, que llegeixi aquesta novel·la.

Imprescindible.

Un dia qualsevol, el mecànic tanca el taller abans d'hora, perquè ha d'anar a donar el condol a la família del difunt; ja tornarà després per acabar d'arreglar aquest camió que ha d'estar llest per demà a primera hora.
Mentrestant, uns pares deixen els seus fills, encara massa petits per quedar sols, amb els veïns perquè també han d'anar al condol.
Un altre deixa el sopar al foc, o el forn encès.
Els dies de funeral, a cada casa es repeteixen les mateixes històries d'una manera o altra.

Només seran 10 minuts. Uns i altres aviat tornaran al seu lloc, havent complit amb el costum del poble de retre el darrer adéu a un veí que ens ha deixat.

Ningú compta amb un contratemps: hora de començar el condol -que en aquest poble es dóna des de sempre, de tota la vida, un quart d'hora abans del funeral- un vicari acabat de sortir de la fàbrica anuncia que la família del difunt –que han tornat des de Palma expressament pel funeral, sortint del seu exili voluntari- li ha demanat que el condol enlloc de ser abans del funeral sigui després, per donar temps a no sé qui a arribar des de Palma; el vicari afegeix que els ha contestat que naturalment, que cap problema, per educació –diu-.

Murmuri general d'estupefacció. Fins i tot el gruixut marès de les parets de l'església s'enrojola fins a cruixir, de vergonya i desesperació.
Tothom mira el rellotge, escandalitzat. Molts, després de mirar de reüll una coral que la família ha importat expressament des de Palma i que fa preveure una celebració llarga, abandonen la Domus Dei per tornar als seus deures, que havien ajornat per deu minuts, però que no poden esperar hora i pico. No han pogut donar el condol, ja que abans tampoc hi ha hagut vetlla al cementiri municipal, com també és habitual.

Potser aquest flamant vicariet hauria de revisar conceptes com tradició, costum ancestral, poble i educació. Gràcies a la seva decisió, enlloc d'assistir a l'enterrament d'un difunt, es va assistir al trencament d'una norma que es tenia per immutable, un costum immemorial, un onzè manament. Requiescat in pace.

Mercè Rodoreda començà Mirall trencat a Ginebra l'any 1968 i l'acabà a Romanyà de la Selva el 1974. És una novel·la madura, contada des dels diferents personatges com a trossets trencats del mateix mirall. Si un personatge té més pes que la resta, diria que és n'Armanda, la minyona fidel de Teresa Goday, o la senyora Teresa de Valldaura.

Només hi ha un personatge amb més protagonisme que aquest, del que tan sols no se'n parla directament, però que és l'autèntic eix de la història: el temps. El temps que ens consumeix a tots i a tot. El temps que passa com el vent gèlid del nord i se'n du tot el que troba al seu pas. No deixa ni rastre. No queden ni les rates.

És una història trista, molt trista. És admirable com l'autora va teixint una teranyina que acaba per envoltar el lector d'una tristesa immensa fins a la paralització absoluta. Ens estaborneix com una bufetada forta, seca, tot i que no inesperada. I quan volem reaccionar ja és massa tard, tot ha passat. Tenc la sensació que, sense ser la voluntat de l'autora, Mirall trencat és un al·legat al Carpe diem.

Tot i que l'atmosfera no és del meu gust, l'art de l'autora fa que tot sigui preciós, convertint la lectura en el plaer que és la bona literatura.

No he vist la sèrie que se'n va rodar per a televisió, ni tenc intenció de veure-la; m'ha dit en Sebastià –qui m'havia recomanat aquesta novel·la- que el paper de n'Armanda el fa n'Emma Vilarasau, i no és precisament la meva actriu preferida, ni s'assembla per res a la "meva" Armanda de Mirall trencat.

Excel·lent novel·la, absolutament recomanable.

Per quants carrers l'home haurà de passar
abans que se'l vulgui escoltar.

Diguem quants mars li caldrà travessar
abans de poder descansar.

Fins quan les bombes hauran d'esclatar
abans que no en quedi cap.

Això, amic meu, tan sols ho sap el vent,
escolta la resposta dins del vent.

Quants cops haurà l'home de mirar amunt
per tal de poder veure el cel.

Quantes orelles haurà de tenir
abans de sentir plorar el món.

Quantes morts veurà al seu entorn
per saber que ha mort massa gent.

Això, amic meu, tan sols ho sap el vent,
escolta la resposta dins del vent.

Fins quan una roca podrà resistir
abans que se l'endugui el mar.

Quant temps un poble haurà de patir
per manca de llibertat.

Fins quan seguirà l'home girant el cap
per tal de no veure-hi clar.

Això, amic meu, tan sols ho sap el vent,
escolta la resposta dins del vent.

Estic empegueït de confessar-ho, però fins ara no havia llegit res de na Mercè Rodoreda. Vaig demanar al meu fill Sebastià si me deixava La plaça del diamant –que ell havia llegit per a un treball de l'escola-, però com que me va recomanar que començàs per Aloma, ho he fet així.
Cal dir que l'obra original la va escriure a Barcelona l'any 1936, i aquesta edició està revisada per ella mateixa a Ginebra l'any 1968.

Més que una novel·la, podria dir que és poesia escrita en prosa. És una font de la que brolla tendresa i innocència, fins a topar amb la crua realitat, que tot ho esvaeix, que ens obre els ulls que voldríem tenir ben clucs. Aloma passa d'adolescent a dona a força de cops, des d'una innocència i una sensibilitat exquisida.

Na Mercè diu: "El cel tenia un blau desmaiat". Oh!
Jo diria que Aloma té un color de cendra banyada, oblidada, trista, crua i real. Dins d'aquesta cendra, però, hi ha colgada una espurna encesa. Qui sap si pot fer renéixer l'esperança en Aloma. No ho sabrem mai.

Veig que hauré de fer cas al meu fill, a l'hora d'escollir els llibres. Bona elecció.

La setmana del 14 al 20 de setembre va ploure 103 litres per metre quadrat a Ses Salines, i ahir, de cop, 98 litres més. Això, afegit a l'aigua que arribava arrabassada des dels pobles veïns, on també havia fet llarg, va fer tornar desbordar els torrents de Campos i Ses Salines. Ja tornam a tenir carreteres tallades, parets enterra, soterranis inundats i un caramull de rompudes d'aparells elèctrics pels llamps que varen caure sense treva tota la nit i pràcticament tot el dia d'ahir, 28 de setembre. Al menys, aquesta vegada no hi ha hagut desgràcies personals.
Amb l'estiu llarg i ample que ens ha socarrat de dalt a baix, no l'ha feta que no me pensàs.

Les condicions són les idònies: humitat i calentor.
La pleta està que bull i ja es comencen a veure senyals del que pot ser una bona anyada d'esclata-sangs.
Per ara nomes he vist bolets. El problema és que no les conec, i com que no sé si són comestibles o no, no les toc.
La predicció meteorològica diu que aquests dies tornarà a ploure, i seguirà la calor. Si això es compleix haurem de retre qualque visita als agres, a veure si hi podem trobar qualque esclata-sang.

Pilar Rahola analitza amb detall, rigor i precisió la situació de la dona dins dels diferents àmbits de la societat occidental, des de la nova relació amb elles mateixes, amb la parella, amb el sexe, amb els fills, amb la cultura, amb les religions o amb el poder, entre d'altres aspectes.

Combina dades objectives amb opinió, però es tracta d'una opinió fonamentada en fets o indicis, mostrant-se en tot moment prudent i moderada. Insisteix en què l'alliberament de la dona passa necessàriament per una nova educació de l'home, des de la igualtat com a normalitat, no imposada ni autoimposada, sinó per convenciment.
Tenint en compte que es tracta d'una obra editada l'any 2000, vull fer esment de la predicció següent: "Als Estats Units abans hi haurà un president negre que una dona presidenta". Ja hi és, i en el camí hi va deixar una dona candidata.
En qualsevol cas, d'ençà del 2000 fins avui la relació de la dona dins dels diferents àmbits socials i personals ha canviat, en el món occidental. No s'ha arribat a l'enfront, ni de bon tros, però s'està en el bon camí, si ho valoram en general, llevat d'aquelles excepcions de les que, malauradament, encara som testimonis.

Potser només hi posaria un però: l'autora insisteix en la importància i la necessitat que la dona pugui elegir; hi estic d'acord; però fa llenya del paper de na Marta Ferrusola, sense atorgar-li el benefici de l'elecció. Potser en aquest cas na Pilar es deixa endur per la passió política ¿o és que l'autora sap si aquesta senyora ha elegit o no, ser així com és i representar el paper de primera dama tal com ho va fer, i fa, o si li va ser imposat? Naturalment jo tampoc ho sé, però pot ser perfectament que ella ho hagués elegit així, n'estic convençut. I quan podem elegir ja sabem que a plaça tot es ven, per tant s'ha de respectar l'elecció de cadascú, sigui quina sigui.
En tot cas, no passa de ser la meva opinió, que sotmet a qualsevol altre criteri que pugui exposar-se com a millor fonamentat.

En definitiva, es tracta d'un bon llibre, ben pensat i raonat, ben construït i ben explicat.

Així com fins ara he vengut anunciant quin llibre estic llegint, per en haver acabat comentar-lo, he decidit canviar aquest aspecte. Ara no ho anunciaré, i ja en publicaré la meva opinió quan hagi acabat, si trob que s'ho paga.

Que tengueu una bona lectura.