viure.cat
Acab d'encetar aquest bloc sense altra pretensió que compartir vivències, aficions, sensacions, opinions ... i el que surti. Salut i sort!

Uep blocaires!

Si us agrada la bona música aquí podeu passar una bona estona:

Un, dos, ... un, dos tres i ... música, si us plau!

Sóc dels qui encara varem fer l'EGB, i a una "Escuela Nacional Graduada Mixta". Amb uniforme blanc amb retxetes blaves, i les lletres EN (Escuela Nacional) al butxacó. I en tenc molt bons records. Potser perquè tot lo passat ens atorga una seguretat que no ens pot oferir el present, no ens pot passar res dolent al passat. També potser perquè érem nins, innocents i despreocupats, o preocupats només per passar-nos-ho lo millor possible. Però també potser perquè vaig tenir la sort de tenir un@s mestres excel·lents, com a persones i com a professionals.
De vegades pens que sempre estaré en deute amb ell@s: dona Coloma Bonet, don Sebastià Barceló, dona Sebastiana Rado, dona Rosa de la Iglesia, don Jaume Burguera, don Antoni Vidal i don Sebastià Portell –mon Pare-.
El diccionari en diu de mestre-a: "Persona de qui hom és deixeble, de qui hom pren norma, ensenyament". I jo puc dir, he de dir, que estic orgullós d'haver estat, de ser deixeble seu.
Jo no serviria per ser mestre d'escola. Han de ser d'una pasta especial, tenir una paciència infinita, han de conèixer les capacitats i les debilitats de cadascun dels deixebles, han de saber dir basta quan toca, riure en tocar riure, han de saber valorar un gest, apreciar les intencions, han de ser sensibles i ferms a la vegada. Han de tenir seny.
Els respect i admir.
Als meus, els estaré agraït sempre.

¿No heu sentit a dir mai "qui va a Liorna, no torna"? Sí, ¿eh? Però ¿sabeu d'on ve aquesta frase? Idò el seu origen el podeu descobrir a la novel·la "Dins del darrer blau", de na Carme Riera. Així mateix hi trobareu expressions tan nostres com "un al·lot d'uè", per exemple. Si us endinsau a les planes d'aquesta excepcional novel·la, us amarareu per l'encís del llenguatge fet art. Si, a més, us agrada la novel·la històrica, ho té tot, ja que tracta sobre l'expulsió dels xuetes de Mallorca. Ja fa temps que la vaig llegir, però qualsevol dia hi tornaré.

Sóc lector d'una mica cada dia. No m'agraden gens aquells comentaris a devora qualque fitxa d'un llibre que posen: velocitat de lectura 40 pàgines per hora. ¿Què és això? ¿una competició? Ca barret! La literatura, si és bona, s'ha d'assaborir a petits glopets, sense frissar. I si no és bona, no s'ho paga perdre el temps.

Jo en una novel·la cerc que, a més de contar-me una història interessant, estigui escrita amb art, en un llenguatge com més nostre millor. I és clar, per això les traduccions no solen ser les millors, així que solc triar autor@s que viuen, pensen, senten, estimen, pateixen, parlen i, per tant, escriuen, en català. A més, trob que comprar llibres en català és la millor manera de promocionar la nostra llengua; perquè, no ens enganyem, pels editors el que compta són els doblers, i si els/les lector@s no compram llibres en català, no se n'editaran.

Per acabar, deix un parell de suggeriments per aquell@s a qui els agradi llegir. Són les meves novel·les preferides.

Originals en català:
Dins el darrer blau, de Carme Riera
La meitat de l'ànima, de Carme Riera
Inquisitio, d'Alfred Bosch
L'Atles furtiu, d'Alfred Bosch
Les seduccions de Júlia, de Màrius Carol
Una vetllada a l'Excelsior, de Màrius Carol
Societat limitada, de Ferran Torrent
Espècies protegides, de Ferran Torrent
El virus de la tristesa, de Jordi Cabré
Pa negre, d'Emili Teixidor
La reina oculta, de Jordi Molist
Juliol a Mallorca, de Josep Lorman
La mà del jardiner, d'Antoni Vidal Ferrando
Per un sac d'ossos, de Lluis-Anton Baulenas
Puta postguerra, de Josep Piera

Traduïdes al català:
Els pilars de la Terra, de Ken Follet
El metge, de Noah Gordon
L'ombra del vent, de Carlos Ruíz Zafón
El vuit, de Katherine Neville
La ciutat sense temps, d'Enrique Moriel
L'església del mar, d'Ildefonso Falcones
El codi da Vinci, de Dan Brown
Àngels i dimonis, de Dan Brown

Bona lectura!

A la foto: es Call -barri xueta- de Palma

Dins el darrer blau. Carme Riera.

Són les 06.30 i ja sona el despertador. Afeitar, dutxar, beure un suc, despertar els nins –ja no tant nins-, el major se'n va a agafar l'autocar de l'institut, el petit l'hem d'acompanyar a ca els padrins, i correntsos cap a la feina.
La taula és plena de paperassa; encendre l'ordinador, mirar el correu, i a les ordres davant de l'outlook, ara a fer un informe, després una reunió, a les 11.00 sessió del consell d'administració de la residència, a les 13.00 junta de govern; la comissió informativa i el Ple no seran fins el vespre; hi ha gent que demana per parlar d'una tomba que està a nom d'un repadrí i la vol posar a nom seu, però no es duen bé amb la resta de la família; el batle té interès en enllestir una nova ordenança de convivència ciutadana, que ja fa falta.
En acabar la feina cap a casa aviat, parar taula, dinar en dues mossegades, mirar el rellotge perquè d'aquí a mitja horeta en Bernat comença la classe de llenguatge musical, després guitarra, coral, anar i venir, menys mal que en Sebastià ja va i ve totsol -en moto, això sí, amb la penada que fa passar-.
Que si avui toca anar al metge amb un, demà amb l'altre; després hi ha complicacions, un parell de dies a la clínica, i una altra vegada cap a ca nostra; la revisió del dentista, ja toca empastar qualque queixal; la revisió de l'oculista, tot bé, fins l'any que ve.
I les cusses, arreglar-les –donar-los menjar i beure- cada dia, desparasitar-les, anar fins al magatzem d'en Miquel a cercar pinso; el jardí, segar la gespa, podar el fasser, les oliveres, collir les olives, empeltar el magraner perquè fa les magranes agres; el motor de la tanca està espatllat, li va pegar un llamp i s'ha de canviar; la porta de la portassa no obri ni tanca així com toca, però el ferrer està ben perdut i ja no sap què fer; la ventada va tombar l'antena de TV i no se veu res, el descodificador del D+ va començar a fer ones i l'hem hagut d'enviar al servei tècnic perquè a lo darrer ja no es veia res, a veure si duim sort i encara entra en garantia.
Els picapedrers estan pel lampista, i després tocarà a l'electricista; tot se torba, menys les factures; però pareix que quedarà bé, la reforma; després, a cercar un bon llogater, i esperar dur sort i que sigui bon pagador i net; fins que un dels fills hi vulgui anar a viure, això si és que volen viure al poble, perquè si se'n van a estudiar a Barcelona ja veurem on es jeuen; si no tornen els anyorarem, molt, però ells decidiran, naturalment.

Animals! Qualque moment haurem de dir ooouuu!!!

I sabeu quina és la medicina per poder dur aquest ritme? Idò la recepta és ben senzilla: un truquet al dia, preferiblement després d'una menjada, millor si és després de dinar, ... perquè el vespre pot provocar insomni.
Si no ho heu provat, us ho recoman.

A la foto: XorreC-Puigverd vs. Jocfora-Queralbs

Enllaç a "retruc.net"

Ha tornat, puntual a la cita, com cada any, l'endemà de la Diada. Els coraficionats veterans –com me declar- que seguim "el Cor de la Ciutat" des del 2000, estam que no tocam enterra per la tornada a Sant Andreu i el retrobament de tants personatges que ja són els nostres veïns de sempre.
Són molts els personatges que han passat per aquesta sèrie –finestra privilegiada al món de les relacions entre veïns, amics, parelles, famílies-; tots han deixat una empremta, més o menys profunda en cada cas. Però en Peris ... en Peris és molt de Peris! Ara està entestat a no perdonar en David, el seu fill, quan tots els coraficionats estam esperant la reconciliació. Que hi ha de ser, tard o d'hora, segur, ... com si no el coneguéssim, a en Pere Peris! Si ja el coneixem tant –o més- que els mateixos guionistes.
Ara que, per moltes que n'hi hagi, no n'hi haurà cap mai que pugui superar la reconciliació d'en Peris i na Cinta al Liceu. Un moment esperat, molt esperat, però que no per això va deixar de ser màgic, emotiu fins al moll de l'os, que ens va encisar a tots, mantenint-nos al limb i amb la pell de gallina, girats cap a l'altra banda perquè no ens veiessin vessar les llàgrimes de l'alegria.

Ja hi tornam a ser, coraficionats. I aquesta temporada, amb el retorn a Sant Andreu, promet.

Ah! i al final de cada setmana, la tertúlia d'el Cor a "el Club", conduït per n'Albert Om. Cada divendres. Això ja és la cirereta.

A la foto de dalt hi sóm la família, amb na Remei (Meritxell Anné), que estiueja a Ses Salines i un estiu ens va convidar als coraficionats saliners a berenar a ca seva.

Enllaç a "El Cor de la Ciutat"

Saragossa, octubre de 1982 a setembre de 1984. Hi ha un abans i un després. Allà varen començar moltes històries. Algunes, moltes, varen acabar bé, fins i tot n'hi ha que encara duren. I que sigui per molts anys. No oblidaré mai aquella setmana que hi va haver eleccions en dimecres (sí, sí, en dimecres!), i tot i que acabava d'instal·lar-me a l'hostal Santa Gema, del carrer Santander, un setè pis lúgubre a més no poder, on compartia habitació amb en Jaume -la millor persona que he conegut mai-, vaig tornar a l'estimada Mallorca a passar uns dies. Ja m'enyorava.
A empentes i rodolons varem arribar a Nadal. Quin Nadal!! ¿eh Costella?. I després dels reis me vaig traslladar al pis del carrer Francisco de Quevedo, amb en Carles (l'entranyable tio Zeb), en Tito i en Vicenç –amb qui varem sintonitzar especialment-. Vaig tenir la sort de poder conèixer una gent excepcional, i conviure-hi fins a principi del curs següent. En Carles ja havia acabat la carrera i feia el servei militar. Va ser un any agredolç, però record de manera especial els fideus secs o el rostit humit, que cuinava amb les receptes de mumare; quan els companys sabien que feia rostit humit s'apuntaven a dinar.
A l'octubre de 1983 en Vicenç i jo ens traslladarem al pis del carrer Monasterio de Poblet, amb en Toni Perelló. Era el temps en què na Isabel Tenaille s'escanyava cridant "Migueeeel" –de la Quadra Salcedo- a la televisió, i de sèries com l'inigualable "Cheers", o "Mash", o la d'aquell periodista grassonet ¿què li deien …? Ah sí! En Lou Grant. En Toni es passava tres quarts d'hora diaris al telèfon; no sé què se devien dir tant de temps, amb na Paula. I al pis de dalt hi vivien en Miquel, en Xisco i n'Agustí, es pot dir que venia a ser un duplex de sis. Són tants els records! El pòquer, la pinya colada de l'Anacoreta, els ensurts que ens donàvem entre noltros, les discussions d'en Miquel i n'Agustí sobre els seus "Dicen" i "El País", respectivament. L'any dels ous fregits d'en Miquel damunt el marbre, enlloc de tirar-los dins la paella. L'any que varem anar al cinema en pijama! record que aquell dia varem veure "La vida de Bryan".
Érem joves, inexperts i inconscients. Érem feliços, però no ho sabiem.
Però sobretot, aquells anys, i aquells dies, cada dia, varen ser els dies de la bústia. Cada matí lo primer que feia en aixecar-me era baixar a veure si hi havia carta.
Encara les guard. Al calaix, … i al cor.

A la foto: Sebastià, Vicenç, Toni, Jaume i Llorenç, davant El Pilar, l'any 1982.

Un temps deien que els nins arribaven amb un pa davall del braç. Eren temps de restriccions, i llavors el que importava era el pa, o tot el que simbolitzava. Però els temps han canviat, i els nins enlloc d'arribar amb un pa davall el braç, arriben amb ganes de menjar-se un Món que els està incitant a devorar-lo.
I als pares, que ens toca la tasca d'educar-los, se'ns plantegen un sac d'interrogants. I ens trobam sols. Sense llibre d'instruccions.
El Dr. Joan Corbella –de qui me confés seguidor, ja d'ençà del "com a casa", de na Mari Pau Huguet, a TV3-, en el seu llibre "Una relació: pares i fills" dóna resposta a molts dels interrogants que ens podem plantejar al llarg del camí educatiu, i que al final es podria resumir dient: "tu ves fent el que trobis correcte, i anirà bé".
Però que ho és de fàcil defallir en l'intent! Una cosa és la teoria i un altra la pràctica. En veure que els fills s'estan barallant tot lo dia com a moixos ens plantejam què estarem fent malament. Ens pesa un sentit de culpabilitat, ens trobam perduts, sense saber com corregir-los. I potser no cal. Potser és normal que es barallin, ... són nins!
I això no ho hem de perdre de vista: un nin no és un projecte d'adult, és simplement un nin. I com a tal s'ha de comportar, i ho hem d'acceptar. Això sí, sense apartar-nos noltros mateixos del bon camí. Ells ens seguiran.

Enllaç a la fitxa de: "Una relació: pares i fills"

Ho he pensat moltes vegades. Tal com elegim ara els nostres representants polítics (o gestors dels interessos generals, comuns) no som noltros qui triam les persones que ens pareix que ho poden fer millor, sinó que –com sabem- els partits imposen unes llistes.
Però a més, no crec que sigui gaire agosarat pensar que en molts casos el poder dins dels partits no resideix en les bases, sinó que està concentrat en els alts càrrecs del mateix, que són qui al final imposen els noms de les llistes. Per tant, tan sols no són els partits, sinó els seus comandaments qui fan les llistes.
I no ens enganyem, per obtenir un bon resultat electoral és bàsic comptar amb un bon suport econòmic. En cada nivell d'elecció es necessita un nivell econòmic proporcional. Així, a les eleccions locals bastarà amb un suport econòmic local, a les autonòmiques un poder autonòmic, i a les estatals un poder econòmic estatal, o multinacional.
Sobretot en tractar-se d'eleccions locals, ¿quantes vegades hem sentit a dir allò de "és que hi ha gent vàlida en diferents llistes"? idò jo dic ¿per què no hem de poder triar la gent que ens sembli més vàlida de les diferents llistes? I els candidats –que no els partits- que obtinguin més vots resultin elegits. Així, trob que a l'hora de gestionar els interessos comuns, els gestors no tendrien tant en compte els interessos dels partits, sinó els interessos generals reals. I no es veurien obligats – com fan ara- a haver d'adoptar o donar suport per imposició del partit a mesures que els semblen equivocades, perquè no dependrien del partit, sinó del poble que els ha votat.
Aquesta opinió és àmpliament acceptada quan es tracta d'eleccions locals, però en tractar-se d'autonòmiques o estatals creix el dubte per la creença que no podem conèixer tots els candidats i la única manera de triar és conèixer els partits. Potser. Però si l'elecció fos individual, ja se'n cuidarien els candidats que els coneguéssim ¿no ho trobau?
D'aquesta manera, a més de poder triar els representants més vàlids –al menys a criteri del poble- es donaria compliment al mandat constitucional de que la sobirania resideix en el poble, mentre que tal com es fa ara, resideix més en els partits -i, encara més en els seus dirigents, i finalment en el poder econòmic- que no en el poble.

Tampoc pens que les llistes obertes fossin la panacea. També hi trob inconvenients. Hi ha el perill de la demagògia barata, com passa amb les audiències dels programes de televisió, que escarrufa. Però aquest perill el veig més real per a eleccions no locals, ja que a les locals ja ens coneixem, al menys en pobles de ... posem fins a vint mil habitants, per exemple.
No n'estic segur. Hi ha pros i contres per a les llistes obertes. Per això el títol d'aquest post està plantejat com un interrogant. Voltros què hi trobau?

PD: Sobre la relació del poder econòmic amb la política us recoman aquesta novel·la: "Societat limitada" d'en Ferran Torrent. Excel·lent.
Accés a la fitxa de: "Societat limitada"

Tenc un amic col·leccionista. ¿Qui no ha col·leccionat qualque cosa qualque vegada? Lo típic: de nins, cromos de futbolistes; de més grans, clauers o qualque cosa semblant.
Però en Miquel no se conforma. Calongí de soca-rel, company de trucs, i amic. D'ençà que vaig conèixer aquesta afició seva ja no tir res, i és que per mi col·lecciona tot el que us pugui passar pel cap: clauers, calendaris de butxaca, revistes antigues, sobres de sucre, taps de botelles de cava, targetes de visita, ..., fins i tot etiquetes de roba!! Sí, sí, aquestes que van fermades a la roba nova amb una cordeta. Que, per cert, no sé si us heu fixat, però ara en fan amb uns dissenys tan originals i atractius que ja no saps si compres uns texans amb etiqueta, o una etiqueta amb texans!
Idò això, que si voleu guardar aquestes andròmines, en Miquel en farà llepadits.

Uep blocaires!

Jo sóc animal d'hivern. L'estiu m'esclafa i el vaig suportant així com puc. Quin remei!
Però fins i tot dins del cove de l'estiu s'hi poden trobar teles amb pinzellades fresques, que t'alleugen la feixuga càrrega de la calor.
I una d'aquestes pinzellades és el mojito.
Una beguda de terrassa. O de porxo. A la fresca de la nit.

En Queralbs, quan es posa de barman, el prepara així:
1 part de rom de 3 anys
1 part de suc de llimona natural
2 parts d'aigua
uns brots d'herba sana, al gust, però que n'hi hagi (també pot ser menta)
sucre al gust (a jo m'agrada amb 6 culleradetes petites per litre)
tot ben mesclat, millor si es deixa el dia abans dins la gelera o el congelador

I ja ho tenim! Es serveix ben fresc, amb gel abundant, si pot ser picat millor.

Salut!

Enguany és un mal any. I voltros direu: clar … entre la Borsa, i que el Madriz va guanyar la Lliga ... Però no és per això. Que també, sí, però no ho dic per això.
Un dia rep un missatge al mòbil: "crida'm quan puguis, és urgent"; era d'un bon amic, en Vicenç. El crit, i quin glop que vaig pegar quan me va dir que un altre bon amic comú, en Jaume, havia mort. Només 42 anys.
Al cap de poc temps, el dia de sant Joan, un maleït accident amb una maleïda moto se'n va dur un altre dels meus millors amics, en Miquel Àngel. Només 40 anys, i deixà dos fills de la mateixa edat que els meus.
Ja dins el juliol, dia 4, estant aparentment sà i en forma, en Bernat, el meu sogre, queia fulminat dins ca seva per un atac al cor.
L'agost han hagut de tornar operar mon Pare, i ja és la segona vegada per la mateixa causa en menys de quatre anys.
En pocs mesos ha canviat, i molt, la meva manera de veure la Vida.
Com fris que acabi aquest maleït 2007!
Digueu-me supersticiós, però al número 7 li faig voltera.
Llàstima que no n'haguem pogut fer a aquest any tan ferest.

Però res de llàgrimes. Ja ho va dir aquell poeta indi, en Rabindranath Tagore: "Si plores perquè no pots veure el Sol, les llàgrimes no te deixaran veure les estrelles".

Els petits plaers que ens permetem al dia són, per sí mateixos, una espurna de felicitat; per això els hem de cultivar.
O dit d'una altra manera: No és tan important arribar, sinó gaudir del camí.

Acab d'encetar aquest bloc sense altra pretensió que compartir vivències, aficions, sensacions, opinions ... i el que surti.
Salut i sort!

Ara estic llegint "La Reina Oculta", d'en Jordi Molist. Ed. Columna.
Tant el plantejament com el nus mostren una història atractiva per a qui li agradi l'Edat Mitjana.
El llenguatge, pel meu gust, hauria de ser més nostre. Falta art en l'escriptura.
Tot i això, no és gens decebedor. El recoman.

enllaç a la fitxa de la reina oculta