viure.cat
Acab d'encetar aquest bloc sense altra pretensió que compartir vivències, aficions, sensacions, opinions ... i el que surti. Salut i sort!

Uaaaaaaaaaauuuuuuuuu!!! (... això vol dir unes quantes estrelles)

Comèdia britànica de 2003, que ens presenta l'amor en molt diverses formes. La vaig veure fa un parell d'anys, i l'altre dia per casualitat la vaig enganxar a la televisió, i me va tornar a fascinar.

Molt ben trenada, cuida tots els detalls, és ... especial.
En saben, els britànics, de fer comèdies, punyeteros!

Aquí en teniu un petit resum:

Us deix un parell més de pensaments d'en Jaume. Gaudiu-ne.

La plana en blanc del matí,
com la tindràs el vespre?

. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

La força dels febles
és un misteri transparent.

. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

És tan bona la terra que,
onsevulla fa flors.

. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

Qualque pic és prudent callar,
malgrat tenguis raó.

Un thriller, d'en Francesc Miralles, per canviar un poc d'estil i temàtica.

De "Cor xapat" he de dir que es tracta d'una història sorprenent, on es pot apreciar el coratge, la força de la ment i dels sentiments humans, que flueixen per a superar l'adversitat. Se m'ha fet curta. Bon senyal.

el quart reich

Avui és santa Catalina i, com marca la tradició del meu poble, ahir vespre hi va haver fogueró. Cadascú va dur pa i taleca de ca seva: llonganissa, botifarrons, panxeta, llom, ..., l'Ajuntament hi va posar el beure. Hi va haver ballada de boleros, i la colla va arribar a ser grossa. Són festes on ens trobam amb amics que, si bé no ens veiem cada dia, quan coincidim ens agrada passar la vetllada plegats.
Hi ha pobles on fan els foguerons per sant Antoni, altres per sant Sebastià, o per sant Joan; a Ses Salines els fem per santa Catalina, des de sempre. No en sé el per què, però supòs que té a veure amb què a la majoria de cases ja han fet la matança del porc –per tan, hi ha llonganissa per a torrar- i és un temps en què les feines del camp permeten fer una aturada per anar de festa.
De nom Catalina hi tenc ma Mare, la meva germana i una nebodeta de mig any, així que avui hi ha dinar de festa.

Molts d'anys a totes les Catalines -o Caterines-.

Us deix dues gloses populars mallorquines:

Santa Catalina
té una bacina
plena de doblers
i encara plora, que en vol més!

...............................................

Catalina, catalana,
penja es llum a sa paret
i veuràs en Joanet,
que ha tornat de l'Havana.

És la primera obra d'en Guillem Bauçà, campaner, d'ascendència salinera. L'he encetat amb inquietud i curiositat perquè, segons ell mateix me va explicar, parla d'històries del temps dels padrins dels seus padrins –i més enrere-, esdevingudes a la nostra mar i la vorera de mar.

Això vol dir, també, que he acabat "Puta postguerra", d'en Josep Piera. Per comentar-la no trobaria una manera millor que utilitzar les seves pròpies paraules, quan escriu a manera d'introducció:
"No sé si aquest llibre serà un recordatori –una memòria del temps passat-, una autobiografia –la narració de la pròpia vida-, un àlbum de família, un relat de desitjos, un collage de fantasies privades, un mosaic d'emocions o una novel·la vital. Sé el que vull, però. I el que vull és escriure la vida d'un jo en un temps i en un lloc concrets, i oferir-ne una composició a còpia de paraules, de notícies, de ruïnes –els fragments que perduren-, com els arqueòlegs fan amb les deixalles d’altres èpoques, per inserir la història personal en la memòria col·lectiva. Perquè la literatura esdevinga història, i la història, literatura."

I la història ha esdevingut literatura. Don fe.

L'Albert, d'Un Cel vermell m'ha passat aquest mem:

1. Jo 10 anys enrere estava a punt de tenir el segon fill, en Bernat, qui per tant la setmana que ve complirà precisament aquests 10 anyets –i ja està preparant la festa d'aniversari-.

2. Jo 5 anys enrere tenia poques complicacions –o cap-: feia les meves horetes de feina i, en aquest temps de tardor, cap a trescar per la pleta, a cercar esclata-sangs s'ha dit!

3. 1 any enrere: estava preparant un cap de setmana a Barcelona, on finalment varem anar, a veure el Barça-Nàstic (3-0), l'obra "pels pèls", i dinar al Txapela, entre d'altres coses.

4. Ahir (19 de novembre) vaig fer un truc –i el vaig guanyar- després de més d'un mes d'absència de les taules de retruc.net, que tant bones estones m'han donat.

5. Avui (20 de novembre) acab d'arribar de veure la reforma que estam fent a cas padrí. Trob que no queda malament.

6. 5 cançons de les quals em sàpiga la lletra. Hauria de fer molta memòria per recordar-ne la lletra, així que diré simplement 5 cançons que m'agraden:
- que tinguem sort, d'en Lluís Llach
- boig per tu, de SAU
- rosas, de La Oreja de van Gogh –aii, que he sentit que se separen-
- up where we belong, d'en Joe Cocker –pels records que em duu-
- sultans of swing, dels Dire Straits –el meu grup preferit-

7. 5 llocs ideals per visitar: supòs que seré poc original, però és el que hi ha:
- París –hi he estat en 3 ocasions, i sempre hi tornaria-
- Barcelona –una vegada a l'any, si pot ser-
- poblets perduts de Cantàbria
- els fiords de Noruega
- Quebec

8. 5 coses que m'agrada menjar:
- pa de xeixa amb sobrassada pagesa
- pinxitos o montaditos –"tapeo" en general-
- un bon peix –gall, si pot ser- a la planxa
- formatge –com més vell, millor-
- esclata-sangs torrats al caliu, amb llonganissa

9. 5 joguines preferides: Uf, en aquell temps no havíem sentit a xerrar mai de joguines políticament correctes, ni sexistes, ni res d'això, així que aferrau-vos:
- un revòlver de l'oest amb cartutxera
- un fort amb soldadets, cavalls, carros i indis –que encara eren els dolents, no havia vist "Bailando con lobos"-
- espases de fusta, que ens fèiem a ca un amic, fill d'un fuster
- les cabanes que ens construíem per baix Morell
- la bicicleta

10. 5 distribucions de GNU/Linux preferides: ni idea

11. 5 persones a les que passes aquest mem:
Miquel Soldevila
Eloy
Carme Rosanas
i a tothom que el vulgui recollir.

Pareix que vivim a la velocitat de la llum. Tot són presses. Els nins volen ser joves, els joves volen tenir cotxe tot d'una que fan els devuit anys, i trobar feina –o millor dit, tenir un sou- aviat. Tot aviat, volant. Els doblers, així com arriben se'n van. O abans. N'hi ha qui compren un llibre a una llibreria de les sortides de l'aeroport, i abans de sortir pel finger d'arribada ja l'han acabat. En demanar per quan volen la feina que se'ns encarrega, la resposta sol ser "per ahir". He de dir que no sempre és així, hi ha honroses excepcions.
Però per poc que te descuidis: presses, presses, presses!
I jo deman: presses ¿per què?
¿Que pot ser viurem millor, si anam tant aviat?
I a més ¿on anam, tant aviat?
A mi no m'agraden les presses. A la feina intent tenir una bona programació, i seguir-la el màxim possible, per evitar les presses de darrera hora. A la vida privada també. No sempre ho aconseguesc, és clar. Però no vaig de presses. Si he de fer un viatge, m'agrada preparar-lo amb antelació, triar la companyia aèria, l'hotel, l'itinerari, els espectacles als que volem assistir, els llocs on menjar, ..., i gaudesc del viatge des del primer moment en què el començ a preparar. Si ara me demanaven si vull partir de viatge d'aquí a mitja hora tan sols no me plantejaria la possibilitat.
Poc a poc i bona lletra. I a vegades encara no basta. No sempre pot ser, a vegades s'han de prendre decisions ràpides, i en aquests moments no solc dubtar gaire, no sóc indecís. El que sóc és ordenat. I vull viure el moment. Carpe diem. No m'agraden les presses, o ... ¿ja ho havia dit?

Estic convençut que si féssim una consulta entre la població sobre les prioritats d'interès general del comú dels veïns, la salut guanyaria de molt.
I és cert que cada vegada està millor, la sanitat. Es van construint hospitals a diferents municipis, centres de salut, s'apropa la vacunació als col·legis, etc. És cert. No pretenc ser catastrofista. Però també és cert que encara es pot fer molt més.
A vegades pareix que l'Administració segueix uns criteris de modes, enlloc de prioritats. I així podem veure com a cada municipi van apareixent camps de futbol de gespa artificial, sales d'exposicions, piscines climatitzades, etc., ... com si els regalassin –però d'això ja en parlaré un altre dia-. I està bé, que es cultivi la cultura, i que es potenciï la pràctica de l'esport, molt bé. Però en un ordre de prioritats, la salut està per damunt, no en tenc cap dubte. I no és suficient que hi hagi centres de salut -que tampoc n'hi ha a cada nucli urbà, quan n'hi hauria d'haver-, perquè els centres haurien d'estar atesos permanentment i completament, és a dir les 24 hores dels 365 dies de l'any, i amb els mitjans, humans i materials, necessaris per a atendre adequadament i amb garanties els problemes de salut dels veïns.
Si l'Administració es pot permetre pagar festes que, de cap a cap d'any, escarrufa la quantitat pressupostària que s'hi destina ¿per què no es poden asseure al voltant d'una taula les diferents administracions i posar el que faci falta de cada part per tal d'atendre la principal prioritat de la població?
Jo vot per la salut, i per una sanitat millor i més propera.

Hi ha un dilema que em dona voltes pel cap. I potser diré qualque animalada perquè no en sóc cap expert, ni de prop fer-hi, sinó un simple observador que es fa preguntes.

Per una banda, sabem de la necessitat de l'aigua per a la vida. Per altra banda, sabem que necessitam tenir boscs i vegetació per tal de regular l'adequat funcionament del cicle vital a la Terra.
Cada dia estam més conscienciats en l'estalvi d'aigua, i per això adoptam les mesures casolanes que coneixem.
Però per altra banda, als pobles –ja sabeu que sóc de poble- és molt habitual cultivar la terra, o tenir arbres o plantes a casa, encara que només sigui qualque rameller. I necessiten aigua.
Sabem que amb l'aigua de la xarxa pública està prohibit regar -està destinada exclusivament al consum humà i animal-, però i de l'aigua dels pous ¿és millor regar arbres, plantes, gespa, ramellers, etc., o deixar-la sense extreure?
Tenc entès que l'aigua que empram per a regar, una vegada complert el cicle, torna a la terra, i torna als aqüífers, disposada perquè la poguem tornar emprar. Si és així, podem tenir cura de la vegetació, sense perjudicar els aqüífers ¿no?
Jo que sé! Quin embull.

Uep blocaires!

 Us deix un parell més de pensaments d'en Jaume:

El temps que esbuques les coses
dels altres, no compons les teves.

Un bon llibre no és el Sol,
mes, fa llum i calentoreta.

La paciència fa miracles
grossets. Recorda-te'n.

Brusqueta brusqueta
és la millor saó.

Fins als anys 80, si en qualque activitat lúdica social destacava Ses Salines era en els esports. El club de futbol tenia un equip a la 3a divisió estatal –amb quasi tots els jugadors locals-, i equips de juvenils, infantils i alevins, i el camp se convertia cada setmana en un lloc de trobada obligada, en una festa. També hi havia el club de bàsquet, amb un equip masculí i un femení, que comptaven amb una afició entregada. I tennis, s'havia de fer cua a les pistes públiques, i a la pista de cas metge (els saliners mai podrem oblidar don Julià Panadés, metge del poble i mecenes de l'esport en general, i del tennis en especial), escola de tots els tennistes saliners.

Però amb el temps es va acabar amb el futbol, el bàsquet i el tennis. Això no obstant, queden destacats noms propis d'esportistes saliners, com el cas del ciclista Lluís Mas –actualment a l'equip Saunier-Duval-, o l'alteta del Barça Guillem Vidal, especialista en 100 metres.

D'un temps ençà, però, el relleu de la vida social l'ha agafat el món de les arts: música, pintura, escultura, arts escèniques.
En l'aspecte musical hi ha contribuït en bona mesura l'escola municipal de música, pedrera de talents musicals i cantants, que després ens delecten amb la Banda de música, la Big Band, la Batucada, els xeremiers, o la Coral municipal. Fins i tot hi ha qualque grup de pop-rock, com els Fora Son, Vibracions o n'Apol·lònia Bauçà.
La Coral -que dirigeix n'Alejandra Carrizo- ha fet diversos intercanvis amb altres corals de fora de l'Illa, com és el cas de la coral de Vilafranca del Penedès, o l'alemanya Jam-Jazz and More, de Längen. Aquest cap de setmana, la Coral va actuar al Teatre Principal de Palma. Oh! Quin espectacle més gratificant! La pell de gallina, me varen posar.
No hi ha festa en què no actuï la Banda -magistralment dirigida per n'Andreu Julià- que compta amb l'admiració de tot el poble. I la Big Band, com m'agrada! ens delecta amb el seu ritme de Jazz, Blues, i la seva màgia. També dins de la música destaca en Pep Burguera, que toca el borbardí a la Simfònica de Bilbao.
Si parlam de pintura i escultura, tenim un pòquer d'asos: en Francesc Bonet, el matrimoni Tomeu Estelrich i Aina Roig, n' "RT" (més conegut com "Arti") Leimbacher, i l'internacionalment conegut Horacio Sapere. Aquest darrer, també famós per les seves escultures, com la "Pada amb cases" que dóna la benvinguda als visitants a l'entrada del poble.
Aquest estiu també s'ha presentat, amb molt èxit, la Colla de Dimonis: unes terrorífiques bèsties, per a un infernal espectacle nocturn, d'ombres i llums vermelles, presentat pel polifacètic Norat Bauçà, provinent del món de la investigació històrica.
Això sense oblidar el grup de teatre "Quart Creixent", que tant ens ha fet riure amb les seves comèdies per Sant Bartomeu, des de fa tants anys.

En definitiva, es respira art. I que sigui per molts anys.

A en Jaume Serra Adrover li agrada escriure; ha escrit diversos llibres, diaris personals, etc., on hi trobam reculls d'una història propera, quotidiana, reculls de pensaments, retrats d'imatges i sensacions que ha copsat amb els ulls i amb l'ànima; és un magnífic pensador i un excel·lent orador, no només pel que diu, sinó també per com ho diu, és d'aquelles persones que no et canses mai d'escoltar –no fa so de buit-.

I tota la seva obra, no només literària sinó també, i sobretot, la seva obra personal, té una característica comú que per mi defineix en Jaume d'una manera molt senzilla: per damunt de tot, és un home que estima.

D'una de les seves publicacions, "Amic", n'he tret aquells pensaments que més m'han agradat. És possible que en Jaume no estigui d'acord amb la meva selecció, car sé que hi ha absències importants per a ell, però estic convençut que, encara que ho pensi, no m'ho retraurà. I com que sé que en Jaume no escriu en absolut d'una manera interessada, sinó que ho fa per arribar a la gent, me permet la gosadia de donar-vos a conèixer uns fragments que he escollit; només en posaré un parell, perquè són de beure a glopets petits, i més endavant n'aniré posant més; aquí els teniu:

Quan diuen mal de tu,
no t'immutis. Si diuen ver,
esmena't. Si, mentida,
són ells que es fan mal.

Pots llegir per descansar,
per a donar conferències, per a
formar-te. Si per això darrer,
en trobar una frase profunda,
no llegeixis més, tanca el llibre
i medita.

Tu, pots fer molt de bé i molt
de mal. Recorda-te'n.

Paraules hi ha que valen un món.
Paraules hi ha que no valen res,
Qui vol fer so de buit?

Qui estima, sempre l'encerta.