viure.cat
Acab d'encetar aquest bloc sense altra pretensió que compartir vivències, aficions, sensacions, opinions ... i el que surti. Salut i sort!

El llibre dels plaers immensos és la tercera novel·la d'en Melcior Comes –català de Mallorca, com ell mateix diu-, guardonada amb el premi ciutat de Palma 2006, per un jurat del qual en formà part na Carme Riera, tota una garantia. Editada per l'editorial Moll.

Això també vol dir que he acabat Les fites netes, d'en Damià Huguet. Diria que és un llibre necessari per a conèixer, recordar, sentir, olorar, el que va ser el poble de Campos a la segona meitat -i més cap a les acaballes- del segle XX. Escrit amb un punt de poesia. L'obra ajuda, també, a conèixer millor aquest autor -perquè està extreta de les seves entranyes-, campaner i mediterrani, d'una marcada sensibilitat, preocupat pel seu poble, a qui l'enlluernava el món del cinema, i es delectava amb un rebentat de cassalla de Llubí –la millor del món, diu-. Malauradament, en pocs anys a Campos s'han perdut molts dels plaers que tan delicadament va descriure en Damià. Temps era temps.

El llibre dels plaers immensos, a llibres.cat
El llibre dels plaers immensos, a L'arc de Berà

Bé, com que no vull que el dia de Nadal tengui un gust amarg en aquest bloc, per endolcir-lo un poc us deix amb aquesta baladeta.

Bon Nadal.

Avui, mentre dinàvem, mon Pare ho ha contat: quan tenia qualque alumne que treia el geni fàcilment li recomanava comptar fins a 10 abans d'actuar o xerrar malament. I en molts casos funcionava.

Això és el que hem de fer adesiara. O al menys jo, que tenc geni.
Quan vaig caminant pel poble i trob altra gent –que per cert, ja n'hi ha massa que no conec- que mena cans a lloure, grossos, perillosos, que lladren i, fins i tot, qualcun envesteix, he de comptar fins a 10. He de saber estar sense demanar-li a aquell tros de banc, incívic, que mena cans a lloure, si no sap que aquesta és una conducta que, a més de ser bruta –pel que deixen els cans al carrer- i perillosa, és il·legal. I si mossega, ja ens lamentarem després.

I quan trob cotxes aparcats a la part de carrer on està prohibit -per no entorpir la circulació-, que provoquen una cua d'altres vehicles, he de callar. O quan veig cotxes aparcats damunt la vorera, també he de callar.

I quan davant d'una casa en obres, el "mestre" d'obres –i que me perdonin els mestres de bon de veres per adjudicar aquest títol als qui avui el s'han auto adjudicat, sense tenir ni idea de res- ocupa tot el carrer, enlloc d'una part, la necessària, i pel mínim temps possible, sinó tot el carrer durant setmanes o mesos. He de callar.

Si digués el que en pens, estaria mal vist, seria un troba-que-dir, un mal veí, o qualque cosa pitjor. Ells van bé. He de callar, ... com fa la ¿policia? i les autoritats.

L'Estat de dret s'ha d'aplicar només als ex batles de Marbella, d'Andratx, d'allà o d'allà deçà, però no a la gent del carrer, noooo, només faltaria! la Llei està feta pels altres, no per cadascú. Aquesta guarda d'incívics no fan cap mal a ningú, o quasi gens ¿no és així? Campi qui pugui.
I he de callar.
He de callar.
He de callar.
1 ... 2 .... 3 ....

En Charles Spencer Chaplin, conegut com a Charles Chaplin o Charlot, va ser actor, compositor, productor i director. D'una gran sensibilitat. Està considerat com un dels grans creadors de la història del cinema.

Va néixer a Londres el 1889, en una família d'artistes de teatre de varietats i ja va començar a actuar quan encara era un nin. El 2 de febrer del 1914 es va vestir amb uns calçons i una jaqueta, unes botes i un capell que, ni eren seus, ni eren de la seva talla; com a gaiato va utilitzar una vareta flexible de bambú i es va col·locar un petit bigotet. Aleshores va néixer el seu personatge Charlot, que es faria, i el faria, mundialment famós.

Les seves pel·lícules més importants com a actor, director i productor varen ser les mudes, com The Kid (1921), La quimera de l'or (1925), City Lights (1931) o Temps moderns (1936).

A El Gran Dictador (1940) ja utilitza tots els recursos del cinema sonor. Aquesta és una de les joies més preuades del cinema de tots els temps, i l'escena del dictador jugant amb el Món –a la fotografia superior- n'és una mostra.

Cap a finals de la dècada dels 40 i començament dels 50, va patir la persecució del Comitè d'Activitats Antiamericanes per les seves idees d'esquerres i va marxar dels Estats Units l'any 1952. Llavors es va establir a Suïssa, on va rodar Candilejas –tendre entre les tendres-.

L'any 1972 va rebre l'Oscar honorífic per la seva contribució al món del cinema.

Va morir a Suïssa, el dia de Nadal de 1977. Enguany farà 30 anys. Una bona manera de recordar-lo és mirant una de les seves pel·lícules. Jo triï El Gran Dictador.

sofà [ pl -às ] m 1 Seient per a dues o més persones, que té respatller i braços.

colesterol m BIOQ /FISIOL /PAT Principal esterol dels animals superiors, de fórmula C27H46O, absorbit directament dels aliments o sintetitzat al fetge.

infart m PAT Necrosi localitzada en una porció de parènquima deguda a la manca d'irrigació per obstrucció trombòtica o embòlica de l'artèria o les artèries corresponents.

caminada [de caminar] f 1 Fet de recórrer caminant un trajecte més aviat llarg. 2 Passeig llarg a peu.

diària adj Que correspon a cada dia.

salut f 1 MED 1 Estat en què l'organisme, lliure de malalties, exerceix normalment totes les seves funcions.

Na Tonina corria com una esperitada, travelava i s'aixecava en un sospir, un cop i un altre, un carrer més i ja hi seria, començava a faltar-li l'alè, quan va fitar el portal redó de ca don Bartomeu, i pogué veure que una de les fulles d'aquelles portes feixugues –de nord vell- estava oberta, com sempre.
Sense tocar, s'endinsà cap a dins de la casa, d'on sortia un renou eixordador.
- don Bartomeu! don Bartomeu!
- Qui hi ha? –demanà, cridant, el metge-.
- Vengui amb mi, ràpid, que na Llúcia s'ha fet un trenc al cap! –na Tonina ja havia arribat a la saleta del segon aiguavés-.
- Tonina, a poc a poc! ... que trencs se'n fan cada dia, però partits com aquest només n'hi ha un cada quatre anys!.
Don Bartomeu estava mirant la final del Mundial de futbol, mentre escoltava el mateix partit per la ràdio, amb el volum a rebentar, degut a la seva sordesa.
Na Tonina, en sentir aquella resposta, tornà de tots els colors. I no es pot dir que li vengués de nou, ja que don Bartomeu, el metge titular del poble, tenia la gent acostumada a aquestes sortides de to. Però la urgència del moment deixà na Tonina sense poder articular paraula i girà cua, cap a ca la seva germana Llúcia.
Quan hi arribà, don Bartomeu ja hi era. Havia mal aparcat el cotxe just davant del portal i s’havia precipitat a assistir l'accidentada.
- Res. No ha estat res –va dir don Bartomeu, en veure entrar na Tonina-. Amb un parell de punts en tindrà prou.
- No sap quin ensurt, quan he sentit el renou dins la cuina i l'he trobada estesa a terra.
Na Llúcia s'havia enfilat en una cadira per arribar a la xocolata, que la seva germana amagava damunt un escudeller, tapada amb una olla, perquè el metge li havia aconsellat que no en prengués.
Després de cosir la ferida i assegurar-se que l'hemorràgia s'havia aturat, don Bartomeu agafà el maletí disposat a tornar-se'n aviat per veure acabar el partit.
- Que prengui aquest analgèsic cada vuit hores, si té mal de cap. Si no, que vengui a la consulta d'aquí a un parell de dies.
- Gràcies don Bartomeu ¿què li devem? –demanà na Tonina-.
- Res. Me'n torn a veure si encara arrib a temps de veure acabar el partit.
Just quan arribava a ca seva, caixes destrempades, l'àrbitre assenyalava el final del partit: Brasil 2 – Itàlia 0.
- És molt gros, l'assumpte! Ni mirar el futbol a ple, me deixen. Al menys, ha guanyat Brasil.

Aquest personatge de don Bartomeu l'he creat per a un relat col·lectiu, on hi participen blocaires de diverses zones dels Països Catalans, amb les característiques pròpies de la parla de cada lloc. Ja veurem què en sortirà, d'aquest trempó.
Si us interessa conèixer els altres personatges, i seguir el relat, el trobareu al bloc Personatges itinerants.

Te'n recordes? ... ja fa 25 anys.

No és la millor cançó del món. Però és la nostra cançó.
No és una gran pel·lícula. Però és la nostra pel·lícula.

I pareix que va ser ahir.
Només que tu, quan rius, estàs més guapa que mai.

Na Carme, de Col·lecció de moments, m'ha passat un mem sobre l'escriptori que, si no vaig errat va iniciar n'Albert, d'Un Cel Vermell. I m'ha anat bé, perquè fins ara no m'havia fixat en què hi tenia -quan estic davant de l'ordinador no m'entretenc a mirar l'escriptori-, però ja que hi era ho he aprofitat per a posar-hi el que m'ha semblat que hi ha d'haver en un escriptori: una ploma i un tinter.
Potser a partir d'ara m'hi fixi un poc més i vagi canviant la imatge adesiara.
De moment, deixaré aquesta.

Fa poc més de quinze anys que vaig ser pare per primera vegada, i ho vaig tornar ser en fa deu i un poc. El sentiment de ser pare (o mare) no és comparable a cap altre. Ambdues vegades me vaig sentir el patró del rumb del Món, damunt d'un nigul, des d'on hauria estat capaç de qualsevol proesa. En aquells moments res no és impossible, i res no importa, més que aquell nadó petitonet, rodonet, callat, adormit, tranquil, dolç, suau, ... i que és part de tu mateix.

Aquest moment màgic ve acompanyat –al menys en el meu cas així va ser- d'un altre sentiment molt semblant: pots entendre i valorar millor que mai els teus pares. No els havies vist mai així, fins que et trobes dins de la seva pell; passes de ser fill, a ser fill i pare alhora. És una cadena, i els vincles de la teva baula s'enforteixen, els vols enfortir.

Amb el temps, has d'aprendre a acceptar que aquella part de tu mateix va creixent, i té una vida pròpia, que li pertany, que té gusts diferents dels teus, que pren decisions, que s'enfada, que riu, que plora, que viu la seva vida. No és fàcil, ser pare. Però, juntament amb la sort de poder compartir la vida amb la meva dona, és el millor que m'ha passat.

Avui he anat a conèixer na Marta –petitona, preciosa-, la primera filla d'uns bons amics, en Guillem i n’Apol·lònia. I he jugat amb avantatge, perquè he sabut la immensa felicitat que els envolta ara mateix. Els desig el millor, ells ja ho saben. I esper que l'habitació 203 sigui el començament d'una vida plena de goig, salut i sort per a tots tres. I que la cadena s'enforteixi.

Uep blocaires!

Ahir, na Carme Rosanas va obrir un bloc comunitari, creat especialment per a escriure històries sobre uns personatges compartits, que seran patrimoni de tots els blocaires participants, i tots els podrem utilitzar en els nostres textos, contes, històries, situacions...

Si us engresca la idea, i ens voleu acompanyar en l'aventura, us podeu posar en contacte amb ella.

I si voleu seguir aquest nou bloc comunitari és aquest: personatges itinerants

L'Assemblea General de l'ONU, el 10 de desembre de 1948, proclamà la Declaració Universal dels Drets Humans.

Avui fa 59 anys.

I queda molt camí a recórrer.

Declaració Universal dels Drets Humans

Dins el corral, aferrat a la soll, just davant la païssa, hi havia el forn. Cada dilluns, en haver dinat, el padrí Joan començava foc al forn. Primer hi havia de posar llenya prima, perquè prengués tota, amb força, i encalentís bé la volta del forn. L'encenia amb papers de diari que, revoltillats, feia prendre d'un a l'altre després d'encendre el primer amb un misto. Quan la llenya havia pres amb una bona flamarada, hi posava llenya més gruixada, troncs tallats a trossos de devers dos o tres pams, per a fer caliu. El forn havia d'estar ben calent, i mantenir-s'hi per coure bé el pa, per això els calius s'apartaven a una vorera de dins el mateix forn, abans d'enfornar.

Mentrestant, la padrina Margalida havia pastat. La farina era de xeixa. Però no una farina qualsevol d'una xeixa qualsevol, sinó la seva farina, de la seva xeixa, treta amb la suor del front, llaurant la terra –amb l'euga, na Roja, i una arada-, escampant la llavor a mà, pregant perquè plogués ben plogut –és a dir, poc a poc, perquè la terra s'amaràs millor-, segant i triant el gra, per dur-lo a moldre a la farinera. Ai, la farinera! quina oloreta que feia, la farinera, una olor espessa, sòbria. Idò, amb aquesta xeixa, la padrina havia preparat una pastera de quatre o cinc pans, grossos. En haver acabat es rentava les mans amb aigua, dins d'un ribell de fang.

I, com que tot s'havia d’aprofitar, fins i tot la calentor del forn, el mateix dia aprofitàvem per enfornar qualque coca, que a l'estiu, com que havien collit i torrat pebres, solien ser coques de pebres torrats; a l'hivern solien ser coques amb verdura, amb grells, julivert i trossets d'arengada salada escampats per damunt; també solien enfornar una coca amb sucre –perquè al nin li agrada molt-, que podia dur trossets de sobrassada escampats per damunt, cada quatre dits, arrib no arrib; era la darreria que en dèiem, o els postres que en diem ara.

Amb el forn a punt, ni massa calent, ni massa fred, el padrí enfornava els pans, que al cap d'una horeta ja eren cuits; i després era el torn de les coques, la salada i la coca amb sucre.
Els dilluns horabaixa es convertien en una festa. A posta de Sol sopàvem de coca.

Aquells pans eren bons tota la setmana. I quan dic bons vull dir bons. Una llesca d'aquell pa de xeixa era bona tota sola, i si hi enfangàvem un poc de sobrassada, ja era un regal pels sentits. Mai podré oblidar el gust d'aquell pa amb sobrassada. D'això en fa ja trenta anys, o més, però encara el puc sentir, si acluc els ulls, com si en pegàs una mossegada ara mateix.

Es tracta d'un recull d'articles d'en Damià Huguet, publicats a la revista Ressò, que presenten les dimensions físiques i espirituals del poble de Campos (Mallorca), trenta, quaranta anys enrere.
Editat per l'Editorial Moll.
Damià Huguet

Això vol dir, també, que he acabat "El Quart Reich" (el secret de Montserrat), d'en Francesc Miralles.
Un thriller sense cap pretensió, que comença amb un bon ritme i enganxa, però a mesura que va avançant va perdent pistonada.

Tal com va proposar na Carme, arran del post amb aquest mateix títol, encetaré un mem sobre les meves preferències en les dualitats o disjuntives següents:

1. estiu – hivern: el meu dia perfecte és un dissabte assolellat d'hivern, en què la calentoreta del Sol s'agraeix, però no es pateix, a diferència de l'estiu

2. anar de festa – quedar-se tranquil a casa: me trob molt bé a casa, llevat de casos puntuals, en què m'agrada anar de festa

3. fer matances del porc – ni parlar-ne, de matances: ni acostar-m'hi, la simple pudor que ho impregna tot me provoca nàusees

4. Nadal – que no existís, el Nadal: m'agrada l'ambient nadalenc, i les bones intencions i voluntats que la gent mostra en aquestes dates (encara que durin el que duren)

5. aixecar-se dematí – vetllar fins tard: aixecar-me dematí

6. platja – muntanya: muntanya

7. una excursió a peu – anar a dinar en cotxe: les dues opcions m'agraden

8. ferrero rocher - mon cheri: mon cheri, sense cap dubte, mmmm

9. Pare Noel - Reis Mags: els Reis, tant pel temps d'espera, com per la màgia de la nit que arriben a cavall, envoltats de patges i bengales de colors, i veure les cares dels nins innocents, embadalits

10. cinema de terror – comèdia: comèdia, o un altre gènere, però mai una de terror, mai

11. Alonso – anti-Alonso (el pilot de F1): anti-Alonso, pel seu anti-catalanisme i el seu nacionalisme espanyol, les seves declaracions feréstegues sobre el circuit de Catalunya, la seva actitud arrogant, el seu madridisme declarat, ... buf, per mi no m'agrada res d'aquest pollastre

12. avió – vaixell: avió

13. mirar una pel·lícula - veure el futbol: si juga el Barça, futbol fix; si no, dependrà del partit i de la pel·lícula

14. tenir un ca - un moix: tenc dues cusses i no les canviï per res

15. fer sobretaula - enllestir ràpid: sobretaula sense presses

16. tè – cafè: cafè, curt, fort i sol, o rebentat (dit també rasca o cigaló)

17. xocolata blanca - xocolata negra: com més negra millor

18. comprar a una gran superfície - a un petit comerç del barri: els productes del dia a dia els compr als comerços del poble, mentre que per altres productes utilitzo la facilitat de la compra a una gran superfície per internet i m'ho duen a ca nostra

19. Reial Madrid – Barça: tot el camp és un clam, som la gent blaugrana, tant se val d'on venim, si del sud o del nord, ara estem d'acord, estem d'acord, una bandera ens agermana; blaugrana al vent, un crit valent, tenim un nom, el sap tothom: Barça, Barça, Baaarça!

Aquest mem el deix per a qualsevol que el vulgui seguir.
Salut i sort!

Un moment, per favor! Abans de lapidar-me a l'acte per mostrar la meva gratitud envers Endesa, us deman que m'atorgueu el dret a la defensa, que me correspon.

Sí, ja sé que a Mallorca estam en mans del monopoli oficialment consentit d'energia elèctrica, que el manteniment d'infraestructures és inexistent, que en caure quatre gotes mal comptades es fa la fosca a les llars, ja ho sé.

Però ¿i el romanticisme? aaaaaaaaaaaaah! ... el romanticisme. Una apagada de corrent és l'excusa perfecte per a un sopar improvisat amb espelmes, per a descansar els sentits de tant de renou de les màquines –que ja ni ens donam compte que tenim-, de tanta televisió, de tant d'ordinador. És el temps del silenci. Uf! ... temps de silenci, ¿per quina estranya casualitat me deu haver vingut al cap "temps de silenci"? mmm ...

El problema podria ser-hi si no haguéssim tingut la previsió –que tots tenim, és clar, perquè som molt previsors en aquestes coses- de comprar espelmes; o si hem de banyar qualque nadó, o encalentir-li el biberó o les farinetes al microones; o si un fill –o noltros- ha d'acabar un treball per a l'endemà; o si al menut li pega un atac d'asma i no podem endollar el broncodilatador; o si hem de treure el cotxe i la porta del garatge no funciona; o si, o si, o si ... bé, deixem estar els "o si" perquè no acabaríem mai, o ens abocaríem inevitablement a una rebel·lió d'usuaris emprenyats, ... i no sé si en el tassó de la paciència encara hi ha lloc per a més gotes d'aigua, sense fer-lo vessar.

El cas és que ahir vespre mateix, per tercera vegada en una setmana, la nostra empresa amiga Endesa va tenir la deferència de deixar-nos viure tranquils, sense corrent elèctrica, ... amb tots els avantatges que això suposa. Per això, gràcies Endesa!

Au, me'n vaig a comprar espelmes, que ja s'acosta l'hora. Salut!

A plaça tot se ven. Tants caps, tants barrets. Són maneres diferents de dir el mateix.
Cadascú té les seves preferències i les seves fòbies, o si no arriben a fòbies –que potser és exagerat-, diguem-ne manies.
Hi ha casos en què la tria depèn del moment, de l'estat d'ànim, de les circumstàncies, etc., però en d’altres casos la tria seria sempre la mateixa.

N'he redactat una petita llista, de preferències i manies. Jo tenc les meves bastant clares en 8 o 9 dels casos, la resta dependria del moment.

estiu – hivern
anar de festa – quedar-se tranquil a casa
fer matances del porc – ni parlar-ne, de matances
Nadal – que no existís, el Nadal
aixecar-se dematí – vetllar fins tard
platja - muntanya
una excursió a peu – anar a dinar en cotxe
ferrero rocher - mon cheri
Pare Noel - Reis Mags
cinema de terror – comèdia
Alonso – anti-Alonso (el pilot de F1)
avió – vaixell
mirar una pel·lícula - veure el futbol
tenir un ca - un moix
fer sobretaula - enllestir ràpid
tè - cafè
xocolata blanca - xocolata negra
comprar a una gran superfície - a un petit comerç del barri
Reial Madrid - Barça

Si voleu, en podeu afegir més deixant un comentari. I a veure quan aprendré a inserir una enquesta ...