viure.cat
Acab d'encetar aquest bloc sense altra pretensió que compartir vivències, aficions, sensacions, opinions ... i el que surti. Salut i sort!

Així acabaven les rondalles que me solia contar el padrí quan era nin.
I si voleu saber com acaben les històries de Personatges itinerants, ja podeu passar pel bloc, perquè avui s'ha acabat.

Ha estat un plaer participar en aquesta experiència al costat d'autèntics/ques virtuosos/es en l'art de contar històries.

Quan entrau a una ferreteria ¿no teniu la sensació de necessitar tot el que veieu? Idò això és el que m'ha passat avui horabaixa quan, aprofitant que érem a Palma, hem anat amb la meva dona i el petit, en Bernat, a la carpa de la setmana del llibre en català.
No és que hi hagués cap excés de títols, i uns quants ja les he llegit, però la resta eren allà dient: "tria'm".

La veritat és que sabia el que cercava, i n'he firat dos d'en Melcior Comes: "L'estupor que us espera" i "La batalla de Walter Stamm" -llàstima que ahir no pogués assistir a la presentació, m'hauria agradat-.

També en cercava un que m'havia comanat el meu fill major, "Solitud" d'en Víctor Català, però no l'he trobat. I això que ho he demanat al qui cobrava, però me diu:
- no sé si hi és, ni on pot ser ¿veus aquella dona de verd amb ulleres? és de l'editorial Moll, potser ella te podrà ajudar.
Hi he anat a demanar-li, però m'ha contestat:
- Si hi és ha d'estar per aquella zona.
Res, no l'he trobat. L'organització no és el punt fort d'aquesta fira. I això no m'agrada, perquè així t'has de passejar per tots els expositors a cercar el que desitges, i clar, així com vas veient obres les aniries posant totes dins de la bossa. I no pot ser! ... que estam a final de mes!

Bé, el de sempre, no hauria de ser necessari organitzar fires com aquesta perquè la gent compràs llibres en català. Però si ajuda, benvinguda sigui. Enguany és fins el 9 de març.

Un dels records que tenc de quan era petit, és que mon Pare tenia un disc de vinil, un dels que en deien single, amb dos monòlegs de l'humorista Joan Capri "el Capri". A una cara hi havia "el casament" i a l'altra "el nàufrag". He estat cercant aquell disc, però no sé que se'n degué fer. És igual, tanmateix ja no el podria escoltar, perquè no tenc tocadiscs. Però sí que he trobat un d'aquells monòlegs: el nàufrag.

Joan Capri

Es posa una olla al foc, amb aigua, una pastilla de brou de carn (starlux, knorr, ..) i sal.

Mentrestant, uns trossos de carn magre de porc, tallats a daus i prèviament preparats amb sal, pebre bo i llimona, es fregeixen amb oli d'oliva fins que estan ben dauradets. Tot seguit es posen a l'olla que tenim al foc.

A banda, es fa un sofregit amb ceba, una cabeça d'alls i tomàtiga –tot tallat ben petit, o triturat-. També recoman tirar-hi un raig de vi sec -si no n'hi ha, pot servir brandy-. En estar ben sofregit es posa dins de l'olla, on també s'hi afegeixen unes fulles de llorer, trossos de poma golden, panses i unes cols de Brussel·les, amb un manat de julivert penjant.

Es deixa bullir fins que sigui ben cuit.

A banda, es fregeixen patates, que després es deixaran els darrers cinc minutets dins de l'olla.

I quan és cuit, es serveix calent. Adient per aquest temps d'hivern.

Bon profit!

Si ho creieu bé, i si no també, però us assegur que això que us contaré és un fet verídic, que va passar ja fa molts anys en un col·legi de Mallorca, ... o això és el que em varen contar. Només he canviat el nom del final. Els qui els coneixeu a tots dos i sabeu de qui us parl, alerta amb un atac de rialles, que jo cada pic que hi pens no puc més.

Tots dos s'havien passat l'horabaixa anterior a l'examen preparant "xuletas" plegats.

Arribat el moment, un dels dos les va treure i es va posar a respondre les preguntes d'acord amb les instruccions. L'altre, però, no gosava. Estava capficat, convençut que si les treia l'hi trobarien, i aquest pensament l'angoixava. Al mateix temps, podia veure com el seu amic se'n servia perfectament. Però ell no n'era capaç, no se'n sortiria. Exasperat, va decidir aixecar-se i entregar l'examen en blanc, que va deixar damunt la taula del professor.

I quan sortia de l'aula, just en el moment d'obrir la porta, va dir "Oriol copia!".

Hi ha temes que, per la seva transcendència, no haurien de ser objecte de modes: ara s'usa parlar-ne, i suara no s'usa. Ho dic perquè estam a un mes d'unes eleccions a "Cortes Generales", i encara no he sentit que ningú parli de l'eutanàsia. I a d'altres temps se'n va parlar molt. Quan es va estrenar la pel·lícula "Mar adentro" va tornar a ser objecte de debat. Però ara pareix que no interessa parlar-ne, no sé per què. Idò jo en vull parlar.

Hi ha casos –malauradament tots en devem conèixer qualcun- en què una persona es troba en un estat de malaltia irreversible i, a més, pateix mal físic o psicològic. Un mal agut, insofrible, rabiós. No val dir que ara ja no es deixa patir mal als malalts terminals, perquè hi ha casos en què no és cert, i en pateixen de valent.
En aquests casos trob que el més humà seria ajudar aquella persona a deixar de patir. I a la seva família.

Però avui això seria una conducta il·legal, punible des del punt de vista penal. Per això és necessària una Llei de l'eutanàsia, on s'estableixi quin són els casos en els quals es pot aplicar, i amb quins requisits, per tal d'evitar una mala pràctica o un abús en un tema tan delicat com és el dret a la vida, i el dret a morir amb dignitat i sense un patiment, tan innecessari com inútil.

Particularment voldria que s'establissin dos requisits:
1. Que existeixi constància escrita fefaent de la voluntat de la persona en qüestió (ho podria haver manifestat davant de notari pel cas de trobar-s'hi) o, en el cas que no existeixi aquesta constància i no estigui en condicions de decidir, ho pugui decidir la família més propera.
2. Que hi hagi constància de que aquella persona es troba en un estat de malaltia irreversible, declarada mitjançant resolució judicial basada en el testimoni de tres metges designats pel/per la jutge/jutgessa.
Pens que encara que avui sigui il·legal, no és il·legítim.

No voldria trobar-m'hi, però si m'hi trobàs i tengués la possibilitat legal, deixaria constància notarial de la meva voluntat de rebre ajuda mitjançant l'eutanàsia.

Darrerament estam tots dos massa ocupats per asseure-nos a prendre una cerveseta plegats. Per això, com aficionat del Barça que saps que sóc, t'he de fer arribar una queixa, perquè trob que ja cau de la post. Tenim un bon equip, un gran equip, ho saps. I un bon entrenador -no ho dic per dir-ho, és cert-. Però hi ha una errada transcendental per a la bona marxa de l'equip, i que és urgent rectificar.
Un dels millors enginyers futbolístics que he vist mai, doctor del baló, expert en assistències magistrals, que no perd cap pilota mai, que lluita tot el partit i que, a més, és de la pedrera, darrerament està assegut al banquet. Naturalment, estic parlant d'en Xavi.
Les dues peces bàsiques del centre del camp blaugrana han de ser, necessàriament en Xavi i n'Iniesta. I per a contenció en Touré. Més clar, aigua. En Deco és un bon suplent per un cas de necessitat, però no pot ser una vaca sagrada, de cap manera, perquè no té el talent, el futbol, la classe, la vista, la intel·ligència, de cap dels dos de la casa. I en canvi, juga en el lloc d'en Xavi -perquè el lloc és d'en Xavi, i no pot ser de ningú més, avui mateix-.
Així no anam bé, Frank.
Ahir mateix, en el minut 81 en Xavi va entrar al camp en substitució d'en Deco, i 6 minuts després va fer el gol que ens fa somniar en què encara hi ha lliga.
La meva alineació ideal d'enguany és:
Valdés - Zambrotta, Puyol, Màrquez, Abidal – Xavi, Touré, Iniesta – Messi, Eto’o, Ronaldinho.

De lateral dret també pot jugar en Puyol, i en Milito de central. I a davant hi pot jugar en Bojan en el lloc d'en Ronaldinho, quan no està bé. Com també pot jugar qualque estona en Giovani. La resta són vuits i nous i cartes que no lliguen.

Benvolgut Frank, fes-me cas, que des del sofà de ca meva se veu millor que des de la banqueta!

PD: Si tens qualque dubte, truca'm, i en parlarem. o_="

Avui, 2 de febrer de 2008, es compleixen 800 anys del naixement d'en Jaume I, el rei conqueridor de la nostra terra.

Hi ha qui considera en Jaume I el primer dels nostres blocaires, ja que El Llibre dels Fets no és una crònica a l'ús sinó un relat profundament personal que sembla que el rei dictava, atès que ell no sabia escriure.

Des d'aquest simple bloc m'afegesc a la commemoració d'aquesta data tan transcendental pel que havia d'esdevenir.