viure.cat
Acab d'encetar aquest bloc sense altra pretensió que compartir vivències, aficions, sensacions, opinions ... i el que surti. Salut i sort!

Aquest dissabte, dia 31 de maig, es celebra el Dia mundial sense tabac.
Jo vaig fumar prop de vint anys. Ho vaig deixar en dues ocasions, per tornar a recaure al cap de devers un any, ambdues vegades. La tercera va ser la definitiva –o això esper-. Ara fa uns cinc o sis anys, no ho record bé, que no fum. No puc dir que no hi tornaré mai, però faré el possible per evitar-ho. I ho faré perquè d'ençà que no fum me trob molt millor de salut, no tenc aquella tossina cada matí i cada vegada que me pegaven rialles, ni estic tot l'any constipat, com me passava abans, ni me cans tant en pujar escales. Vaja, que me trob millor, de molt.

Ara tenc una altra assignatura pendent: els quilos. Aquests punyeteros són com l'IPC, no deixen d'augmentar, o al menys no hi ha manera de baixar –ja podrien ser com la borsa-. Un dia d'aquests hauré de veure mem què faig al respecte.

Però tornant al tabac, us diré un parell de pautes que seguia per deixar-ho. Vaig escriure una llista amb els beneficis de fumar, i una amb els perjudicis. En tenir fumera, m'aixecava i anava a fer una volta, o a beure un bon tassó d'aigua. I, sobretot, vaig adoptar una actitud ferma, o com se sol dir vaig canviar el xip. Com us podeu imaginar les dues llistes eren de dimensions ben diferents, quantitativament i qualitativament. En haver passat els primers quinze dies, ja està.

Ara hi ha manuals que diuen que van molt bé per ajudar a deixar de fumar.

Cada dia hauria de ser el dia sense tabac.

Salut (mai millor dit)!

És mal de fer, definir la felicitat, ja ho sé. No entraré en aquest tema tan complicat. Ara bé, l'altre dia ma Mare va fer una caragolada per a tota la família, i quan me vaig seure a la taula vaig exclamar: "això és felicitat!".
Us puc assegurar que me va sortir de dedins. En aquell moment era el més feliç del món.
Quan pujàvem l'escala ja sentíem l'oloreta dels caragols, fets així com només ella els sap fer, amb herbes (fonoll, moraduix, herba sana, etc.), però també amb talladetes de costelleta de porc, panxeta, i altres.
I aquell all i oli! quin all i oli! espès, amb patata, molt d'all, oli i suc dels caragols. Mmmmmmmmmm.
Allà, amb la família i aquella greixonera plena d'aquells deliciosos caragolets.
Si això no és felicitat, s'hi ha d’assemblar molt.

Salut!

Ses Salines
Municipi mallorquí pertanyent a la comarca del Migjorn, llinda amb Campos i Santanyí. Comprèn, a més de la capital municipal, el nucli turístic costaner de la Colònia de Sant Jordi i nombroses salines al llarg del seu territori, que li donen el nom.

necessitat [s. XIV; del ll. necessitas, -atis, íd.]
f 1 1 Qualitat de necessari.
2 Allò de què hom no pot passar-se, no pot prescindir.
3 PSIC SOCIOL Allò que cal per al benestar físic, i que, si hom en manca, pot produir desequilibris interns, i també allò que cal per a l'adquisició de valors socioculturals necessaris en el comportament humà.

Seny [s. XIV; del germ. occ. sinn 'sentit; judici']
m 1 1 Ponderació mental. Fer les coses amb seny. Són coses que fan perdre el seny, que treuen el seny.
2 Sana capacitat mental que és penyora d'una justa percepció, apreciació, captinença, actuació. Cal obrar amb seny, sense apassionament. No estar en bon seny. Vejam quan posarà seny, aquest noi! Estar fora de seny.

L'Acampallengua va néixer l'any 1997 com a una activitat promoguda per Joves de Mallorca per la Llengua.
Es tracta d'una trobada juvenil que té lloc cada any a un municipi diferent de Mallorca, amb l'objectiu de mobilitzar els joves a favor de la llengua catalana. Altres finalitats són: promoure la cultura feta en català, a Mallorca i al conjunt dels Països Catalans; impulsar la participació dels joves a la vida associativa; promoure la integració lingüística dels no-catalanoparlants; i contribuir a la vertebració a nivell local del moviment a favor de la llengua.

Enguany serà el cap de setmana del 23, 24 i 25 de maig, a Son Servera.

Es tracta d'un document sobre els aspectes que indica el mateix títol, a Mallorca, escrit per Pere Ferrer Guasp.

Com a saliner, municipi on en Joan March "en Verga" va tenir la perla del seu imperi: s'Avall, són moltes les històries que he sentit contar al llarg dels temps sobre el contraban, en el qual qui més qui menys del poble hi duia part, més grossa o més petita, o hi participava amb qualque activitat. Hi ha històries sobre carabiners, secrets o amagatalls pels productes del contraban, cuades, venudes, etc. En aquella època de postguerra no es tractava de droga, sinó de productes de primera necessitat, d'aliments com farina, sucre, cafè, i també tabac i fins i tot qualque aparell de ràdio. Vaig créixer amb la convicció que el contraban o l'estraperlo, tot i ser una activitat il·legal, no era il·legítima; i si la situam en aquell context històric ho seguesc pensant, ja que al menys va servir perquè molta gent no passés gana, perquè en aquell temps els aliments escassejaven. A veure què en diu aquest llibre.

Això també vol dir que he acabat "La batalla de Walter Stamm".
Es tracta d'una obra de denúncia contra la barbàrie del nazisme, i contra la guerra en general. En els camps de concentració, en el front de batalla, a tot arreu, paraules com horror, dolor, repugnància, salvatjada, es queden curtes a l'hora de parlar del contingut de la història que en Melcior ens narra d'una manera magistral. Descriu, amb cruesa i de manera precisa, les atrocitats, la lluita humana, en condicions extremes, per una supervivència, que es pot arribar a sentir com a pitjor que la mateixa mort. Només importa sobreviure un poc més, només importa el Jo, per això l'autor empra sempre intencionadament la frase "Jo i en Kiefer" enlloc de: "en Kiefer i jo". Em recorda l'atmosfera de "L'Emperador o l'ull del vent", d'en Baltasar Porcel, però el d'en Comes m'ha agradat més, perquè és una novel·la amb missatge, un llibre sobre la guerra, que clama per la pau. Bona feina, Melcior.

La directiva del Barça, empesa per un nombrós sector d'aficionats, ha decidit prescindir dels serveis de Frank Rijkaard, a partir de final de temporada.

S'ha dit d'ell que és tou amb els jugadors. I la veritat és que, en públic, sempre els ha defensat, cosa que me pareix molt plausible. En privat ¿qui sap què els ha dit? Una cosa és clara, un bon cap de personal, si ha d'esbroncar algú, no ho ha de fer mai en públic. En això, com en tot, en Frank ha estat sempre un senyor, mister Rijkaard. No he enyorat ni un sol instant tenir un ca rabiós a la banqueta, com ja n'hem tengut d'altres. Malauradament no puc dir el mateix de segons quins jugadors, que li han posat pals a les rodes, i ell sempre ha aguantat.
Se li ha de reconèixer la seva correcció, la seva amabilitat i la seva implicació amb el projecte del club.

En el terreny esportiu, els cinc anys d'en Rijkaard deixen uns números molt destacats: dels, fins al moment, 188 partits que ha dirigit, el Barça d'en Rijkaard n'ha guanyat 111, n'ha empatat 45 i n'ha perdut 32. A la Lliga de Campions ha dirigit l'equip en 41 ocasions, aconseguint la victòria en 25 ocasions i la derrota en només 6 partits.
Ha sumat un palmarès molt complet, amb 1 Lliga de Campions, 2 títols de Lliga i 2 Supercopes d'Espanya. Sens dubte, un balanç que queda en la història del barcelonisme. Qualque cosa de futbol deu saber, aquest senyor.
A més, ha estat valent, ha apostat per jugadors molt joves de la pedrera: Messi, Bojan, Iniesta, Giovanni, ...

Me sap greu que no tengui continuïtat. I quan sent els retrets que se li dediquen, n'estic malalt.

I una altra cosa, al seu successor n'hi ha que ja l'estan crucificant, abans de començar la feina. Ja està bé, home! Al Barça el que més falta li fa, és una bona afició. A partir del 30 de juny, donaré suport a en Pep Guardiola. Faltaria més!

Bé, senyor Rijkaard, Frank, gràcies per tot el que ens has donat i ensenyat, tant en el terreny esportiu com humà (encara que n'hi hagi que no ho sàpiguen entendre).
Et desitjo molta sort.

Tal com vaig prometre, torn a en Melcior, com no podia ser d'altra manera. Aquesta vegada amb La batalla de Walter Stamm. Tenc entès que aquesta novel·la és ben diferent de les altres d'en Comes que he llegit fins ara. En qualsevol cas, esper retrobar-me amb el geni del primer Comes que vaig descobrir, el del Llibre dels plaers immensos.

Això també vol dir que he acabat Memòries (1930-1980), Jordi Pujol.
Vaig aprendre d'un blocaire que les planes d'un llibre que trobi més interessants, i vulgui deixar marcades per poder-les rellegir, les he de deixar amb la punta de la fulla doblegada. Idò en aquest llibre hi he deixat no sé quantes fulles doblegades, un enfilall. Si li he de retreure qualque cosa és que només nomena les Illes Balears en una ocasió i de passada, i deixa clar que no creu en els Països Catalans. Amb això m'he sentit desemparat. Tot i que ben pensat, és lògic si tenim en compte que fora de Catalunya es troba a faltar un element bàsic per a poder-hi creure, que és la voluntat de ser. Me sap greu, però és així, i per tant també en això li he de donar la raó al president. No sé quan sortirà la segona part d'aquestes memòries, des de 1980 fins ara, però esper que no se torbi, que duc fua. Endavant president.

Des de 1986, cada 1 de maig es celebra la Fira espectacle de Ses Salines. Per l'escenari saliner hi han passat artistes molt diversos, des d'en Miguel Rios o na Beth fins a les Azúcar Moreno, passant pels mítics 70, amb na Jeanette, Juan Pardo, Toni Ronald, Miki, o aquells que cantaven allò de "ese toro enamorao de la Luna" que no me'n record com es deien. O sigui, que hi ha hagut de tot.

De les 23 edicions, però, la d'enguany ha estat la millor, pel meu gust. Un grup arribat d'un poble no gaire més gran que el nostre, Constantí, va saber animar el cotarro com cap. Ja sabeu de qui us parl: Els Pets.

Com a seguidor d'El Club que sóc –quan tenc temps-, el qui m'estira més del trio català és el bateria, l'inigualable Joan Reig, que adesiara comparteix taula de tertúlia amb n'Albert Om.
I el dia de la fira, entre assaig i assaig, una neboda meva, na Marian, es va fer una foto amb en ell, que segons me varen contar és tant proper a la gent com sembla.

El concert va ser el millor de totes les fires que jo record, ... i a aquestes edats!
Força Joan Reig! Fantàstics Els Pets.

A la foto 1, amb en Joan Reig, na Marian és la 2a per la dreta.
A la foto 2, amb na Beth, la meva dona, el meu fill major i jo, fa un parell d'anys.

Aquesta ha estat la cançó del debut. Avui, diumenge 4 de maig de 2008, en un concert celebrat a l'església de Sant Bartomeu, de Ses Salines, en commemoració del 800 Aniversari del naixement del rei en Jaume I, el meu fill Sebastià s'ha estrenat amb la Banda municipal de música, tocant la guitarra elèctrica.

Ho ha fet, ho han fet, molt bé. Ara que, n'Andreu Julià a la direcció i en Tomeu Aulí amb el clarinet, són superbs. Hi solem assistir, als concerts de la Banda de música, i sempre aconsegueixen posar-me la pell de gallina.

Aviat debutarà també amb la Big Band, que fa una casta de música que no me cans d'escoltar, més actual, més no sé què –jo no sóc cap entès en música-, però sé que m'agrada.

Mark Knopfler, Eric Clapton, ... qui sap –amor de pare?-.

A la foto, en Sebastià és el primer per la dreta.