viure.cat
Acab d'encetar aquest bloc sense altra pretensió que compartir vivències, aficions, sensacions, opinions ... i el que surti. Salut i sort!

Dins de les festes de Sant Bartomeu, el proppassat divendres, 29 d'agost, es va celebrar la Nit Jove. Un sopar a la fresca, de pa amb oli i embotits, i l'actuació de dos grups de rock: Nua i Passa de llarg.

Va ser el debut dels Passa de llarg, un grup integrat per Xesc Capó (teclat), Miquel Perelló (bateria), Toni Coll (guitarra), Sebastià Vicenç Amengual (baix) i Sebastià Portell (veus i guitarra).

L'endemà me'n vaig dur una sorpresa, perquè el meu fill me va dir que no estava satisfet amb la seva actuació. No ho entenc, perquè el públic va gaudir en tot moment, tot i les mancances d'infraestructura de llum i so, que atorguen l'atmosfera adient a les actuacions. És massa exigent amb ell mateix, ... és molt jove, d'aquí un temps sabrà que no s'ho pot ser tant.

En realitat ho varen fer molt bé. L'Escola de música està fent una bona feina des de fa anys, i dóna els seus fruits. Aquests al·lots en són una mostra. Els pares, encantats.

En qualsevol cas, dos dels components d'aquest grup estudien a Barcelona, així que la seva durada va lligada a les vacances. Esper que, encara que sigui de manera intermitent, es retrobin i segueixin assajant i actuant. Sobretot, que s'ho passin bé amb la música, que tant els agrada.

Les festes s'han acabat. Visca Sant Bartomeu!

Un temps, les festes de Sant Bartomeu, a Ses Salines, marcaven el final de la dura feina d'estiu a fora vila; amb les ametles ja collides, la gent del poble, la majoria pagesos, podien gaudir d'un parell de dies d'esbarjo. Això era un altre temps.

Ara, que cada dia és festa, no són més que una de tantes. I la majoria d'ametles romanen als ametlers, perquè amb el preu que duen, no s'ho paga collir-les. Les festes, però, lluny d'haver minvat, han augmentat molt.

Si hagués de triar una característica de les festes de Sant Bartomeu, seria el gust d'aquelles barretes de torró de cacauet, que compràvem a les torroneres, que ja no vénen. No en menjàvem més que en aquestes dates, i tenien gust de festa.

També hi ha fets concrets dels diferents anys. Fins allà on m'arriba la memòria, podria associar cadascuna de les festes de Sant Bartomeu amb qualque esdeveniment concret; hi ha les de l'any dels cotxets, amb aquelles al·lotes; hi ha les del pollastre de les joies; les del torneig de tennis; les del futbol amb els grans, etc.

Enguany, per mi guardaré a la memòria la berbena del dissabte dia 23 d'agost, i en concret l'actuació de la Big Band de Ses Salines, amb la qual va debutar el meu fill major, en Sebastià, tocant la guitarra elèctrica. Tot un èxit.

I el proper divendres, a la nit jove, ha de debutar amb un grup de rock català, tocant la guitarra i cantant.

Andreu Claret, periodista de llarg recorregut, s'estrena com a novel·lista amb El secret del brigadista, un relat que es basa en els anomenats fets de la Fatarella, una població de la Terra Alta (Tarragona) on el 1937, en plena guerra civil, van morir 34 pagesos per oposar-se a la col·lectivització de les seves terres.
La sagnant actuació de les brigades anarquistes va forçar el llavors president de la Generalitat, Lluís Companys, a enviar el seu amic Andreu Claret, pare de l'autor del llibre, per intentar restablir l'ordre. "El meu pare no va poder oblidar mai els fets de la Fatarella. Els considerava una de les desgràcies de la República que havia donat molta munició al règim franquista", afirma Andreu Claret.

Això també vol dir que he acabat Incerta glòria, d'en Joan Sales.
No sé per on començar el comentari. És una obra que me resulta difícil de qualificar. Potser me decantaria per definir-la com un llibre de filosofia, escrit en prosa poètica, amb retrats històrics en blanc i negre –més negre que blanc, ja que el decorat principal és la guerra civil-.

Mentiria si digués que no m'ha decebut. Potser els elogis que n'havia llegit m'havien creat unes expectatives massa elevades. Potser també, la lectura ha coincidit amb un temps dolent per mi.
Així i tot, tampoc gos a dir que no sigui un bon llibre. Són moltes les pàgines de les que n'he doblegat la punta, per poder rellegir-ne fragments que m'han fascinat. Hi he trobat alts i baixos. De les quatre parts que l'integren, potser les dues primeres són les que més m'han agradat, tot i que també m'és difícil dir-ho amb certesa.
Pel meu gust hi ha massa fragments de monòlegs que podria definir com divagacions neurastèniques, de difícil enteniment, al menys per a mi.
Potser hauria d'arribar a la conclusió que no sóc un lector a l'alçada d'aquest llibre, si tenim en compte que escriptors de prestigi han dit que és una obra mestra de la literatura catalana. Idò jo no la inclouré dins del meu top ten, perquè si com he dit hi ha alts i baixos, els alts són perles que es perden dins d'un oceà obscur; si enlloc de tenir 764 pàgines en tengués 300 ja seria una altra cosa. Au, ja està dit tot. Potser.

Primer partit de competició oficial de l'era Guardiola, i primer espectacle. No serveix menysprear el rival, que recordem és el campió de Polònia, d'on han sortit tants bons jugadors.

Per començar, la meva sintonia amb en Pep ja es va posar de manifest amb l'alineació, perquè llevat de la titularitat d'en Pedro per l'absència d'en Messi, jo hauria tret exactament el mateix onze inicial.

Quin futbol, bonjesuset! sobretot quina primera part. Espectacle i gols, 4-0. Futbol total.

N'Eto'o va donar el que sap, i va rebre el reconeixement del públic. Si el saben dur bé, no es podia haver fet cap fitxatge millor.
Fins i tot n'Henry, que no és sant de la meva devoció, me va sorprendre gratament, i ja estic esperant que enguany rendeixi a un bon nivell.
I ¿què me'n direu del meu admirat gran mestre? Naturalment em referesc a en Xavi Van der Hernandez, el gigacrack, la referència, la marca de la casa. Quin do que té aquest al·lot. Un do major, suprem, superb.

En definitiva, estic il·lusionat amb aquest nou Barça, que estic convençut que ens ha de donar moltes alegries, sempre que l'entorn –ai l'entorn!- deixi treballar els professionals tranquils.

Força Barça!

Els qui me coneixeu ja ho sabeu: no puc suportar aquesta maleïda calorada, que m'esclafa més que no m'escalfa. I una de les coses que solc fer per alleugerir-la és posar un ventilador, més vell que es pastar, que fa renou de per tot; això sí, al cap de deu minuts de marxar es torna quasi bé silenciós.

Idò! el ventilador és vell!
I tot i el renou, encara fa córrer l'aire ¿què més li puc demanar? ¿i què, si fa deu minutets de renou? la perfecció no existeix.

Ja ho ben diu en Joan Sales, a Incerta Glòria: "l'acceptació del propi fracàs és l'únic èxit possible".

¿Que què té a veure en Joan Sales amb un ventilador vell? Molt més que no us podeu fer comptes. Amb aquest aparell, aparentment coix, hi he trobat un exemple del que som. I no ho dic només per jo, no us faceu il·lusions. Ho dic per tots i totes. Que no es salva ningú.

Però ho accept. Ja fa estona que ho vaig entendre i acceptar: res ni ningú és perfecte. Però no ens queda altre remei que acceptar-ho. Que acceptar-nos. Que entendre'ns. Perquè, o ens acceptarem i ens entendrem, o no serem res més que deixalles.

El meu ventilador vell fa un renouer ¿i què?

La cantant canadenca Diana Krall, guanyadora d'un Grammy, va atrapar ahir vespre a Palma més de 3.500 ànimes dins de les seves xarxes, en el Jazz Voyeur. Per la seva bellesa i per la calidesa de la seva veu. Una de les grans del JaZz actual.

El proppassat divendres, dia 1 d'agost, varem tenir un dinar d'amics. A ca'n Jordi, possiblement on fan el millor peix a la planxa del món. Calamar torrat, un bon gall, una pàguera i un cap-roig, no varen tocar voreres.

En Tomeu Munar ja no només és el metge del Mallorca, sinó que ara ja es permet suggerir alineacions a en Manzano, ... i va encertar! Per cert doctor, a la propera trobada has de dur la camiseta dedicada pel teu amic Eto'o.
En Toni Planes segueix pujant tant fort a la nefrologia, com en Sastre a l'Alpe d'Hué. I amb classe, és el que en diríem un dandy.
En Xesc, a més d'atendre la seva consulta, dirigeix els serveis socials del seu estimat poble amb molta il·lusió.
En Vicenç s'arregla una casa a fora vila de Mancor de la Vall, a l'estil pagès, deixant la pedra a la vista; la vaig veure abans, ara ja fris de veure-la acabada, segur que quedarà bé.
I en Llorenç Socies, quin fenòmen que està fet! d'ençà que el conec –i ja fa 26 anys-, no ha canviat gens. Gaudeix de la seva feina com ningú. Quan li vaig demanar si té vacances, me va contestar que no sap si n'agafarà, li deuen més de 60 dies lliures, i no els agafa perquè a l'hospital s'hi troba bé, com a ca seva, diu. Un crack. A més, ha guanyat 15 premis d'investigació. No són bromes. Benvolgut Llorenç, enhorabona!
En aquests dinars mai aconseguim reunir-nos tots, sempre falta algú. Esperem que al proper la foto estigui més plena.

Salut i sort!