viure.cat
Acab d'encetar aquest bloc sense altra pretensió que compartir vivències, aficions, sensacions, opinions ... i el que surti. Salut i sort!

Per a canviar de registre, deix la història per tornar a la literatura. I ho faig ni més ni menys que amb la novel·la finalista del premi Sant Jordi 2007. Es tracta d'El monestir de l'amor secret, de Maria Dolors Farrés.

Aquest novel·la porta el lector al cor del segle XIV i a les interioritats d'un monestir d'Osona. Corre l'any 1378, un dels anys més convulsos del temps medieval, amb l'esclat del cisma d'Occident i el rebrot devastador de la pesta negra. Al monestir coincideixen dos monjos joves, intel·ligents i cultes: el metge Galzeran de Monsingle i el traductor i copista Berenguer de Vallclara. Provenen tots dos de famílies benestants i tots dos, també, fugen d'un passat que volen mantenir ocult. Han de treballar plegats per traduir obres llatines de contingut mèdic i, sense poder-ho evitar, neix entre ells una gran atracció amorosa. Comença una lluita amb la pròpia consciència religiosa i la disciplina del celibat, però també el seu entorn entra en un procés de sotracs i convulsions amb fosques intrigues familiars, ambicions de poder eclesiàstics, atacs militars i raptes.

Això vol dir que he acabat Vint dies de guerra, d'en Tomeu Ferrer. Una obra documental, sobre el desembarcament de tropes republicanes a Porto Cristo el 16 d'agost de 1936, que va durar fins el 4 de setembre. És una obra basada en nombrosos testimonis, encara vius, dels fets d'aquells dies, així com de la persecució i repressió falangista i clerical contra els rojos a la zona del llevant de Mallorca. Sempre havia sentit a dir que a Mallorca la guerra civil no havia tingut gaire incidència, i per això aquest llibre m'ha sorprès i m'ha escarrufat. La cruesa, l'horror i la injustícia de la guerra, varen ser ben presents a la nostra Illa. Només li posaria un emperò a aquesta obra, i és que l'autor s'identifica clarament i obertament amb un bàndol, fins al punt d'alabar-ne qualsevol acció. I amb això no hi puc estar d'acord, ja que consider que a qualsevol guerra no hi ha bons i dolents, sinó que tots són dolents i tots cometen atrocitats. Com a conclusió, un bon llibre, que m'ha instruït sobre uns fets de la nostra història que desconeixia, i que m'ha fet créixer una mica més. Recomanable.

Hi ha coses que no les puc entendre de cap manera: ¿Per què no es deixen obrir noves farmàcies, tantes com es vulgui, a qualsevol lloc?

Resulta que és degut a una prohibició, estatal, que va en funció del número d'habitants, distància mínima entre oficines, i nuclis de població. Es poden obrir tants cafès, bars, restaurants, botigues de comestibles, d'electrodomèstics, de roba, de mobles, negocis de qualsevol casta, despatxos professionals, etc., tants com vulguis i on vulguis. Però farmàcies no. I això que es tracta d'un servei públic! Tot i que així com està muntat és més aviat un servei privat per a l'amo/madona de la farmàcia, ja que si fos un servei públic, enlloc de restringir-ne, s'hauria de fomentar l'obertura de nous locals.

Aquesta prohibició d'obrir noves farmàcies afecta molt negativament els interessos dels usuaris, sobretot en aquelles poblacions on només n'hi ha una, com és el cas del meu poble. Quan està tancada, si necessites un medicament urgent no queda altre remei que desplaçar-te a un altre poble. Hi ha gent major que no disposa de mitjans, ni forces, per a poder-se desplaçar ¿què poden fer? es troben indefensos, han d'aguantar el mal. Com a mínim, en aquells pobles on només n'hi ha una, hauria d'estar obligada a tenir obert les 24 hores dels 365 dies de l'any. Me consta que hi ha batles de municipis que han intentat acabar amb aquesta restricció de medicaments pels usuaris, però sense èxit, perquè topen amb la legislació vigent, amb un proteccionisme estatal anacrònic, que perjudica clarament els usuaris.

Se n'haurien de poder obrir tantes com volguessin –amb la titulació corresponent, naturalment-.
¿A qui beneficia aquesta mesura proteccionista? Només hi ha una resposta possible: als titulars de les actuals farmàcies.
¿Per què no es liberalitza? No sé la resposta. Voldria que qualcú donàs una explicació lògica i convincent. Dubt que existeixi.

Potser ha arribat el temps d'un canvi de roba, desar la d'estiu i treure la d'hivern. No és gens clar el límit temporal d'aquest canvi, i per això és habitual veure que al carrer coincideixen ambdues mudes, havent-hi gent que va vestida d'estiu, mentre ja n'hi ha vestida d'hivern. Uns encara tenen calor, els altres ja comencen a tenir fred. A més, un mateix, pot anar alternant vestir d'estiu un dia i d'hivern un altre, ara fa calor i suara fresca, podent notar la diferència, sobretot, entre la matinada i vespre respecte de les hores centrals del dia.

Aquestes èpoques de canvi de roba solen coincidir amb temps de constipats. Però al mateix temps ens duen al retrobament amb aquelles peces de vestir que, potser, ni recordàvem que teníem guardades per a la propera temporada.

Uep! i tenc aquesta jaqueta verda, que tant m'agrada dur, i aquests calçons negres, ja gastats, però que són tan còmodes de dur, ... a veure si encara hi cabré. Són petites alegries que es van repetint cada temporada. Tot i que les cerveses de l'estiu solen passar factura, al menys en el meu cas.

La matinada del 16 d'agost de 1936, milícies i forces regulars dirigides pel capità Alberto Bayo desembarquen a la costa del llevant de Mallorca per restablir la legalitat republicana a l'Illa. L'expedició acabà en una retirada. En Tomeu Ferrer recull en Vint dies de guerra una crònica d'aquells dies basant-se en una extensa investigació i en entrevistes amb testimonis presencials.

Això també vol dir que he acabat La mort d'en Berga, d'en Bartomeu Prohens. És un estudi profund i ben narrat per l'autor, no cansa. Gràcies a aquesta obra, que m'ha deixat el meu amic historiador Norat Bauçà, he après un poc més de la història de Mallorca, de començament del segle XVII. Una societat molt dividida entre bàndols en contínua lluita, on les venjances i assassinats estaven a l’ordre del dia.
L'autor afirma que els judicis eren actes de venjança, moments de derrota o victòria, però mai actes de justícia. Malauradament, em pens que això avui en dia segueix vigent en massa casos.

Ha acabat la temporada de la collida d'ametles. Ja fa anys que, com diem a Mallorca, val més sa corda que es bou. Però encara hi ha qui les cull, encara que només sigui per no fer patir l'ametler. Record quan, d'al·lot, anava a collir ametles, amb aquella calorota, i polls d'ametler que picaven arreu. No n'estic gens endarrer, de tornar-hi. Però també és vera que hi ha poques fruites que m'agradin tant com els bessons d'ametla torrats. Hi ha moltes maneres de menjar-se'ls. Un dels records més emotius que me queden d'aquell temps és el tambor d'ametla que feia sa padrina.

Ingredients:
- 300 gr. d'ametles senceres torrades i pelades
- 300 gr. de sucre
- mitja llimona
- 2 cullerades d'aigua
- un raig d'oli

Elaboració:
- Fondre el sucre amb l'aigua en una paella o greixonera de fang, remenant i posant esment que no bulli. Afegir les ametlles i mesclar bé.
- Quan estigui ben mesclat retirar del foc i abocar damunt un marbre o sobre una placa que s'haurà untat prèviament amb un poc d'oli.
- Estendre amb l'ajuda de la llimona tallada per la meitat i banyada en oli fins que la mescla tingui un centímetre de gruixa. Posar esment als caps dels dits quan agafem la llimona perquè la pasta crema molt!
- Deixar que es refredi, ja que en calent no es pot desferrar.
- Fer bocins i guardar-los dins un pot tancat.

Bon profit!