viure.cat
Acab d'encetar aquest bloc sense altra pretensió que compartir vivències, aficions, sensacions, opinions ... i el que surti. Salut i sort!

Avui hem anat amb la meva dona i en Bernat, el petit, a un concert de la Coral de l'ACMSS –Associació cultural musical Ses Salines-, amb la que canta el meu fill Sebastià.
Han cantat Donna Donna, Boig per tu, Esclat mallorquí i el popurri The Beatles in Revue.
Sempre ho fan bé, molt. Però avui ha estat especial, al menys per a mi. Tenc mon Pare a la clínica, fotut i desanimat, i quan, amb el popurri dels Beatles han cantat el Yesterday, m'ha envaït una emoció profunda, una enyorança dels bons temps, una pel·lícula farcida d'imatges d'ahir, entranyables i irrepetibles. Es mesclaven les imatges del passat amb el futur del meu fill, allà davant fent un solo amb Let it be. Potser per això m'he emocionat. Potser per això se m'ha format un nuu a l'estómac, amb una mescla de tristesa i alegria. Què ho és de breu la vida, i què ho és d'important viure-la amb sentiment. Moltes vegades record unes paraules d'en Jaume Serra Adrover: qui estima, sempre l'encerta. Què en té, de raó!

Publicada per primera vegada l'any 1988, amb Camí de sirga Jesús Moncada va consolidar un univers personal i mític al voltant de Mequinensa, l'antiga vila de la vora de l'Ebre enfonsada sota les aigües del pantà de Riba-Roja, que en el seu temps va ser centre important d'una conca minera i d'un tràfic fluvial intens. Amb una precisió històrica i amb un llenguatge viu, l'autor rememora la història dels últims cent anys d'un poble condemnat a la desaparició a través de la vida i dels records de diferents personatges.
Unànimement reconeguda per la crítica i pel públic lector, Camí de sirga, està considerada com una de les novel·les més importants de la literatura catalana contemporània. Ha estat guardonada amb nombrosos premis –Joan Crexells, Ciutat de Barcelona, Fundació d'Amics de les Arts i de les Lletres de Sabadell, Crítica Serra d'Or, Nacional de la Crítica i finalista al Premio Nacional de Literatura- i ha estat traduïda a l'alemany, a l'anglès, a l'aragonès, al castellà, al danès, a l'eslovè, al francès, al gallec, a l'hongarès, al japonès, al neerlandès, al portuguès, al romanès, al suec i al vietnamita.

Això també vol dir que he acabat El monestir de l'amor secret, de na Maria Dolors Farrés. La impressió que me queda és que l'obra és, essencialment, una expressió d'amor. Un amor sincer, absolut, infinit, que sura per damunt d'un mar de dificultats. Si bé l'acció transcorre al segle XIV, la lluita d'aquest amor per sobreviure encara no ha cessat en els nostres dies, ja que si és cert que darrerament ha guanyat moltes batalles, ja comença a ser hora que guanyi la guerra contra els elements, definitivament.

Una altra vessant a destacar de l'obra és la postura de l'Església en majúscules (en contraposició a l'actitud d'alguns dels seus servents) del segle XIV, que en el segle XXI continua més o menys igual. Igual de torta, més que desafortunada, inacceptable per a qualsevol ment racional. Ja en poden fer, ja, de missions, que jo m'estic plantejant seriosament presentar la carta d'apostasia.

Un altre aspecte que no m'ha passat desapercebut, i per mi fonamental, és l'amor de pare, enfront del que pot sentir un conco -oncle- que va fer de pare a un dels protagonistes d'aquesta història des que era un nin petit. Mentre el conco, tot i estimar-lo, és incapaç d'acceptar una realitat fora de les normes, al pare només li preocupa la felicitat del fill, per damunt de les normes imposades. A un fill, ningú és capaç d'estimar-lo ni entendre'l tant com un pare –o mare-. És una estimació diferent de la parella, naturalment, però no menys forta.

Tot això, tractat per l'autora amb un estil nou, senzill però magnífic, que m'ha convençut des del començament. Una novel·la molt recomanable.

Supòs que us n'haureu temut. Darrerament aquest bloc se torba molt a carregar-se. Qualque vegada ni s'arriba a obrir.
Per això el tenc descuidat. No és que el vulgui abandonar, però per inserir un post he d'estar disposat a invertir-hi molt de temps i revestir-me de paciència, i no sempre compt amb aquestes condicions.

Si sabés la manera d'agafar tot el que hi he anat dipositant, i traslladar-lo a un altre bloc, ho faria. Però no en sé. Si qualcú de voltros en sap i me vol donar una mà, serà ben rebuda.

Si no, tendré un poc més de paciència. Què hi farem!?

Cadascú, per moltes llengües que pugui aprendre, només en té una de pròpia, la seva. La nostra és el català, tot i que per circumstàncies polítiques el castellà també sigui oficial, pel fet de formar part de l'estat espanyol. Això són papers. Però a ca nostra i al carrer, la nostra gent, els mallorquins, som catalanoparlants. I no ens podem expressar mai tant bé en una altra llengua, per molt que la coneguem, com en la nostra pròpia. Amb la que hem après a xerrar, a escoltar, a estimar, a patir, a sentir.

Per això, quan hem d'explicar a un metge com ens trobam, on ens fa mal, com és aquest mal, no ho podem fer més que en la llengua pròpia. I el metge ha d'entendre tot d'una el que li estam dient, amb les nostres paraules originals, no apreses per via de l'ensenyament. En català.

Se'm fa pesat haver d'estar insistint tantes vegades en el mateix, però no vull defallir, i ho repetiré tantes vegades com calgui. Avui toca una vegada més: a la sanitat, també, tenim dret a ser atesos en la nostra llengua.