viure.cat
Acab d'encetar aquest bloc sense altra pretensió que compartir vivències, aficions, sensacions, opinions ... i el que surti. Salut i sort!

Ja hi tornam a ser!
Seguint una directiva europea(*), aquest cap de setmana ens ha tornat a tocar avançar una hora els rellotges. Fins al darrer diumenge d'octubre.

Diuen que és per tal d'estalviar energia. I un be negre! Jo avui no en tenc gens, d'energia; la m'ha xuclada aquesta maleïda hora.

L'hora solar vertadera és dues hores menys que l'hora oficial que regeix des de final de març fins a final d'octubre.
El natural, per mi, seria aixecar-se de dormir amb claror i anar-se'n a dormir amb fosca. Idò avui m'he aixecat amb fosca, i quasi me n'aniré a jeure amb claror.

Encara no som a l'estiu, i ja fris que s'hagi acabat!

(*) Reial decret 236/2002, d'1 de març (BOE del 2), en relació amb la Directiva 2000/84/CE del Parlament Europeu i del Consell de 21 de gener de 2001 (DOCE de 2 de febrer de 2001), i amb l'Ordre PRE/2211/2006, de 4 de juliol (BOE de l'11).

És l'èxit literari del moment. Després d'haver-ne llegit comentaris arreu, tots coincidint en què estam davant d'una gran novel·la, fins i tot posant-se d'acord crítica i lectors, m'he decidit a encetar aquest best-seller, preparat per a gaudir-ne i poder-me afegir als lectors cronistes. L'autor és Stieg Larsson, periodista i escriptor suec, famós després de la seva mort amb la publicació pòstuma de la sèrie de novel·les de misteri "Millennium", formada pels títols Els homes que no estimaven les dones, La noia que somiava un llumí i un bidó de gasolina i La reina al palau dels corrents d'aire.

He acabat "La felicitat", d'en Lluís-Antón Baulenas. Una novel·la situada a la revolta Barcelona de començament del segle XX. Narra una història amb mitja dotzena de personatges, ben definits, que el destí ha unit entorn del Paral·lel. A través de la finestra, l'obra ens mostra un retrat de la difícil situació social i econòmica d'aquells moments. El llenguatge és molt senzill, sense cap pretensió, sense cap altra funció que comunicar; per això, és de lectura molt fàcil; i una vegada que s'ha plantejat la trama es fa difícil deixar de llegir, en volem saber més. Aquest és, per mi, un dels principals mèrits de La felicitat, la intriga que l'autor sap mantenir fins al final, i que sap resoldre de manera encertada. Per cert, encara no sé a què ve aquest títol. En definitiva, una novel·la entretinguda, que mostra un retrat en blanc i negre de la Barcelona de 1900, que gestiona bé la intriga. M'ha agradat.

Avui es compleixen 5 anys d'aquell atemptat yihadista, tant ferest i covard, a l'estació d'Atotxa, amb 191 morts. No me vull estendre en comentaris sobre aquella barbaritat, simplement deixar una cançó, amb una lletra preciosa, sobre una de les possibles històries que varen acabar de manera sobtada i brutal aquell dia. Si la lletra escarrufa, la història real encara més.

La cançó és de La Oreja de van Gogh. Han circulat cadenes de mails amb rumors sobre una possible contribució econòmica d'aquest grup amb ETA, dient fins i tot que ells mateixos varen admetre que col·laboraven amb una associació que dóna suport al grup terrorista. Jo no ho crec. Si fos cert, ja haurien estat formalment acusats de col·laboració amb banda armada, i possiblement estarien tancats a la presó. Com que, insistesc, no ho crec, deix aquesta cançó com a petit homenatge a la memòria de les víctimes d’aquell 11M.

Fidels a la cita anual, el passat cap de setmana varem anar a veure, no, a gaudir del Barça al Camp Nou. Quin espectacle!
Som un admirador declarat del joc d'en Xavi, però he de reconèixer que n'Iniesta s'està convertint –o ja és- la peça clau d'aquesta màquina de fer futbol espectacle, amb el permís d'en Messi. Al final, Barça 2, Athletic 0; i si enlloc d'enviar 4 pilotes als pals, arriba a voler entrar, hauríem assistit a una golejada. Un gran partit. En Lluís Canut també en va gaudir.

També varem anar al teatre, al musical "La Bella y la Bestia", una gran producció. El paper la bèstia l'interpreta un mallorquí, en David Ordinas. També cal destacar l'actuació de na Mercè Martínez (Natàlia a Porca Misèria), qui, tot i tenir un paper secundari, exhibeix unes magnífiques facultats musicals amb la interpretació del tema central de l'obra.

En l'aspecte culinari, no vaig de proves, a tir segur, així que un soparet a casa Jacinto, i dinar al Txapela. Em podeu retreure que som poc original, però no me llevareu el gust que vaig passar.

I si no hi ha res de nou, l'any que ve hi tornarem. Com solem dir: no hem quedat escalivats.

És cert que tots els equips, com tothom, tenen ratxes millors i pitjors. És cert que dia 1 de setembre tots els barcelonistes haguéssim firmat que dia 1 de març anéssim líders, a 4 punts del Madriz. És cert que no podem comptar amb n'Iniesta, n'Abidal ni en Milito, lesionats. És cert que les xifres, les estadístiques i, sobretot, el joc desplegat pel Barça a la primera volta de la Lliga, han meravellat al Món sencer, que s'ha rendit a l'evidència.
Però també és cert que tot això pot acabar en un no res, si l'equip no és capaç de guanyar títols. I no em referesc a la copa de rei.
Fa un mes estàvem a 12 punts del Madriz. Ara a 4. Fins i tot pareix com si d'un dia per l'altre se'ns hagués oblidat com es juga a futbol ¿és possible? Sincerament, estic convençut que no.

Però per redreçar una situació que s'ha torçat, el primer que cal fer és reconèixer-ho. Jo també seguesc creient en aquest equip, Pep, però me resistesc a esperar d'assegut a que canviï la ratxa.
Hi ha una situació en atac que m'agradaria provar: n'Eto'o per la dreta, en Messi per l'esquerra i n'Henry pel centre. Per mi és la posició natural de cadascun d'ells. ¿Què podem perdre, de fer la prova?
I un altre aspecte a millorar és la gestió de l'avantatge, el control del partit amb el marcador favorable, com el cas del 0-2 dins del Calderón. En aquests casos, enlloc de seguir jugant com si el marcador fos d'empat, es pot substituir un davanter per un migcampista. Sí sí, es pot. Per tal d'aguantar més temps la pilota, futbol control, al mateix temps que els dos davanters que quedarien -naturalment en Messi i un altre- disposarien de més espais, facilitant així mateix la possibilitat d'augmentar la diferència en el marcador. Pareix massa elemental, però sovint ens oblidam de les solucions més senzilles i evidents, quan solen ser les millors. Voler jugar sempre a l'atac, encara que sapiguem que jugam millor que els rivals, és un excés de supèrbia.
Au va, Pep, a veure si podem tornar augmentar l'avantatge, ... encara que sigui tocant amb els peus a terra.