viure.cat
Acab d'encetar aquest bloc sense altra pretensió que compartir vivències, aficions, sensacions, opinions ... i el que surti. Salut i sort!

Qualcú no coneix na Pilar Rahola? ¿És necessària aquesta pregunta? Començ la seva obra "Dona alliberada, home emprenyat" amb ànim de divertir-me, més enllà del respecte, jo diria que des de la complicitat. També sent curiositat per saber en quin tipus d'home dec estar inclòs, si és que som capaç de reconèixer-me. De moment, la dedicatòria diu: "Als meus homes. Als amics, que no sempre estan desconcertats. Al pare, que em va fer una dona lliure. Al meu fill Noè, que serà l'home nou. I al Robert, que és un gran mascle, perquè sap ser un home". Això promet.

He acabat El nas de Mussolini, d'en Lluís-Anton Baulenas. L'acció d'aquesta magnífica novel·la se situa a un poblet dels Pirineus, sense grans aventures, sense gaire acció ni renou, sinó que intenta acostar-nos a les persones. I fins on les idees poden influir en les persones. Posa de manifest, una vegada més, que les idees només poden ser bones quan estan al servei de les persones, però no al revés, ja que en cas contrari són nocives, i es converteixen en una gran mentida. Una mentida inútil. Una història molt ben treballada, des del plantejament fins al desenllaç, sense llacunes, no li sobra ni li falta res. Escrita amb un estil excel·lent, es fa senzilla de llegir. Tot un plaer.

El nas de Mussolini, d'en Lluís-Anton Baulenas, va ser guardonada amb el premi Sant Jordi 2008. D'aquest autor he llegit "La felicitat" i "Per un sac d’ossos". Ambdues m'han agradat, en especial la segona.

En aquesta ocasió narra la història d'una jove militant comunista dels primers anys vint del segle XX, que rep l'ordre de matar al dictador Primo de Rivera. Per fer-ho, rep un revòlver de plata i sis bales, a banda d'una notable quantitat de diners perquè pugui esperar el temps que calgui fins que li arribi l'ordre del magnicidi. Espera amagada en un poble dels Pirineus. Tot sembla indicar que l'atemptat s'enllestirà en un mesos. El problema comença quan passen els mesos -i els anys-, l'ordre no arriba i s'acaben els diners.

He acabat L'últim home que parlava català, d'en Carles Casajuana.
El plantejament de la novel·la convida a un viatge en el temps, que és el que esperava quan vaig decidir llegir aquest llibre. Però aviat arriba la decepció, perquè les maletes no estan preparades per a aquest viatge, o al menys no tal com ho havia imaginat, ni així com desitjava des del primer capítol. Tot i això, el viatge hi és. Només que enlloc de fer el trajecte a partir de l'últim home que parlava català (el senyor Bernat), es fa a través del seu creador. I enlloc de retrocedir al passat, l'acció es situa en el present. En tot cas, el missatge m'ha quedat clar: la nostra llengua, si bé pateix atacs externs des dels Decrets de Nova Planta, no desapareixerà si no és a causa de l'enemic intern; som nosaltres mateixos qui tenim la clau per preservar-la, i és ben senzill, només es tracta d'emprar-la, tant per parlar com per escriure, sempre; i llegir en català tant com poguem. Aquí està el re. Per tant, missatge rebut.
És cert que per a aquesta missió tampoc calia una novel·la, hauria estat suficient amb un article en un diari, tot i que la idea de transmetre el missatge d'aquesta manera ho trob interessant.
Només un però: l'autor nomena l'últim home com "el senyor Bernat", i en el meu entorn sona malament, hauria estat millor nomenar-lo "l'amo en Bernat", "mestre Bernat" o "el sen Bernat".
I un darrer apunt: les seves darreres paraules, senzillament magistrals. No n'hi hauria d'altres de millors.

Aquesta exquisidesa em trasllada als anys de la meva infància, quan la padrina Margalida n'encistava any rere any. Encara hi ha qui en fa, i que sigui per molts anys.

Ingredients:
Figues de castes diferents
Llavors d'anís
Licor d'anís o d'herbes dolces

Eines: una safata i un pot de vidre

Aquesta recepta sol fer-se entre mitjan mes d'agost i començament de setembre, segons la casta de figues que emprem, ja que n'hi ha de més primerenques i d'altres més tardanes.

Agafam les figues, que han de ser madures, i les aplanam prement-les amb les mans. Col·locam les figues dins una safata a sobre d'un full de paper vegetal per a cuina, de manera que hi hagi un dit de distància entre elles. Posam la safata al sol entre uns 7 i 10 dies, fins que veiem que estan ben seques. Els tres darrers dies giram les figues a fi que s'hagin assolellat per les dues cares.

Per assegurar-nos que cap element estrany (per exemple, les mosques) hagi passat a formar part de les figues, en agafar-les les rentam amb aigua calenta fent una passada molt ràpida, i les posam a una llauna que enfornarem durant uns cinc minuts per tal que s'eixuguin.

Agafam un potet de vidre i hi posam una mica de llavors d'anís, seguit d'una figa, una mica d'anís líquid (licor) o una mica d'herbes dolces, posam una altra figa, amb més llavors d'anís i més licor, i repetim de nou amb una altra figa fins que el pot queda ben ple.

Al cap d'uns dies ja en podem fruir. Salut!

L'últim home que parlava català és una novel·la d'en Carles Casajuana. La vaig triar pel títol, sense tenir-ne cap referència. Diu la fitxa:
"Si mai desaparegués el català, ¿com seria l'últim home que el parlés? Un dels protagonistes d'aquesta novel·la, l'escriptor Miquel Rovira, dedica tota la seva capacitat creativa a respondre aquesta pregunta. Rovira imagina una Catalunya en què el català ha desaparegut i n'investiga les causes, com si es tractés d'una novel·la policíaca. Hi ha una víctima, el català, un investigador, que és un professor nord-americà que vol aclarir les raons de la desaparició de la llengua, i un testimoni, l'últim home que parla català.
Ramón Balaguer, l'altre protagonista, també es escriptor, i no se'n vol anar del pis on viu abans d'acabar la novel·la que està escrivint, a pesar que el propietari de la resta de l'edifici li fa la vida impossible perquè li vengui el pis i se'n vagi. Balaguer renuncia a molts diners i comoditats per la seva obra. ¿Té sentit aquest sacrifici?"

He acabat Cites a Manhattan, d'Emma Reverter. Ha estat com una bufada d'aire fresc en aquest infern d'estiu que ens toca patir. Es tracta d'una novel·la senzilla, però enginyosa, diferent, divertida. Fins i tot pot arribar a ser pràctica, si el lector està interessat en trobar parella. Conté un manual d'instruccions per a primeres cites, un manual de decoració per a cites, un manual d'inversions sentimentals, un llistat de possibles excuses per trencar i una guia de pàgines web relacionades amb les cites. És una novel·la adient com a lectura d'estiu, sense gaire pretensions, però ben escrita i estructurada, que compleix perfectament la demanda estiuenca d'aire condicionat literari. Lluny de ser cap obra mestra, sí que pel meu gust, és una lectura estiuenca recomanable.