viure.cat
Acab d'encetar aquest bloc sense altra pretensió que compartir vivències, aficions, sensacions, opinions ... i el que surti. Salut i sort!

Que la música està inevitablement relacionada amb les emocions està clar. No ho dic jo, sinó un caramull d'estudis científics i psicològics. Els estudiosos conclouen que els efectes de la música sobre les persones, animals o plantes, són múltiples. Fins i tot terapèutics. La música es pot expressar matemàticament. Però no és aquest l'aspecte que m'interessa, sinó la influència que exerceix sobre les emocions, sobre els sentiments, i viceversa.

¿Qui de petit, ho recordem amb més o menys nitidesa, no es va dormir qualque vegada amb una cançó de bressol?
El Nadal té els seus partidaris i detractors, però ¿qui no s'ha emocionat mai sentint cantar qualque nadala?
¿Qui ha estat capaç d'aguantar unes llàgrimes de comiat?
Ja no en parlem si es tracta de la pèrdua d'un ésser estimat.
Associam cançons a esdeveniments concrets, com per exemple les Olimpíades de Barcelona 92.
D'altres estan necessàriament lligades a la consecució d'èxits esportius, en especial futbolístics.
N'hi ha, com els himnes, que exalten els ànims d'un col·lectiu amb interessos comuns.
I d'altres que són capaces de fer brollar tota la càrrega eròtica del món.
Hi ha cançons per a cada moment, i per a cada persona, com per a la dona de la meva vida.

La bona música, com els bons llibres, és una bona companyia.

D'en Jaume Cabré havia llegit "Les veus del Pamano", motiu pel qual vaig quedar convidat a continuar llegint aquest autor o, millor dit, aquest artista, perquè definitivament es tracta d'en Jaume Schubert Cabré, o millor encara, Jaume Knopfler Cabré, Artista dels Grans.

El protagonista de L'ombra de l'eunuc, en Miquel Gensana, repassa la seva vida en el transcurs d'un sopar. Presoner d'una insatisfacció general habitual, sempre s'està penedint més del que no ha fet que del que ha fet, esquitxat per diminutes gotes de felicitat efímera. Recorda des de la casa familiar on va créixer, en el si d'una família petitburgesa, fins a la raonable estabilitat assolida, passant pel maig del 68 i la guerrilla contra Franco en temps dels grisos. Una existència marcada per la recerca de no arriba a saber què, que transcorre amb més sentiment que raó, amb més voluntat passiva que gosadia.

En Jaume Cabré maneja la ironia amb la mateixa destresa amb que un funàmbul dansa sobre la corda; sense xarxa, ni falta que li fa. Juga amb constants canvis entre la primera i la tercera persona, amb tota naturalitat. El resultat és una Obra d'Art de la Literatura.

Qui vulgui saber a què ve emprar les majúscules d'aquesta manera que pot semblar esbojarrada, que llegeixi aquesta novel·la.

Imprescindible.

Un dia qualsevol, el mecànic tanca el taller abans d'hora, perquè ha d'anar a donar el condol a la família del difunt; ja tornarà després per acabar d'arreglar aquest camió que ha d'estar llest per demà a primera hora.
Mentrestant, uns pares deixen els seus fills, encara massa petits per quedar sols, amb els veïns perquè també han d'anar al condol.
Un altre deixa el sopar al foc, o el forn encès.
Els dies de funeral, a cada casa es repeteixen les mateixes històries d'una manera o altra.

Només seran 10 minuts. Uns i altres aviat tornaran al seu lloc, havent complit amb el costum del poble de retre el darrer adéu a un veí que ens ha deixat.

Ningú compta amb un contratemps: hora de començar el condol -que en aquest poble es dóna des de sempre, de tota la vida, un quart d'hora abans del funeral- un vicari acabat de sortir de la fàbrica anuncia que la família del difunt –que han tornat des de Palma expressament pel funeral, sortint del seu exili voluntari- li ha demanat que el condol enlloc de ser abans del funeral sigui després, per donar temps a no sé qui a arribar des de Palma; el vicari afegeix que els ha contestat que naturalment, que cap problema, per educació –diu-.

Murmuri general d'estupefacció. Fins i tot el gruixut marès de les parets de l'església s'enrojola fins a cruixir, de vergonya i desesperació.
Tothom mira el rellotge, escandalitzat. Molts, després de mirar de reüll una coral que la família ha importat expressament des de Palma i que fa preveure una celebració llarga, abandonen la Domus Dei per tornar als seus deures, que havien ajornat per deu minuts, però que no poden esperar hora i pico. No han pogut donar el condol, ja que abans tampoc hi ha hagut vetlla al cementiri municipal, com també és habitual.

Potser aquest flamant vicariet hauria de revisar conceptes com tradició, costum ancestral, poble i educació. Gràcies a la seva decisió, enlloc d'assistir a l'enterrament d'un difunt, es va assistir al trencament d'una norma que es tenia per immutable, un costum immemorial, un onzè manament. Requiescat in pace.