viure.cat
Acab d'encetar aquest bloc sense altra pretensió que compartir vivències, aficions, sensacions, opinions ... i el que surti. Salut i sort!

L'any 2005 vaig visitar una sèrie d'ermites de la ruta del romànic, a la vall de Boí, entre les quals hi ha la de sant Climent de Taüll. Tant aquelles construccions, com les seves pintures, com l'entorn, la gastronomia, el paisatge, l'aire net que s'hi respira, me va agradar especialment, m'hi vaig trobar bé.
Aquest és el motiu pel qual, quan vaig veure la novel·la El mestre de Taüll vaig decidir llegir-la.
Malauradament l'obra no ha respost a les meves expectatives. Si la història que conta sobre les pintures de les ermites no té cap interès, la manera de contar-la encara menys. Podria servir com a una redacció escolar regular, potser per un aprovat rascat i necessita millorar.
El millor que té és que no és gaire llarga, unes 220 pàgines, de les que no n'he deixat cap ni una de marcada. Si qualque dia decidesc rellegir les obres que m'han agaradat, aquesta no estarà entre les seleccionades.
Val més no parlar-ne més, i passar pàgina. De fet ja estic immers en una novel·la històrica sobre l'edat mitjana a la zona de Catalunya i voltants, i aquesta sí que promet des del començament; en haver acabat les més de 700 pàgines en parlaré.

Que la música està inevitablement relacionada amb les emocions està clar. No ho dic jo, sinó un caramull d'estudis científics i psicològics. Els estudiosos conclouen que els efectes de la música sobre les persones, animals o plantes, són múltiples. Fins i tot terapèutics. La música es pot expressar matemàticament. Però no és aquest l'aspecte que m'interessa, sinó la influència que exerceix sobre les emocions, sobre els sentiments, i viceversa.

¿Qui de petit, ho recordem amb més o menys nitidesa, no es va dormir qualque vegada amb una cançó de bressol?
El Nadal té els seus partidaris i detractors, però ¿qui no s'ha emocionat mai sentint cantar qualque nadala?
¿Qui ha estat capaç d'aguantar unes llàgrimes de comiat?
Ja no en parlem si es tracta de la pèrdua d'un ésser estimat.
Associam cançons a esdeveniments concrets, com per exemple les Olimpíades de Barcelona 92.
D'altres estan necessàriament lligades a la consecució d'èxits esportius, en especial futbolístics.
N'hi ha, com els himnes, que exalten els ànims d'un col·lectiu amb interessos comuns.
I d'altres que són capaces de fer brollar tota la càrrega eròtica del món.
Hi ha cançons per a cada moment, i per a cada persona, com per a la dona de la meva vida.

La bona música, com els bons llibres, és una bona companyia.

D'en Jaume Cabré havia llegit "Les veus del Pamano", motiu pel qual vaig quedar convidat a continuar llegint aquest autor o, millor dit, aquest artista, perquè definitivament es tracta d'en Jaume Schubert Cabré, o millor encara, Jaume Knopfler Cabré, Artista dels Grans.

El protagonista de L'ombra de l'eunuc, en Miquel Gensana, repassa la seva vida en el transcurs d'un sopar. Presoner d'una insatisfacció general habitual, sempre s'està penedint més del que no ha fet que del que ha fet, esquitxat per diminutes gotes de felicitat efímera. Recorda des de la casa familiar on va créixer, en el si d'una família petitburgesa, fins a la raonable estabilitat assolida, passant pel maig del 68 i la guerrilla contra Franco en temps dels grisos. Una existència marcada per la recerca de no arriba a saber què, que transcorre amb més sentiment que raó, amb més voluntat passiva que gosadia.

En Jaume Cabré maneja la ironia amb la mateixa destresa amb que un funàmbul dansa sobre la corda; sense xarxa, ni falta que li fa. Juga amb constants canvis entre la primera i la tercera persona, amb tota naturalitat. El resultat és una Obra d'Art de la Literatura.

Qui vulgui saber a què ve emprar les majúscules d'aquesta manera que pot semblar esbojarrada, que llegeixi aquesta novel·la.

Imprescindible.

Mercè Rodoreda començà Mirall trencat a Ginebra l'any 1968 i l'acabà a Romanyà de la Selva el 1974. És una novel·la madura, contada des dels diferents personatges com a trossets trencats del mateix mirall. Si un personatge té més pes que la resta, diria que és n'Armanda, la minyona fidel de Teresa Goday, o la senyora Teresa de Valldaura.

Només hi ha un personatge amb més protagonisme que aquest, del que tan sols no se'n parla directament, però que és l'autèntic eix de la història: el temps. El temps que ens consumeix a tots i a tot. El temps que passa com el vent gèlid del nord i se'n du tot el que troba al seu pas. No deixa ni rastre. No queden ni les rates.

És una història trista, molt trista. És admirable com l'autora va teixint una teranyina que acaba per envoltar el lector d'una tristesa immensa fins a la paralització absoluta. Ens estaborneix com una bufetada forta, seca, tot i que no inesperada. I quan volem reaccionar ja és massa tard, tot ha passat. Tenc la sensació que, sense ser la voluntat de l'autora, Mirall trencat és un al·legat al Carpe diem.

Tot i que l'atmosfera no és del meu gust, l'art de l'autora fa que tot sigui preciós, convertint la lectura en el plaer que és la bona literatura.

No he vist la sèrie que se'n va rodar per a televisió, ni tenc intenció de veure-la; m'ha dit en Sebastià –qui m'havia recomanat aquesta novel·la- que el paper de n'Armanda el fa n'Emma Vilarasau, i no és precisament la meva actriu preferida, ni s'assembla per res a la "meva" Armanda de Mirall trencat.

Excel·lent novel·la, absolutament recomanable.

Estic empegueït de confessar-ho, però fins ara no havia llegit res de na Mercè Rodoreda. Vaig demanar al meu fill Sebastià si me deixava La plaça del diamant –que ell havia llegit per a un treball de l'escola-, però com que me va recomanar que començàs per Aloma, ho he fet així.
Cal dir que l'obra original la va escriure a Barcelona l'any 1936, i aquesta edició està revisada per ella mateixa a Ginebra l'any 1968.

Més que una novel·la, podria dir que és poesia escrita en prosa. És una font de la que brolla tendresa i innocència, fins a topar amb la crua realitat, que tot ho esvaeix, que ens obre els ulls que voldríem tenir ben clucs. Aloma passa d'adolescent a dona a força de cops, des d'una innocència i una sensibilitat exquisida.

Na Mercè diu: "El cel tenia un blau desmaiat". Oh!
Jo diria que Aloma té un color de cendra banyada, oblidada, trista, crua i real. Dins d'aquesta cendra, però, hi ha colgada una espurna encesa. Qui sap si pot fer renéixer l'esperança en Aloma. No ho sabrem mai.

Veig que hauré de fer cas al meu fill, a l'hora d'escollir els llibres. Bona elecció.

Les condicions són les idònies: humitat i calentor.
La pleta està que bull i ja es comencen a veure senyals del que pot ser una bona anyada d'esclata-sangs.
Per ara nomes he vist bolets. El problema és que no les conec, i com que no sé si són comestibles o no, no les toc.
La predicció meteorològica diu que aquests dies tornarà a ploure, i seguirà la calor. Si això es compleix haurem de retre qualque visita als agres, a veure si hi podem trobar qualque esclata-sang.

Pilar Rahola analitza amb detall, rigor i precisió la situació de la dona dins dels diferents àmbits de la societat occidental, des de la nova relació amb elles mateixes, amb la parella, amb el sexe, amb els fills, amb la cultura, amb les religions o amb el poder, entre d'altres aspectes.

Combina dades objectives amb opinió, però es tracta d'una opinió fonamentada en fets o indicis, mostrant-se en tot moment prudent i moderada. Insisteix en què l'alliberament de la dona passa necessàriament per una nova educació de l'home, des de la igualtat com a normalitat, no imposada ni autoimposada, sinó per convenciment.
Tenint en compte que es tracta d'una obra editada l'any 2000, vull fer esment de la predicció següent: "Als Estats Units abans hi haurà un president negre que una dona presidenta". Ja hi és, i en el camí hi va deixar una dona candidata.
En qualsevol cas, d'ençà del 2000 fins avui la relació de la dona dins dels diferents àmbits socials i personals ha canviat, en el món occidental. No s'ha arribat a l'enfront, ni de bon tros, però s'està en el bon camí, si ho valoram en general, llevat d'aquelles excepcions de les que, malauradament, encara som testimonis.

Potser només hi posaria un però: l'autora insisteix en la importància i la necessitat que la dona pugui elegir; hi estic d'acord; però fa llenya del paper de na Marta Ferrusola, sense atorgar-li el benefici de l'elecció. Potser en aquest cas na Pilar es deixa endur per la passió política ¿o és que l'autora sap si aquesta senyora ha elegit o no, ser així com és i representar el paper de primera dama tal com ho va fer, i fa, o si li va ser imposat? Naturalment jo tampoc ho sé, però pot ser perfectament que ella ho hagués elegit així, n'estic convençut. I quan podem elegir ja sabem que a plaça tot es ven, per tant s'ha de respectar l'elecció de cadascú, sigui quina sigui.
En tot cas, no passa de ser la meva opinió, que sotmet a qualsevol altre criteri que pugui exposar-se com a millor fonamentat.

En definitiva, es tracta d'un bon llibre, ben pensat i raonat, ben construït i ben explicat.

Així com fins ara he vengut anunciant quin llibre estic llegint, per en haver acabat comentar-lo, he decidit canviar aquest aspecte. Ara no ho anunciaré, i ja en publicaré la meva opinió quan hagi acabat, si trob que s'ho paga.

Que tengueu una bona lectura.

Qualcú no coneix na Pilar Rahola? ¿És necessària aquesta pregunta? Començ la seva obra "Dona alliberada, home emprenyat" amb ànim de divertir-me, més enllà del respecte, jo diria que des de la complicitat. També sent curiositat per saber en quin tipus d'home dec estar inclòs, si és que som capaç de reconèixer-me. De moment, la dedicatòria diu: "Als meus homes. Als amics, que no sempre estan desconcertats. Al pare, que em va fer una dona lliure. Al meu fill Noè, que serà l'home nou. I al Robert, que és un gran mascle, perquè sap ser un home". Això promet.

He acabat El nas de Mussolini, d'en Lluís-Anton Baulenas. L'acció d'aquesta magnífica novel·la se situa a un poblet dels Pirineus, sense grans aventures, sense gaire acció ni renou, sinó que intenta acostar-nos a les persones. I fins on les idees poden influir en les persones. Posa de manifest, una vegada més, que les idees només poden ser bones quan estan al servei de les persones, però no al revés, ja que en cas contrari són nocives, i es converteixen en una gran mentida. Una mentida inútil. Una història molt ben treballada, des del plantejament fins al desenllaç, sense llacunes, no li sobra ni li falta res. Escrita amb un estil excel·lent, es fa senzilla de llegir. Tot un plaer.

El nas de Mussolini, d'en Lluís-Anton Baulenas, va ser guardonada amb el premi Sant Jordi 2008. D'aquest autor he llegit "La felicitat" i "Per un sac d’ossos". Ambdues m'han agradat, en especial la segona.

En aquesta ocasió narra la història d'una jove militant comunista dels primers anys vint del segle XX, que rep l'ordre de matar al dictador Primo de Rivera. Per fer-ho, rep un revòlver de plata i sis bales, a banda d'una notable quantitat de diners perquè pugui esperar el temps que calgui fins que li arribi l'ordre del magnicidi. Espera amagada en un poble dels Pirineus. Tot sembla indicar que l'atemptat s'enllestirà en un mesos. El problema comença quan passen els mesos -i els anys-, l'ordre no arriba i s'acaben els diners.

He acabat L'últim home que parlava català, d'en Carles Casajuana.
El plantejament de la novel·la convida a un viatge en el temps, que és el que esperava quan vaig decidir llegir aquest llibre. Però aviat arriba la decepció, perquè les maletes no estan preparades per a aquest viatge, o al menys no tal com ho havia imaginat, ni així com desitjava des del primer capítol. Tot i això, el viatge hi és. Només que enlloc de fer el trajecte a partir de l'últim home que parlava català (el senyor Bernat), es fa a través del seu creador. I enlloc de retrocedir al passat, l'acció es situa en el present. En tot cas, el missatge m'ha quedat clar: la nostra llengua, si bé pateix atacs externs des dels Decrets de Nova Planta, no desapareixerà si no és a causa de l'enemic intern; som nosaltres mateixos qui tenim la clau per preservar-la, i és ben senzill, només es tracta d'emprar-la, tant per parlar com per escriure, sempre; i llegir en català tant com poguem. Aquí està el re. Per tant, missatge rebut.
És cert que per a aquesta missió tampoc calia una novel·la, hauria estat suficient amb un article en un diari, tot i que la idea de transmetre el missatge d'aquesta manera ho trob interessant.
Només un però: l'autor nomena l'últim home com "el senyor Bernat", i en el meu entorn sona malament, hauria estat millor nomenar-lo "l'amo en Bernat", "mestre Bernat" o "el sen Bernat".
I un darrer apunt: les seves darreres paraules, senzillament magistrals. No n'hi hauria d'altres de millors.

Aquesta exquisidesa em trasllada als anys de la meva infància, quan la padrina Margalida n'encistava any rere any. Encara hi ha qui en fa, i que sigui per molts anys.

Ingredients:
Figues de castes diferents
Llavors d'anís
Licor d'anís o d'herbes dolces

Eines: una safata i un pot de vidre

Aquesta recepta sol fer-se entre mitjan mes d'agost i començament de setembre, segons la casta de figues que emprem, ja que n'hi ha de més primerenques i d'altres més tardanes.

Agafam les figues, que han de ser madures, i les aplanam prement-les amb les mans. Col·locam les figues dins una safata a sobre d'un full de paper vegetal per a cuina, de manera que hi hagi un dit de distància entre elles. Posam la safata al sol entre uns 7 i 10 dies, fins que veiem que estan ben seques. Els tres darrers dies giram les figues a fi que s'hagin assolellat per les dues cares.

Per assegurar-nos que cap element estrany (per exemple, les mosques) hagi passat a formar part de les figues, en agafar-les les rentam amb aigua calenta fent una passada molt ràpida, i les posam a una llauna que enfornarem durant uns cinc minuts per tal que s'eixuguin.

Agafam un potet de vidre i hi posam una mica de llavors d'anís, seguit d'una figa, una mica d'anís líquid (licor) o una mica d'herbes dolces, posam una altra figa, amb més llavors d'anís i més licor, i repetim de nou amb una altra figa fins que el pot queda ben ple.

Al cap d'uns dies ja en podem fruir. Salut!