viure.cat
Acab d'encetar aquest bloc sense altra pretensió que compartir vivències, aficions, sensacions, opinions ... i el que surti. Salut i sort!

L'últim home que parlava català és una novel·la d'en Carles Casajuana. La vaig triar pel títol, sense tenir-ne cap referència. Diu la fitxa:
"Si mai desaparegués el català, ¿com seria l'últim home que el parlés? Un dels protagonistes d'aquesta novel·la, l'escriptor Miquel Rovira, dedica tota la seva capacitat creativa a respondre aquesta pregunta. Rovira imagina una Catalunya en què el català ha desaparegut i n'investiga les causes, com si es tractés d'una novel·la policíaca. Hi ha una víctima, el català, un investigador, que és un professor nord-americà que vol aclarir les raons de la desaparició de la llengua, i un testimoni, l'últim home que parla català.
Ramón Balaguer, l'altre protagonista, també es escriptor, i no se'n vol anar del pis on viu abans d'acabar la novel·la que està escrivint, a pesar que el propietari de la resta de l'edifici li fa la vida impossible perquè li vengui el pis i se'n vagi. Balaguer renuncia a molts diners i comoditats per la seva obra. ¿Té sentit aquest sacrifici?"

He acabat Cites a Manhattan, d'Emma Reverter. Ha estat com una bufada d'aire fresc en aquest infern d'estiu que ens toca patir. Es tracta d'una novel·la senzilla, però enginyosa, diferent, divertida. Fins i tot pot arribar a ser pràctica, si el lector està interessat en trobar parella. Conté un manual d'instruccions per a primeres cites, un manual de decoració per a cites, un manual d'inversions sentimentals, un llistat de possibles excuses per trencar i una guia de pàgines web relacionades amb les cites. És una novel·la adient com a lectura d'estiu, sense gaire pretensions, però ben escrita i estructurada, que compleix perfectament la demanda estiuenca d'aire condicionat literari. Lluny de ser cap obra mestra, sí que pel meu gust, és una lectura estiuenca recomanable.

Nascuda a Barcelona, Emma Reverter és periodista, escriptora i jurista. Actualment viu a Nova York i col·labora amb diferents mitjans de comunicació. Llicenciada en Dret i en Periodisme, ha escrit nombrosos articles i columnes d'opinió sobre les Nacions Unides, Guantánamo, la crisi de refugiats de l'Iraq o la pena de mort als Estats Units. Els seus escrits sobre política internacional i cultura s'han publicat als diaris Avui, La Vanguardia, al suplement cultural Babelia d'El País, a les revistes National Geographic España i Law and Security de la Facultat de Dret de la Universitat de Nova York. Cites a Manhattan és la seva primera novel·la.

Aquesta vegada no deixaré cap comentari sobre el contingut de Joan March, d'en Pere Ferrer. I la raó és ben senzilla: no m'he vist amb coratge d'acabar-lo, perquè sense entrar en el fons, està tant i tant mal escrit, tan farcit de faltes d'ortografia, tan mancat de les senzilles regles d'escriptura, que qualsevol al·lot d'ESO ho hauria escrit millor. Hi ha un caramull tan gran de faltes, que és inexplicable, a no ser que hagi escrit l'original en castellà i això sigui una traducció molt mal feta. I com que cada vegada que me top amb una d'aquestes bestieses m'envaeix una sensació tan desagradable i m'entren unes ganes irracionals d'escanyar l'autor, pel mal que fa a la nostra llengua, he decidit no acabar el llibre. Tanmateix, després de fer l'esforç titànic d'arribar a més de la meitat, no m'ha contat res de nou, que ja no sabés per altres publicacions.

Són molts els autors que s'han interessat, i moltes les biografies que s'han editat, sobre Joan March Ordinas, en Verga.
En l'obra de l'historiador Pere Ferrer, la recerca sobre el magnat mallorquí és una constant, propera a l'obsessió, motiu pel qual ha arribat a recollir una immensa quantitat d'informació, que publica en aquest darrer llibre, editat l'any 2008.
He optat per aquest llibre per dos motius, un és perquè m'agrada anar variant el tipus de lectures, entre el que anomen literatura-art, simple passatemps, història, etc., tot i que la meva preferència és la novel·la històrica; l'altre motiu és perquè fa un temps vaig llegir "Señor monopolio", de n'Arturo Dixon, i vaig quedar fascinat per la figura d'en Verga, que va tenir molt a veure amb el meu poble, ja que aquí hi té la finca de sa Vall, la seva particular "joia de la corona", i de qui des d'al·lot n'he sentit a parlar.
Quan un al·lot demanava a ca seva que li comprassin qualque cosa que sortia del normal, era habitual -i encara ara- que la resposta fos ¿què t'has pensat que noltros som de ca'n Verga?

He acabat El silenci dels claustres, de n’Alicia Giménez Bartlett. És una novel·la policíaca, però que s'estén en paral·lel amb la vida privada de l'inspectora protagonista. L'interès literari brilla per la seva absència, ara, entretingut ho és. Es llegeix de pressa, cercant noves pistes en el camí cap al desenllaç del cas. Es tracta del mateix tipus de novel·la -tot i no ser tan enginyosa- que Els homes que no estimaven les dones, que tant èxit està assolint.
Tot són maneres de passar el temps, i de tant en tant pot venir de gust una aventureta lleugera de lectura senzilla, però si el que es desitja és degustar una bona obra literària, no li recomanaria aquestes obres. Crec que amb això està dit tot.

Per si el triplet aconseguit pel Barça en futbol no fos suficient, ara ha tocat a la secció de bàsquet: Campions de la lliga ACB 2009.

En una final disputada contra el TAU de Vitòria, l'històric Bascònia, amb el factor camp en contra ja que dels 5 partits prevists se n'havien de jugar 3 a Vitòria i 2 a Barcelona, tot i que no ha calgut arribar al cinquè, perquè el Barça ja va guanyar el primer partit dins la pista del TAU i s'ha imposat per 3 partits a 1, guanyant els dos partits disputats al Palau blaugrana, amb una claredat que el rival ha reconegut esportivament.
Així el Barça de bàsquet s'afegeix a la festa blaugrana.

Enguany els cules fins i tot deu ser legítim que ens puguem sentir, en part, campions de l'NBA, a través de l'anell aconseguit per en Pau Gasol, tot i que aquesta és una altra història.

Un final de temporada per emmarcar.

Alicia Giménez Bartlett, a més d'escriptora, és doctora en Literatura per la Universitat de Barcelona, ciutat on resideix des de 1975. El 1984 va publicar la seva primera novel·la: Èxit. Els anys noranta va crear el personatge de Petra Delicado, la popular inspectora que ha protagonitzat varies de les seves novel·les. El 1999 les aventures de Petra Delicado van donar vida a una sèrie televisiva protagonitzada per Ana Belén i Santiago Segura. Diuen que les novel·les d'aquesta dama del crim, traduïdes a sis llengües, tenen enganxada a mitja Europa, especialment als seus nombrosos seguidors d'Alemanya, França i Itàlia.
El silenci dels claustres, ambientada entre Barcelona i el monestir de Poblet, és la darrera de les novel·les protagonitzada per la inspectora Delicado, i la primera que passa per les meves mans. Estic impacient per saber si m'enganxarà o no.

He acabat Crònica de la independència, de Patrícia Gabancho. Ja vaig comentar en una altra ocasió que tenc el costum de deixar doblegat el caire d'una plana quan hi trob qualque perla que m'interessa o m'agrada especialment; idò aquesta novel·la l'he deixada plena de planes doblegades.
L'autora ha pensat en tot, demostrant tenir una visió d'Estat global: sanitat, economia, educació, cultura, defensa, interior, benestar social, etc. Naturalment no compartesc tot el que proposa pel nou Estat, posem que coincidiríem en tres quartes parts. Ara, amb el bessó sí que coincidim plenament: la declaració de independència, proposada pel president de la Generalitat, en Miquel Roca, proclamada pel Parlament per majoria absoluta, i ratificada en referèndum per la majoria del poble català. Magnífic. Sobretot, si tenim en compte que després s'hi afegeix Mallorca!
Si en Juli Verne va ser un visionari, de qui s'han anat complint moltes ficcions del seu moment ¿per què no ho podria ser aquesta Crònica de la independència?

Gràcies

Pep

És una llàstima que només es pugui designar Millor Jugador del Món a un, perquè els 3 "menuts" s'ho mereixen tots 3: Xavi, Messi, Iniesta. Gràcies a tots!

La fitxa editorial de Crònica de la independència diu: L'any 2037, Daniel F.G., un científic català que viu al Canadà, rep l'encàrrec d'escriure un balanç sobre Catalunya per commemorar els trenta anys de la seva independència. Aquest llibre edita els papers que en Daniel aplega en la primera visita d'aproximació a la realitat catalana: entrevistes amb polítics, historiadors i periodistes, i un recull d'articles de premsa. El material s'ordena en dues carpetes: l'una analitza el moment de la independència, el procés previ, les reaccions a Catalunya i a Espanya, els problemes que s'hi susciten; l'altra, la construcció del país, prop de tres dècades després, en cultura, llengua, societat, economia, territori, esport i Barcelona. El llibre és, doncs, la crònica de la independència de Catalunya, a través d'una ficció periodística amb la màxima versemblança i un ull posat en la realitat actual. Els personatges i comentaristes són reals i coneguts, per tal de provocar en el lector la il·lusió d'estar vivint els fets en temps real. El balanç del 2037 ens dóna la dimensió exacta del somni.

He acabat Un altre món, de n'Honorat Bauçà. Un llibre que és més història que literatura. Aquesta història que tots coneixem, però que ningú havia escrit fins ara. Precisament per això estam davant d'un llibre necessari. Tot i que ja coneixia -per tradició oral- bona part de les històries que conta, he passat gust de llegir-les. L'autor ha fet treballar la seva part d'historiador, recopilant la informació, donant-li forma escrita –ben escrita- i posant-la al nostre abast d'una manera amena. Diuen que les bones pomades estan dins de pots petits, i el que m'ha passat amb la lectura d'Un altre món és que ha tengut gust de poc, m'hauria agradat que hi hagués més històries, és un pot petit. Potser en Norat s'anima i es posa a recopilar més històries. Només del Club esportiu Ses Salines se'n podria escriure un bon llibre, on hi hauria de tenir un paper important un apartat dedicat a qui en va ser president i impulsor d'altres esports, com el tennis, dins del municipi: don Julià Panadès, el metge.
En l'aspecte lingüístic cal destacar l'ús de diverses paraules i expressions molt nostres, però en creixent desús, en perill d'extinció diria, que he trobat a molt pocs llibres, i fins i tot qualcuna enlloc més.
En definitiva, he de donar les gràcies a en Norat per haver escrit aquesta petita part de la nostra història, no una història oficial amb dates ni fites, sinó la història real, contada a través d'històries del carrer que fins ara només circulaven de boca en boca, amb el perill de perdre-les amb el temps, històries i paraules, però, que amb aquest llibre romandran sanes i estalvies.

Primer va ser la Copa i, tres dies, després la Lliga 2008/09.

Aquesta és una fita que el Barça ha aconseguit només 5 vegades en tota la història, i és el club que més vegades ho ha aconseguit.

En el futbol ja se sap que, com diuen els tòpics, si la pilota no entra debades pots jugar bé. Però en aquest cas s'ha fet justícia a d'esplèndid joc blaugrana al llarg de tota la temporada.

El títol de Lliga, coincidesc amb en Pep, és el més important, és el premi a la regularitat, a la constància, a una temporada sencera plena d'encerts. Enguany, el premi també l'hem tengut cada jornada, fent-nos gaudir setmana darrera setmana amb un joc espectacular.

Enhorabona BiCampions!

Ha arribat el primer títol de l'era Guardiola. Com a la cançó de Queen en versió Crackòvia, el primer ha estat la Copa: Athlètic 1 – Barça 4, a Mestalla.
S'han dit ja tantes coses que seré breu, tan sols deixant constància dels pros i contres d'aquesta final.

En l'apartat de pros vull destacar 4 aspectes: és un premi a una trajectòria de feina ben feta; les dues aficions varen mantenir un comportament exemplar; és el triomf de la pedrera del Barça; i en definitiva, és el triomf del futbol espectacle.

Malauradament també hi ha d'haver un apartat de contres, que resumiré en els 4 aspectes següents: va sobrar el tall de màniga d'en Touré; la intoxicació dels mitjans de comunicació prèvia al partit amb contínues referències a la final del 84 com la final de les bufetades; el tall de tve a la siulada general durant l'himne espanyol (tall propi de repúbliques bananeres, tipus Chávez); i la impossibilitat de poder seguir la final a través de tv3, degut al tall de la senyal per part de la guarda d'inútils d'ib3, quan aquesta cadena tan sols no va emetre el partit; aquest darrer apartat mereix un comentari a part i no puc estar sense fer-lo, perquè el tassó ja vessa i és hora de nomenar les coses pel seu nom: el diccionari defineix feixisme com "Actitud autoritària, arbitrària, violenta, etc., amb què hom s'imposa a una persona o a un grup", i això és el que està fent ib3 amb la punyetera mania de no deixar-nos triar a través de quina cadena volem veure els programes, imposant el seu criteri de manera autoritària i arbitrària; per tant, la conclusió és senzilla.

Copa, Lliga i ...

Enhorabona Pep Show Boys!!!

El proppassat dia 30 d'abril vaig assistir a la presentació del llibre Un altre món, del saliner Honorat Bauçà.
Es tracta d'un recull d'històries, reals o fictícies, que s'han anat transmetent per tradició oral i que ara en Norat ha elevat a la categoria de literatura. Qualcuna fins i tot, l'hi vaig contar jo mateix.
A la presentació, n'Antoni Vidal va dir que la literatura ha de ser, essencialment, un plaer. Un plaer per qui l'escriu, i per qui la llegeix. Estic convençut que la lectura d'aquest llibre complirà aquest requisit amb escreix, que serà un plaer, que en haver acabat compartiré amb qui en vulgui parlar.

He acabat El joc de l'àngel, d'en Carlos Ruiz Zafón. En sap molt d'escriure, aquest home. Això sí, no el conec personalment, però intuesc que deu ser un tipus estrany, si he de jutjar per les històries que conta. Es tracta d'una història més obscura que la fosca, sòrdida, depriment, rara. Molt ben escrita, això sí que ho té, però rara. Fins al punt que, tot i la pulcritud estilística no ha estat suficient per fer-me gaudir de la lectura d'aquesta novel·la. Els negocis del més enllà, amb què està farcida aquesta obra, no me caben dins del cap, ni m'interessen gens ni mica. He de reconèixer que me vaig errar en escollir aquest llibre només perquè l'autor m'havia captivat amb una obra anterior, L'ombra del vent. Així que, millor parlar-ne poc, d'aquest Joc de l'àngel i passar pàgina.