viure.cat
Acab d'encetar aquest bloc sense altra pretensió que compartir vivències, aficions, sensacions, opinions ... i el que surti. Salut i sort!

He tingut un somni.
He somiat que el Barça, contra l'opinió dels "entesos" pessimistes de sempre, fitxava en Pep Guardiola de míster. I que dissenyava un completíssim equip, amb la base de la pedrera: Valdés, Puyol, Piqué, Xavi, Iniesta, Busquets, Messi, Bojan. Amb el futbol marca de la casa al cap i a les venes.

He somiat que partit darrera partit mostràvem a la resta del Món com es juga a futbol total, com un esport es transforma en un espectacle màgic, fins elevar-lo a la categoria d'art.

He somiat que la nostra bandera onejava als cims més elevats de totes les competicions, que el capità Puyol l'engrapava del seu braç i la besava dins del Bernabeu, en un històric partit amb resultat final de Reial Madriz 2 – Barça 6.

He somiat que fent justícia a les contínues exhibicions, l'equip assolia el títol de Campió de Lliga, que jugava la final de la Copa del Rei a Mestalla contra l'Athletic, i la final de la Xampions League a Roma el 27 de maig, contra el Manchester United.

Ho he d'haver somiat. És massa bonic per ser cert. Me pessigaré, … aaaiii !!!

El currículum del Sebastià artista va creixent. Ja des de ben petit va començar a guanyar diversos premis d'escriptura a nivell illenc; al mateix temps, sempre va actuar en les funcions de teatre de l'escola: Visca abc, En Patufet, L'últim tren de Vila-seca i L'Abat de la Real; després va començar a interessar-se per la música: classes de guitarra i cant a l'Escola municipal de música, actuacions amb la Coral, la Big band, Banda de música i un grup de rock; a l'Institut també fa teatre, participant del gran èxit de l'original i divertidíssima obra Spot.
Enguany, a més, fa un curs complet de teatre a l'Escola d'arts escèniques del Teatre Sans, on ja ha interpretat dues obres: Merry Crisi; i la darrera, dimecres passat: La marquesa de Larkspur lotion.
I de tant en tant també pinta; tenim un bon grapat de quadres seus. Ah!, i com jo, gaudeix de la lectura, és un gran lector.

Ja sabem que dins del món de les arts només s'hi guanyen les garroves un parell d'escollits que, a més de saber-ne molt, han de dur sort; no pens, per tant, que aquest pugui ser un futur professional gaire consistent, però sí que pot ser un excel·lent complement per a l'ànim i l'esplai d'aquelles persones que, com en Sebastià, gaudeixen de l'art.

Un fort aplaudiment, artista!

En Carles Campomar és un jove mallorquí, que es descriu a ell mateix com un al·lot normal amb ganes d'escriure el que passa al seu voltant.
Apassionat per l'escriptura, es va estrenar amb Històries curtes, i ara acaba de publicar La finestra de la vida, un llibre de relats i contes.
En Carles regala els seus relats a la web històries curtes, i qui vulgui adquirir el llibre en paper ho pot fer a un preu reduit. L'estil és diferent de tot, supleix la manca de tècnica amb il·lusió, amb un resultat sorprenent.
En definitiva, un al·lot que ha aconseguit la fita que tant anhelava: veure publicat el que escriu, un premi a la seva força de voluntat. Enhorabona Carles, i coratge per seguir endavant.

Com que la diada de Sant Jordi va caure en dijous, que aquí va ser dia feiner, ho hem celebrat avui dissabte, en una trobada a l'Església vella, recentment restaurada, un lloc molt adient per a celebracions culturals.

Molts alumnes del col·legi públic han llegit fragments de poemes o contes, així com també un grup d'adults que ens hi hem volgut afegir. He gaudit de poder compartir una de les meves grans aficions, la lectura, en aquesta festa que, per mi, és la millor de l'any.

En Bernat ha llegit un poema, a mitges amb na Marina, una companya de classe.

Jo he optat per un fragment d'Incerta Glòria, d'en Joan Sales, que diu així:
"Aquesta història em preocupa. La guerra té coses ben desagradables. ¡Si un hi matés algú a qui tingués tírria! O potser més val així; també moriríem tots un dia o altre encara que no hi hagués guerres; el mal no és, doncs, que ens matem els uns als altres, sinó l'odi. Matem-nos, ja que és el nostre deure, però sense odi. És allò que deia una vegada en Soleràs: matem-nos com bons germans."

I he acabat llegint un dels pensaments i sentiments què ens va regalar en Jaume Serra Adrover en el seu llibret Amic; diu així:
"Qui estima, sempre l'encerta."

Som un dels milers de lectors que varem gaudir de L'ombra del vent, i aquest és el motiu pel qual repetesc amb en Carlos Ruiz Zafón. Aquesta vegada amb El joc de l'àngel.

La fitxa diu:
"A la turbulenta Barcelona dels anys 20, un jove escriptor obsessionat amb un amor impossible, rep l'oferta d'un misteriós editor per escriure un llibre com cap altre que hagi existit mai, a canvi d'una fortuna i, potser, de molt més.
Amb un estil fascinant i una impecable precisió narrativa, l'autor de l'Ombra del Vent ens transporta de nou a la Barcelona del Cementiri dels Llibres Oblidats per oferir-nos una gran aventura d'intriga, amor i tragèdia, a través d'un laberint de secrets on l'encís dels llibres, la passió i l'amistat es confabulen en un relat magistral."

En haver-la acabat en parlarem.

Ja haureu deduït que he acabat Els homes que no estimaven les dones, d'en Stieg Larsson. Vaig decidir agafar aquesta novel·la pels elogis que n'havia llegit.

Es tracta d'una bona novel·la negra, on cada pàgina que llegeixes et fa tenir ganes de llegir la següent, la qual cosa significa que l'autor sap plantejar una trama i mantenir la intriga -tasca gens fàcil- durant tot el temps, fins al final. Aquest és el mèrit que li puc atribuir.

Un petit inconvenient, per mi, són tants noms en suec, de llocs, de publicacions, etc., difícils de retenir. A més, quan es refereix a publicacions, supòs que per qui les coneix signifiquen qualque cosa, però a mi me passa per alt. La traducció també podria ser millor, hi ha frases malsonants. Una vegada més he de dir que sempre és millor una obra original en català que una traducció.

No es pot comparar aquesta novel·la amb una de na Carme Riera o de n'Antoni Vidal, per posar dos exemples. És una altra cosa. Seria com mesclar literatura, entesa com l'art de la llengua escrita, amb un passatemps en forma de thriller, del que no me vendria de nou poder veure'n una pel·lícula aviat. Per molt ben pensat que estigui, no es pot posar dins del mateix sac.

En definitiva, es tracta d'un passatemps qualificat, com un bon sudoku, però que no té res a veure amb l'art de la llengua. No ho dic amb menyspreu, simplement a plaça tot se ven, i un potencial lector hauria de saber amb què es trobarà. Com a novel·la negra, treu bona nota. A mi, ara mateix, m'interessa més la novel·la històrica.

És l'èxit literari del moment. Després d'haver-ne llegit comentaris arreu, tots coincidint en què estam davant d'una gran novel·la, fins i tot posant-se d'acord crítica i lectors, m'he decidit a encetar aquest best-seller, preparat per a gaudir-ne i poder-me afegir als lectors cronistes. L'autor és Stieg Larsson, periodista i escriptor suec, famós després de la seva mort amb la publicació pòstuma de la sèrie de novel·les de misteri "Millennium", formada pels títols Els homes que no estimaven les dones, La noia que somiava un llumí i un bidó de gasolina i La reina al palau dels corrents d'aire.

He acabat "La felicitat", d'en Lluís-Antón Baulenas. Una novel·la situada a la revolta Barcelona de començament del segle XX. Narra una història amb mitja dotzena de personatges, ben definits, que el destí ha unit entorn del Paral·lel. A través de la finestra, l'obra ens mostra un retrat de la difícil situació social i econòmica d'aquells moments. El llenguatge és molt senzill, sense cap pretensió, sense cap altra funció que comunicar; per això, és de lectura molt fàcil; i una vegada que s'ha plantejat la trama es fa difícil deixar de llegir, en volem saber més. Aquest és, per mi, un dels principals mèrits de La felicitat, la intriga que l'autor sap mantenir fins al final, i que sap resoldre de manera encertada. Per cert, encara no sé a què ve aquest títol. En definitiva, una novel·la entretinguda, que mostra un retrat en blanc i negre de la Barcelona de 1900, que gestiona bé la intriga. M'ha agradat.

Fidels a la cita anual, el passat cap de setmana varem anar a veure, no, a gaudir del Barça al Camp Nou. Quin espectacle!
Som un admirador declarat del joc d'en Xavi, però he de reconèixer que n'Iniesta s'està convertint –o ja és- la peça clau d'aquesta màquina de fer futbol espectacle, amb el permís d'en Messi. Al final, Barça 2, Athletic 0; i si enlloc d'enviar 4 pilotes als pals, arriba a voler entrar, hauríem assistit a una golejada. Un gran partit. En Lluís Canut també en va gaudir.

També varem anar al teatre, al musical "La Bella y la Bestia", una gran producció. El paper la bèstia l'interpreta un mallorquí, en David Ordinas. També cal destacar l'actuació de na Mercè Martínez (Natàlia a Porca Misèria), qui, tot i tenir un paper secundari, exhibeix unes magnífiques facultats musicals amb la interpretació del tema central de l'obra.

En l'aspecte culinari, no vaig de proves, a tir segur, així que un soparet a casa Jacinto, i dinar al Txapela. Em podeu retreure que som poc original, però no me llevareu el gust que vaig passar.

I si no hi ha res de nou, l'any que ve hi tornarem. Com solem dir: no hem quedat escalivats.

És cert que tots els equips, com tothom, tenen ratxes millors i pitjors. És cert que dia 1 de setembre tots els barcelonistes haguéssim firmat que dia 1 de març anéssim líders, a 4 punts del Madriz. És cert que no podem comptar amb n'Iniesta, n'Abidal ni en Milito, lesionats. És cert que les xifres, les estadístiques i, sobretot, el joc desplegat pel Barça a la primera volta de la Lliga, han meravellat al Món sencer, que s'ha rendit a l'evidència.
Però també és cert que tot això pot acabar en un no res, si l'equip no és capaç de guanyar títols. I no em referesc a la copa de rei.
Fa un mes estàvem a 12 punts del Madriz. Ara a 4. Fins i tot pareix com si d'un dia per l'altre se'ns hagués oblidat com es juga a futbol ¿és possible? Sincerament, estic convençut que no.

Però per redreçar una situació que s'ha torçat, el primer que cal fer és reconèixer-ho. Jo també seguesc creient en aquest equip, Pep, però me resistesc a esperar d'assegut a que canviï la ratxa.
Hi ha una situació en atac que m'agradaria provar: n'Eto'o per la dreta, en Messi per l'esquerra i n'Henry pel centre. Per mi és la posició natural de cadascun d'ells. ¿Què podem perdre, de fer la prova?
I un altre aspecte a millorar és la gestió de l'avantatge, el control del partit amb el marcador favorable, com el cas del 0-2 dins del Calderón. En aquests casos, enlloc de seguir jugant com si el marcador fos d'empat, es pot substituir un davanter per un migcampista. Sí sí, es pot. Per tal d'aguantar més temps la pilota, futbol control, al mateix temps que els dos davanters que quedarien -naturalment en Messi i un altre- disposarien de més espais, facilitant així mateix la possibilitat d'augmentar la diferència en el marcador. Pareix massa elemental, però sovint ens oblidam de les solucions més senzilles i evidents, quan solen ser les millors. Voler jugar sempre a l'atac, encara que sapiguem que jugam millor que els rivals, és un excés de supèrbia.
Au va, Pep, a veure si podem tornar augmentar l'avantatge, ... encara que sigui tocant amb els peus a terra.

Lluís-Antón Baulenas, recent guanyador del premi Sant Jordi, amb El nas de Mussolini, ja havia obtingut el premi Prudenci Bertrana l'any 2000, amb La felicitat. Diu la fitxa que La felicitat és una novel·la de suspens, d'amor i d'odis, de venjances i d'esperances, de dubtes i de descobertes d'un món canviant, el de la Barcelona de l'obertura de la Via Laietana i de la brillantor del Paral·lel, protagonitzada pels habitants anònims, els que generació rere generació construeixen la història de debò. Són històries petites i personals de gent que busca la felicitat, i que conformen, sumades l'una darrere l'altra, la Història en majúscules.
D'aquest autor ja vaig llegir Per un sac d’ossos, i ja podeu suposar que no en vaig quedar escalivat. En acabar en parlarem.

Per altra banda, he acabat Les llunes i els calàpets.
Una de les frases de l'obra és "(...) caldria que jo fos capaç d'evitar aquesta tendència que tenc a poetitzar tot el que estim."; puc donar fe que aquesta dèria per poetitzar és una veritat com unes cases, tot i que he d'afegir que no cal evitar-ho, que m'agrada així.
La primera vegada que hom llegeix Antoni Vidal –no és el meu cas- pot tenir la sensació que abusa dels adjectius, però no és així. Si bé és cert que n'empra molts, no ho fa sense mirar prim, perquè hi mira, cerca i juga amb el llenguatge amb un domini aclaparador, fins que troba la paraula justa, que li permet expressar exactament el que vol transmetre. A més, també hi trobam expressions molt nostres, qualcunes que no he trobat a cap altra obra. Només per això ja s'ho pagaria gaudir d'aquesta obra.
Tot i que l'ús magistral del llenguatge sigui, al meu entendre, la característica dominant en Antoni Vidal, a Les llunes i els calàpets hi trobam també el retrat d'un poble, d'un temps, d'uns costums, que són el nostre poble, la nostra gent, els nostres costums, les nostres arrels.
Ara que en música s'usa tant mesclar sons, podent resultar, per exemple, un flamenc soul, m'atrevesc a dir –a risc de dir un disbarat- que aquesta obra és una novel·la poètica.
En definitiva, una delícia, de la que s'ha d'anar gaudint plana a plana, línia a línia, sense presses. Excel·lent.

Ja passava d'hora d'haver encetat aquesta novel·la del meu professor, i amic, Antoni Vidal Ferrando. A Les llunes i els calàpets esper trobar-hi una novel·la costumista, de les que tant m'agraden, situada en un poble mallorquí de principis del segle XX. En llegir una obra seva tenc la sensació que l'estic escoltant de la seva pròpia veu, amb el llenguatge poètic tant característic d'aquest magnífic autor santanyiner. Són obres per anar degustant poc a poc, sense pressa.

He acabat Les veus del Pamano, d'en Jaume Cabré. He descobert un estil completament diferent de tot el que havia llegit fins ara. La novel·la situa l'acció a les muntanyes del Pallars sobirà, des dels anys de la postguerra fins ara, amb històries entrellaçades que van i vénen, com per art de màgia, magistralment dirigides per l'autor, en una perfecte simfonia. Maquis, falangistes, senyores beates, capellans, mestres d'escola, picapedrers, missers, van teixint una història sense fissures, on els personatges secundaris tenen tanta, o fins i tot en qualque cas més, importància que els protagonistes, amb un resultat magnífic.
Sense dubte, Les veus del Pamano passa a engrandir la llista de les meves obres preferides. Més que recomanable, quasi gosaria dir que és una obra imprescindible.