viure.cat
Acab d'encetar aquest bloc sense altra pretensió que compartir vivències, aficions, sensacions, opinions ... i el que surti. Salut i sort!

Alicia Giménez Bartlett, a més d'escriptora, és doctora en Literatura per la Universitat de Barcelona, ciutat on resideix des de 1975. El 1984 va publicar la seva primera novel·la: Èxit. Els anys noranta va crear el personatge de Petra Delicado, la popular inspectora que ha protagonitzat varies de les seves novel·les. El 1999 les aventures de Petra Delicado van donar vida a una sèrie televisiva protagonitzada per Ana Belén i Santiago Segura. Diuen que les novel·les d'aquesta dama del crim, traduïdes a sis llengües, tenen enganxada a mitja Europa, especialment als seus nombrosos seguidors d'Alemanya, França i Itàlia.
El silenci dels claustres, ambientada entre Barcelona i el monestir de Poblet, és la darrera de les novel·les protagonitzada per la inspectora Delicado, i la primera que passa per les meves mans. Estic impacient per saber si m'enganxarà o no.

He acabat Crònica de la independència, de Patrícia Gabancho. Ja vaig comentar en una altra ocasió que tenc el costum de deixar doblegat el caire d'una plana quan hi trob qualque perla que m'interessa o m'agrada especialment; idò aquesta novel·la l'he deixada plena de planes doblegades.
L'autora ha pensat en tot, demostrant tenir una visió d'Estat global: sanitat, economia, educació, cultura, defensa, interior, benestar social, etc. Naturalment no compartesc tot el que proposa pel nou Estat, posem que coincidiríem en tres quartes parts. Ara, amb el bessó sí que coincidim plenament: la declaració de independència, proposada pel president de la Generalitat, en Miquel Roca, proclamada pel Parlament per majoria absoluta, i ratificada en referèndum per la majoria del poble català. Magnífic. Sobretot, si tenim en compte que després s'hi afegeix Mallorca!
Si en Juli Verne va ser un visionari, de qui s'han anat complint moltes ficcions del seu moment ¿per què no ho podria ser aquesta Crònica de la independència?

Gràcies

Pep

És una llàstima que només es pugui designar Millor Jugador del Món a un, perquè els 3 "menuts" s'ho mereixen tots 3: Xavi, Messi, Iniesta. Gràcies a tots!

La fitxa editorial de Crònica de la independència diu: L'any 2037, Daniel F.G., un científic català que viu al Canadà, rep l'encàrrec d'escriure un balanç sobre Catalunya per commemorar els trenta anys de la seva independència. Aquest llibre edita els papers que en Daniel aplega en la primera visita d'aproximació a la realitat catalana: entrevistes amb polítics, historiadors i periodistes, i un recull d'articles de premsa. El material s'ordena en dues carpetes: l'una analitza el moment de la independència, el procés previ, les reaccions a Catalunya i a Espanya, els problemes que s'hi susciten; l'altra, la construcció del país, prop de tres dècades després, en cultura, llengua, societat, economia, territori, esport i Barcelona. El llibre és, doncs, la crònica de la independència de Catalunya, a través d'una ficció periodística amb la màxima versemblança i un ull posat en la realitat actual. Els personatges i comentaristes són reals i coneguts, per tal de provocar en el lector la il·lusió d'estar vivint els fets en temps real. El balanç del 2037 ens dóna la dimensió exacta del somni.

He acabat Un altre món, de n'Honorat Bauçà. Un llibre que és més història que literatura. Aquesta història que tots coneixem, però que ningú havia escrit fins ara. Precisament per això estam davant d'un llibre necessari. Tot i que ja coneixia -per tradició oral- bona part de les històries que conta, he passat gust de llegir-les. L'autor ha fet treballar la seva part d'historiador, recopilant la informació, donant-li forma escrita –ben escrita- i posant-la al nostre abast d'una manera amena. Diuen que les bones pomades estan dins de pots petits, i el que m'ha passat amb la lectura d'Un altre món és que ha tengut gust de poc, m'hauria agradat que hi hagués més històries, és un pot petit. Potser en Norat s'anima i es posa a recopilar més històries. Només del Club esportiu Ses Salines se'n podria escriure un bon llibre, on hi hauria de tenir un paper important un apartat dedicat a qui en va ser president i impulsor d'altres esports, com el tennis, dins del municipi: don Julià Panadès, el metge.
En l'aspecte lingüístic cal destacar l'ús de diverses paraules i expressions molt nostres, però en creixent desús, en perill d'extinció diria, que he trobat a molt pocs llibres, i fins i tot qualcuna enlloc més.
En definitiva, he de donar les gràcies a en Norat per haver escrit aquesta petita part de la nostra història, no una història oficial amb dates ni fites, sinó la història real, contada a través d'històries del carrer que fins ara només circulaven de boca en boca, amb el perill de perdre-les amb el temps, històries i paraules, però, que amb aquest llibre romandran sanes i estalvies.

Primer va ser la Copa i, tres dies, després la Lliga 2008/09.

Aquesta és una fita que el Barça ha aconseguit només 5 vegades en tota la història, i és el club que més vegades ho ha aconseguit.

En el futbol ja se sap que, com diuen els tòpics, si la pilota no entra debades pots jugar bé. Però en aquest cas s'ha fet justícia a d'esplèndid joc blaugrana al llarg de tota la temporada.

El títol de Lliga, coincidesc amb en Pep, és el més important, és el premi a la regularitat, a la constància, a una temporada sencera plena d'encerts. Enguany, el premi també l'hem tengut cada jornada, fent-nos gaudir setmana darrera setmana amb un joc espectacular.

Enhorabona BiCampions!

Ha arribat el primer títol de l'era Guardiola. Com a la cançó de Queen en versió Crackòvia, el primer ha estat la Copa: Athlètic 1 – Barça 4, a Mestalla.
S'han dit ja tantes coses que seré breu, tan sols deixant constància dels pros i contres d'aquesta final.

En l'apartat de pros vull destacar 4 aspectes: és un premi a una trajectòria de feina ben feta; les dues aficions varen mantenir un comportament exemplar; és el triomf de la pedrera del Barça; i en definitiva, és el triomf del futbol espectacle.

Malauradament també hi ha d'haver un apartat de contres, que resumiré en els 4 aspectes següents: va sobrar el tall de màniga d'en Touré; la intoxicació dels mitjans de comunicació prèvia al partit amb contínues referències a la final del 84 com la final de les bufetades; el tall de tve a la siulada general durant l'himne espanyol (tall propi de repúbliques bananeres, tipus Chávez); i la impossibilitat de poder seguir la final a través de tv3, degut al tall de la senyal per part de la guarda d'inútils d'ib3, quan aquesta cadena tan sols no va emetre el partit; aquest darrer apartat mereix un comentari a part i no puc estar sense fer-lo, perquè el tassó ja vessa i és hora de nomenar les coses pel seu nom: el diccionari defineix feixisme com "Actitud autoritària, arbitrària, violenta, etc., amb què hom s'imposa a una persona o a un grup", i això és el que està fent ib3 amb la punyetera mania de no deixar-nos triar a través de quina cadena volem veure els programes, imposant el seu criteri de manera autoritària i arbitrària; per tant, la conclusió és senzilla.

Copa, Lliga i ...

Enhorabona Pep Show Boys!!!

El proppassat dia 30 d'abril vaig assistir a la presentació del llibre Un altre món, del saliner Honorat Bauçà.
Es tracta d'un recull d'històries, reals o fictícies, que s'han anat transmetent per tradició oral i que ara en Norat ha elevat a la categoria de literatura. Qualcuna fins i tot, l'hi vaig contar jo mateix.
A la presentació, n'Antoni Vidal va dir que la literatura ha de ser, essencialment, un plaer. Un plaer per qui l'escriu, i per qui la llegeix. Estic convençut que la lectura d'aquest llibre complirà aquest requisit amb escreix, que serà un plaer, que en haver acabat compartiré amb qui en vulgui parlar.

He acabat El joc de l'àngel, d'en Carlos Ruiz Zafón. En sap molt d'escriure, aquest home. Això sí, no el conec personalment, però intuesc que deu ser un tipus estrany, si he de jutjar per les històries que conta. Es tracta d'una història més obscura que la fosca, sòrdida, depriment, rara. Molt ben escrita, això sí que ho té, però rara. Fins al punt que, tot i la pulcritud estilística no ha estat suficient per fer-me gaudir de la lectura d'aquesta novel·la. Els negocis del més enllà, amb què està farcida aquesta obra, no me caben dins del cap, ni m'interessen gens ni mica. He de reconèixer que me vaig errar en escollir aquest llibre només perquè l'autor m'havia captivat amb una obra anterior, L'ombra del vent. Així que, millor parlar-ne poc, d'aquest Joc de l'àngel i passar pàgina.

He tingut un somni.
He somiat que el Barça, contra l'opinió dels "entesos" pessimistes de sempre, fitxava en Pep Guardiola de míster. I que dissenyava un completíssim equip, amb la base de la pedrera: Valdés, Puyol, Piqué, Xavi, Iniesta, Busquets, Messi, Bojan. Amb el futbol marca de la casa al cap i a les venes.

He somiat que partit darrera partit mostràvem a la resta del Món com es juga a futbol total, com un esport es transforma en un espectacle màgic, fins elevar-lo a la categoria d'art.

He somiat que la nostra bandera onejava als cims més elevats de totes les competicions, que el capità Puyol l'engrapava del seu braç i la besava dins del Bernabeu, en un històric partit amb resultat final de Reial Madriz 2 – Barça 6.

He somiat que fent justícia a les contínues exhibicions, l'equip assolia el títol de Campió de Lliga, que jugava la final de la Copa del Rei a Mestalla contra l'Athletic, i la final de la Xampions League a Roma el 27 de maig, contra el Manchester United.

Ho he d'haver somiat. És massa bonic per ser cert. Me pessigaré, … aaaiii !!!

El currículum del Sebastià artista va creixent. Ja des de ben petit va començar a guanyar diversos premis d'escriptura a nivell illenc; al mateix temps, sempre va actuar en les funcions de teatre de l'escola: Visca abc, En Patufet, L'últim tren de Vila-seca i L'Abat de la Real; després va començar a interessar-se per la música: classes de guitarra i cant a l'Escola municipal de música, actuacions amb la Coral, la Big band, Banda de música i un grup de rock; a l'Institut també fa teatre, participant del gran èxit de l'original i divertidíssima obra Spot.
Enguany, a més, fa un curs complet de teatre a l'Escola d'arts escèniques del Teatre Sans, on ja ha interpretat dues obres: Merry Crisi; i la darrera, dimecres passat: La marquesa de Larkspur lotion.
I de tant en tant també pinta; tenim un bon grapat de quadres seus. Ah!, i com jo, gaudeix de la lectura, és un gran lector.

Ja sabem que dins del món de les arts només s'hi guanyen les garroves un parell d'escollits que, a més de saber-ne molt, han de dur sort; no pens, per tant, que aquest pugui ser un futur professional gaire consistent, però sí que pot ser un excel·lent complement per a l'ànim i l'esplai d'aquelles persones que, com en Sebastià, gaudeixen de l'art.

Un fort aplaudiment, artista!

En Carles Campomar és un jove mallorquí, que es descriu a ell mateix com un al·lot normal amb ganes d'escriure el que passa al seu voltant.
Apassionat per l'escriptura, es va estrenar amb Històries curtes, i ara acaba de publicar La finestra de la vida, un llibre de relats i contes.
En Carles regala els seus relats a la web històries curtes, i qui vulgui adquirir el llibre en paper ho pot fer a un preu reduit. L'estil és diferent de tot, supleix la manca de tècnica amb il·lusió, amb un resultat sorprenent.
En definitiva, un al·lot que ha aconseguit la fita que tant anhelava: veure publicat el que escriu, un premi a la seva força de voluntat. Enhorabona Carles, i coratge per seguir endavant.

Com que la diada de Sant Jordi va caure en dijous, que aquí va ser dia feiner, ho hem celebrat avui dissabte, en una trobada a l'Església vella, recentment restaurada, un lloc molt adient per a celebracions culturals.

Molts alumnes del col·legi públic han llegit fragments de poemes o contes, així com també un grup d'adults que ens hi hem volgut afegir. He gaudit de poder compartir una de les meves grans aficions, la lectura, en aquesta festa que, per mi, és la millor de l'any.

En Bernat ha llegit un poema, a mitges amb na Marina, una companya de classe.

Jo he optat per un fragment d'Incerta Glòria, d'en Joan Sales, que diu així:
"Aquesta història em preocupa. La guerra té coses ben desagradables. ¡Si un hi matés algú a qui tingués tírria! O potser més val així; també moriríem tots un dia o altre encara que no hi hagués guerres; el mal no és, doncs, que ens matem els uns als altres, sinó l'odi. Matem-nos, ja que és el nostre deure, però sense odi. És allò que deia una vegada en Soleràs: matem-nos com bons germans."

I he acabat llegint un dels pensaments i sentiments què ens va regalar en Jaume Serra Adrover en el seu llibret Amic; diu així:
"Qui estima, sempre l'encerta."