viure.cat
Acab d'encetar aquest bloc sense altra pretensió que compartir vivències, aficions, sensacions, opinions ... i el que surti. Salut i sort!

Ahir dissabte, 31 de gener, varem gaudir de la diada truquera d'hivern 2009. En un cèntric restaurant de Mallorca, varem arribar a ser més de cent truquers, arribats d'arreu de Mallorca, i qualcun vingut expressament des de Menorca, els qui varem compartir taula al voltant del truc.

El truc és més que un joc de cartes, és un sentiment molt arrelat a la nostra terra, als nostres ancestres. I retruc.net fa possible que cada dia ens poguem asseure a una taula virtual des de qualsevol punt de la nostra geografia per a gaudir d'aquesta extensa família de truquers que no s'atura de créixer.

Si fos possible reunir en una macro trobada a tots els truquers que han assistit a qualque diada de les que organitzam des de retruc.net, no sé si cabríem a cap restaurant. Això és gran, i de cada dia hi torna més. Però, sobretot, és gran tota aquesta gent que conforma la família de retruc.net.

Envit-i-truc!

El tenc en una prestatgeria des de fa un temps, esperant torn, i amb l'arribada de l'any nou li ha tocat: Les veus del Pamano, d'en Jaume Cabré.
Pel que he llegit sobre aquesta obra, la començ amb respecte, expectació, inquietud. Són prop de set-centes pàgines que esper anar girant poc a poc, gaudint de cadascuna. Això serà si es compleixen les expectatives que en tenc.

He acabat Els ulls tancats, de na Roser Atmetlla. Una novel·la gris, sense gaire ambició, que passa sense pena ni glòria. Tampoc és de les que he deixat per impossibles a la prestatgeria. Tracta sobre la vida quotidiana d'uns personatges corrents, del pas del temps en les seves vides, de la malaltia. Li falta encant. No diré que em penedeixi d'haver-la llegit, però tampoc era imprescindible, ni de prop fer-hi.

Hi ha qui troba que el Barça ha duit sort, amb l'equip que li ha tocat en el sorteig de la propera eliminatòria de la Xampions.

Recordem que s'enfrontarà a l'Olympique de Lió, els dies 24 de febrer i 11 de març.

Però jo el que trob és que l'equip que ha duit més sort en aquest sorteig és ... el Liverpool.

Amb la lectura d'aquesta novel·la, Els ulls tancats, de na Roser Atmetlla, pretenc canviar de registre. No en tenc cap referència, així que no sé què m'espera. En haver acabat en parlarem.

Això també vol dir que he acabat Camí de sirga. Era elevada l'expectativa que en tenia abans de llegir aquesta obra, i no m'ha decebut en absolut.
Un regal de sensacions pel lector. És exquisida la ironia amb què Jesús Moncada tracta la història de la desaparició de Mequinensa, antiga vila de la ribera de l'Ebre, per a la construcció del pantà de Riba-roja. Dibuixa la història d'una vila a través de les històries particulars dels seus habitants, que se'ns fan propers, com a veïns nostres.
En aquest sentit em recorda molt una altra obra que em va entusiasmar: La mà del jardiner, d'Antoni Vidal Ferrando, que tracta d'un temps de la vila veïna de Santanyí. Per a mi dues obres mestres de la literatura catalana.
Absolutament recomanables.

Avui hem anat amb la meva dona i en Bernat, el petit, a un concert de la Coral de l'ACMSS –Associació cultural musical Ses Salines-, amb la que canta el meu fill Sebastià.
Han cantat Donna Donna, Boig per tu, Esclat mallorquí i el popurri The Beatles in Revue.
Sempre ho fan bé, molt. Però avui ha estat especial, al menys per a mi. Tenc mon Pare a la clínica, fotut i desanimat, i quan, amb el popurri dels Beatles han cantat el Yesterday, m'ha envaït una emoció profunda, una enyorança dels bons temps, una pel·lícula farcida d'imatges d'ahir, entranyables i irrepetibles. Es mesclaven les imatges del passat amb el futur del meu fill, allà davant fent un solo amb Let it be. Potser per això m'he emocionat. Potser per això se m'ha format un nuu a l'estómac, amb una mescla de tristesa i alegria. Què ho és de breu la vida, i què ho és d'important viure-la amb sentiment. Moltes vegades record unes paraules d'en Jaume Serra Adrover: qui estima, sempre l'encerta. Què en té, de raó!

Publicada per primera vegada l'any 1988, amb Camí de sirga Jesús Moncada va consolidar un univers personal i mític al voltant de Mequinensa, l'antiga vila de la vora de l'Ebre enfonsada sota les aigües del pantà de Riba-Roja, que en el seu temps va ser centre important d'una conca minera i d'un tràfic fluvial intens. Amb una precisió històrica i amb un llenguatge viu, l'autor rememora la història dels últims cent anys d'un poble condemnat a la desaparició a través de la vida i dels records de diferents personatges.
Unànimement reconeguda per la crítica i pel públic lector, Camí de sirga, està considerada com una de les novel·les més importants de la literatura catalana contemporània. Ha estat guardonada amb nombrosos premis –Joan Crexells, Ciutat de Barcelona, Fundació d'Amics de les Arts i de les Lletres de Sabadell, Crítica Serra d'Or, Nacional de la Crítica i finalista al Premio Nacional de Literatura- i ha estat traduïda a l'alemany, a l'anglès, a l'aragonès, al castellà, al danès, a l'eslovè, al francès, al gallec, a l'hongarès, al japonès, al neerlandès, al portuguès, al romanès, al suec i al vietnamita.

Això també vol dir que he acabat El monestir de l'amor secret, de na Maria Dolors Farrés. La impressió que me queda és que l'obra és, essencialment, una expressió d'amor. Un amor sincer, absolut, infinit, que sura per damunt d'un mar de dificultats. Si bé l'acció transcorre al segle XIV, la lluita d'aquest amor per sobreviure encara no ha cessat en els nostres dies, ja que si és cert que darrerament ha guanyat moltes batalles, ja comença a ser hora que guanyi la guerra contra els elements, definitivament.

Una altra vessant a destacar de l'obra és la postura de l'Església en majúscules (en contraposició a l'actitud d'alguns dels seus servents) del segle XIV, que en el segle XXI continua més o menys igual. Igual de torta, més que desafortunada, inacceptable per a qualsevol ment racional. Ja en poden fer, ja, de missions, que jo m'estic plantejant seriosament presentar la carta d'apostasia.

Un altre aspecte que no m'ha passat desapercebut, i per mi fonamental, és l'amor de pare, enfront del que pot sentir un conco -oncle- que va fer de pare a un dels protagonistes d'aquesta història des que era un nin petit. Mentre el conco, tot i estimar-lo, és incapaç d'acceptar una realitat fora de les normes, al pare només li preocupa la felicitat del fill, per damunt de les normes imposades. A un fill, ningú és capaç d'estimar-lo ni entendre'l tant com un pare –o mare-. És una estimació diferent de la parella, naturalment, però no menys forta.

Tot això, tractat per l'autora amb un estil nou, senzill però magnífic, que m'ha convençut des del començament. Una novel·la molt recomanable.

Per a canviar de registre, deix la història per tornar a la literatura. I ho faig ni més ni menys que amb la novel·la finalista del premi Sant Jordi 2007. Es tracta d'El monestir de l'amor secret, de Maria Dolors Farrés.

Aquest novel·la porta el lector al cor del segle XIV i a les interioritats d'un monestir d'Osona. Corre l'any 1378, un dels anys més convulsos del temps medieval, amb l'esclat del cisma d'Occident i el rebrot devastador de la pesta negra. Al monestir coincideixen dos monjos joves, intel·ligents i cultes: el metge Galzeran de Monsingle i el traductor i copista Berenguer de Vallclara. Provenen tots dos de famílies benestants i tots dos, també, fugen d'un passat que volen mantenir ocult. Han de treballar plegats per traduir obres llatines de contingut mèdic i, sense poder-ho evitar, neix entre ells una gran atracció amorosa. Comença una lluita amb la pròpia consciència religiosa i la disciplina del celibat, però també el seu entorn entra en un procés de sotracs i convulsions amb fosques intrigues familiars, ambicions de poder eclesiàstics, atacs militars i raptes.

Això vol dir que he acabat Vint dies de guerra, d'en Tomeu Ferrer. Una obra documental, sobre el desembarcament de tropes republicanes a Porto Cristo el 16 d'agost de 1936, que va durar fins el 4 de setembre. És una obra basada en nombrosos testimonis, encara vius, dels fets d'aquells dies, així com de la persecució i repressió falangista i clerical contra els rojos a la zona del llevant de Mallorca. Sempre havia sentit a dir que a Mallorca la guerra civil no havia tingut gaire incidència, i per això aquest llibre m'ha sorprès i m'ha escarrufat. La cruesa, l'horror i la injustícia de la guerra, varen ser ben presents a la nostra Illa. Només li posaria un emperò a aquesta obra, i és que l'autor s'identifica clarament i obertament amb un bàndol, fins al punt d'alabar-ne qualsevol acció. I amb això no hi puc estar d'acord, ja que consider que a qualsevol guerra no hi ha bons i dolents, sinó que tots són dolents i tots cometen atrocitats. Com a conclusió, un bon llibre, que m'ha instruït sobre uns fets de la nostra història que desconeixia, i que m'ha fet créixer una mica més. Recomanable.

La matinada del 16 d'agost de 1936, milícies i forces regulars dirigides pel capità Alberto Bayo desembarquen a la costa del llevant de Mallorca per restablir la legalitat republicana a l'Illa. L'expedició acabà en una retirada. En Tomeu Ferrer recull en Vint dies de guerra una crònica d'aquells dies basant-se en una extensa investigació i en entrevistes amb testimonis presencials.

Això també vol dir que he acabat La mort d'en Berga, d'en Bartomeu Prohens. És un estudi profund i ben narrat per l'autor, no cansa. Gràcies a aquesta obra, que m'ha deixat el meu amic historiador Norat Bauçà, he après un poc més de la història de Mallorca, de començament del segle XVII. Una societat molt dividida entre bàndols en contínua lluita, on les venjances i assassinats estaven a l’ordre del dia.
L'autor afirma que els judicis eren actes de venjança, moments de derrota o victòria, però mai actes de justícia. Malauradament, em pens que això avui en dia segueix vigent en massa casos.

La mort d'en Berga, del mallorquí Bartomeu Prohens Perelló, reconstrueix un famós episodi de la història de Mallorca.
L'any 1619, en plena lluita entre les banderies dels Canamunts i Canavalls, fou assassinat l'oïdor de l'Audiència Jaume Joan de Berga i de Sales, jutge inflexible amb els implicats en les bregues dels bàndols que ensagnaven l'illa. Els fets succeïren dia 24 de maig, quan el jutge sortia de la galera que l'acompanyava i es disposava a entrar a ca seva, situada en el carrer de Sant Pere Nolasc. Aleshores, un dels dos homes que esperaven amagats, disparà un tir d'arcabús des de darrera del carruatge i l'oïdor Berga morí pocs minuts després.

Immediatament es practicaven actives inquisicions per trobar els autors del crim i es commogué tota la ciutat amb la publicació de bans on es disposava que, sota pena de la vida, tinguessin els veïns obertes les portes i les finestres de les seves cases, fins i tot amb llum encesa durant la nit. Algun temps després, els autors materials de l'assassinat, el donzell Jeroni Pau de la Cavalleria i Descatlar i el bandejat Antoni Gibert, Treufoc, foren empresonats, jutjats i, posteriorment, executats; l'instigador del crim, el capellà Boda, pogué fugir fora de Mallorca i se'n perdé la pista per Itàlia.

La recerca dels culpables assolí un grau tan dur i exhaustiu, que gran part de la població de la ciutat fou considerada sospitosa i els poders públics sotmeteren a interrogatori molta gent. Lògicament, la immensa major part d'aquestes persones interpel·lades no tenien res a veure amb l'afer i se sentiren sorpreses pel fet que els involucrassin en les investigacions. D'aquí prové la frase, encara ben viva, que diu: ¿què en som jo, de la mort d'en Berga?

Això també vol dir que he acabat Invitació a la felicitat, de n'Andreu Manresa. És un recull d'articles sobre el sentit del gust, escrit en llenguatge elegant, quasi poètic. Lluny de pretendre ser un receptari, ens presenta la cuina tradicional mallorquina, sòbria, contundent, amb mesura i coneixement, sostenible, des de la terra o la mar fins a la taula, passant pel mercat si s'escau. Els gemecs de l'autor delaten la seva nostàlgia o, al menys enyorança, de delícies exhaurides per l'exageració fins a l'obsessió depredadora, com és el cas dels penúltims raors.
En assaborir un plat autèntic serà inevitable tenir un record per aquest tractat del bon menjar.

Ara hi ha IB3 i [M], però fa 25 anys no hi havia res. Desert. L'11 de setembre de 1983 va treure el caparrí una criatura, que al cap de 25 anys s'ha convertit en tota una senyora: TV3.

Tot i ser evident, no està de més recordar la inigualable, impagable, insubstituïble tasca de normalització lingüística que ha desenvolupat des del primer moment.
Només per això ja es mereix una felicitació cum laudem. Però ha estat, i és, molt més que una eina de normalització lingüística.

Amb ella varem descobrir que na Lauren Bacall també li podia dir a en Humphrey Bogart allò de "¿portes una pistola, o és que t'alegres de veure'm?" en català.

Des d'aquest espai vull aprofitar aquesta ocasió per donar-li les gràcies per tot el que ens ha donat i dóna.

Gràcies pels telenotícies, per donar el temps de ses Illes. Gràcies pel filiprim, pel senyor Bachs, pel club Súper 3, pel Pingu, per Com a casa, per na Mari Pau Huguet, pel Dr. Corbella, per Mn. Ballarín, per la Columna, per na Júlia Otero, per en Salvador Giner, pel Club, per n'Albert Om, per en Sebastià Serrano, per en Màrius Carol, per Polònia, per en Toni Soler, per n'Antoni Basses, per en Mikimoto, per n'Andreu Buenafuente i tot el Terrat, pel Tricicle, per la Lloll, per La vida en un xip, per en Joaquím Maria Puyal. Gràcies per en Pere Escobar, en Joan Patsy, n'Arcadi Alibés, en Jordi Robirosa, en Xavi Torres. Gràcies per en Magnum, pels Montsolís, pels Peris, ...

Felicitats per tenir la imaginació més gran de totes, per innovar, inventar, mentre la resta copia, et copia.

Molts d'anys Senyora!