viure.cat
Acab d'encetar aquest bloc sense altra pretensió que compartir vivències, aficions, sensacions, opinions ... i el que surti. Salut i sort!

Per a canviar de registre, he encetat aquest llibre del felanitxer Andreu Manresa. Invitació a la felicitat és un recull d'articles sobre el descobriment i la sorpresa del menjar tal com ha de ser, un gest de recerca d'una certa felicitat; menjar natural, de temporada, no subjecte al procés de les fàbriques, ni tampoc sotmès a les mistificacions dels menús de restaurants.

Això també vol dir que he acabat El noi del pijama de ratlles. Una novel·la senzilla, intel·ligent, tendre i corprenedora alhora.
Ja que a la contraportada indica que no explica el seu contingut per tal de no espatllar l'experiència de la lectura, m'afegesc a aquesta idea i no comentaré el contingut. Simplement diré que he gaudit de la seva lectura des del principi al final.
Una obra excel·lent, absolutament recomanable.

Ha caigut a les meves mans perquè és un dels llibres de lectura del meu fill a l'institut. En qualsevol cas ja me n'havien parlat, i sempre bé. Així que esper gaudir amb la lectura d'aquest Noi del pijama de ratlles, d'en John Boyne.

Això també vol dir que he acabat El secret del brigadista, de n'Andreu Claret. És una novel·la curta, fàcil de llegir, escrita en un llenguatge d'escassa –per no dir nul·la- qualitat literària, amb mancances en la construcció d'una història poc creïble, peces que no encaixen fins que tot es fa encaixar d'una manera forçada, massa fàcilment, que no s'aguanta. En defensa seva he de dir que per aquest llibre m'he assabentat dels Fets de la Fatarella, dels quals no n'havia sentit a parlar mai, i dona una visió del temps de la Guerra Civil a un poble, diferent del que estava acostumat a llegir. És prescindible.

Dins de les festes de Sant Bartomeu, el proppassat divendres, 29 d'agost, es va celebrar la Nit Jove. Un sopar a la fresca, de pa amb oli i embotits, i l'actuació de dos grups de rock: Nua i Passa de llarg.

Va ser el debut dels Passa de llarg, un grup integrat per Xesc Capó (teclat), Miquel Perelló (bateria), Toni Coll (guitarra), Sebastià Vicenç Amengual (baix) i Sebastià Portell (veus i guitarra).

L'endemà me'n vaig dur una sorpresa, perquè el meu fill me va dir que no estava satisfet amb la seva actuació. No ho entenc, perquè el públic va gaudir en tot moment, tot i les mancances d'infraestructura de llum i so, que atorguen l'atmosfera adient a les actuacions. És massa exigent amb ell mateix, ... és molt jove, d'aquí un temps sabrà que no s'ho pot ser tant.

En realitat ho varen fer molt bé. L'Escola de música està fent una bona feina des de fa anys, i dóna els seus fruits. Aquests al·lots en són una mostra. Els pares, encantats.

En qualsevol cas, dos dels components d'aquest grup estudien a Barcelona, així que la seva durada va lligada a les vacances. Esper que, encara que sigui de manera intermitent, es retrobin i segueixin assajant i actuant. Sobretot, que s'ho passin bé amb la música, que tant els agrada.

Les festes s'han acabat. Visca Sant Bartomeu!

Andreu Claret, periodista de llarg recorregut, s'estrena com a novel·lista amb El secret del brigadista, un relat que es basa en els anomenats fets de la Fatarella, una població de la Terra Alta (Tarragona) on el 1937, en plena guerra civil, van morir 34 pagesos per oposar-se a la col·lectivització de les seves terres.
La sagnant actuació de les brigades anarquistes va forçar el llavors president de la Generalitat, Lluís Companys, a enviar el seu amic Andreu Claret, pare de l'autor del llibre, per intentar restablir l'ordre. "El meu pare no va poder oblidar mai els fets de la Fatarella. Els considerava una de les desgràcies de la República que havia donat molta munició al règim franquista", afirma Andreu Claret.

Això també vol dir que he acabat Incerta glòria, d'en Joan Sales.
No sé per on començar el comentari. És una obra que me resulta difícil de qualificar. Potser me decantaria per definir-la com un llibre de filosofia, escrit en prosa poètica, amb retrats històrics en blanc i negre –més negre que blanc, ja que el decorat principal és la guerra civil-.

Mentiria si digués que no m'ha decebut. Potser els elogis que n'havia llegit m'havien creat unes expectatives massa elevades. Potser també, la lectura ha coincidit amb un temps dolent per mi.
Així i tot, tampoc gos a dir que no sigui un bon llibre. Són moltes les pàgines de les que n'he doblegat la punta, per poder rellegir-ne fragments que m'han fascinat. Hi he trobat alts i baixos. De les quatre parts que l'integren, potser les dues primeres són les que més m'han agradat, tot i que també m'és difícil dir-ho amb certesa.
Pel meu gust hi ha massa fragments de monòlegs que podria definir com divagacions neurastèniques, de difícil enteniment, al menys per a mi.
Potser hauria d'arribar a la conclusió que no sóc un lector a l'alçada d'aquest llibre, si tenim en compte que escriptors de prestigi han dit que és una obra mestra de la literatura catalana. Idò jo no la inclouré dins del meu top ten, perquè si com he dit hi ha alts i baixos, els alts són perles que es perden dins d'un oceà obscur; si enlloc de tenir 764 pàgines en tengués 300 ja seria una altra cosa. Au, ja està dit tot. Potser.

Primer partit de competició oficial de l'era Guardiola, i primer espectacle. No serveix menysprear el rival, que recordem és el campió de Polònia, d'on han sortit tants bons jugadors.

Per començar, la meva sintonia amb en Pep ja es va posar de manifest amb l'alineació, perquè llevat de la titularitat d'en Pedro per l'absència d'en Messi, jo hauria tret exactament el mateix onze inicial.

Quin futbol, bonjesuset! sobretot quina primera part. Espectacle i gols, 4-0. Futbol total.

N'Eto'o va donar el que sap, i va rebre el reconeixement del públic. Si el saben dur bé, no es podia haver fet cap fitxatge millor.
Fins i tot n'Henry, que no és sant de la meva devoció, me va sorprendre gratament, i ja estic esperant que enguany rendeixi a un bon nivell.
I ¿què me'n direu del meu admirat gran mestre? Naturalment em referesc a en Xavi Van der Hernandez, el gigacrack, la referència, la marca de la casa. Quin do que té aquest al·lot. Un do major, suprem, superb.

En definitiva, estic il·lusionat amb aquest nou Barça, que estic convençut que ens ha de donar moltes alegries, sempre que l'entorn –ai l'entorn!- deixi treballar els professionals tranquils.

Força Barça!

La cantant canadenca Diana Krall, guanyadora d'un Grammy, va atrapar ahir vespre a Palma més de 3.500 ànimes dins de les seves xarxes, en el Jazz Voyeur. Per la seva bellesa i per la calidesa de la seva veu. Una de les grans del JaZz actual.

Si el proppassat diumenge va ser la televisió, ahir divendres va tocar a la ràdio. En concret Ona Mallorca. En Benjamí Villoslada ens va convidar al seu programa Mallorca en xarxa, on varem parlar sobre retruc.net.

Tota la programació d'Ona Mallorca es pot escoltar a través d'internet, ja sigui en directe, o bé a través de ràdio a la carta.

Precisament per aquest avantatge, podem escoltar el programa d'ahir en qualsevol moment.
Aquí el tenim: Retruc.net a Mallorca en xarxa.

Ahir, dissabte dia 12 de juliol de 2008, a un restaurant d'Ariany, ens varem reunir prop de cent truquers/eres d'arreu de Mallorca, i qualcun vingut expressament des de Menorca, per a passar una altra diada memorable de truc i bona companyia.

A la web de retruc.net ja som quasi 6000 usuaris, i a cadascuna de les trobades coneixem més gent, diem que posam "cara" als nicks amb els qui jugam a truc a través d'internet, i amb qui compartim tantes estones.

Aquesta vegada varem tenir, fins i tot, la visita de TV3, que avui ha emès un petit reportatge al telenotícies migdia.

Salut i sort truquer@s!

Ja hi comença a haver-hi carbassons. Bé, en aquests temps que correm ja n'hi ha tot l'any, però d'hivernacle. Quan dic que n'hi ha em referesc als carbassons de l'hortet, sembrats, regats, collits de manera natural. Artesanal, diria jo.

Es poden menjar de moltes maneres. Però a mi la que em perd és enfarinats i fregits.
S'han de tallar a rodanxes molt fines, se salen, al cap d'uns minuts ja es poden passar per farina i tirar dins d'una paella amb oli molt calent. Aviat agafen aquell color daurat. Ja es poden treure i, millor si es deixen sobre paper absorbent –per llevar-los l'oli.

S'han de menjar calents, cruixents. Crec crec. Mmmmmm. La boca se'm fa aigua.

Bon profit!