viure.cat
Acab d'encetar aquest bloc sense altra pretensió que compartir vivències, aficions, sensacions, opinions ... i el que surti. Salut i sort!

Uep blocaires!

Ja torn ser aquí. Tenc xerrera d'un assumpte que me crema, que me té indignat, però com que per ara he de callar, m'he de mossegar la llengua, ho deixaré per més endavant.

Per avui, el que us deixaré, perquè trob que es mereix una menció especial, perquè ho trob genial, perquè aneu fent boca, i perquè qualque cosa té a veure amb el que us deia abans, és un paràgraf d'Incerta glòria. Diu així:

"Aquesta història em preocupa. La guerra té coses ben desagradables. ¡Si un hi matés algú a qui tingués tírria! O potser més val així; també moriríem tots un dia o altre encara que no hi hagués guerres; el mal no és, doncs, que ens matem els uns als altres, sinó l'odi. Matem-nos, ja que és el nostre deure, però sense odi. És allò que deia una vegada en Soleràs: matem-nos com bons germans".

Incerta glòria és una obra mítica de la literatura catalana de la darrera meitat del segle XX, una obra de culte, no només per haver estar guardonada amb el premi Ramón Llull, sinó també per la seva evolució editorial, ja que l'autor va anar ampliant-la en successives edicions, en la mateixa mesura que anava minvant la pressió de la censura.
L'autor, Joan Sales (Barcelona, 1912-1983), abocà en aquesta novel·la bona part de la seva pròpia experiència vital. Diu en Joan, en la Confessió de l'autor, que potser tota joventut ha estat, és i serà una tempesta tenebrosa travessada de llampecs de glòria –d'incerta glòria-, un dia d'abril ... Afegeix que de joves busquem, conscientment o no, una glòria que no sabríem definir. La busquen en moltes coses, però sobretot en l'amor –i en la guerra, si la guerra se'ns entravessa. Tal va ser el cas de la meva generació.
La començ a llegir amb el respecte que es mereix un dels millors llibres que s'hagin escrit mai en llengua catalana, segons va afirmar en Melcior Comes, qui acaba definint-lo com un dels nostres clàssics majúsculs.
Ara bastaria que no m'agradàs, esper que sí, però ... ja veurem.

Això també vol dir que he acabat El segrest del rei, d'en Màrius Carol. En aquesta ocasió, en Màrius ens presenta una obra que es podria catalogar de novel·la històrica, basada en un fet: un grup de joves activistes catalans va planificar, en ple franquisme, el segrest de la mòmia del rei Jaume I.
En un primer moment em va sorprendre que els noms dels protagonistes fossin reals i tan coneguts, ja que desconeixia que es tractàs d'una novel·la sobre un fet real, del qual no n'havia sentit a parlar mai, ... i la veritat és que encara dubt si realment va ser tal com relata en Màrius, o si tot és fruit de la seva imaginació. Els agraïments del final em fan decantar per la primera de les possibilitats, i això em fa sentir a gust. A diferència de l'interès històric, gos a dir que no té interès literari, tot i estar pulcrament escrit, com es costum en l'autor. Amb tot, m'ho he passat bé llegint-la, encara que tampoc la posaré entre les meves preferides.

Ahir varem anar al teatre. Actuava un jove que, a més, també canta amb la Coral, toca la guitarra elèctrica amb la Big Band, pinta a l'oli, escriu, etc., vaja que es mou entre diferents variants del món de les arts. Estic parlant del meu fill major, en Sebastià.

Ja des de ben petit va actuar a totes les obres de teatre del col·legi: Visca abc, En patufet, L'últim tren de Vilaseca, L'abat de la Real. Ara que va a l'institut, com no podia ser d'altra manera, també ha participat en una obra que es va representar ahir vespre al Teatre Escènic de Campos, titulada Spot, basada en un text de C. Alberola i R García, i que tracta sobre la influència de la publicitat en la vida diària.
En aquest cas els actors i actrius són: Neus Ballester, Marta Bes, Francisca Oliver, María Pérez, Yolanda Pérez, Marga Rigo, Marta Roig, Carol Romero, Joana Romero, Valeria Rosado, Tomàs Serra i en Sebastià Portell, dirigits per la professora Edu Torres.

La representació va ser un èxit. A més d'aconseguir una actuació excel·lent, es notava que els artistes s'ho passaven molt bé, i aquest entusiasme tot d'una es va contagiar entre el públic, que es va entregar durant tota la representació. Una vegada més, varem gaudir del teatre.

Avui horabaixa un grup de moderadors de retruc.net hem anat convidats als estudis de TV3 a Mallorca, ja que s'han interessat per aquesta web i ens han fet un petit reportatge, que tendrà continuïtat a un dinar de truquers que farem aviat.
Quan estigui enllestit s'emetrà, tot i que encara no sabem la data.
La corresponsal, na Margalida Solivelles, ens ha fet unes quantes preguntes sobre la web i sobre el joc del truc.

Per aquells que en varem aprendre des de petits amb els nostres padrins, el truc és més que un joc, és un sentiment.
I jo també dic que retruc.net és més que una web.

Salut i sort truquer@s!

A la foto, d'esquerra a dreta: Jocfora, Queralbs, Obrador, Samadona, Jove i Margalida Solivelles.

Per a canviar de registre, he encetat "El segrest del rei", d'en Màrius Carol.
D'aquest autor he llegit dues novel·les: "Les seduccions de Júlia" i "Una vetllada a l'Excelsior", i m'han agradat totes dues, la primera més. M'atreu molt Barcelona, hi vaig quan puc i sempre m'hi trob bé, i les seduccions de Júlia ens convida a un tour per tota una sèrie de llocs emblemàtics, sobretot de la nit barcelonina, que fan sentir el lector com un viatger en aquesta ciutat cosmopolita.
És per això, perquè les altres obres seves que he llegit m'han agradat, que he triat aquesta nova novel·la d'en Màrius Carol, col·laborador setmanal de les tertúlies d'El Club de n'Albert Om.

El llibre que he acabat, "Contraban, república i guerra", d'en Pere Ferrer, pretén ser un testimoni d'una època i d'uns costums que formen una part important de la història de Mallorca. La veritat és que m'ha aportat ben poca cosa, ja que les històries que narra sobre el contraban són les mateixes, més o menys, que he sentit contar des que era un nin a la gent major del meu poble. Com que conec llocs dels que anomena, he de dir que hi ha errades de toponímia, ja que es refereix a l'illa "Divina", quan en realitat el nom de l'illot al qual es refereix és illa "Gavina", i no és l'únic cas. Com a conclusió he de dir que és un recull d'històries de contraban que conformen un esbós del que va ser aquesta activitat al llarg del segle passat, mesclat d'una manera desordenada amb dades històriques estatals i opinions de l'autor, sense aportar cap novetat. Salvaria una part, on es donen dades i noms concrets sobre les "companyies" del contraban d'aquell temps, que si bé són de domini públic, ara també en quedarà constància escrita.

Es tracta d'un document sobre els aspectes que indica el mateix títol, a Mallorca, escrit per Pere Ferrer Guasp.

Com a saliner, municipi on en Joan March "en Verga" va tenir la perla del seu imperi: s'Avall, són moltes les històries que he sentit contar al llarg dels temps sobre el contraban, en el qual qui més qui menys del poble hi duia part, més grossa o més petita, o hi participava amb qualque activitat. Hi ha històries sobre carabiners, secrets o amagatalls pels productes del contraban, cuades, venudes, etc. En aquella època de postguerra no es tractava de droga, sinó de productes de primera necessitat, d'aliments com farina, sucre, cafè, i també tabac i fins i tot qualque aparell de ràdio. Vaig créixer amb la convicció que el contraban o l'estraperlo, tot i ser una activitat il·legal, no era il·legítima; i si la situam en aquell context històric ho seguesc pensant, ja que al menys va servir perquè molta gent no passés gana, perquè en aquell temps els aliments escassejaven. A veure què en diu aquest llibre.

Això també vol dir que he acabat "La batalla de Walter Stamm".
Es tracta d'una obra de denúncia contra la barbàrie del nazisme, i contra la guerra en general. En els camps de concentració, en el front de batalla, a tot arreu, paraules com horror, dolor, repugnància, salvatjada, es queden curtes a l'hora de parlar del contingut de la història que en Melcior ens narra d'una manera magistral. Descriu, amb cruesa i de manera precisa, les atrocitats, la lluita humana, en condicions extremes, per una supervivència, que es pot arribar a sentir com a pitjor que la mateixa mort. Només importa sobreviure un poc més, només importa el Jo, per això l'autor empra sempre intencionadament la frase "Jo i en Kiefer" enlloc de: "en Kiefer i jo". Em recorda l'atmosfera de "L'Emperador o l'ull del vent", d'en Baltasar Porcel, però el d'en Comes m'ha agradat més, perquè és una novel·la amb missatge, un llibre sobre la guerra, que clama per la pau. Bona feina, Melcior.

La directiva del Barça, empesa per un nombrós sector d'aficionats, ha decidit prescindir dels serveis de Frank Rijkaard, a partir de final de temporada.

S'ha dit d'ell que és tou amb els jugadors. I la veritat és que, en públic, sempre els ha defensat, cosa que me pareix molt plausible. En privat ¿qui sap què els ha dit? Una cosa és clara, un bon cap de personal, si ha d'esbroncar algú, no ho ha de fer mai en públic. En això, com en tot, en Frank ha estat sempre un senyor, mister Rijkaard. No he enyorat ni un sol instant tenir un ca rabiós a la banqueta, com ja n'hem tengut d'altres. Malauradament no puc dir el mateix de segons quins jugadors, que li han posat pals a les rodes, i ell sempre ha aguantat.
Se li ha de reconèixer la seva correcció, la seva amabilitat i la seva implicació amb el projecte del club.

En el terreny esportiu, els cinc anys d'en Rijkaard deixen uns números molt destacats: dels, fins al moment, 188 partits que ha dirigit, el Barça d'en Rijkaard n'ha guanyat 111, n'ha empatat 45 i n'ha perdut 32. A la Lliga de Campions ha dirigit l'equip en 41 ocasions, aconseguint la victòria en 25 ocasions i la derrota en només 6 partits.
Ha sumat un palmarès molt complet, amb 1 Lliga de Campions, 2 títols de Lliga i 2 Supercopes d'Espanya. Sens dubte, un balanç que queda en la història del barcelonisme. Qualque cosa de futbol deu saber, aquest senyor.
A més, ha estat valent, ha apostat per jugadors molt joves de la pedrera: Messi, Bojan, Iniesta, Giovanni, ...

Me sap greu que no tengui continuïtat. I quan sent els retrets que se li dediquen, n'estic malalt.

I una altra cosa, al seu successor n'hi ha que ja l'estan crucificant, abans de començar la feina. Ja està bé, home! Al Barça el que més falta li fa, és una bona afició. A partir del 30 de juny, donaré suport a en Pep Guardiola. Faltaria més!

Bé, senyor Rijkaard, Frank, gràcies per tot el que ens has donat i ensenyat, tant en el terreny esportiu com humà (encara que n'hi hagi que no ho sàpiguen entendre).
Et desitjo molta sort.

Tal com vaig prometre, torn a en Melcior, com no podia ser d'altra manera. Aquesta vegada amb La batalla de Walter Stamm. Tenc entès que aquesta novel·la és ben diferent de les altres d'en Comes que he llegit fins ara. En qualsevol cas, esper retrobar-me amb el geni del primer Comes que vaig descobrir, el del Llibre dels plaers immensos.

Això també vol dir que he acabat Memòries (1930-1980), Jordi Pujol.
Vaig aprendre d'un blocaire que les planes d'un llibre que trobi més interessants, i vulgui deixar marcades per poder-les rellegir, les he de deixar amb la punta de la fulla doblegada. Idò en aquest llibre hi he deixat no sé quantes fulles doblegades, un enfilall. Si li he de retreure qualque cosa és que només nomena les Illes Balears en una ocasió i de passada, i deixa clar que no creu en els Països Catalans. Amb això m'he sentit desemparat. Tot i que ben pensat, és lògic si tenim en compte que fora de Catalunya es troba a faltar un element bàsic per a poder-hi creure, que és la voluntat de ser. Me sap greu, però és així, i per tant també en això li he de donar la raó al president. No sé quan sortirà la segona part d'aquestes memòries, des de 1980 fins ara, però esper que no se torbi, que duc fua. Endavant president.

Des de 1986, cada 1 de maig es celebra la Fira espectacle de Ses Salines. Per l'escenari saliner hi han passat artistes molt diversos, des d'en Miguel Rios o na Beth fins a les Azúcar Moreno, passant pels mítics 70, amb na Jeanette, Juan Pardo, Toni Ronald, Miki, o aquells que cantaven allò de "ese toro enamorao de la Luna" que no me'n record com es deien. O sigui, que hi ha hagut de tot.

De les 23 edicions, però, la d'enguany ha estat la millor, pel meu gust. Un grup arribat d'un poble no gaire més gran que el nostre, Constantí, va saber animar el cotarro com cap. Ja sabeu de qui us parl: Els Pets.

Com a seguidor d'El Club que sóc –quan tenc temps-, el qui m'estira més del trio català és el bateria, l'inigualable Joan Reig, que adesiara comparteix taula de tertúlia amb n'Albert Om.
I el dia de la fira, entre assaig i assaig, una neboda meva, na Marian, es va fer una foto amb en ell, que segons me varen contar és tant proper a la gent com sembla.

El concert va ser el millor de totes les fires que jo record, ... i a aquestes edats!
Força Joan Reig! Fantàstics Els Pets.

A la foto 1, amb en Joan Reig, na Marian és la 2a per la dreta.
A la foto 2, amb na Beth, la meva dona, el meu fill major i jo, fa un parell d'anys.