viure.cat
Acab d'encetar aquest bloc sense altra pretensió que compartir vivències, aficions, sensacions, opinions ... i el que surti. Salut i sort!

Per a canviar de registre, he encetat "El segrest del rei", d'en Màrius Carol.
D'aquest autor he llegit dues novel·les: "Les seduccions de Júlia" i "Una vetllada a l'Excelsior", i m'han agradat totes dues, la primera més. M'atreu molt Barcelona, hi vaig quan puc i sempre m'hi trob bé, i les seduccions de Júlia ens convida a un tour per tota una sèrie de llocs emblemàtics, sobretot de la nit barcelonina, que fan sentir el lector com un viatger en aquesta ciutat cosmopolita.
És per això, perquè les altres obres seves que he llegit m'han agradat, que he triat aquesta nova novel·la d'en Màrius Carol, col·laborador setmanal de les tertúlies d'El Club de n'Albert Om.

El llibre que he acabat, "Contraban, república i guerra", d'en Pere Ferrer, pretén ser un testimoni d'una època i d'uns costums que formen una part important de la història de Mallorca. La veritat és que m'ha aportat ben poca cosa, ja que les històries que narra sobre el contraban són les mateixes, més o menys, que he sentit contar des que era un nin a la gent major del meu poble. Com que conec llocs dels que anomena, he de dir que hi ha errades de toponímia, ja que es refereix a l'illa "Divina", quan en realitat el nom de l'illot al qual es refereix és illa "Gavina", i no és l'únic cas. Com a conclusió he de dir que és un recull d'històries de contraban que conformen un esbós del que va ser aquesta activitat al llarg del segle passat, mesclat d'una manera desordenada amb dades històriques estatals i opinions de l'autor, sense aportar cap novetat. Salvaria una part, on es donen dades i noms concrets sobre les "companyies" del contraban d'aquell temps, que si bé són de domini públic, ara també en quedarà constància escrita.

Es tracta d'un document sobre els aspectes que indica el mateix títol, a Mallorca, escrit per Pere Ferrer Guasp.

Com a saliner, municipi on en Joan March "en Verga" va tenir la perla del seu imperi: s'Avall, són moltes les històries que he sentit contar al llarg dels temps sobre el contraban, en el qual qui més qui menys del poble hi duia part, més grossa o més petita, o hi participava amb qualque activitat. Hi ha històries sobre carabiners, secrets o amagatalls pels productes del contraban, cuades, venudes, etc. En aquella època de postguerra no es tractava de droga, sinó de productes de primera necessitat, d'aliments com farina, sucre, cafè, i també tabac i fins i tot qualque aparell de ràdio. Vaig créixer amb la convicció que el contraban o l'estraperlo, tot i ser una activitat il·legal, no era il·legítima; i si la situam en aquell context històric ho seguesc pensant, ja que al menys va servir perquè molta gent no passés gana, perquè en aquell temps els aliments escassejaven. A veure què en diu aquest llibre.

Això també vol dir que he acabat "La batalla de Walter Stamm".
Es tracta d'una obra de denúncia contra la barbàrie del nazisme, i contra la guerra en general. En els camps de concentració, en el front de batalla, a tot arreu, paraules com horror, dolor, repugnància, salvatjada, es queden curtes a l'hora de parlar del contingut de la història que en Melcior ens narra d'una manera magistral. Descriu, amb cruesa i de manera precisa, les atrocitats, la lluita humana, en condicions extremes, per una supervivència, que es pot arribar a sentir com a pitjor que la mateixa mort. Només importa sobreviure un poc més, només importa el Jo, per això l'autor empra sempre intencionadament la frase "Jo i en Kiefer" enlloc de: "en Kiefer i jo". Em recorda l'atmosfera de "L'Emperador o l'ull del vent", d'en Baltasar Porcel, però el d'en Comes m'ha agradat més, perquè és una novel·la amb missatge, un llibre sobre la guerra, que clama per la pau. Bona feina, Melcior.

La directiva del Barça, empesa per un nombrós sector d'aficionats, ha decidit prescindir dels serveis de Frank Rijkaard, a partir de final de temporada.

S'ha dit d'ell que és tou amb els jugadors. I la veritat és que, en públic, sempre els ha defensat, cosa que me pareix molt plausible. En privat ¿qui sap què els ha dit? Una cosa és clara, un bon cap de personal, si ha d'esbroncar algú, no ho ha de fer mai en públic. En això, com en tot, en Frank ha estat sempre un senyor, mister Rijkaard. No he enyorat ni un sol instant tenir un ca rabiós a la banqueta, com ja n'hem tengut d'altres. Malauradament no puc dir el mateix de segons quins jugadors, que li han posat pals a les rodes, i ell sempre ha aguantat.
Se li ha de reconèixer la seva correcció, la seva amabilitat i la seva implicació amb el projecte del club.

En el terreny esportiu, els cinc anys d'en Rijkaard deixen uns números molt destacats: dels, fins al moment, 188 partits que ha dirigit, el Barça d'en Rijkaard n'ha guanyat 111, n'ha empatat 45 i n'ha perdut 32. A la Lliga de Campions ha dirigit l'equip en 41 ocasions, aconseguint la victòria en 25 ocasions i la derrota en només 6 partits.
Ha sumat un palmarès molt complet, amb 1 Lliga de Campions, 2 títols de Lliga i 2 Supercopes d'Espanya. Sens dubte, un balanç que queda en la història del barcelonisme. Qualque cosa de futbol deu saber, aquest senyor.
A més, ha estat valent, ha apostat per jugadors molt joves de la pedrera: Messi, Bojan, Iniesta, Giovanni, ...

Me sap greu que no tengui continuïtat. I quan sent els retrets que se li dediquen, n'estic malalt.

I una altra cosa, al seu successor n'hi ha que ja l'estan crucificant, abans de començar la feina. Ja està bé, home! Al Barça el que més falta li fa, és una bona afició. A partir del 30 de juny, donaré suport a en Pep Guardiola. Faltaria més!

Bé, senyor Rijkaard, Frank, gràcies per tot el que ens has donat i ensenyat, tant en el terreny esportiu com humà (encara que n'hi hagi que no ho sàpiguen entendre).
Et desitjo molta sort.

Tal com vaig prometre, torn a en Melcior, com no podia ser d'altra manera. Aquesta vegada amb La batalla de Walter Stamm. Tenc entès que aquesta novel·la és ben diferent de les altres d'en Comes que he llegit fins ara. En qualsevol cas, esper retrobar-me amb el geni del primer Comes que vaig descobrir, el del Llibre dels plaers immensos.

Això també vol dir que he acabat Memòries (1930-1980), Jordi Pujol.
Vaig aprendre d'un blocaire que les planes d'un llibre que trobi més interessants, i vulgui deixar marcades per poder-les rellegir, les he de deixar amb la punta de la fulla doblegada. Idò en aquest llibre hi he deixat no sé quantes fulles doblegades, un enfilall. Si li he de retreure qualque cosa és que només nomena les Illes Balears en una ocasió i de passada, i deixa clar que no creu en els Països Catalans. Amb això m'he sentit desemparat. Tot i que ben pensat, és lògic si tenim en compte que fora de Catalunya es troba a faltar un element bàsic per a poder-hi creure, que és la voluntat de ser. Me sap greu, però és així, i per tant també en això li he de donar la raó al president. No sé quan sortirà la segona part d'aquestes memòries, des de 1980 fins ara, però esper que no se torbi, que duc fua. Endavant president.

Des de 1986, cada 1 de maig es celebra la Fira espectacle de Ses Salines. Per l'escenari saliner hi han passat artistes molt diversos, des d'en Miguel Rios o na Beth fins a les Azúcar Moreno, passant pels mítics 70, amb na Jeanette, Juan Pardo, Toni Ronald, Miki, o aquells que cantaven allò de "ese toro enamorao de la Luna" que no me'n record com es deien. O sigui, que hi ha hagut de tot.

De les 23 edicions, però, la d'enguany ha estat la millor, pel meu gust. Un grup arribat d'un poble no gaire més gran que el nostre, Constantí, va saber animar el cotarro com cap. Ja sabeu de qui us parl: Els Pets.

Com a seguidor d'El Club que sóc –quan tenc temps-, el qui m'estira més del trio català és el bateria, l'inigualable Joan Reig, que adesiara comparteix taula de tertúlia amb n'Albert Om.
I el dia de la fira, entre assaig i assaig, una neboda meva, na Marian, es va fer una foto amb en ell, que segons me varen contar és tant proper a la gent com sembla.

El concert va ser el millor de totes les fires que jo record, ... i a aquestes edats!
Força Joan Reig! Fantàstics Els Pets.

A la foto 1, amb en Joan Reig, na Marian és la 2a per la dreta.
A la foto 2, amb na Beth, la meva dona, el meu fill major i jo, fa un parell d'anys.

Aquesta ha estat la cançó del debut. Avui, diumenge 4 de maig de 2008, en un concert celebrat a l'església de Sant Bartomeu, de Ses Salines, en commemoració del 800 Aniversari del naixement del rei en Jaume I, el meu fill Sebastià s'ha estrenat amb la Banda municipal de música, tocant la guitarra elèctrica.

Ho ha fet, ho han fet, molt bé. Ara que, n'Andreu Julià a la direcció i en Tomeu Aulí amb el clarinet, són superbs. Hi solem assistir, als concerts de la Banda de música, i sempre aconsegueixen posar-me la pell de gallina.

Aviat debutarà també amb la Big Band, que fa una casta de música que no me cans d'escoltar, més actual, més no sé què –jo no sóc cap entès en música-, però sé que m'agrada.

Mark Knopfler, Eric Clapton, ... qui sap –amor de pare?-.

A la foto, en Sebastià és el primer per la dreta.

Com ja és costum a Ses Salines, per Sant Jordi s'organitza una lectura col·lectiva.

És una de les iniciatives que més m'agraden.
Enguany s'ha celebrat avui dissabte, a les 11.00 al pati de davant de ses Escoles Velles. Hi han participat molts nins i nines del col·legi públic –com el meu fill Bernat-, i qualque adult, pocs.

A veure si l'any que ve hi vaig preparat i decidit a participar-hi llegint qualque fragment. Avui m'he quedat amb les ganes.

Salut i sort!

Des de fa una temporadeta no dedic al bloc l'atenció que jo voldria. I és que estic patint un dels mals de la societat actual: la manca de temps. Un dels motius és que estic fent obra. Si no hi ha res de nou, esper haver acabat aviat i poder tornar a dedicar-me a les meves aficions, com circular pels blocs, participar-hi deixant comentaris, així com anar actualitzant aquest, ... i fer més trucs, i llegir més, ...

Només en vull deixar constància, perquè no us penseu que no vull seguir, simplement que ara tot el que no és l'obra ho tenc en stand by.

Les fotos són de can Llucia -o cas padrí Joan i sa padrina Margalida-, que és on estam fent l'obra.

La figura d'en Jordi Pujol, la seva manera d'entendre la societat, el país, així com el seu tarannà i la seva personalitat sempre m'han fascinat; fa un temps vaig llegir El llibre roig d'en Jordi Pujol, amb el qual coincidesc en molts aspectes -no en tots, és clar, això deu ser impossible, com per exemple en les creences religioses, ja que jo crec que no existeix res més enllà d'aquest món, mentre que ell és religiós-. Diferim en aquest i altres aspectes, però en general ens entendríem la mar de bé. Per això he encetat aquestes Memòries (1930-1980) amb il·lusió i curiositat per conèixer més a fons aquest polític, per qui sent admiració.

Això també vol dir que he acabat L'estupor que us espera, d'en Melcior Comes. He d'admetre que al principi em va desconcertar, fins al punt de pensar que em vaig equivocar amb en Comes, del qual només havia llegit El llibre dels plaers immensos, però que m'havia fascinat; això m'ha fet reflexionar, i he arribat a una conclusió; són evidents els paral·lelismes entre ambdues obres, de la mateixa manera que són evidents les diferències, i així com el primer que vaig llegir em va fascinar, aquest em va decebre ¿com podia ser? Idò bé, L'estupor que us espera és de 2004, mentre que El llibre dels plaers immensos és de 2006, i també els havia d'haver llegit en aquest ordre cronològic, ja que la conclusió a què he arribat és que L'estupor que us espera és un esborrany de l'altre, molt més ben aconseguit, amb una narració molt més ben trenada, molt més encertat en tots els aspectes, ... pel meu gust. Això significa que l'evolució d'en Melcior Comes com escriptor és satisfactòria, ja que la segona obra de que us parl supera, de molt, l'anterior. El proper llibre seu que tenc preparat per a llegir és La batalla de Walter Stamm. Ja veurem.

Bona lectura, blocaires!