adéu frank
La directiva del Barça, empesa per un nombrós sector d'aficionats, ha decidit prescindir dels serveis de Frank Rijkaard, a partir de final de temporada.
S'ha dit d'ell que és tou amb els jugadors. I la veritat és que, en públic, sempre els ha defensat, cosa que me pareix molt plausible. En privat ¿qui sap què els ha dit? Una cosa és clara, un bon cap de personal, si ha d'esbroncar algú, no ho ha de fer mai en públic. En això, com en tot, en Frank ha estat sempre un senyor, mister Rijkaard. No he enyorat ni un sol instant tenir un ca rabiós a la banqueta, com ja n'hem tengut d'altres. Malauradament no puc dir el mateix de segons quins jugadors, que li han posat pals a les rodes, i ell sempre ha aguantat.
Se li ha de reconèixer la seva correcció, la seva amabilitat i la seva implicació amb el projecte del club.
En el terreny esportiu, els cinc anys d'en Rijkaard deixen uns números molt destacats: dels, fins al moment, 188 partits que ha dirigit, el Barça d'en Rijkaard n'ha guanyat 111, n'ha empatat 45 i n'ha perdut 32. A la Lliga de Campions ha dirigit l'equip en 41 ocasions, aconseguint la victòria en 25 ocasions i la derrota en només 6 partits.
Ha sumat un palmarès molt complet, amb 1 Lliga de Campions, 2 títols de Lliga i 2 Supercopes d'Espanya. Sens dubte, un balanç que queda en la història del barcelonisme. Qualque cosa de futbol deu saber, aquest senyor.
A més, ha estat valent, ha apostat per jugadors molt joves de la pedrera: Messi, Bojan, Iniesta, Giovanni, ...
Me sap greu que no tengui continuïtat. I quan sent els retrets que se li dediquen, n'estic malalt.
I una altra cosa, al seu successor n'hi ha que ja l'estan crucificant, abans de començar la feina. Ja està bé, home! Al Barça el que més falta li fa, és una bona afició. A partir del 30 de juny, donaré suport a en Pep Guardiola. Faltaria més!
Bé, senyor Rijkaard, Frank, gràcies per tot el que ens has donat i ensenyat, tant en el terreny esportiu com humà (encara que n'hi hagi que no ho sàpiguen entendre).
Et desitjo molta sort.

La Tafanera
Remoume
del.icio.us
Tal com vaig prometre, torn a en Melcior, com no podia ser d'altra manera. Aquesta vegada amb
La figura d'en Jordi Pujol, la seva manera d'entendre la societat, el país, així com el seu tarannà i la seva personalitat sempre m'han fascinat; fa un temps vaig llegir El llibre roig d'en Jordi Pujol, amb el qual coincidesc en molts aspectes -no en tots, és clar, això deu ser impossible, com per exemple en les creences religioses, ja que jo crec que no existeix res més enllà d'aquest món, mentre que ell és religiós-. Diferim en aquest i altres aspectes, però en general ens entendríem la mar de bé. Per això he encetat aquestes Memòries (1930-1980) amb il·lusió i curiositat per conèixer més a fons aquest polític, per qui sent admiració.
Com ja vaig anunciar, faig comptes seguir les obres d'en Melcior Comes, aquest jove pobler que me va enganxar des del primer moment quan vaig descobrir la seva literatura. Ara he començat L'estupor que us espera.
El batle de Calvià ha manifestat, en una entrevista a la COPE i en una nota de premsa, que donarà suport a la candidatura de Rosa Estaràs per a presidir el PP de les Illes Balears si es compromet públicament a complir quatre principis bàsics; diu ell, textualment:
Diuen que després d'una tempesta sempre arriba la calma. I és ben ver.
Quan entrau a una ferreteria ¿no teniu la sensació de necessitar tot el que veieu? Idò això és el que m'ha passat avui horabaixa quan, aprofitant que érem a Palma, hem anat amb la meva dona i el petit, en Bernat, a la carpa de la setmana del llibre en català.
Hi ha temes que, per la seva transcendència, no haurien de ser objecte de modes: ara s'usa parlar-ne, i suara no s'usa. Ho dic perquè estam a un mes d'unes eleccions a "Cortes Generales", i encara no he sentit que ningú parli de l'eutanàsia. I a d'altres temps se'n va parlar molt. Quan es va estrenar la pel·lícula "Mar adentro" va tornar a ser objecte de debat. Però ara pareix que no interessa parlar-ne, no sé per què. Idò jo en vull parlar. 

