viure.cat
Acab d'encetar aquest bloc sense altra pretensió que compartir vivències, aficions, sensacions, opinions ... i el que surti. Salut i sort!

Aquests dies no hi ha cap reunió, ja sigui a una taula d'un Consell d'Administració o una taula d'un cafè, on no es parli de la jubilació.
Al meu entendre, el sistema actual té una sèrie de mancances, que es poden resumir en dues: per una banda la relació entre el que es cotitza i la quantia de la pensió, i per altra banda les condicions que s'han de complir per tenir dret a percebre una pensió. Intentaré explicar-me.

Per a calcular la quantia d'una pensió de jubilació es té en compte el que s'ha cotitzat els darrers 15 anys; els anteriors no compten per a res; o sigui, que a una persona de 45 anys, que fa 20 anys que cotitza, no li serveix per a res el que ha pagat fins ara, és com si hagués llançat els doblers a la mar. ¿És just? Evidentment no.
De fet, es dóna el cas que una persona que comença a cotitzar als 50 anys, i una altra que va començar als 25, tenen dret a la mateixa pensió, quan una ha estat pagant 25 anys més que l'altra.
Això s'hauria de corregir, perquè la justícia implica tractar igual els casos iguals, i diferent els casos diferents.
Així, seria més just calcular la pensió de jubilació en funció dels anys i les quantitats que s'hagi cotitzat en tota la vida laboral, i no només els darrers 15 anys.

A més, ja que el tema d'actualitat és l'edat de jubilació, el que convindria és posar dues condicions per a poder cobrar una pensió de jubilació amb tots els drets: haver complit 65 anys (no com ara que molts cobren pensions abans), i que a més s'hagi cotitzat un mínim de temps, que podria ser, per exemple, de 35 anys.
En el cas de complir aquestes dues condicions, s'ha de tenir dret a una pensió de jubilació, ben merescuda, amb tots els drets econòmics, percebent el 100 per 100 de la pensió que correspongui.
En el cas que es compleixi només una d'aquestes dues condicions, s'hauria de poder jubilar, amb una reducció proporcional de la pensió.
I no s'han de poder jubilar mentre no es compleixi, al menys, una d'aquestes dues condicions.

D'aquesta manera també es solucionaria l'altra de les mancances que esmentava al principi; si una persona ha cotitzat, posem per cas, des dels 30 fins als 50 anys, i es queda a l'atur, o decideix sortir del que coneixem com a món laboral per dedicar-se, per exemple, a cuidar els majors o els menuts de la família, en aquests casos, en arribar als 65 anys, aquesta persona hauria de tenir dret a percebre una pensió, proporcional al temps i la quantitat que va cotitzar, i així no hauria perdut tot el que va pagar aquells 20 anys de cotització. Amb el sistema actual, aquesta persona hauria cotitzat 20 anys i en arribar als 65 no tendria dret a cap pensió. Entenc que tothom que hagi cotitzat –encara que faci anys que va deixar de cotitzar- ha de tenir dret a una pensió, en funció del temps i quantia cotitzats.

Lògicament, la quantia d'una pensió d'una persona que es jubili als 65 anys amb 35 anys o més de cotització, ha de ser diferent d'una altra que, aportant igual quantia, només hagi cotitzat 20 anys. De la mateixa manera que la pensió d'una persona que decideix jubilar-se en haver cotitzat 35 anys, però encara no ha complit els 65, també ha de tenir una reducció proporcional de la pensió. És una simple regla de tres, en arribar als 65 anys, si per assolir una pensió del 100 per 100 s'ha d'haver cotitzat 35 anys, per haver-ne cotitzat 20 l'import de la pensió serà del 57 per 100.

En qualsevol cas, el que és evident és que una persona, en haver complit 65 anys i cotitzat durant 35 anys, s'ha guanyat a pols una ben merescuda jubilació amb pensió inclosa. Faltaria més!

Després de l'excel·lent Camí de sirga, he volgut tornar a llegir Jesús Moncada, aquesta vegada amb Estremida memòria, on relata l'impacte d'un crim en la seva enyorada Mequinensa vella, a l'any 1877.
La novel·la es construeix, presumptament, sobre un relat dels fets, escrit per un dels qui els varen viure com espectador, apuntalat per la tradició oral que ha arribat fins als nostres dies.

Moncada ens hauria fet un favor als lectors si la llarga llista de personatges que relaciona al final, l'hagués introduïda al principi. Segur que seria més fàcil seguir el fil dels esdeveniments, i ens situaríem millor, ja que tal com està no és rar anar despistats (a no ser que sigui una apreciació subjectiva a conseqüència d'aquest constipat que arrossec, que me té mig estabornit).

M'ha sorprès comprovar que a Mequinensa s'empren expressions que tenia per pròpies de Mallorca, com ara "beure com un clot d'arena", o la ja oblidada dins del bagul dels temps remots "fer berena".

En definitiva, diria que la novel·la està bé, tot i que pel meu gust canviaria l'estructura i l'estil, per tal de fer-la de més fàcil seguiment al lector. No crec que el potencial lector d'aquesta novel·la hi cerqui el trencaclosques que s'hi troba. O, almenys, jo no m'ho esperava.

Senyoria és una novel·la d'en Jaume Cabré, la gènesi de la qual, com confessa el propi autor, es remunta a l'any 1985, quan el va impressionar una foto de la premsa diària on es veia com un dels jutges de l'Audiència de Barcelona, condemnat per prevaricació, entrava a la presó. Va ser a partir d'aquí que va muntar el personatge central de Senyoria.

La novel·la és una reflexió sobre el poder, o sobre els poderosos, els qui mouen els fils; és un al·legat contra la llei i la justícia humanes i, per tant, imperfectes; és una novel·la històrica i d'intriga, amb una cursa imparable del destí inexorable dels personatges cap a la tragèdia, dins de la Barcelona de final del segle XVIII.

Si l'hagués llegida sense saber qui és l'autor, ho hauria endevinat aviat, perquè l'estil característic d'en Jaume Cabré el delata, amb les seves frases inacabades, però que qualsevol lector sap com acabarien i, per tant, és innecessari acabar-les.

Potser la meva ignorància astrològica fa que me perdi relacions, nexes d'unió, que hi pot haver entre els personatges i els fets de la novel·la, amb les estrelles i les constel·lacions, ja que pareix ser que aquesta és una de les aficions de l'autor, com ho és la música. Llevat d'aquestes referències a Orió, a les Plèiades o a Plutó, entre d'altres, la novel·la m'ha agradat. Tot i que no tant com les dues anteriors que havia llegit d'en Cabré: L'ombra de l'eunuc i Les veus del Pamano.

En el telenotícies d'avui he sentit, escarrufat, que un altre d'aquests fanàtics religiosos i, per tant subdesenvolupats, d'Al Qaeda ha intentat fer esclatar una bomba dins d'un avió amb 278 passatgers a bord.
Per sort, aquesta vegada han aconseguit evitar-ho.

Són massa, però, els qui ja han patit el trencament sobtat, dràstic i irreversible de tots els plans de futur. Massa il·lusions perdudes, massa famílies destrossades de per vida, massa mort.
Els ciutadans del món desenvolupat estam, tots, amenaçats per una plaga de manca de respecte dels drets humans, començant pel primer, que és la vida. I aquesta plaga prové de la in cultura del món musulmà, brou de cultiu del fanatisme religiós (de tota mena) que tant mal ha fet al llarg de la història i els darrers anys està reprenent força.

Jo me deman ¿no hi ha res que pugui fer desistir aquests inconscients terroristes suïcides? No ho puc assegurar, però voldria fer una prova.
Voldria que els governs del món desenvolupat aprovassin una norma jurídica com a mesura dissuasòria, preventiva d'aquests atacs indiscriminats, injustificables, inhumans, insuportables.

Sabem que els musulmans creuen que si se'ls enterra envoltats d'una pell de porc no poden entrar al seu paradís promès; per tant, com que es tracta de fanàtics alienats per una religió, per a la qual es converteixen en herois màrtirs si moren en un atac suïcida, i així entraran al paradís, se'ls hauria d'advertir que d'aquesta manera no hi entraran mai.

La norma hauria de disposar, més o manco: aquell qui cometi, o ajudi de qualsevol manera, un atac terrorista en nom de qualsevol organització derivada de la religió musulmana, serà enterrat o cremat completament envoltat i cosit per una pell de porc.

Tant de bo no s'hagués d'aplicar mai aquesta norma, perquè poguéssim viure en pau, tant els qui professen una religió, com una altra, o cap. Però mentre això no sigui possible, de qualque manera ens haurem de defensar ¿no?

Què puc afegir a tot el que s'ha escrit sobre aquest Barça que ho ha guanyat tot? Sobre aquest equip que ha demostrat ser el millor de la història del Món. Aquest Barça Cum Laudem, Honoris Causa. Que fa que qualsevol fita sembli fàcil. Que a més de tenir un equipàs completíssim, compta amb els dos millors jugadors de tots els temps: Messi i Xavi, Xavi i Messi, que tanto monta, monta tanto. Que mentre no s'inventi una nova competició, no podrà ser superat mai per cap altre equip.

I això que a la final del Mundial de Clubs jugada ahir horabaixa ho tenia tot en contra:
- enlloc d'enfrontar-se a un altre equip, va tenir com a rival una guarda de someres que només pensaven en tirar cosses a l'os de la cama;
- enlloc de tenir un àrbitre equànime va haver de suportar un lladre que, amb 0 a 0 al marcador, li va negar un penal de llibre sobre en Xavi (oh! Mestre Xavi!) i va perdonar jo que sé quantes targetes vermelles a les someres estudiantils;
- que no va poder comptar, per lesió, amb don Andrés Iniesta, potser el tercer millor jugador del món;
- que, per compensar l'aclaparadora superioritat sobre els rivals, en Pep es permet el luxe de posar al camp (que no és el mateix que jugar) a n'Henry, tenint a jugadors molt millors, com en Pedro o el mateix Jeffren a la banqueta;
- que per donar més emoció va jugar la tàctica de deixar marcar primer al rival.

Ah! I tot el que ha aconseguit aquest equip, també ha estat a pesar de l'inefable president Laporta, qui, tot i tenir raó en moltes de les seves declaracions, el que no és decent són les formes; aquest equip ara ja només es pot superar a si mateix canviant el presidentet per una persona íntegra, educada, humil, qualitats que en Joanet ha oblidat des de fa temps.

Amb tot, els culés estam que no tocam enterra. Força Barça!

Et donaré la terra, d'en Chufo Lloréns, és una novel·la històrica sobre la Barcelona de voltants de l'any 1050, sota el mandat del comte Ramón Berenguer I.
Està basada en personatges l'existència dels quals està documentada, barrejant convenientment fets reals amb d'altres fruit de la imaginació de l'autor.

Correctament escrita i de molt fàcil lectura, trena des del començament una magnífica història sobre les relacions entre els comtats de Barcelona, Girona, Osona i veïns, alguns d'ells musulmans. Es centra més en la ciutat de Barcelona, atorgant una importància cabdal a la Cort del Palau comtal i al Call. En la trama es van mesclant elements com la lluita pel poder, les intrigues i conspiracions de Palau, l'amistat i l'odi entre diferents personatges, així com les dificultats per a mantenir l'honor en un temps difícil. L'accent del relat recau, però, sobre l'amor. En especial sobre les dificultats que aquest pot comportar, i que no sempre es poden salvar.

Des del començament ens submergeix en un interès que, al llarg del relat va in crescendo, fins que al final acaba amb un esclat de tensió i emoció, un superb castell de focs artificials, com si d'un piromusical de la Mercè es tractàs.

Quan una novel·la té la força suficient per emocionar el lector, s'ho paga llegir-la. I Et donaré la terra m'ha emocionat.

Que els monopolis són perjudicials pel consumidor ja ho sabem. En una altra ocasió vaig tractar l'escandalosa prohibició d'obrir farmàcies lliurement. També he parlat del servei que presta GESA a l'Illa. Avui toca parlar del ferest monopoli de GESA-ENDESA a Mallorca, perquè tot i que puguis contractar els serveis d'altres companyies subministradores, és fictici, ja que la infraestructura arreu de l'illa és de GESA i té la paella pel mànec.

Per si no fos prou indignant el molt deficient servei que ofereix aquesta empresa, que quan cauen quatre gotes ja s'interromp el servei, ara hi hem d'afegir un atracament a cara descoberta. M'explicaré.

Els usuaris, indefensos, rebem una carta de GESA on se'ns indica que si abans d'una data no hem instal·lat un aparell que es diu ICP, a partir de gener ens cobraran igual que si tenguéssim contractat un mínim de 20 quilovats de potència.
O sigui, que ens cobraran una cosa que no tenim, ni hem demanat, ni falta que ens fa. És com si entres a un bar a fer un cafè i el cambrer te diu "si no te menges el menú del dia, te cobraré com si dines de caldereta", amb l'agreujant que no pots anar a un altre bar a fer un simple cafetet, perquè aquest és l'únic que hi ha.

Si no vaig errat, jo diria que cobrar un subministrament que no es fa és robar. I qui roba és un lladre. Per tant, si aquestes premisses no fallen, ja en podeu treure la conclusió.

I el Govern ¿què hi diu? ¿per què no impedeix aquest abús?
Quina barra!

L'any 2005 vaig visitar una sèrie d'ermites de la ruta del romànic, a la vall de Boí, entre les quals hi ha la de sant Climent de Taüll. Tant aquelles construccions, com les seves pintures, com l'entorn, la gastronomia, el paisatge, l'aire net que s'hi respira, me va agradar especialment, m'hi vaig trobar bé.
Aquest és el motiu pel qual, quan vaig veure la novel·la El mestre de Taüll vaig decidir llegir-la.
Malauradament l'obra no ha respost a les meves expectatives. Si la història que conta sobre les pintures de les ermites no té cap interès, la manera de contar-la encara menys. Podria servir com a una redacció escolar regular, potser per un aprovat rascat i necessita millorar.
El millor que té és que no és gaire llarga, unes 220 pàgines, de les que no n'he deixat cap ni una de marcada. Si qualque dia decidesc rellegir les obres que m'han agaradat, aquesta no estarà entre les seleccionades.
Val més no parlar-ne més, i passar pàgina. De fet ja estic immers en una novel·la històrica sobre l'edat mitjana a la zona de Catalunya i voltants, i aquesta sí que promet des del començament; en haver acabat les més de 700 pàgines en parlaré.

D'en Jaume Cabré havia llegit "Les veus del Pamano", motiu pel qual vaig quedar convidat a continuar llegint aquest autor o, millor dit, aquest artista, perquè definitivament es tracta d'en Jaume Schubert Cabré, o millor encara, Jaume Knopfler Cabré, Artista dels Grans.

El protagonista de L'ombra de l'eunuc, en Miquel Gensana, repassa la seva vida en el transcurs d'un sopar. Presoner d'una insatisfacció general habitual, sempre s'està penedint més del que no ha fet que del que ha fet, esquitxat per diminutes gotes de felicitat efímera. Recorda des de la casa familiar on va créixer, en el si d'una família petitburgesa, fins a la raonable estabilitat assolida, passant pel maig del 68 i la guerrilla contra Franco en temps dels grisos. Una existència marcada per la recerca de no arriba a saber què, que transcorre amb més sentiment que raó, amb més voluntat passiva que gosadia.

En Jaume Cabré maneja la ironia amb la mateixa destresa amb que un funàmbul dansa sobre la corda; sense xarxa, ni falta que li fa. Juga amb constants canvis entre la primera i la tercera persona, amb tota naturalitat. El resultat és una Obra d'Art de la Literatura.

Qui vulgui saber a què ve emprar les majúscules d'aquesta manera que pot semblar esbojarrada, que llegeixi aquesta novel·la.

Imprescindible.

Un dia qualsevol, el mecànic tanca el taller abans d'hora, perquè ha d'anar a donar el condol a la família del difunt; ja tornarà després per acabar d'arreglar aquest camió que ha d'estar llest per demà a primera hora.
Mentrestant, uns pares deixen els seus fills, encara massa petits per quedar sols, amb els veïns perquè també han d'anar al condol.
Un altre deixa el sopar al foc, o el forn encès.
Els dies de funeral, a cada casa es repeteixen les mateixes històries d'una manera o altra.

Només seran 10 minuts. Uns i altres aviat tornaran al seu lloc, havent complit amb el costum del poble de retre el darrer adéu a un veí que ens ha deixat.

Ningú compta amb un contratemps: hora de començar el condol -que en aquest poble es dóna des de sempre, de tota la vida, un quart d'hora abans del funeral- un vicari acabat de sortir de la fàbrica anuncia que la família del difunt –que han tornat des de Palma expressament pel funeral, sortint del seu exili voluntari- li ha demanat que el condol enlloc de ser abans del funeral sigui després, per donar temps a no sé qui a arribar des de Palma; el vicari afegeix que els ha contestat que naturalment, que cap problema, per educació –diu-.

Murmuri general d'estupefacció. Fins i tot el gruixut marès de les parets de l'església s'enrojola fins a cruixir, de vergonya i desesperació.
Tothom mira el rellotge, escandalitzat. Molts, després de mirar de reüll una coral que la família ha importat expressament des de Palma i que fa preveure una celebració llarga, abandonen la Domus Dei per tornar als seus deures, que havien ajornat per deu minuts, però que no poden esperar hora i pico. No han pogut donar el condol, ja que abans tampoc hi ha hagut vetlla al cementiri municipal, com també és habitual.

Potser aquest flamant vicariet hauria de revisar conceptes com tradició, costum ancestral, poble i educació. Gràcies a la seva decisió, enlloc d'assistir a l'enterrament d'un difunt, es va assistir al trencament d'una norma que es tenia per immutable, un costum immemorial, un onzè manament. Requiescat in pace.