viure.cat
Acab d'encetar aquest bloc sense altra pretensió que compartir vivències, aficions, sensacions, opinions ... i el que surti. Salut i sort!

Ja hi comença a haver-hi carbassons. Bé, en aquests temps que correm ja n'hi ha tot l'any, però d'hivernacle. Quan dic que n'hi ha em referesc als carbassons de l'hortet, sembrats, regats, collits de manera natural. Artesanal, diria jo.

Es poden menjar de moltes maneres. Però a mi la que em perd és enfarinats i fregits.
S'han de tallar a rodanxes molt fines, se salen, al cap d'uns minuts ja es poden passar per farina i tirar dins d'una paella amb oli molt calent. Aviat agafen aquell color daurat. Ja es poden treure i, millor si es deixen sobre paper absorbent –per llevar-los l'oli.

S'han de menjar calents, cruixents. Crec crec. Mmmmmm. La boca se'm fa aigua.

Bon profit!

Uep blocaires!

Ja torn ser aquí. Tenc xerrera d'un assumpte que me crema, que me té indignat, però com que per ara he de callar, m'he de mossegar la llengua, ho deixaré per més endavant.

Per avui, el que us deixaré, perquè trob que es mereix una menció especial, perquè ho trob genial, perquè aneu fent boca, i perquè qualque cosa té a veure amb el que us deia abans, és un paràgraf d'Incerta glòria. Diu així:

"Aquesta història em preocupa. La guerra té coses ben desagradables. ¡Si un hi matés algú a qui tingués tírria! O potser més val així; també moriríem tots un dia o altre encara que no hi hagués guerres; el mal no és, doncs, que ens matem els uns als altres, sinó l'odi. Matem-nos, ja que és el nostre deure, però sense odi. És allò que deia una vegada en Soleràs: matem-nos com bons germans".

Incerta glòria és una obra mítica de la literatura catalana de la darrera meitat del segle XX, una obra de culte, no només per haver estar guardonada amb el premi Ramón Llull, sinó també per la seva evolució editorial, ja que l'autor va anar ampliant-la en successives edicions, en la mateixa mesura que anava minvant la pressió de la censura.
L'autor, Joan Sales (Barcelona, 1912-1983), abocà en aquesta novel·la bona part de la seva pròpia experiència vital. Diu en Joan, en la Confessió de l'autor, que potser tota joventut ha estat, és i serà una tempesta tenebrosa travessada de llampecs de glòria –d'incerta glòria-, un dia d'abril ... Afegeix que de joves busquem, conscientment o no, una glòria que no sabríem definir. La busquen en moltes coses, però sobretot en l'amor –i en la guerra, si la guerra se'ns entravessa. Tal va ser el cas de la meva generació.
La començ a llegir amb el respecte que es mereix un dels millors llibres que s'hagin escrit mai en llengua catalana, segons va afirmar en Melcior Comes, qui acaba definint-lo com un dels nostres clàssics majúsculs.
Ara bastaria que no m'agradàs, esper que sí, però ... ja veurem.

Això també vol dir que he acabat El segrest del rei, d'en Màrius Carol. En aquesta ocasió, en Màrius ens presenta una obra que es podria catalogar de novel·la històrica, basada en un fet: un grup de joves activistes catalans va planificar, en ple franquisme, el segrest de la mòmia del rei Jaume I.
En un primer moment em va sorprendre que els noms dels protagonistes fossin reals i tan coneguts, ja que desconeixia que es tractàs d'una novel·la sobre un fet real, del qual no n'havia sentit a parlar mai, ... i la veritat és que encara dubt si realment va ser tal com relata en Màrius, o si tot és fruit de la seva imaginació. Els agraïments del final em fan decantar per la primera de les possibilitats, i això em fa sentir a gust. A diferència de l'interès històric, gos a dir que no té interès literari, tot i estar pulcrament escrit, com es costum en l'autor. Amb tot, m'ho he passat bé llegint-la, encara que tampoc la posaré entre les meves preferides.

Ahir varem anar al teatre. Actuava un jove que, a més, també canta amb la Coral, toca la guitarra elèctrica amb la Big Band, pinta a l'oli, escriu, etc., vaja que es mou entre diferents variants del món de les arts. Estic parlant del meu fill major, en Sebastià.

Ja des de ben petit va actuar a totes les obres de teatre del col·legi: Visca abc, En patufet, L'últim tren de Vilaseca, L'abat de la Real. Ara que va a l'institut, com no podia ser d'altra manera, també ha participat en una obra que es va representar ahir vespre al Teatre Escènic de Campos, titulada Spot, basada en un text de C. Alberola i R García, i que tracta sobre la influència de la publicitat en la vida diària.
En aquest cas els actors i actrius són: Neus Ballester, Marta Bes, Francisca Oliver, María Pérez, Yolanda Pérez, Marga Rigo, Marta Roig, Carol Romero, Joana Romero, Valeria Rosado, Tomàs Serra i en Sebastià Portell, dirigits per la professora Edu Torres.

La representació va ser un èxit. A més d'aconseguir una actuació excel·lent, es notava que els artistes s'ho passaven molt bé, i aquest entusiasme tot d'una es va contagiar entre el públic, que es va entregar durant tota la representació. Una vegada més, varem gaudir del teatre.

Aquest divendres varem tenir un sopar de cosins. I com no podia ser d'altra manera, varem sopar al nou restaurant Sal de cocó, a la Colònia de Sant Jordi.

Fa un temps, vaig anar a sopar a l'Àbac, d'en Xavier Pellicer, que fa poc ha obtingut una estrella Michelin. Idò ¿què voleu que us digui? El Sal de cocó no li queda darrera. D'acord, potser no sóc del tot objectiu, però ¿què voleu? na Marta és l'al·lota del meu nebot major.

En qualsevol cas, a Sal de cocó hi podeu trobar cuina d'autora, d'aquest nou talent que ha irromput amb força entre els fogons, i que als seus escassos vint anyets ja ha guanyat varis premis a nivell estatal. És na Marta Rosselló. En sentirem a parlar. De moment, anirem gaudint de les seves excel·lències culinàries, un regal pels sentits.

Salut!

Per a canviar de registre, he encetat "El segrest del rei", d'en Màrius Carol.
D'aquest autor he llegit dues novel·les: "Les seduccions de Júlia" i "Una vetllada a l'Excelsior", i m'han agradat totes dues, la primera més. M'atreu molt Barcelona, hi vaig quan puc i sempre m'hi trob bé, i les seduccions de Júlia ens convida a un tour per tota una sèrie de llocs emblemàtics, sobretot de la nit barcelonina, que fan sentir el lector com un viatger en aquesta ciutat cosmopolita.
És per això, perquè les altres obres seves que he llegit m'han agradat, que he triat aquesta nova novel·la d'en Màrius Carol, col·laborador setmanal de les tertúlies d'El Club de n'Albert Om.

El llibre que he acabat, "Contraban, república i guerra", d'en Pere Ferrer, pretén ser un testimoni d'una època i d'uns costums que formen una part important de la història de Mallorca. La veritat és que m'ha aportat ben poca cosa, ja que les històries que narra sobre el contraban són les mateixes, més o menys, que he sentit contar des que era un nin a la gent major del meu poble. Com que conec llocs dels que anomena, he de dir que hi ha errades de toponímia, ja que es refereix a l'illa "Divina", quan en realitat el nom de l'illot al qual es refereix és illa "Gavina", i no és l'únic cas. Com a conclusió he de dir que és un recull d'històries de contraban que conformen un esbós del que va ser aquesta activitat al llarg del segle passat, mesclat d'una manera desordenada amb dades històriques estatals i opinions de l'autor, sense aportar cap novetat. Salvaria una part, on es donen dades i noms concrets sobre les "companyies" del contraban d'aquell temps, que si bé són de domini públic, ara també en quedarà constància escrita.

Aquest dissabte, dia 31 de maig, es celebra el Dia mundial sense tabac.
Jo vaig fumar prop de vint anys. Ho vaig deixar en dues ocasions, per tornar a recaure al cap de devers un any, ambdues vegades. La tercera va ser la definitiva –o això esper-. Ara fa uns cinc o sis anys, no ho record bé, que no fum. No puc dir que no hi tornaré mai, però faré el possible per evitar-ho. I ho faré perquè d'ençà que no fum me trob molt millor de salut, no tenc aquella tossina cada matí i cada vegada que me pegaven rialles, ni estic tot l'any constipat, com me passava abans, ni me cans tant en pujar escales. Vaja, que me trob millor, de molt.

Ara tenc una altra assignatura pendent: els quilos. Aquests punyeteros són com l'IPC, no deixen d'augmentar, o al menys no hi ha manera de baixar –ja podrien ser com la borsa-. Un dia d'aquests hauré de veure mem què faig al respecte.

Però tornant al tabac, us diré un parell de pautes que seguia per deixar-ho. Vaig escriure una llista amb els beneficis de fumar, i una amb els perjudicis. En tenir fumera, m'aixecava i anava a fer una volta, o a beure un bon tassó d'aigua. I, sobretot, vaig adoptar una actitud ferma, o com se sol dir vaig canviar el xip. Com us podeu imaginar les dues llistes eren de dimensions ben diferents, quantitativament i qualitativament. En haver passat els primers quinze dies, ja està.

Ara hi ha manuals que diuen que van molt bé per ajudar a deixar de fumar.

Cada dia hauria de ser el dia sense tabac.

Salut (mai millor dit)!

Ses Salines
Municipi mallorquí pertanyent a la comarca del Migjorn, llinda amb Campos i Santanyí. Comprèn, a més de la capital municipal, el nucli turístic costaner de la Colònia de Sant Jordi i nombroses salines al llarg del seu territori, que li donen el nom.

necessitat [s. XIV; del ll. necessitas, -atis, íd.]
f 1 1 Qualitat de necessari.
2 Allò de què hom no pot passar-se, no pot prescindir.
3 PSIC SOCIOL Allò que cal per al benestar físic, i que, si hom en manca, pot produir desequilibris interns, i també allò que cal per a l'adquisició de valors socioculturals necessaris en el comportament humà.

Seny [s. XIV; del germ. occ. sinn 'sentit; judici']
m 1 1 Ponderació mental. Fer les coses amb seny. Són coses que fan perdre el seny, que treuen el seny.
2 Sana capacitat mental que és penyora d'una justa percepció, apreciació, captinença, actuació. Cal obrar amb seny, sense apassionament. No estar en bon seny. Vejam quan posarà seny, aquest noi! Estar fora de seny.

L'Acampallengua va néixer l'any 1997 com a una activitat promoguda per Joves de Mallorca per la Llengua.
Es tracta d'una trobada juvenil que té lloc cada any a un municipi diferent de Mallorca, amb l'objectiu de mobilitzar els joves a favor de la llengua catalana. Altres finalitats són: promoure la cultura feta en català, a Mallorca i al conjunt dels Països Catalans; impulsar la participació dels joves a la vida associativa; promoure la integració lingüística dels no-catalanoparlants; i contribuir a la vertebració a nivell local del moviment a favor de la llengua.

Enguany serà el cap de setmana del 23, 24 i 25 de maig, a Son Servera.

Es tracta d'un document sobre els aspectes que indica el mateix títol, a Mallorca, escrit per Pere Ferrer Guasp.

Com a saliner, municipi on en Joan March "en Verga" va tenir la perla del seu imperi: s'Avall, són moltes les històries que he sentit contar al llarg dels temps sobre el contraban, en el qual qui més qui menys del poble hi duia part, més grossa o més petita, o hi participava amb qualque activitat. Hi ha històries sobre carabiners, secrets o amagatalls pels productes del contraban, cuades, venudes, etc. En aquella època de postguerra no es tractava de droga, sinó de productes de primera necessitat, d'aliments com farina, sucre, cafè, i també tabac i fins i tot qualque aparell de ràdio. Vaig créixer amb la convicció que el contraban o l'estraperlo, tot i ser una activitat il·legal, no era il·legítima; i si la situam en aquell context històric ho seguesc pensant, ja que al menys va servir perquè molta gent no passés gana, perquè en aquell temps els aliments escassejaven. A veure què en diu aquest llibre.

Això també vol dir que he acabat "La batalla de Walter Stamm".
Es tracta d'una obra de denúncia contra la barbàrie del nazisme, i contra la guerra en general. En els camps de concentració, en el front de batalla, a tot arreu, paraules com horror, dolor, repugnància, salvatjada, es queden curtes a l'hora de parlar del contingut de la història que en Melcior ens narra d'una manera magistral. Descriu, amb cruesa i de manera precisa, les atrocitats, la lluita humana, en condicions extremes, per una supervivència, que es pot arribar a sentir com a pitjor que la mateixa mort. Només importa sobreviure un poc més, només importa el Jo, per això l'autor empra sempre intencionadament la frase "Jo i en Kiefer" enlloc de: "en Kiefer i jo". Em recorda l'atmosfera de "L'Emperador o l'ull del vent", d'en Baltasar Porcel, però el d'en Comes m'ha agradat més, perquè és una novel·la amb missatge, un llibre sobre la guerra, que clama per la pau. Bona feina, Melcior.