viure.cat
Acab d'encetar aquest bloc sense altra pretensió que compartir vivències, aficions, sensacions, opinions ... i el que surti. Salut i sort!

Avui, 2 de febrer de 2008, es compleixen 800 anys del naixement d'en Jaume I, el rei conqueridor de la nostra terra.

Hi ha qui considera en Jaume I el primer dels nostres blocaires, ja que El Llibre dels Fets no és una crònica a l'ús sinó un relat profundament personal que sembla que el rei dictava, atès que ell no sabia escriure.

Des d'aquest simple bloc m'afegesc a la commemoració d'aquesta data tan transcendental pel que havia d'esdevenir.

Ara fa 4 anys que vaig llegir "Els pilars de la Terra". I els Reis d'Orient enguany m'han duit la segona part: "Un món sense fi", d'en Ken Follett.
Són més de 1.200 pàgines, així que per molt que m'agradi, com que no fris, supòs que en tendré per un parell de mesos –"un parell" de pagès mallorquí, que no són dos, sinó que un parell poden ser 2, 3, 4 ... ja veurem-.
La primera impressió és que aquest llibre és perillós, perquè si me cau damunt d'un peu me farà una mostela.

Això també vol dir que he acabat "De teves a meves", 32 contes d'en Pere Calders. ¿Què en podria dir, que no sapigueu, d'en Pere Calders i els seus contes? Idò això, un mestre, amb una imaginació inimaginable, que en sap molt, de contar contes.

Tenc per costum, si puc, una vegada a l'any anar a veure un partit del Barça al Camp Nou; fa un parell d'anys vaig veure Barça – Bilbao, i me vaig fixar en un aficionat basc que duia un jersei del Bilbao, amb el número 10 i, on es posa el nom del jugador hi posava "Antimadridista". Tot d'una me vaig sentir agermanat amb aquell desconegut de la terra dels pinxos i els "montaditos".
I és precisament per aquest sentiment que avui –des d'ahir vespre- estic content. La raó és ben senzilla, els vuitens de final de la Copa del Rei de futbol:

Dimecres, 9 de gener: Mallorca 2 – Reial Madriz 1
Dimecres, 16 de gener: Reial Madriz 0 – Mallorca 1

Es pot dir més alt, però no sé si més clar.

Per cert, no puc estar sense comentar que el molt il·lustre míster del Madriz, en Schuster, al final del partit –per tant, amb el Madriz ja eliminat pel Mallorca-, quan l'entrenador dels vermellons el va anar a saludar, com és costum després de cada partit, aquell li va negar la salutació amb un gest despectiu.
S'ha de saber perdre.
Com diu el seu himne? ... "caballero del balón, hala Madriz ...".

Va ser per casualitat, furgant en una prestatgeria de ca mon Pare, que el vaig trobar. "De teves a meves" és un recull de 32 contes, d'en Pere Calders. Naturalment, no necessita presentació.

Això també vol dir que he acabat El llibre dels plaers immensos. Digueu-me xovinista si voleu, però l'estil d'aquest mallorquí de 27 anyets, llicenciat en Dret i en Teoria de la literatura, m'ha captivat. És autor de "L'aire i el món" (Premi Ciutat d'Elx 2003), "L'estupor que us espera" (Premi Documenta 2004), "El llibre dels plaers immensos", premi Ciutat de Palma 2006, i de "La batalla de Walter Stamm", premi Josep Pla 2008. A més, és col·laborador setmanal d'Elsingulardigital.cat.
Amb "El llibre dels plaers immensos", que en qualque moment podria córrer el perill de vorejar els convencionalismes acceptables, sap tractar cada tema amb el punt just per a captar l'atenció dels sentits i dels instints sense caure en el mal gust.
El fet que l'acció transcorri, sobretot, entre Mallorca i Barcelona, també és un factor a favor, per a mi important.
El protagonista és un jove de família benestant mallorquina, que va creixent a la recerca del seu lloc en la societat, atenent sempre al seu interior, als seus sentiments i impulsos.
Superba.

El llibre dels plaers immensos
Mecior Comes

Feines fetes, dutxat, sopat, pijama posat, i ben posicionat al sofà, preparat per a veure el partit de copa Sevilla-Barça; primer l'avantmatx, per aperitiu, amb les novetats, alineacions, l'ambient, declaracions, i tot aquest cal i portal; després ... després res! Bé, res no, el sorteig de la 6/49 retransmès pel canal 33.
La primera idea que em va assaltar va ser que havia llegit no sé on que TV3 i IB3 han arribat a un acord segons el qual TV3 taparà a les Illes les emissions de futbol i pel·lícules que també tengui contractades IB3. En principi no m'havia semblat massa rellevant, aquest acord, pensant que en tallar un partit de futbol seria perquè el retransmetria també IB3.
Així que, tot d'una vaig canviar a IB3 per seguir el partit, però la sorpresa va anar en augment quan vaig comprovar que no el retransmetia!
Debades vaig cercar altres canals on poder-lo seguir, però no en vaig trobar cap. Així que els mallorquins ens vàrem quedar sense poder veure el Barça.
Els directius d'IB3 que han redactat i firmat aquest acord s'han lluït, i de quina manera! Si es pensen que amb això seguirem més IB3 van molt errats. Per començar, jo la tindré castigada una temporada. I això que darrerament m'estava agradant. Però la m'han feta grossa.
No puc entendre de cap manera per què s'ha de tapar un partit de futbol de TV3 si aquest mateix partit no es retransmet per IB3. No puc.
Aquest és un mal acord, del tot incomprensible. És un acord del no res.

El llibre dels plaers immensos és la tercera novel·la d'en Melcior Comes –català de Mallorca, com ell mateix diu-, guardonada amb el premi ciutat de Palma 2006, per un jurat del qual en formà part na Carme Riera, tota una garantia. Editada per l'editorial Moll.

Això també vol dir que he acabat Les fites netes, d'en Damià Huguet. Diria que és un llibre necessari per a conèixer, recordar, sentir, olorar, el que va ser el poble de Campos a la segona meitat -i més cap a les acaballes- del segle XX. Escrit amb un punt de poesia. L'obra ajuda, també, a conèixer millor aquest autor -perquè està extreta de les seves entranyes-, campaner i mediterrani, d'una marcada sensibilitat, preocupat pel seu poble, a qui l'enlluernava el món del cinema, i es delectava amb un rebentat de cassalla de Llubí –la millor del món, diu-. Malauradament, en pocs anys a Campos s'han perdut molts dels plaers que tan delicadament va descriure en Damià. Temps era temps.

El llibre dels plaers immensos, a llibres.cat
El llibre dels plaers immensos, a L'arc de Berà

Avui, mentre dinàvem, mon Pare ho ha contat: quan tenia qualque alumne que treia el geni fàcilment li recomanava comptar fins a 10 abans d'actuar o xerrar malament. I en molts casos funcionava.

Això és el que hem de fer adesiara. O al menys jo, que tenc geni.
Quan vaig caminant pel poble i trob altra gent –que per cert, ja n'hi ha massa que no conec- que mena cans a lloure, grossos, perillosos, que lladren i, fins i tot, qualcun envesteix, he de comptar fins a 10. He de saber estar sense demanar-li a aquell tros de banc, incívic, que mena cans a lloure, si no sap que aquesta és una conducta que, a més de ser bruta –pel que deixen els cans al carrer- i perillosa, és il·legal. I si mossega, ja ens lamentarem després.

I quan trob cotxes aparcats a la part de carrer on està prohibit -per no entorpir la circulació-, que provoquen una cua d'altres vehicles, he de callar. O quan veig cotxes aparcats damunt la vorera, també he de callar.

I quan davant d'una casa en obres, el "mestre" d'obres –i que me perdonin els mestres de bon de veres per adjudicar aquest títol als qui avui el s'han auto adjudicat, sense tenir ni idea de res- ocupa tot el carrer, enlloc d'una part, la necessària, i pel mínim temps possible, sinó tot el carrer durant setmanes o mesos. He de callar.

Si digués el que en pens, estaria mal vist, seria un troba-que-dir, un mal veí, o qualque cosa pitjor. Ells van bé. He de callar, ... com fa la ¿policia? i les autoritats.

L'Estat de dret s'ha d'aplicar només als ex batles de Marbella, d'Andratx, d'allà o d'allà deçà, però no a la gent del carrer, noooo, només faltaria! la Llei està feta pels altres, no per cadascú. Aquesta guarda d'incívics no fan cap mal a ningú, o quasi gens ¿no és així? Campi qui pugui.
I he de callar.
He de callar.
He de callar.
1 ... 2 .... 3 ....

Fa poc més de quinze anys que vaig ser pare per primera vegada, i ho vaig tornar ser en fa deu i un poc. El sentiment de ser pare (o mare) no és comparable a cap altre. Ambdues vegades me vaig sentir el patró del rumb del Món, damunt d'un nigul, des d'on hauria estat capaç de qualsevol proesa. En aquells moments res no és impossible, i res no importa, més que aquell nadó petitonet, rodonet, callat, adormit, tranquil, dolç, suau, ... i que és part de tu mateix.

Aquest moment màgic ve acompanyat –al menys en el meu cas així va ser- d'un altre sentiment molt semblant: pots entendre i valorar millor que mai els teus pares. No els havies vist mai així, fins que et trobes dins de la seva pell; passes de ser fill, a ser fill i pare alhora. És una cadena, i els vincles de la teva baula s'enforteixen, els vols enfortir.

Amb el temps, has d'aprendre a acceptar que aquella part de tu mateix va creixent, i té una vida pròpia, que li pertany, que té gusts diferents dels teus, que pren decisions, que s'enfada, que riu, que plora, que viu la seva vida. No és fàcil, ser pare. Però, juntament amb la sort de poder compartir la vida amb la meva dona, és el millor que m'ha passat.

Avui he anat a conèixer na Marta –petitona, preciosa-, la primera filla d'uns bons amics, en Guillem i n’Apol·lònia. I he jugat amb avantatge, perquè he sabut la immensa felicitat que els envolta ara mateix. Els desig el millor, ells ja ho saben. I esper que l'habitació 203 sigui el començament d'una vida plena de goig, salut i sort per a tots tres. I que la cadena s'enforteixi.

L'Assemblea General de l'ONU, el 10 de desembre de 1948, proclamà la Declaració Universal dels Drets Humans.

Avui fa 59 anys.

I queda molt camí a recórrer.

Declaració Universal dels Drets Humans

Es tracta d'un recull d'articles d'en Damià Huguet, publicats a la revista Ressò, que presenten les dimensions físiques i espirituals del poble de Campos (Mallorca), trenta, quaranta anys enrere.
Editat per l'Editorial Moll.
Damià Huguet

Això vol dir, també, que he acabat "El Quart Reich" (el secret de Montserrat), d'en Francesc Miralles.
Un thriller sense cap pretensió, que comença amb un bon ritme i enganxa, però a mesura que va avançant va perdent pistonada.