viure.cat
Acab d'encetar aquest bloc sense altra pretensió que compartir vivències, aficions, sensacions, opinions ... i el que surti. Salut i sort!

Darrerament es succeeixen amb massa freqüència les notícies sobre entrades de delinqüents a domicilis habitats de Mallorca, Menorca i arreu de l'Estat, actuant contra els propietaris amb extrema violència.
La majoria de vegades aquests delinqüents són ciutadans procedents d'estats de l'Europa de l'est, ex militars, entrenats per a l'assalt i la violència.

La policia d'aquí deu estar ben preparada, perquè quasi sempre acaba detenint aquests individus. El problema, doncs, no és policial, sinó de prevenció i d'aplicació posterior del càstig que demanda la societat.
I aquestes tasques, prevenir i castigar, només es poden complir des d'una legislació adequada. Aquí és on radica el problema.

Pel que fa a la prevenció, la legislació és massa permissiva amb l'entrada d'individus que ja se sap que són violents, aquests directament no haurien de poder entrar a l'Estat. La resta d'immigrants haurien de poder entrar amb un contracte de feina i pel temps de durada d'aquest. Potser aquestes mesures no són políticament correctes, però són les que demanda la immensa majoria de la societat, i quan no es fa cas del que demanda aquesta majoria aclaparadora, pot passar qualsevol cosa. Això no és ser racistes, no significa que ens creiem superiors ni inferiors a ningú, no volem mal a ningú, però tampoc volem que ens facin mal a nosaltres. Per això, si bé no som racistes, el que sí som és ordenats: cadascú al seu lloc.

Respecte al càstig d'aquestes accions d'assalt a domicilis amb violència, s'ha de tenir en compte que provoquen terror entre la població i posen en perill la vida de les persones. Per tant, lògicament se'ls hauria d'aplicar la legislació antiterrorista, i uns càstigs exemplars, dissuasoris de futures accions violentes. Està clar que la legislació actual no els fa dissuadir de cometre aquestes salvatjades.

Mentrestant, ens haurem de conformar amb les alarmes i sistemes de defensa de què poguem disposar.
Un temps, quan un lladre era descobert in fraganti provava de fugir, cametes me valguin. Ara, enlloc de voler passar desapercebuts, apallissen els propietaris. Saps si hi hagués més gendres d'en Tous!

Diu la santamaresglésiacatòlicapostòlicaromana que hi ha un Déu i que, a més, és totpoderós i infinitament bo.
Idò ja m'ho explicaran! Perquè així com estan les coses al Món, si existís un ésser suprem que tot ho pogués i fos infinitament bo, no podria consentir mai aquest caos, que això és can bum. Home, jo no li vull negar a aquest presumpte ésser el dret a gaudir de vacances, però tampoc puc acceptar que durin tants i tants de segles.
És el que vaig sentir a dir una vegada a en Jaume Serra. Va dir: "si un dia arrib al Cel, potser Déu me demanarà comptes, però jo també li faré moltes preguntes, m'haurà d'explicar moltes coses". És clar que en Jaume és creient. I jo encara no ho he aconseguit. Tot i que tenc molt respecte pels qui creuen en Déu, naturalment.

Però és que fins i tot atorgant-li el benefici del dubte, posem per cas que existís, idò seria un delinqüent. ¿Per què? És ben senzill. La llei diu clarament que els assumptes s'han de tramitar per rigorós ordre d'entrada. Axí, si un va néixer i, per tant, es va inscriure al Registre civil, posem l'any 1940 ¿com s’explica que Déu decideixi cridar-lo abans que un altre que es va inscriure, posem l'any 1920? El que deia, un delinqüent: abús de poder, tràfic d'influències, etc...

I és que la gent hauria de deixar aquest Món en el mateix ordre que així com hi va arribar. El cas contrari, a més de ser injust, és il·legal.

Són molts els autors que s'han interessat, i moltes les biografies que s'han editat, sobre Joan March Ordinas, en Verga.
En l'obra de l'historiador Pere Ferrer, la recerca sobre el magnat mallorquí és una constant, propera a l'obsessió, motiu pel qual ha arribat a recollir una immensa quantitat d'informació, que publica en aquest darrer llibre, editat l'any 2008.
He optat per aquest llibre per dos motius, un és perquè m'agrada anar variant el tipus de lectures, entre el que anomen literatura-art, simple passatemps, història, etc., tot i que la meva preferència és la novel·la històrica; l'altre motiu és perquè fa un temps vaig llegir "Señor monopolio", de n'Arturo Dixon, i vaig quedar fascinat per la figura d'en Verga, que va tenir molt a veure amb el meu poble, ja que aquí hi té la finca de sa Vall, la seva particular "joia de la corona", i de qui des d'al·lot n'he sentit a parlar.
Quan un al·lot demanava a ca seva que li comprassin qualque cosa que sortia del normal, era habitual -i encara ara- que la resposta fos ¿què t'has pensat que noltros som de ca'n Verga?

He acabat El silenci dels claustres, de n’Alicia Giménez Bartlett. És una novel·la policíaca, però que s'estén en paral·lel amb la vida privada de l'inspectora protagonista. L'interès literari brilla per la seva absència, ara, entretingut ho és. Es llegeix de pressa, cercant noves pistes en el camí cap al desenllaç del cas. Es tracta del mateix tipus de novel·la -tot i no ser tan enginyosa- que Els homes que no estimaven les dones, que tant èxit està assolint.
Tot són maneres de passar el temps, i de tant en tant pot venir de gust una aventureta lleugera de lectura senzilla, però si el que es desitja és degustar una bona obra literària, no li recomanaria aquestes obres. Crec que amb això està dit tot.

elecció: pl POLÍT Procediment de designació dels governants, mitjançant votació, a escala local o a escala estatal.

frau: [1271; del ll. fraus, fraudis 'mala fe; engany']
m 1 Acció d'enganyar algú per procurar-se un avantatge en detriment d'ell.
2 DR Acció contrària a la llei o als drets que en deriven amb intenció de treure'n un profit a costa de l'estat o d'altri.

feixisme: Actitud autoritària, arbitrària, violenta, etc., amb què hom s'imposa a una persona o a un grup.

repugnància: f Acció de repugnar, aversió invencible envers algú o alguna cosa.

Alicia Giménez Bartlett, a més d'escriptora, és doctora en Literatura per la Universitat de Barcelona, ciutat on resideix des de 1975. El 1984 va publicar la seva primera novel·la: Èxit. Els anys noranta va crear el personatge de Petra Delicado, la popular inspectora que ha protagonitzat varies de les seves novel·les. El 1999 les aventures de Petra Delicado van donar vida a una sèrie televisiva protagonitzada per Ana Belén i Santiago Segura. Diuen que les novel·les d'aquesta dama del crim, traduïdes a sis llengües, tenen enganxada a mitja Europa, especialment als seus nombrosos seguidors d'Alemanya, França i Itàlia.
El silenci dels claustres, ambientada entre Barcelona i el monestir de Poblet, és la darrera de les novel·les protagonitzada per la inspectora Delicado, i la primera que passa per les meves mans. Estic impacient per saber si m'enganxarà o no.

He acabat Crònica de la independència, de Patrícia Gabancho. Ja vaig comentar en una altra ocasió que tenc el costum de deixar doblegat el caire d'una plana quan hi trob qualque perla que m'interessa o m'agrada especialment; idò aquesta novel·la l'he deixada plena de planes doblegades.
L'autora ha pensat en tot, demostrant tenir una visió d'Estat global: sanitat, economia, educació, cultura, defensa, interior, benestar social, etc. Naturalment no compartesc tot el que proposa pel nou Estat, posem que coincidiríem en tres quartes parts. Ara, amb el bessó sí que coincidim plenament: la declaració de independència, proposada pel president de la Generalitat, en Miquel Roca, proclamada pel Parlament per majoria absoluta, i ratificada en referèndum per la majoria del poble català. Magnífic. Sobretot, si tenim en compte que després s'hi afegeix Mallorca!
Si en Juli Verne va ser un visionari, de qui s'han anat complint moltes ficcions del seu moment ¿per què no ho podria ser aquesta Crònica de la independència?

Gràcies

Pep

És una llàstima que només es pugui designar Millor Jugador del Món a un, perquè els 3 "menuts" s'ho mereixen tots 3: Xavi, Messi, Iniesta. Gràcies a tots!

La fitxa editorial de Crònica de la independència diu: L'any 2037, Daniel F.G., un científic català que viu al Canadà, rep l'encàrrec d'escriure un balanç sobre Catalunya per commemorar els trenta anys de la seva independència. Aquest llibre edita els papers que en Daniel aplega en la primera visita d'aproximació a la realitat catalana: entrevistes amb polítics, historiadors i periodistes, i un recull d'articles de premsa. El material s'ordena en dues carpetes: l'una analitza el moment de la independència, el procés previ, les reaccions a Catalunya i a Espanya, els problemes que s'hi susciten; l'altra, la construcció del país, prop de tres dècades després, en cultura, llengua, societat, economia, territori, esport i Barcelona. El llibre és, doncs, la crònica de la independència de Catalunya, a través d'una ficció periodística amb la màxima versemblança i un ull posat en la realitat actual. Els personatges i comentaristes són reals i coneguts, per tal de provocar en el lector la il·lusió d'estar vivint els fets en temps real. El balanç del 2037 ens dóna la dimensió exacta del somni.

He acabat Un altre món, de n'Honorat Bauçà. Un llibre que és més història que literatura. Aquesta història que tots coneixem, però que ningú havia escrit fins ara. Precisament per això estam davant d'un llibre necessari. Tot i que ja coneixia -per tradició oral- bona part de les històries que conta, he passat gust de llegir-les. L'autor ha fet treballar la seva part d'historiador, recopilant la informació, donant-li forma escrita –ben escrita- i posant-la al nostre abast d'una manera amena. Diuen que les bones pomades estan dins de pots petits, i el que m'ha passat amb la lectura d'Un altre món és que ha tengut gust de poc, m'hauria agradat que hi hagués més històries, és un pot petit. Potser en Norat s'anima i es posa a recopilar més històries. Només del Club esportiu Ses Salines se'n podria escriure un bon llibre, on hi hauria de tenir un paper important un apartat dedicat a qui en va ser president i impulsor d'altres esports, com el tennis, dins del municipi: don Julià Panadès, el metge.
En l'aspecte lingüístic cal destacar l'ús de diverses paraules i expressions molt nostres, però en creixent desús, en perill d'extinció diria, que he trobat a molt pocs llibres, i fins i tot qualcuna enlloc més.
En definitiva, he de donar les gràcies a en Norat per haver escrit aquesta petita part de la nostra història, no una història oficial amb dates ni fites, sinó la història real, contada a través d'històries del carrer que fins ara només circulaven de boca en boca, amb el perill de perdre-les amb el temps, històries i paraules, però, que amb aquest llibre romandran sanes i estalvies.

Primer va ser la Copa i, tres dies, després la Lliga 2008/09.

Aquesta és una fita que el Barça ha aconseguit només 5 vegades en tota la història, i és el club que més vegades ho ha aconseguit.

En el futbol ja se sap que, com diuen els tòpics, si la pilota no entra debades pots jugar bé. Però en aquest cas s'ha fet justícia a d'esplèndid joc blaugrana al llarg de tota la temporada.

El títol de Lliga, coincidesc amb en Pep, és el més important, és el premi a la regularitat, a la constància, a una temporada sencera plena d'encerts. Enguany, el premi també l'hem tengut cada jornada, fent-nos gaudir setmana darrera setmana amb un joc espectacular.

Enhorabona BiCampions!

Ha arribat el primer títol de l'era Guardiola. Com a la cançó de Queen en versió Crackòvia, el primer ha estat la Copa: Athlètic 1 – Barça 4, a Mestalla.
S'han dit ja tantes coses que seré breu, tan sols deixant constància dels pros i contres d'aquesta final.

En l'apartat de pros vull destacar 4 aspectes: és un premi a una trajectòria de feina ben feta; les dues aficions varen mantenir un comportament exemplar; és el triomf de la pedrera del Barça; i en definitiva, és el triomf del futbol espectacle.

Malauradament també hi ha d'haver un apartat de contres, que resumiré en els 4 aspectes següents: va sobrar el tall de màniga d'en Touré; la intoxicació dels mitjans de comunicació prèvia al partit amb contínues referències a la final del 84 com la final de les bufetades; el tall de tve a la siulada general durant l'himne espanyol (tall propi de repúbliques bananeres, tipus Chávez); i la impossibilitat de poder seguir la final a través de tv3, degut al tall de la senyal per part de la guarda d'inútils d'ib3, quan aquesta cadena tan sols no va emetre el partit; aquest darrer apartat mereix un comentari a part i no puc estar sense fer-lo, perquè el tassó ja vessa i és hora de nomenar les coses pel seu nom: el diccionari defineix feixisme com "Actitud autoritària, arbitrària, violenta, etc., amb què hom s'imposa a una persona o a un grup", i això és el que està fent ib3 amb la punyetera mania de no deixar-nos triar a través de quina cadena volem veure els programes, imposant el seu criteri de manera autoritària i arbitrària; per tant, la conclusió és senzilla.

Copa, Lliga i ...

Enhorabona Pep Show Boys!!!

El proppassat dia 30 d'abril vaig assistir a la presentació del llibre Un altre món, del saliner Honorat Bauçà.
Es tracta d'un recull d'històries, reals o fictícies, que s'han anat transmetent per tradició oral i que ara en Norat ha elevat a la categoria de literatura. Qualcuna fins i tot, l'hi vaig contar jo mateix.
A la presentació, n'Antoni Vidal va dir que la literatura ha de ser, essencialment, un plaer. Un plaer per qui l'escriu, i per qui la llegeix. Estic convençut que la lectura d'aquest llibre complirà aquest requisit amb escreix, que serà un plaer, que en haver acabat compartiré amb qui en vulgui parlar.

He acabat El joc de l'àngel, d'en Carlos Ruiz Zafón. En sap molt d'escriure, aquest home. Això sí, no el conec personalment, però intuesc que deu ser un tipus estrany, si he de jutjar per les històries que conta. Es tracta d'una història més obscura que la fosca, sòrdida, depriment, rara. Molt ben escrita, això sí que ho té, però rara. Fins al punt que, tot i la pulcritud estilística no ha estat suficient per fer-me gaudir de la lectura d'aquesta novel·la. Els negocis del més enllà, amb què està farcida aquesta obra, no me caben dins del cap, ni m'interessen gens ni mica. He de reconèixer que me vaig errar en escollir aquest llibre només perquè l'autor m'havia captivat amb una obra anterior, L'ombra del vent. Així que, millor parlar-ne poc, d'aquest Joc de l'àngel i passar pàgina.