viure.cat
Acab d'encetar aquest bloc sense altra pretensió que compartir vivències, aficions, sensacions, opinions ... i el que surti. Salut i sort!

Lluís-Antón Baulenas, recent guanyador del premi Sant Jordi, amb El nas de Mussolini, ja havia obtingut el premi Prudenci Bertrana l'any 2000, amb La felicitat. Diu la fitxa que La felicitat és una novel·la de suspens, d'amor i d'odis, de venjances i d'esperances, de dubtes i de descobertes d'un món canviant, el de la Barcelona de l'obertura de la Via Laietana i de la brillantor del Paral·lel, protagonitzada pels habitants anònims, els que generació rere generació construeixen la història de debò. Són històries petites i personals de gent que busca la felicitat, i que conformen, sumades l'una darrere l'altra, la Història en majúscules.
D'aquest autor ja vaig llegir Per un sac d’ossos, i ja podeu suposar que no en vaig quedar escalivat. En acabar en parlarem.

Per altra banda, he acabat Les llunes i els calàpets.
Una de les frases de l'obra és "(...) caldria que jo fos capaç d'evitar aquesta tendència que tenc a poetitzar tot el que estim."; puc donar fe que aquesta dèria per poetitzar és una veritat com unes cases, tot i que he d'afegir que no cal evitar-ho, que m'agrada així.
La primera vegada que hom llegeix Antoni Vidal –no és el meu cas- pot tenir la sensació que abusa dels adjectius, però no és així. Si bé és cert que n'empra molts, no ho fa sense mirar prim, perquè hi mira, cerca i juga amb el llenguatge amb un domini aclaparador, fins que troba la paraula justa, que li permet expressar exactament el que vol transmetre. A més, també hi trobam expressions molt nostres, qualcunes que no he trobat a cap altra obra. Només per això ja s'ho pagaria gaudir d'aquesta obra.
Tot i que l'ús magistral del llenguatge sigui, al meu entendre, la característica dominant en Antoni Vidal, a Les llunes i els calàpets hi trobam també el retrat d'un poble, d'un temps, d'uns costums, que són el nostre poble, la nostra gent, els nostres costums, les nostres arrels.
Ara que en música s'usa tant mesclar sons, podent resultar, per exemple, un flamenc soul, m'atrevesc a dir –a risc de dir un disbarat- que aquesta obra és una novel·la poètica.
En definitiva, una delícia, de la que s'ha d'anar gaudint plana a plana, línia a línia, sense presses. Excel·lent.

Ja passava d'hora d'haver encetat aquesta novel·la del meu professor, i amic, Antoni Vidal Ferrando. A Les llunes i els calàpets esper trobar-hi una novel·la costumista, de les que tant m'agraden, situada en un poble mallorquí de principis del segle XX. En llegir una obra seva tenc la sensació que l'estic escoltant de la seva pròpia veu, amb el llenguatge poètic tant característic d'aquest magnífic autor santanyiner. Són obres per anar degustant poc a poc, sense pressa.

He acabat Les veus del Pamano, d'en Jaume Cabré. He descobert un estil completament diferent de tot el que havia llegit fins ara. La novel·la situa l'acció a les muntanyes del Pallars sobirà, des dels anys de la postguerra fins ara, amb històries entrellaçades que van i vénen, com per art de màgia, magistralment dirigides per l'autor, en una perfecte simfonia. Maquis, falangistes, senyores beates, capellans, mestres d'escola, picapedrers, missers, van teixint una història sense fissures, on els personatges secundaris tenen tanta, o fins i tot en qualque cas més, importància que els protagonistes, amb un resultat magnífic.
Sense dubte, Les veus del Pamano passa a engrandir la llista de les meves obres preferides. Més que recomanable, quasi gosaria dir que és una obra imprescindible.

Els governs català i balear han firmat un acord de reciprocitat que permetrà que tant a Catalunya com a les Illes Balears es puguin veure IB3 i TV3 a través de la TDT. A partir del mes que ve es podran veure els dos canals.

L'acord indica que en el futur, és podrà ampliar a un segon. I jo deman ¿per què no es poden veure ja des d'ara tots els canals? S'hauria de poder veure IB3, TV3, C33 i canal 3/24. ¿Per què no?

Millorant l'oferta de canals es pot millorar la quota d'audiència en català, pel que estam davant d'una eina molt important per a la difusió, conservació, aprenentatge, de la llengua.

Ara bé, els dos ens de radio televisió intentaran, sempre que considerin que sigui d'interès per a ells i en el cas que existeixi coincidència en els drets d'emissió, excloure en el senyal que s'emeti pels canals de l'altra comunitat continguts de producció aliena o d'esports, per tal d'evitar la duplicitat en l'emissió de continguts i prioritzar els drets de cada operador en el seu territori.
En aquest aspecte no hi estic d'acord, ja que seria millor que es deixàs al criteri de l'espectador l'elecció del canal per on vol veure cada programa.

Els dos governs també s'han compromès a estudiar la viabilitat de crear un canal conjunt de televisió per Internet (IPTV) que tengui com a continguts les produccions pròpies de les televisions públiques de Catalunya i de les Illes Balears, amb vocació d'esdevenir un espai de difusió conjunta de la producció audiovisual dels territoris de parla catalana.

En definitiva, celebr que a partir del mes que ve poguem veure TV3 a les Illes Balears a través de la TDT, tot i que desitjaria que aquest acord fos més ampli, incloent la totalitat dels canals públics d'ambdues comunitats, així com la totalitat dels programes, sense restricció.

El tenc en una prestatgeria des de fa un temps, esperant torn, i amb l'arribada de l'any nou li ha tocat: Les veus del Pamano, d'en Jaume Cabré.
Pel que he llegit sobre aquesta obra, la començ amb respecte, expectació, inquietud. Són prop de set-centes pàgines que esper anar girant poc a poc, gaudint de cadascuna. Això serà si es compleixen les expectatives que en tenc.

He acabat Els ulls tancats, de na Roser Atmetlla. Una novel·la gris, sense gaire ambició, que passa sense pena ni glòria. Tampoc és de les que he deixat per impossibles a la prestatgeria. Tracta sobre la vida quotidiana d'uns personatges corrents, del pas del temps en les seves vides, de la malaltia. Li falta encant. No diré que em penedeixi d'haver-la llegit, però tampoc era imprescindible, ni de prop fer-hi.

Hi ha qui troba que el Barça ha duit sort, amb l'equip que li ha tocat en el sorteig de la propera eliminatòria de la Xampions.

Recordem que s'enfrontarà a l'Olympique de Lió, els dies 24 de febrer i 11 de març.

Però jo el que trob és que l'equip que ha duit més sort en aquest sorteig és ... el Liverpool.

Amb la lectura d'aquesta novel·la, Els ulls tancats, de na Roser Atmetlla, pretenc canviar de registre. No en tenc cap referència, així que no sé què m'espera. En haver acabat en parlarem.

Això també vol dir que he acabat Camí de sirga. Era elevada l'expectativa que en tenia abans de llegir aquesta obra, i no m'ha decebut en absolut.
Un regal de sensacions pel lector. És exquisida la ironia amb què Jesús Moncada tracta la història de la desaparició de Mequinensa, antiga vila de la ribera de l'Ebre, per a la construcció del pantà de Riba-roja. Dibuixa la història d'una vila a través de les històries particulars dels seus habitants, que se'ns fan propers, com a veïns nostres.
En aquest sentit em recorda molt una altra obra que em va entusiasmar: La mà del jardiner, d'Antoni Vidal Ferrando, que tracta d'un temps de la vila veïna de Santanyí. Per a mi dues obres mestres de la literatura catalana.
Absolutament recomanables.

Publicada per primera vegada l'any 1988, amb Camí de sirga Jesús Moncada va consolidar un univers personal i mític al voltant de Mequinensa, l'antiga vila de la vora de l'Ebre enfonsada sota les aigües del pantà de Riba-Roja, que en el seu temps va ser centre important d'una conca minera i d'un tràfic fluvial intens. Amb una precisió històrica i amb un llenguatge viu, l'autor rememora la història dels últims cent anys d'un poble condemnat a la desaparició a través de la vida i dels records de diferents personatges.
Unànimement reconeguda per la crítica i pel públic lector, Camí de sirga, està considerada com una de les novel·les més importants de la literatura catalana contemporània. Ha estat guardonada amb nombrosos premis –Joan Crexells, Ciutat de Barcelona, Fundació d'Amics de les Arts i de les Lletres de Sabadell, Crítica Serra d'Or, Nacional de la Crítica i finalista al Premio Nacional de Literatura- i ha estat traduïda a l'alemany, a l'anglès, a l'aragonès, al castellà, al danès, a l'eslovè, al francès, al gallec, a l'hongarès, al japonès, al neerlandès, al portuguès, al romanès, al suec i al vietnamita.

Això també vol dir que he acabat El monestir de l'amor secret, de na Maria Dolors Farrés. La impressió que me queda és que l'obra és, essencialment, una expressió d'amor. Un amor sincer, absolut, infinit, que sura per damunt d'un mar de dificultats. Si bé l'acció transcorre al segle XIV, la lluita d'aquest amor per sobreviure encara no ha cessat en els nostres dies, ja que si és cert que darrerament ha guanyat moltes batalles, ja comença a ser hora que guanyi la guerra contra els elements, definitivament.

Una altra vessant a destacar de l'obra és la postura de l'Església en majúscules (en contraposició a l'actitud d'alguns dels seus servents) del segle XIV, que en el segle XXI continua més o menys igual. Igual de torta, més que desafortunada, inacceptable per a qualsevol ment racional. Ja en poden fer, ja, de missions, que jo m'estic plantejant seriosament presentar la carta d'apostasia.

Un altre aspecte que no m'ha passat desapercebut, i per mi fonamental, és l'amor de pare, enfront del que pot sentir un conco -oncle- que va fer de pare a un dels protagonistes d'aquesta història des que era un nin petit. Mentre el conco, tot i estimar-lo, és incapaç d'acceptar una realitat fora de les normes, al pare només li preocupa la felicitat del fill, per damunt de les normes imposades. A un fill, ningú és capaç d'estimar-lo ni entendre'l tant com un pare –o mare-. És una estimació diferent de la parella, naturalment, però no menys forta.

Tot això, tractat per l'autora amb un estil nou, senzill però magnífic, que m'ha convençut des del començament. Una novel·la molt recomanable.

Cadascú, per moltes llengües que pugui aprendre, només en té una de pròpia, la seva. La nostra és el català, tot i que per circumstàncies polítiques el castellà també sigui oficial, pel fet de formar part de l'estat espanyol. Això són papers. Però a ca nostra i al carrer, la nostra gent, els mallorquins, som catalanoparlants. I no ens podem expressar mai tant bé en una altra llengua, per molt que la coneguem, com en la nostra pròpia. Amb la que hem après a xerrar, a escoltar, a estimar, a patir, a sentir.

Per això, quan hem d'explicar a un metge com ens trobam, on ens fa mal, com és aquest mal, no ho podem fer més que en la llengua pròpia. I el metge ha d'entendre tot d'una el que li estam dient, amb les nostres paraules originals, no apreses per via de l'ensenyament. En català.

Se'm fa pesat haver d'estar insistint tantes vegades en el mateix, però no vull defallir, i ho repetiré tantes vegades com calgui. Avui toca una vegada més: a la sanitat, també, tenim dret a ser atesos en la nostra llengua.

Per a canviar de registre, deix la història per tornar a la literatura. I ho faig ni més ni menys que amb la novel·la finalista del premi Sant Jordi 2007. Es tracta d'El monestir de l'amor secret, de Maria Dolors Farrés.

Aquest novel·la porta el lector al cor del segle XIV i a les interioritats d'un monestir d'Osona. Corre l'any 1378, un dels anys més convulsos del temps medieval, amb l'esclat del cisma d'Occident i el rebrot devastador de la pesta negra. Al monestir coincideixen dos monjos joves, intel·ligents i cultes: el metge Galzeran de Monsingle i el traductor i copista Berenguer de Vallclara. Provenen tots dos de famílies benestants i tots dos, també, fugen d'un passat que volen mantenir ocult. Han de treballar plegats per traduir obres llatines de contingut mèdic i, sense poder-ho evitar, neix entre ells una gran atracció amorosa. Comença una lluita amb la pròpia consciència religiosa i la disciplina del celibat, però també el seu entorn entra en un procés de sotracs i convulsions amb fosques intrigues familiars, ambicions de poder eclesiàstics, atacs militars i raptes.

Això vol dir que he acabat Vint dies de guerra, d'en Tomeu Ferrer. Una obra documental, sobre el desembarcament de tropes republicanes a Porto Cristo el 16 d'agost de 1936, que va durar fins el 4 de setembre. És una obra basada en nombrosos testimonis, encara vius, dels fets d'aquells dies, així com de la persecució i repressió falangista i clerical contra els rojos a la zona del llevant de Mallorca. Sempre havia sentit a dir que a Mallorca la guerra civil no havia tingut gaire incidència, i per això aquest llibre m'ha sorprès i m'ha escarrufat. La cruesa, l'horror i la injustícia de la guerra, varen ser ben presents a la nostra Illa. Només li posaria un emperò a aquesta obra, i és que l'autor s'identifica clarament i obertament amb un bàndol, fins al punt d'alabar-ne qualsevol acció. I amb això no hi puc estar d'acord, ja que consider que a qualsevol guerra no hi ha bons i dolents, sinó que tots són dolents i tots cometen atrocitats. Com a conclusió, un bon llibre, que m'ha instruït sobre uns fets de la nostra història que desconeixia, i que m'ha fet créixer una mica més. Recomanable.

Hi ha coses que no les puc entendre de cap manera: ¿Per què no es deixen obrir noves farmàcies, tantes com es vulgui, a qualsevol lloc?

Resulta que és degut a una prohibició, estatal, que va en funció del número d'habitants, distància mínima entre oficines, i nuclis de població. Es poden obrir tants cafès, bars, restaurants, botigues de comestibles, d'electrodomèstics, de roba, de mobles, negocis de qualsevol casta, despatxos professionals, etc., tants com vulguis i on vulguis. Però farmàcies no. I això que es tracta d'un servei públic! Tot i que així com està muntat és més aviat un servei privat per a l'amo/madona de la farmàcia, ja que si fos un servei públic, enlloc de restringir-ne, s'hauria de fomentar l'obertura de nous locals.

Aquesta prohibició d'obrir noves farmàcies afecta molt negativament els interessos dels usuaris, sobretot en aquelles poblacions on només n'hi ha una, com és el cas del meu poble. Quan està tancada, si necessites un medicament urgent no queda altre remei que desplaçar-te a un altre poble. Hi ha gent major que no disposa de mitjans, ni forces, per a poder-se desplaçar ¿què poden fer? es troben indefensos, han d'aguantar el mal. Com a mínim, en aquells pobles on només n'hi ha una, hauria d'estar obligada a tenir obert les 24 hores dels 365 dies de l'any. Me consta que hi ha batles de municipis que han intentat acabar amb aquesta restricció de medicaments pels usuaris, però sense èxit, perquè topen amb la legislació vigent, amb un proteccionisme estatal anacrònic, que perjudica clarament els usuaris.

Se n'haurien de poder obrir tantes com volguessin –amb la titulació corresponent, naturalment-.
¿A qui beneficia aquesta mesura proteccionista? Només hi ha una resposta possible: als titulars de les actuals farmàcies.
¿Per què no es liberalitza? No sé la resposta. Voldria que qualcú donàs una explicació lògica i convincent. Dubt que existeixi.