viure.cat
Acab d'encetar aquest bloc sense altra pretensió que compartir vivències, aficions, sensacions, opinions ... i el que surti. Salut i sort!

He tingut un somni.
He somiat que el Barça, contra l'opinió dels "entesos" pessimistes de sempre, fitxava en Pep Guardiola de míster. I que dissenyava un completíssim equip, amb la base de la pedrera: Valdés, Puyol, Piqué, Xavi, Iniesta, Busquets, Messi, Bojan. Amb el futbol marca de la casa al cap i a les venes.

He somiat que partit darrera partit mostràvem a la resta del Món com es juga a futbol total, com un esport es transforma en un espectacle màgic, fins elevar-lo a la categoria d'art.

He somiat que la nostra bandera onejava als cims més elevats de totes les competicions, que el capità Puyol l'engrapava del seu braç i la besava dins del Bernabeu, en un històric partit amb resultat final de Reial Madriz 2 – Barça 6.

He somiat que fent justícia a les contínues exhibicions, l'equip assolia el títol de Campió de Lliga, que jugava la final de la Copa del Rei a Mestalla contra l'Athletic, i la final de la Xampions League a Roma el 27 de maig, contra el Manchester United.

Ho he d'haver somiat. És massa bonic per ser cert. Me pessigaré, … aaaiii !!!

El currículum del Sebastià artista va creixent. Ja des de ben petit va començar a guanyar diversos premis d'escriptura a nivell illenc; al mateix temps, sempre va actuar en les funcions de teatre de l'escola: Visca abc, En Patufet, L'últim tren de Vila-seca i L'Abat de la Real; després va començar a interessar-se per la música: classes de guitarra i cant a l'Escola municipal de música, actuacions amb la Coral, la Big band, Banda de música i un grup de rock; a l'Institut també fa teatre, participant del gran èxit de l'original i divertidíssima obra Spot.
Enguany, a més, fa un curs complet de teatre a l'Escola d'arts escèniques del Teatre Sans, on ja ha interpretat dues obres: Merry Crisi; i la darrera, dimecres passat: La marquesa de Larkspur lotion.
I de tant en tant també pinta; tenim un bon grapat de quadres seus. Ah!, i com jo, gaudeix de la lectura, és un gran lector.

Ja sabem que dins del món de les arts només s'hi guanyen les garroves un parell d'escollits que, a més de saber-ne molt, han de dur sort; no pens, per tant, que aquest pugui ser un futur professional gaire consistent, però sí que pot ser un excel·lent complement per a l'ànim i l'esplai d'aquelles persones que, com en Sebastià, gaudeixen de l'art.

Un fort aplaudiment, artista!

Som un dels milers de lectors que varem gaudir de L'ombra del vent, i aquest és el motiu pel qual repetesc amb en Carlos Ruiz Zafón. Aquesta vegada amb El joc de l'àngel.

La fitxa diu:
"A la turbulenta Barcelona dels anys 20, un jove escriptor obsessionat amb un amor impossible, rep l'oferta d'un misteriós editor per escriure un llibre com cap altre que hagi existit mai, a canvi d'una fortuna i, potser, de molt més.
Amb un estil fascinant i una impecable precisió narrativa, l'autor de l'Ombra del Vent ens transporta de nou a la Barcelona del Cementiri dels Llibres Oblidats per oferir-nos una gran aventura d'intriga, amor i tragèdia, a través d'un laberint de secrets on l'encís dels llibres, la passió i l'amistat es confabulen en un relat magistral."

En haver-la acabat en parlarem.

Ja haureu deduït que he acabat Els homes que no estimaven les dones, d'en Stieg Larsson. Vaig decidir agafar aquesta novel·la pels elogis que n'havia llegit.

Es tracta d'una bona novel·la negra, on cada pàgina que llegeixes et fa tenir ganes de llegir la següent, la qual cosa significa que l'autor sap plantejar una trama i mantenir la intriga -tasca gens fàcil- durant tot el temps, fins al final. Aquest és el mèrit que li puc atribuir.

Un petit inconvenient, per mi, són tants noms en suec, de llocs, de publicacions, etc., difícils de retenir. A més, quan es refereix a publicacions, supòs que per qui les coneix signifiquen qualque cosa, però a mi me passa per alt. La traducció també podria ser millor, hi ha frases malsonants. Una vegada més he de dir que sempre és millor una obra original en català que una traducció.

No es pot comparar aquesta novel·la amb una de na Carme Riera o de n'Antoni Vidal, per posar dos exemples. És una altra cosa. Seria com mesclar literatura, entesa com l'art de la llengua escrita, amb un passatemps en forma de thriller, del que no me vendria de nou poder veure'n una pel·lícula aviat. Per molt ben pensat que estigui, no es pot posar dins del mateix sac.

En definitiva, es tracta d'un passatemps qualificat, com un bon sudoku, però que no té res a veure amb l'art de la llengua. No ho dic amb menyspreu, simplement a plaça tot se ven, i un potencial lector hauria de saber amb què es trobarà. Com a novel·la negra, treu bona nota. A mi, ara mateix, m'interessa més la novel·la històrica.

Ja hi tornam a ser!
Seguint una directiva europea(*), aquest cap de setmana ens ha tornat a tocar avançar una hora els rellotges. Fins al darrer diumenge d'octubre.

Diuen que és per tal d'estalviar energia. I un be negre! Jo avui no en tenc gens, d'energia; la m'ha xuclada aquesta maleïda hora.

L'hora solar vertadera és dues hores menys que l'hora oficial que regeix des de final de març fins a final d'octubre.
El natural, per mi, seria aixecar-se de dormir amb claror i anar-se'n a dormir amb fosca. Idò avui m'he aixecat amb fosca, i quasi me n'aniré a jeure amb claror.

Encara no som a l'estiu, i ja fris que s'hagi acabat!

(*) Reial decret 236/2002, d'1 de març (BOE del 2), en relació amb la Directiva 2000/84/CE del Parlament Europeu i del Consell de 21 de gener de 2001 (DOCE de 2 de febrer de 2001), i amb l'Ordre PRE/2211/2006, de 4 de juliol (BOE de l'11).

És l'èxit literari del moment. Després d'haver-ne llegit comentaris arreu, tots coincidint en què estam davant d'una gran novel·la, fins i tot posant-se d'acord crítica i lectors, m'he decidit a encetar aquest best-seller, preparat per a gaudir-ne i poder-me afegir als lectors cronistes. L'autor és Stieg Larsson, periodista i escriptor suec, famós després de la seva mort amb la publicació pòstuma de la sèrie de novel·les de misteri "Millennium", formada pels títols Els homes que no estimaven les dones, La noia que somiava un llumí i un bidó de gasolina i La reina al palau dels corrents d'aire.

He acabat "La felicitat", d'en Lluís-Antón Baulenas. Una novel·la situada a la revolta Barcelona de començament del segle XX. Narra una història amb mitja dotzena de personatges, ben definits, que el destí ha unit entorn del Paral·lel. A través de la finestra, l'obra ens mostra un retrat de la difícil situació social i econòmica d'aquells moments. El llenguatge és molt senzill, sense cap pretensió, sense cap altra funció que comunicar; per això, és de lectura molt fàcil; i una vegada que s'ha plantejat la trama es fa difícil deixar de llegir, en volem saber més. Aquest és, per mi, un dels principals mèrits de La felicitat, la intriga que l'autor sap mantenir fins al final, i que sap resoldre de manera encertada. Per cert, encara no sé a què ve aquest títol. En definitiva, una novel·la entretinguda, que mostra un retrat en blanc i negre de la Barcelona de 1900, que gestiona bé la intriga. M'ha agradat.

Avui es compleixen 5 anys d'aquell atemptat yihadista, tant ferest i covard, a l'estació d'Atotxa, amb 191 morts. No me vull estendre en comentaris sobre aquella barbaritat, simplement deixar una cançó, amb una lletra preciosa, sobre una de les possibles històries que varen acabar de manera sobtada i brutal aquell dia. Si la lletra escarrufa, la història real encara més.

La cançó és de La Oreja de van Gogh. Han circulat cadenes de mails amb rumors sobre una possible contribució econòmica d'aquest grup amb ETA, dient fins i tot que ells mateixos varen admetre que col·laboraven amb una associació que dóna suport al grup terrorista. Jo no ho crec. Si fos cert, ja haurien estat formalment acusats de col·laboració amb banda armada, i possiblement estarien tancats a la presó. Com que, insistesc, no ho crec, deix aquesta cançó com a petit homenatge a la memòria de les víctimes d’aquell 11M.

És cert que tots els equips, com tothom, tenen ratxes millors i pitjors. És cert que dia 1 de setembre tots els barcelonistes haguéssim firmat que dia 1 de març anéssim líders, a 4 punts del Madriz. És cert que no podem comptar amb n'Iniesta, n'Abidal ni en Milito, lesionats. És cert que les xifres, les estadístiques i, sobretot, el joc desplegat pel Barça a la primera volta de la Lliga, han meravellat al Món sencer, que s'ha rendit a l'evidència.
Però també és cert que tot això pot acabar en un no res, si l'equip no és capaç de guanyar títols. I no em referesc a la copa de rei.
Fa un mes estàvem a 12 punts del Madriz. Ara a 4. Fins i tot pareix com si d'un dia per l'altre se'ns hagués oblidat com es juga a futbol ¿és possible? Sincerament, estic convençut que no.

Però per redreçar una situació que s'ha torçat, el primer que cal fer és reconèixer-ho. Jo també seguesc creient en aquest equip, Pep, però me resistesc a esperar d'assegut a que canviï la ratxa.
Hi ha una situació en atac que m'agradaria provar: n'Eto'o per la dreta, en Messi per l'esquerra i n'Henry pel centre. Per mi és la posició natural de cadascun d'ells. ¿Què podem perdre, de fer la prova?
I un altre aspecte a millorar és la gestió de l'avantatge, el control del partit amb el marcador favorable, com el cas del 0-2 dins del Calderón. En aquests casos, enlloc de seguir jugant com si el marcador fos d'empat, es pot substituir un davanter per un migcampista. Sí sí, es pot. Per tal d'aguantar més temps la pilota, futbol control, al mateix temps que els dos davanters que quedarien -naturalment en Messi i un altre- disposarien de més espais, facilitant així mateix la possibilitat d'augmentar la diferència en el marcador. Pareix massa elemental, però sovint ens oblidam de les solucions més senzilles i evidents, quan solen ser les millors. Voler jugar sempre a l'atac, encara que sapiguem que jugam millor que els rivals, és un excés de supèrbia.
Au va, Pep, a veure si podem tornar augmentar l'avantatge, ... encara que sigui tocant amb els peus a terra.

Lluís-Antón Baulenas, recent guanyador del premi Sant Jordi, amb El nas de Mussolini, ja havia obtingut el premi Prudenci Bertrana l'any 2000, amb La felicitat. Diu la fitxa que La felicitat és una novel·la de suspens, d'amor i d'odis, de venjances i d'esperances, de dubtes i de descobertes d'un món canviant, el de la Barcelona de l'obertura de la Via Laietana i de la brillantor del Paral·lel, protagonitzada pels habitants anònims, els que generació rere generació construeixen la història de debò. Són històries petites i personals de gent que busca la felicitat, i que conformen, sumades l'una darrere l'altra, la Història en majúscules.
D'aquest autor ja vaig llegir Per un sac d’ossos, i ja podeu suposar que no en vaig quedar escalivat. En acabar en parlarem.

Per altra banda, he acabat Les llunes i els calàpets.
Una de les frases de l'obra és "(...) caldria que jo fos capaç d'evitar aquesta tendència que tenc a poetitzar tot el que estim."; puc donar fe que aquesta dèria per poetitzar és una veritat com unes cases, tot i que he d'afegir que no cal evitar-ho, que m'agrada així.
La primera vegada que hom llegeix Antoni Vidal –no és el meu cas- pot tenir la sensació que abusa dels adjectius, però no és així. Si bé és cert que n'empra molts, no ho fa sense mirar prim, perquè hi mira, cerca i juga amb el llenguatge amb un domini aclaparador, fins que troba la paraula justa, que li permet expressar exactament el que vol transmetre. A més, també hi trobam expressions molt nostres, qualcunes que no he trobat a cap altra obra. Només per això ja s'ho pagaria gaudir d'aquesta obra.
Tot i que l'ús magistral del llenguatge sigui, al meu entendre, la característica dominant en Antoni Vidal, a Les llunes i els calàpets hi trobam també el retrat d'un poble, d'un temps, d'uns costums, que són el nostre poble, la nostra gent, els nostres costums, les nostres arrels.
Ara que en música s'usa tant mesclar sons, podent resultar, per exemple, un flamenc soul, m'atrevesc a dir –a risc de dir un disbarat- que aquesta obra és una novel·la poètica.
En definitiva, una delícia, de la que s'ha d'anar gaudint plana a plana, línia a línia, sense presses. Excel·lent.

Ja passava d'hora d'haver encetat aquesta novel·la del meu professor, i amic, Antoni Vidal Ferrando. A Les llunes i els calàpets esper trobar-hi una novel·la costumista, de les que tant m'agraden, situada en un poble mallorquí de principis del segle XX. En llegir una obra seva tenc la sensació que l'estic escoltant de la seva pròpia veu, amb el llenguatge poètic tant característic d'aquest magnífic autor santanyiner. Són obres per anar degustant poc a poc, sense pressa.

He acabat Les veus del Pamano, d'en Jaume Cabré. He descobert un estil completament diferent de tot el que havia llegit fins ara. La novel·la situa l'acció a les muntanyes del Pallars sobirà, des dels anys de la postguerra fins ara, amb històries entrellaçades que van i vénen, com per art de màgia, magistralment dirigides per l'autor, en una perfecte simfonia. Maquis, falangistes, senyores beates, capellans, mestres d'escola, picapedrers, missers, van teixint una història sense fissures, on els personatges secundaris tenen tanta, o fins i tot en qualque cas més, importància que els protagonistes, amb un resultat magnífic.
Sense dubte, Les veus del Pamano passa a engrandir la llista de les meves obres preferides. Més que recomanable, quasi gosaria dir que és una obra imprescindible.

Els governs català i balear han firmat un acord de reciprocitat que permetrà que tant a Catalunya com a les Illes Balears es puguin veure IB3 i TV3 a través de la TDT. A partir del mes que ve es podran veure els dos canals.

L'acord indica que en el futur, és podrà ampliar a un segon. I jo deman ¿per què no es poden veure ja des d'ara tots els canals? S'hauria de poder veure IB3, TV3, C33 i canal 3/24. ¿Per què no?

Millorant l'oferta de canals es pot millorar la quota d'audiència en català, pel que estam davant d'una eina molt important per a la difusió, conservació, aprenentatge, de la llengua.

Ara bé, els dos ens de radio televisió intentaran, sempre que considerin que sigui d'interès per a ells i en el cas que existeixi coincidència en els drets d'emissió, excloure en el senyal que s'emeti pels canals de l'altra comunitat continguts de producció aliena o d'esports, per tal d'evitar la duplicitat en l'emissió de continguts i prioritzar els drets de cada operador en el seu territori.
En aquest aspecte no hi estic d'acord, ja que seria millor que es deixàs al criteri de l'espectador l'elecció del canal per on vol veure cada programa.

Els dos governs també s'han compromès a estudiar la viabilitat de crear un canal conjunt de televisió per Internet (IPTV) que tengui com a continguts les produccions pròpies de les televisions públiques de Catalunya i de les Illes Balears, amb vocació d'esdevenir un espai de difusió conjunta de la producció audiovisual dels territoris de parla catalana.

En definitiva, celebr que a partir del mes que ve poguem veure TV3 a les Illes Balears a través de la TDT, tot i que desitjaria que aquest acord fos més ampli, incloent la totalitat dels canals públics d'ambdues comunitats, així com la totalitat dels programes, sense restricció.