viure.cat
Acab d'encetar aquest bloc sense altra pretensió que compartir vivències, aficions, sensacions, opinions ... i el que surti. Salut i sort!

Potser ha arribat el temps d'un canvi de roba, desar la d'estiu i treure la d'hivern. No és gens clar el límit temporal d'aquest canvi, i per això és habitual veure que al carrer coincideixen ambdues mudes, havent-hi gent que va vestida d'estiu, mentre ja n'hi ha vestida d'hivern. Uns encara tenen calor, els altres ja comencen a tenir fred. A més, un mateix, pot anar alternant vestir d'estiu un dia i d'hivern un altre, ara fa calor i suara fresca, podent notar la diferència, sobretot, entre la matinada i vespre respecte de les hores centrals del dia.

Aquestes èpoques de canvi de roba solen coincidir amb temps de constipats. Però al mateix temps ens duen al retrobament amb aquelles peces de vestir que, potser, ni recordàvem que teníem guardades per a la propera temporada.

Uep! i tenc aquesta jaqueta verda, que tant m'agrada dur, i aquests calçons negres, ja gastats, però que són tan còmodes de dur, ... a veure si encara hi cabré. Són petites alegries que es van repetint cada temporada. Tot i que les cerveses de l'estiu solen passar factura, al menys en el meu cas.

La matinada del 16 d'agost de 1936, milícies i forces regulars dirigides pel capità Alberto Bayo desembarquen a la costa del llevant de Mallorca per restablir la legalitat republicana a l'Illa. L'expedició acabà en una retirada. En Tomeu Ferrer recull en Vint dies de guerra una crònica d'aquells dies basant-se en una extensa investigació i en entrevistes amb testimonis presencials.

Això també vol dir que he acabat La mort d'en Berga, d'en Bartomeu Prohens. És un estudi profund i ben narrat per l'autor, no cansa. Gràcies a aquesta obra, que m'ha deixat el meu amic historiador Norat Bauçà, he après un poc més de la història de Mallorca, de començament del segle XVII. Una societat molt dividida entre bàndols en contínua lluita, on les venjances i assassinats estaven a l’ordre del dia.
L'autor afirma que els judicis eren actes de venjança, moments de derrota o victòria, però mai actes de justícia. Malauradament, em pens que això avui en dia segueix vigent en massa casos.

La mort d'en Berga, del mallorquí Bartomeu Prohens Perelló, reconstrueix un famós episodi de la història de Mallorca.
L'any 1619, en plena lluita entre les banderies dels Canamunts i Canavalls, fou assassinat l'oïdor de l'Audiència Jaume Joan de Berga i de Sales, jutge inflexible amb els implicats en les bregues dels bàndols que ensagnaven l'illa. Els fets succeïren dia 24 de maig, quan el jutge sortia de la galera que l'acompanyava i es disposava a entrar a ca seva, situada en el carrer de Sant Pere Nolasc. Aleshores, un dels dos homes que esperaven amagats, disparà un tir d'arcabús des de darrera del carruatge i l'oïdor Berga morí pocs minuts després.

Immediatament es practicaven actives inquisicions per trobar els autors del crim i es commogué tota la ciutat amb la publicació de bans on es disposava que, sota pena de la vida, tinguessin els veïns obertes les portes i les finestres de les seves cases, fins i tot amb llum encesa durant la nit. Algun temps després, els autors materials de l'assassinat, el donzell Jeroni Pau de la Cavalleria i Descatlar i el bandejat Antoni Gibert, Treufoc, foren empresonats, jutjats i, posteriorment, executats; l'instigador del crim, el capellà Boda, pogué fugir fora de Mallorca i se'n perdé la pista per Itàlia.

La recerca dels culpables assolí un grau tan dur i exhaustiu, que gran part de la població de la ciutat fou considerada sospitosa i els poders públics sotmeteren a interrogatori molta gent. Lògicament, la immensa major part d'aquestes persones interpel·lades no tenien res a veure amb l'afer i se sentiren sorpreses pel fet que els involucrassin en les investigacions. D'aquí prové la frase, encara ben viva, que diu: ¿què en som jo, de la mort d'en Berga?

Això també vol dir que he acabat Invitació a la felicitat, de n'Andreu Manresa. És un recull d'articles sobre el sentit del gust, escrit en llenguatge elegant, quasi poètic. Lluny de pretendre ser un receptari, ens presenta la cuina tradicional mallorquina, sòbria, contundent, amb mesura i coneixement, sostenible, des de la terra o la mar fins a la taula, passant pel mercat si s'escau. Els gemecs de l'autor delaten la seva nostàlgia o, al menys enyorança, de delícies exhaurides per l'exageració fins a l'obsessió depredadora, com és el cas dels penúltims raors.
En assaborir un plat autèntic serà inevitable tenir un record per aquest tractat del bon menjar.

Naturalment, també hi ha webs que ofereixen correu electrònic web en català, com el cmail.cat de google.

Jo el faig servir.

Són molts els avantatges del correu electrònic.

El qui l'envia pot pensar tant com vulgui tot el que vol dir, i com ho vol dir, al seu interlocutor, cosa que no passa amb el telèfon, ja que sovint en acabar de penjar recordam que li havien de comentar qualque cosa que se'ns havia oblidat.

L'envies quan vols, i el qui l'ha de rebre també el rep quan li va bé mirar la bústia de correu-e, així que mai l'agafam –ni ens agafen- en mal moment, i s'ho pot mirar amb calma, sense presses i, si s'escau, contestar.

Per a més seguretat, es pot enviar amb sol·licitud de confirmació de lectura.

I podem enviar, no només missatges de text, sinó també diferents formats de documents gràfics i/o sonors, com fotografies, vídeos, plànols, etc.

Per mi, la única pega que hi trob és que arrib a tenir massa missatges guardats. Hauria de fer una bona netejada, de tant en tant. Una temporada s'usava fins a l'abús per a enviar correu brossa, acudits i cadenes, però afortunadament aquell bombardeig ha cessat. Naturalment, acudits també se'n poden enviar, però si són pocs i bons, millor.

Ja som molts els qui ens servim d'aquesta forma de comunicació. De cada dia més. Possiblement tots els qui llegiu aquestes línies el feu servir i, per tant, coneixeu perfectament aquests avantatges. Tot i això trob que encara hi ha molta gent, massa, que no l'empra.

No ho entenc, perquè no és gens complicat, ans al contrari, és ben senzill, còmode i pràctic. Sobretot pràctic.

Ara hi ha IB3 i [M], però fa 25 anys no hi havia res. Desert. L'11 de setembre de 1983 va treure el caparrí una criatura, que al cap de 25 anys s'ha convertit en tota una senyora: TV3.

Tot i ser evident, no està de més recordar la inigualable, impagable, insubstituïble tasca de normalització lingüística que ha desenvolupat des del primer moment.
Només per això ja es mereix una felicitació cum laudem. Però ha estat, i és, molt més que una eina de normalització lingüística.

Amb ella varem descobrir que na Lauren Bacall també li podia dir a en Humphrey Bogart allò de "¿portes una pistola, o és que t'alegres de veure'm?" en català.

Des d'aquest espai vull aprofitar aquesta ocasió per donar-li les gràcies per tot el que ens ha donat i dóna.

Gràcies pels telenotícies, per donar el temps de ses Illes. Gràcies pel filiprim, pel senyor Bachs, pel club Súper 3, pel Pingu, per Com a casa, per na Mari Pau Huguet, pel Dr. Corbella, per Mn. Ballarín, per la Columna, per na Júlia Otero, per en Salvador Giner, pel Club, per n'Albert Om, per en Sebastià Serrano, per en Màrius Carol, per Polònia, per en Toni Soler, per n'Antoni Basses, per en Mikimoto, per n'Andreu Buenafuente i tot el Terrat, pel Tricicle, per la Lloll, per La vida en un xip, per en Joaquím Maria Puyal. Gràcies per en Pere Escobar, en Joan Patsy, n'Arcadi Alibés, en Jordi Robirosa, en Xavi Torres. Gràcies per en Magnum, pels Montsolís, pels Peris, ...

Felicitats per tenir la imaginació més gran de totes, per innovar, inventar, mentre la resta copia, et copia.

Molts d'anys Senyora!

Per a canviar de registre, he encetat aquest llibre del felanitxer Andreu Manresa. Invitació a la felicitat és un recull d'articles sobre el descobriment i la sorpresa del menjar tal com ha de ser, un gest de recerca d'una certa felicitat; menjar natural, de temporada, no subjecte al procés de les fàbriques, ni tampoc sotmès a les mistificacions dels menús de restaurants.

Això també vol dir que he acabat El noi del pijama de ratlles. Una novel·la senzilla, intel·ligent, tendre i corprenedora alhora.
Ja que a la contraportada indica que no explica el seu contingut per tal de no espatllar l'experiència de la lectura, m'afegesc a aquesta idea i no comentaré el contingut. Simplement diré que he gaudit de la seva lectura des del principi al final.
Una obra excel·lent, absolutament recomanable.

La distribuïdora dels llibres de text de l'institut va establir dos dies perquè poguéssim anar a comprar els llibres de text dels nostres fills. Avui és el primer dels dos dies, a partir de les 09.00. Noltros hem estat allà a les 10.00. Dels 13 llibres que corresponen a la modalitat de batxillerat que ha triat el meu fill major, només n'han tengut 3. Sí sí, repetesc: 3, no m'he errat de tecla. La distribuïdora ha dit que els altres 10 els hi donaran "quan arribin", amb el curs ja començat. Això sí, avui els havíem de pagar tots: 269,55 €.

Trob que la simple descripció dels fets és prou eloqüent per poder-me estalviar els adjectius que tenc a la punta de la llengua, i per això no els diré; per això, i perquè si els digués, aquesta guarda d'incompetents pocavergonyes de la distribuïdora encara me podrien demandar, perquè creu-me que són gruixats, aquests adjectius que estic pensant.

No entenc com cada any passa més o manco igual, si fa mesos que saben quants alumnes hi ha de cada curs.
La Conselleria hauria de publicar, a final de curs, un llistat dels llibres de cadascun dels cursos i modalitats dels curs següent, i així els podríem comanar en voler i comprar onsevulla. Així a hores d'ara ben segur que ja els tendríem.

I dilluns toca anar a comprar els llibres del fill petit, .... Oooooooommmmmm, ... Oooooooommmmmm.

Ha caigut a les meves mans perquè és un dels llibres de lectura del meu fill a l'institut. En qualsevol cas ja me n'havien parlat, i sempre bé. Així que esper gaudir amb la lectura d'aquest Noi del pijama de ratlles, d'en John Boyne.

Això també vol dir que he acabat El secret del brigadista, de n'Andreu Claret. És una novel·la curta, fàcil de llegir, escrita en un llenguatge d'escassa –per no dir nul·la- qualitat literària, amb mancances en la construcció d'una història poc creïble, peces que no encaixen fins que tot es fa encaixar d'una manera forçada, massa fàcilment, que no s'aguanta. En defensa seva he de dir que per aquest llibre m'he assabentat dels Fets de la Fatarella, dels quals no n'havia sentit a parlar mai, i dona una visió del temps de la Guerra Civil a un poble, diferent del que estava acostumat a llegir. És prescindible.

Dins de les festes de Sant Bartomeu, el proppassat divendres, 29 d'agost, es va celebrar la Nit Jove. Un sopar a la fresca, de pa amb oli i embotits, i l'actuació de dos grups de rock: Nua i Passa de llarg.

Va ser el debut dels Passa de llarg, un grup integrat per Xesc Capó (teclat), Miquel Perelló (bateria), Toni Coll (guitarra), Sebastià Vicenç Amengual (baix) i Sebastià Portell (veus i guitarra).

L'endemà me'n vaig dur una sorpresa, perquè el meu fill me va dir que no estava satisfet amb la seva actuació. No ho entenc, perquè el públic va gaudir en tot moment, tot i les mancances d'infraestructura de llum i so, que atorguen l'atmosfera adient a les actuacions. És massa exigent amb ell mateix, ... és molt jove, d'aquí un temps sabrà que no s'ho pot ser tant.

En realitat ho varen fer molt bé. L'Escola de música està fent una bona feina des de fa anys, i dóna els seus fruits. Aquests al·lots en són una mostra. Els pares, encantats.

En qualsevol cas, dos dels components d'aquest grup estudien a Barcelona, així que la seva durada va lligada a les vacances. Esper que, encara que sigui de manera intermitent, es retrobin i segueixin assajant i actuant. Sobretot, que s'ho passin bé amb la música, que tant els agrada.

Les festes s'han acabat. Visca Sant Bartomeu!