viure.cat
Acab d'encetar aquest bloc sense altra pretensió que compartir vivències, aficions, sensacions, opinions ... i el que surti. Salut i sort!

Sóc dels qui encara varem fer l'EGB, i a una "Escuela Nacional Graduada Mixta". Amb uniforme blanc amb retxetes blaves, i les lletres EN (Escuela Nacional) al butxacó. I en tenc molt bons records. Potser perquè tot lo passat ens atorga una seguretat que no ens pot oferir el present, no ens pot passar res dolent al passat. També potser perquè érem nins, innocents i despreocupats, o preocupats només per passar-nos-ho lo millor possible. Però també potser perquè vaig tenir la sort de tenir un@s mestres excel·lents, com a persones i com a professionals.
De vegades pens que sempre estaré en deute amb ell@s: dona Coloma Bonet, don Sebastià Barceló, dona Sebastiana Rado, dona Rosa de la Iglesia, don Jaume Burguera, don Antoni Vidal i don Sebastià Portell –mon Pare-.
El diccionari en diu de mestre-a: "Persona de qui hom és deixeble, de qui hom pren norma, ensenyament". I jo puc dir, he de dir, que estic orgullós d'haver estat, de ser deixeble seu.
Jo no serviria per ser mestre d'escola. Han de ser d'una pasta especial, tenir una paciència infinita, han de conèixer les capacitats i les debilitats de cadascun dels deixebles, han de saber dir basta quan toca, riure en tocar riure, han de saber valorar un gest, apreciar les intencions, han de ser sensibles i ferms a la vegada. Han de tenir seny.
Els respect i admir.
Als meus, els estaré agraït sempre.

¿No heu sentit a dir mai "qui va a Liorna, no torna"? Sí, ¿eh? Però ¿sabeu d'on ve aquesta frase? Idò el seu origen el podeu descobrir a la novel·la "Dins del darrer blau", de na Carme Riera. Així mateix hi trobareu expressions tan nostres com "un al·lot d'uè", per exemple. Si us endinsau a les planes d'aquesta excepcional novel·la, us amarareu per l'encís del llenguatge fet art. Si, a més, us agrada la novel·la històrica, ho té tot, ja que tracta sobre l'expulsió dels xuetes de Mallorca. Ja fa temps que la vaig llegir, però qualsevol dia hi tornaré.

Sóc lector d'una mica cada dia. No m'agraden gens aquells comentaris a devora qualque fitxa d'un llibre que posen: velocitat de lectura 40 pàgines per hora. ¿Què és això? ¿una competició? Ca barret! La literatura, si és bona, s'ha d'assaborir a petits glopets, sense frissar. I si no és bona, no s'ho paga perdre el temps.

Jo en una novel·la cerc que, a més de contar-me una història interessant, estigui escrita amb art, en un llenguatge com més nostre millor. I és clar, per això les traduccions no solen ser les millors, així que solc triar autor@s que viuen, pensen, senten, estimen, pateixen, parlen i, per tant, escriuen, en català. A més, trob que comprar llibres en català és la millor manera de promocionar la nostra llengua; perquè, no ens enganyem, pels editors el que compta són els doblers, i si els/les lector@s no compram llibres en català, no se n'editaran.

Per acabar, deix un parell de suggeriments per aquell@s a qui els agradi llegir. Són les meves novel·les preferides.

Originals en català:
Dins el darrer blau, de Carme Riera
La meitat de l'ànima, de Carme Riera
Inquisitio, d'Alfred Bosch
L'Atles furtiu, d'Alfred Bosch
Les seduccions de Júlia, de Màrius Carol
Una vetllada a l'Excelsior, de Màrius Carol
Societat limitada, de Ferran Torrent
Espècies protegides, de Ferran Torrent
El virus de la tristesa, de Jordi Cabré
Pa negre, d'Emili Teixidor
La reina oculta, de Jordi Molist
Juliol a Mallorca, de Josep Lorman
La mà del jardiner, d'Antoni Vidal Ferrando
Per un sac d'ossos, de Lluis-Anton Baulenas
Puta postguerra, de Josep Piera

Traduïdes al català:
Els pilars de la Terra, de Ken Follet
El metge, de Noah Gordon
L'ombra del vent, de Carlos Ruíz Zafón
El vuit, de Katherine Neville
La ciutat sense temps, d'Enrique Moriel
L'església del mar, d'Ildefonso Falcones
El codi da Vinci, de Dan Brown
Àngels i dimonis, de Dan Brown

Bona lectura!

A la foto: es Call -barri xueta- de Palma

Dins el darrer blau. Carme Riera.

Un temps deien que els nins arribaven amb un pa davall del braç. Eren temps de restriccions, i llavors el que importava era el pa, o tot el que simbolitzava. Però els temps han canviat, i els nins enlloc d'arribar amb un pa davall el braç, arriben amb ganes de menjar-se un Món que els està incitant a devorar-lo.
I als pares, que ens toca la tasca d'educar-los, se'ns plantegen un sac d'interrogants. I ens trobam sols. Sense llibre d'instruccions.
El Dr. Joan Corbella –de qui me confés seguidor, ja d'ençà del "com a casa", de na Mari Pau Huguet, a TV3-, en el seu llibre "Una relació: pares i fills" dóna resposta a molts dels interrogants que ens podem plantejar al llarg del camí educatiu, i que al final es podria resumir dient: "tu ves fent el que trobis correcte, i anirà bé".
Però que ho és de fàcil defallir en l'intent! Una cosa és la teoria i un altra la pràctica. En veure que els fills s'estan barallant tot lo dia com a moixos ens plantejam què estarem fent malament. Ens pesa un sentit de culpabilitat, ens trobam perduts, sense saber com corregir-los. I potser no cal. Potser és normal que es barallin, ... són nins!
I això no ho hem de perdre de vista: un nin no és un projecte d'adult, és simplement un nin. I com a tal s'ha de comportar, i ho hem d'acceptar. Això sí, sense apartar-nos noltros mateixos del bon camí. Ells ens seguiran.

Enllaç a la fitxa de: "Una relació: pares i fills"

Ho he pensat moltes vegades. Tal com elegim ara els nostres representants polítics (o gestors dels interessos generals, comuns) no som noltros qui triam les persones que ens pareix que ho poden fer millor, sinó que –com sabem- els partits imposen unes llistes.
Però a més, no crec que sigui gaire agosarat pensar que en molts casos el poder dins dels partits no resideix en les bases, sinó que està concentrat en els alts càrrecs del mateix, que són qui al final imposen els noms de les llistes. Per tant, tan sols no són els partits, sinó els seus comandaments qui fan les llistes.
I no ens enganyem, per obtenir un bon resultat electoral és bàsic comptar amb un bon suport econòmic. En cada nivell d'elecció es necessita un nivell econòmic proporcional. Així, a les eleccions locals bastarà amb un suport econòmic local, a les autonòmiques un poder autonòmic, i a les estatals un poder econòmic estatal, o multinacional.
Sobretot en tractar-se d'eleccions locals, ¿quantes vegades hem sentit a dir allò de "és que hi ha gent vàlida en diferents llistes"? idò jo dic ¿per què no hem de poder triar la gent que ens sembli més vàlida de les diferents llistes? I els candidats –que no els partits- que obtinguin més vots resultin elegits. Així, trob que a l'hora de gestionar els interessos comuns, els gestors no tendrien tant en compte els interessos dels partits, sinó els interessos generals reals. I no es veurien obligats – com fan ara- a haver d'adoptar o donar suport per imposició del partit a mesures que els semblen equivocades, perquè no dependrien del partit, sinó del poble que els ha votat.
Aquesta opinió és àmpliament acceptada quan es tracta d'eleccions locals, però en tractar-se d'autonòmiques o estatals creix el dubte per la creença que no podem conèixer tots els candidats i la única manera de triar és conèixer els partits. Potser. Però si l'elecció fos individual, ja se'n cuidarien els candidats que els coneguéssim ¿no ho trobau?
D'aquesta manera, a més de poder triar els representants més vàlids –al menys a criteri del poble- es donaria compliment al mandat constitucional de que la sobirania resideix en el poble, mentre que tal com es fa ara, resideix més en els partits -i, encara més en els seus dirigents, i finalment en el poder econòmic- que no en el poble.

Tampoc pens que les llistes obertes fossin la panacea. També hi trob inconvenients. Hi ha el perill de la demagògia barata, com passa amb les audiències dels programes de televisió, que escarrufa. Però aquest perill el veig més real per a eleccions no locals, ja que a les locals ja ens coneixem, al menys en pobles de ... posem fins a vint mil habitants, per exemple.
No n'estic segur. Hi ha pros i contres per a les llistes obertes. Per això el títol d'aquest post està plantejat com un interrogant. Voltros què hi trobau?

PD: Sobre la relació del poder econòmic amb la política us recoman aquesta novel·la: "Societat limitada" d'en Ferran Torrent. Excel·lent.
Accés a la fitxa de: "Societat limitada"