viure.cat
Acab d'encetar aquest bloc sense altra pretensió que compartir vivències, aficions, sensacions, opinions ... i el que surti. Salut i sort!

El que més m'agrada de la televisió? sense dubte: la publicitat.

Una cerveseta?

I el resum de tota una època en 83 segons:

Quan vaig decidir encetar aquest bloc no tenia gaire clar què volia, per què ho feia, ni com aniria aquest nou camí. Ara tampoc, però no m'importa la resposta a aquestes preguntes. D'ençà que el tenc, m'he aficionat a visitar-ne d'altres. I trob que és un món fascinant, aquesta nova forma d'expressió. Hi cab de tot. Ara, na Caterina:(No em diguis que és un somni ...) m'ha passat un mem per anar transmetent tres consells o idees a nous blocaires. Ho intentaré.

Per començar us diré que no hi ha normes per a tenir un bloc, llevat del respecte envers els altres. Per tant, el vostre bloc ha de ser així com voltros volgueu, així com sou i, sense cap imposició externa, anar-lo omplint d'allò que us interessi en cada moment.

La segona idea que us deix és que visiteu altres blocs. N'hi ha de tota casta, i s'ho paga anar fent voltes. Jo ho faig, tot i que tenc els meus preferits, clar. Aviat també els tindreu.

Fa uns anys varem anar amb la família a Núria, però el tren "cremallera" que hi duu fa una aturada a Queralbs, i varem decidir baixar-hi per voltar pel poble; en vaig quedar encisat, d'aquell poblet de muntanya; me va agradar més que Núria, que era el destí final.
Aquest és un exemple que serveix per il·lustrar la meva idea de per què un bloc, que és la tercera idea que vull transmetre, però que ho pot resumir tot: el que importa no és tant arribar, sinó gaudir del camí.

Aquest mem el pas als blocaires següents, no perquè siguin novells -no en conec de més novells que jo-, sinó perquè trob que tenen molta facilitat de transmissió:
Vicent: en veu baixa
Jesús M. Tibau:tens un racó dalt del món
Albert: un cel vermell

Gaudiu amb el bloc, i dels blocs!

mem
Queralbs al ripollès
Queralbs a retruc.net

Ja vaig parlar dels meus mestres. D'aquests, segurament el nom que més us deu sonar és el d'Antoni Vidal i Ferrando. Mestre, historiador i escriptor. Vaig tenir la sort que m'impartís classe de llengua, literatura i història. És un dels autors de la "Història de Mallorca", publicada per l'editorial Moll. I com a escriptor –poeta i novel·lista- ha guanyat una bona llista de premis. De les seves obres, la meva preferida és la novel·la "La mà del jardiner".
El juliol de 1989, amb motiu d'haver obtingut l'accèssit "Viola d'or i d'argent" als Jocs Florals de Barcelona, pel poema "Getsemaní", vaig tenir la sort de poder-lo entrevistar per a una revista, i tornar a gaudir de la seva conversa animada, de la seva il·lusió encomanadissa.
D'aquesta entrevista n'he extret uns fragments que vull compartir amb voltros perquè no els he oblidat mai. Us record, això sí, que està feta des de fa 18 anys i, per tant, l'hem de situar en aquell temps:
Pregunta: Per què escriu en català?
Resposta: En primer lloc, en castellà no en sé. La gent domina la llengua que coneix des de la infància, amb la qual s'ha relacionat, amb la qual ha estimat, amb la qual ha resat. Tot allò que una persona és, la seva cultura, no es pot manifestar en una altra llengua, perquè aquell món on tu vius ha triat aquella llengua, i totes les seves preocupacions, vivències, es manifesten en aquesta; si ho fes en una altra seria desnaturalitzar, seria una altra cultura. La llengua és fonamental. Si tu vols matar un Poble, li lleves la llengua. No existirà mai més, aquell Poble; seria una altra cosa. Jo me sent molt identificat, molt mallorquinot, amb tots els defectes, però amb les nostres qualitats i les nostres virtuts i, és clar, no podria escriure en una altra llengua.
Pregunta: Hi ha gent que manté una polèmica entre català o mallorquí, vostè què hi diu?
Resposta: Bé ... és una qüestió de noms, i amb els noms no ens hem de barallar. Ara, a mi me pareix que el nom de la nostra llengua és català. Aquesta va néixer a Catalunya i des d'allà es va estendre a les Illes Balears, igual que el castellà va néixer a Castella i es va estendre per Andalusia i després per Amèrica. Per tant, el nom de la llengua a mi me pareix bé que sigui català. Ara bé, tothom sap que la llengua no es parla enlloc igual, dins Mallorca mateix els pobles xerren diferent. Si no hi hagués una cosa que la cohesionàs s'aniria dividint i dividint. I això a mi me pareix dolent, perquè ja som tants pocs que ¿com podem fer una literatura que es conegui a nivell d'Europa, per exemple, si anam dividint?¿què hem de fer, una literatura mallorquina, una eivissenca, una menorquina, etc? És absurd. Això no té res a veure amb un projecte polític. Ara, el que és evident, i si un sap història, més, és que aquesta llengua té les mateixes arrels i s'assembla molt i, per tant, la llengua és la mateixa. Si el nom és un o l'altre, ... mira jo crec que el problema és més greu per un cubà haver de dir que parla castellà, igual que un de Perú, Argentina, etc..., jo ho comprenc. Tenc clar que el nom de la nostra llengua és català, però per això no ens hem de barallar. Segurament pel sud de Mallorca xerram millor el català que a Catalunya, on tampoc ningú parla igual. A noltros no ens faran xerrar com a Catalunya, perquè allà ningú xerra igual, i a més, probablement noltros xerrem millor que ells. Crec que és un problema de generacions, els nins que van a escola no tenen cap problema en dir català.

enllaç a: Antoni Vidal Ferrando

Avui he anat a Palma. Record que quan era nin -i d'això ja fa més de 30 anys- el trajecte en cotxe des de Ses Salines fins a Palma durava uns 50 minuts, més o manco. És cert que els cotxes ja no es fan com abans, aquells seat 600, o tot un seat 124, ... quins cotxes! I les carreteres tampoc tenen res a veure, ara tot és recte i ample, sense l'emoció del rallye-aventura d'aquell temps. Però per contra, hem guanyat molt en altres aspectes. Per exemple: enlloc d'aquells 50 minuts d'abans, hem estat 70 minuts a arribar; per tant, ja hem guanyat en minuts, avui 20 més que fa 30 anys.
Fins que faltaven uns 10 quilòmetres per arribar, el camí ha estat ensopit, monòton, la vista a la carretera i poca cosa més; ah! ... però els darrers 10 quilòmetres ho han arreglat tot! per recórrer-los hem estat 40 minuts, quina meravella! No m'havia aturat mai a pensar en les possibilitats dels terrenys de la vorera de l'autopista, clar, com que passàvem massa aviat, però avui he tingut la sort de poder contemplar aquells paratges, res de postal de turista, res de mentides ni fantasies absurdes, la realitat pura i dura, lletja això sí, però al menys és real. I sobretot, he tingut temps per a pensar, i així ha estat com me n'he donat compte: els accessos a Palma s'han alentit aposta, fruit de qualque ment superior: són uns accessos intel·ligents!!.
Aquells 10 quilòmetres de cua causen molts efectes beneficiosos, ... i noltros que no ens en donàvem compte. Un dels beneficis que he pogut observar és que amb el fum i gasos dels vehicles en caravana tant de temps segur que es pot tapar un bon tros d'aquest forat que diuen que s'ha obert a la capa d'ozó i que és tant dolent. Un altre benefici és el foment de la circulació amb moto que, com que diuen que es pateixen tants accidents mortals, hi ha menys gent que arriba a cobrar la pensió i així la Seguretat Social s'estalvia una barbaritat. I la indústria farmacèutica ¿què me'n direu? és una altra gran beneficiada, perquè es disparen les vendes de diazepan, lexatin, trankimazin, i altres ansiolítics similars; i això, en temps de caiguda de la borsa, la indústria ho agraeix. Si vas acompanyat, també s'afavoreix el diàleg, perquè tens molt més temps per a xerrar; i si vas sol s'afavoreix la cultura, perquè no tens excusa per no escoltar música, l'emissora que més t'agradi, o aquell CD de dins la guantera que mai arribes a posar.
No és la primera vegada que m'ha passat això, ni la segona ni la tercera, sinó que ja és habitual; ara hem de preveure 70 minuts per arribar a Palma, qualsevol dia i a qualsevol hora. Uep, i que ningú es pensi que aquest avanç es pot atribuir a cap partit en concret ni a cap govern, no. I ara que no surti cap polític a reclamar-ne l'autoria. Tanmateix estic convençut que ha de ser obra de qualque ment il·luminada i avançada al nostre temps, que ha sabut veure els beneficis allà on la genteta, noltros, només hi veiem pegues.
És que n'hi ha que al llevat hi troben ossos!
Impagable.

- I aquell nin qui és?
- És un fill d'en Miquel de cas Perets.
- Ara que ho dius, li veig sa fesomia.

Encara tenim la sort de poder sentir comentaris com aquest. Tots ens coneixem. I en coneixem les arrels, que s'han anat transmetent entre generacions. Això, vulguem o no, crea prejudicis: "d'aquest te'n pots fiar", o "ves alerta que aquest si te pot fotre te fotrà"; són comentaris dels més vells, que vénen de fets de qui sap quan, potser d'abans del "Moviment" i tot, que han envellit amb les generacions d'una família com la seva ombra.
Però per mi és un avantatge conèixer la gent, saber amb qui van a l'escola els nins, amb qui ens trobam a les festes, conèixer els nostres veïns, el fuster, el ferrer, el picapedrer, el lampista, la mestra, el policia, el forner, el metge, el batle, el mecànic, el pintor, el barber, el fosser, el taverner, la botiguera.
Cadascú és una peça d'un trencaclosques, que per ser complet no n'hi pot faltar cap. Unes peces ens agradaran més, i unes altres menys, però les hem de menester totes, amb els seus defectes i les seves virtuts.
Record quan, de petit, jugàvem al carrer, els dissabtes a futbol al corral de l'escola, o feiem cabanes a baix Morell. I també quan anava a collir ametles i a rampinar alfals amb els pares i els padrins.
Ja fa molts anys que existeix, el poble; hi ha el poblat talaiòtic dels Antigors, restes de l'època romana i del temps de la dominació musulmana.
Per sort, urbanísticament és un dels pocs nuclis que -de moment- ha aconseguit superar la fam desenfrenada dels urbanitzadors i promotors, gràcies a una normativa de contenció de l'edificabilitat que es va aprovar a temps. Pel meu gust, encara hauria de ser més restrictiva: un solar, un habitatge unifamiliar, com ha estat al llarg de tota la història, i que és suficient per a satisfer la demanda local.
Bé, tampoc és tot com en un conte de fades, encara hi ha qui anteposa la política a les relacions entre veïns, però jo pens que és qüestió de temps, i que amb una adequada educació política aquests recels han de desaparèixer.
Podem ser millors o pitjors, però som noltros, els de sempre, els saliners i salineres.
És un plaer viure en aquest poblet.

I aquí teniu la lletra de l'himne de Ses Salines, escrita per qui en va ser rector molts anys, Mn. Gabriel Seguí, amb música de Pep Llull; cada vegada que el sent cantar a la coral me posa la pell de gallina:

El nom de ma terra és bell
com un grumet de sal blanca
Ses Salines a mi m'encanta
com una flor de ramell.

Olor de xeixa madura,
renou d'aigua dins l'hortet,
no hi ha com aquest poblet
on ma vida perdura.

Pel estanys del salobrar
creixen aspres les espigues,
bon treball dels hortolans
fent florir a Ses Salines.

Al fons de la nostra mar
es retallen les creus amples
dels molins que van rodant
eixamplant les seves ales.

Saliners de bona rel,
cor encès i esperit viu,
dau-me un poble que somriu,
que aqueix poble és etern.

Sóc dels qui encara varem fer l'EGB, i a una "Escuela Nacional Graduada Mixta". Amb uniforme blanc amb retxetes blaves, i les lletres EN (Escuela Nacional) al butxacó. I en tenc molt bons records. Potser perquè tot lo passat ens atorga una seguretat que no ens pot oferir el present, no ens pot passar res dolent al passat. També potser perquè érem nins, innocents i despreocupats, o preocupats només per passar-nos-ho lo millor possible. Però també potser perquè vaig tenir la sort de tenir un@s mestres excel·lents, com a persones i com a professionals.
De vegades pens que sempre estaré en deute amb ell@s: dona Coloma Bonet, don Sebastià Barceló, dona Sebastiana Rado, dona Rosa de la Iglesia, don Jaume Burguera, don Antoni Vidal i don Sebastià Portell –mon Pare-.
El diccionari en diu de mestre-a: "Persona de qui hom és deixeble, de qui hom pren norma, ensenyament". I jo puc dir, he de dir, que estic orgullós d'haver estat, de ser deixeble seu.
Jo no serviria per ser mestre d'escola. Han de ser d'una pasta especial, tenir una paciència infinita, han de conèixer les capacitats i les debilitats de cadascun dels deixebles, han de saber dir basta quan toca, riure en tocar riure, han de saber valorar un gest, apreciar les intencions, han de ser sensibles i ferms a la vegada. Han de tenir seny.
Els respect i admir.
Als meus, els estaré agraït sempre.

¿No heu sentit a dir mai "qui va a Liorna, no torna"? Sí, ¿eh? Però ¿sabeu d'on ve aquesta frase? Idò el seu origen el podeu descobrir a la novel·la "Dins del darrer blau", de na Carme Riera. Així mateix hi trobareu expressions tan nostres com "un al·lot d'uè", per exemple. Si us endinsau a les planes d'aquesta excepcional novel·la, us amarareu per l'encís del llenguatge fet art. Si, a més, us agrada la novel·la històrica, ho té tot, ja que tracta sobre l'expulsió dels xuetes de Mallorca. Ja fa temps que la vaig llegir, però qualsevol dia hi tornaré.

Sóc lector d'una mica cada dia. No m'agraden gens aquells comentaris a devora qualque fitxa d'un llibre que posen: velocitat de lectura 40 pàgines per hora. ¿Què és això? ¿una competició? Ca barret! La literatura, si és bona, s'ha d'assaborir a petits glopets, sense frissar. I si no és bona, no s'ho paga perdre el temps.

Jo en una novel·la cerc que, a més de contar-me una història interessant, estigui escrita amb art, en un llenguatge com més nostre millor. I és clar, per això les traduccions no solen ser les millors, així que solc triar autor@s que viuen, pensen, senten, estimen, pateixen, parlen i, per tant, escriuen, en català. A més, trob que comprar llibres en català és la millor manera de promocionar la nostra llengua; perquè, no ens enganyem, pels editors el que compta són els doblers, i si els/les lector@s no compram llibres en català, no se n'editaran.

Per acabar, deix un parell de suggeriments per aquell@s a qui els agradi llegir. Són les meves novel·les preferides.

Originals en català:
Dins el darrer blau, de Carme Riera
La meitat de l'ànima, de Carme Riera
Inquisitio, d'Alfred Bosch
L'Atles furtiu, d'Alfred Bosch
Les seduccions de Júlia, de Màrius Carol
Una vetllada a l'Excelsior, de Màrius Carol
Societat limitada, de Ferran Torrent
Espècies protegides, de Ferran Torrent
El virus de la tristesa, de Jordi Cabré
Pa negre, d'Emili Teixidor
La reina oculta, de Jordi Molist
Juliol a Mallorca, de Josep Lorman
La mà del jardiner, d'Antoni Vidal Ferrando
Per un sac d'ossos, de Lluis-Anton Baulenas
Puta postguerra, de Josep Piera

Traduïdes al català:
Els pilars de la Terra, de Ken Follet
El metge, de Noah Gordon
L'ombra del vent, de Carlos Ruíz Zafón
El vuit, de Katherine Neville
La ciutat sense temps, d'Enrique Moriel
L'església del mar, d'Ildefonso Falcones
El codi da Vinci, de Dan Brown
Àngels i dimonis, de Dan Brown

Bona lectura!

A la foto: es Call -barri xueta- de Palma

Dins el darrer blau. Carme Riera.

Un temps deien que els nins arribaven amb un pa davall del braç. Eren temps de restriccions, i llavors el que importava era el pa, o tot el que simbolitzava. Però els temps han canviat, i els nins enlloc d'arribar amb un pa davall el braç, arriben amb ganes de menjar-se un Món que els està incitant a devorar-lo.
I als pares, que ens toca la tasca d'educar-los, se'ns plantegen un sac d'interrogants. I ens trobam sols. Sense llibre d'instruccions.
El Dr. Joan Corbella –de qui me confés seguidor, ja d'ençà del "com a casa", de na Mari Pau Huguet, a TV3-, en el seu llibre "Una relació: pares i fills" dóna resposta a molts dels interrogants que ens podem plantejar al llarg del camí educatiu, i que al final es podria resumir dient: "tu ves fent el que trobis correcte, i anirà bé".
Però que ho és de fàcil defallir en l'intent! Una cosa és la teoria i un altra la pràctica. En veure que els fills s'estan barallant tot lo dia com a moixos ens plantejam què estarem fent malament. Ens pesa un sentit de culpabilitat, ens trobam perduts, sense saber com corregir-los. I potser no cal. Potser és normal que es barallin, ... són nins!
I això no ho hem de perdre de vista: un nin no és un projecte d'adult, és simplement un nin. I com a tal s'ha de comportar, i ho hem d'acceptar. Això sí, sense apartar-nos noltros mateixos del bon camí. Ells ens seguiran.

Enllaç a la fitxa de: "Una relació: pares i fills"

Ho he pensat moltes vegades. Tal com elegim ara els nostres representants polítics (o gestors dels interessos generals, comuns) no som noltros qui triam les persones que ens pareix que ho poden fer millor, sinó que –com sabem- els partits imposen unes llistes.
Però a més, no crec que sigui gaire agosarat pensar que en molts casos el poder dins dels partits no resideix en les bases, sinó que està concentrat en els alts càrrecs del mateix, que són qui al final imposen els noms de les llistes. Per tant, tan sols no són els partits, sinó els seus comandaments qui fan les llistes.
I no ens enganyem, per obtenir un bon resultat electoral és bàsic comptar amb un bon suport econòmic. En cada nivell d'elecció es necessita un nivell econòmic proporcional. Així, a les eleccions locals bastarà amb un suport econòmic local, a les autonòmiques un poder autonòmic, i a les estatals un poder econòmic estatal, o multinacional.
Sobretot en tractar-se d'eleccions locals, ¿quantes vegades hem sentit a dir allò de "és que hi ha gent vàlida en diferents llistes"? idò jo dic ¿per què no hem de poder triar la gent que ens sembli més vàlida de les diferents llistes? I els candidats –que no els partits- que obtinguin més vots resultin elegits. Així, trob que a l'hora de gestionar els interessos comuns, els gestors no tendrien tant en compte els interessos dels partits, sinó els interessos generals reals. I no es veurien obligats – com fan ara- a haver d'adoptar o donar suport per imposició del partit a mesures que els semblen equivocades, perquè no dependrien del partit, sinó del poble que els ha votat.
Aquesta opinió és àmpliament acceptada quan es tracta d'eleccions locals, però en tractar-se d'autonòmiques o estatals creix el dubte per la creença que no podem conèixer tots els candidats i la única manera de triar és conèixer els partits. Potser. Però si l'elecció fos individual, ja se'n cuidarien els candidats que els coneguéssim ¿no ho trobau?
D'aquesta manera, a més de poder triar els representants més vàlids –al menys a criteri del poble- es donaria compliment al mandat constitucional de que la sobirania resideix en el poble, mentre que tal com es fa ara, resideix més en els partits -i, encara més en els seus dirigents, i finalment en el poder econòmic- que no en el poble.

Tampoc pens que les llistes obertes fossin la panacea. També hi trob inconvenients. Hi ha el perill de la demagògia barata, com passa amb les audiències dels programes de televisió, que escarrufa. Però aquest perill el veig més real per a eleccions no locals, ja que a les locals ja ens coneixem, al menys en pobles de ... posem fins a vint mil habitants, per exemple.
No n'estic segur. Hi ha pros i contres per a les llistes obertes. Per això el títol d'aquest post està plantejat com un interrogant. Voltros què hi trobau?

PD: Sobre la relació del poder econòmic amb la política us recoman aquesta novel·la: "Societat limitada" d'en Ferran Torrent. Excel·lent.
Accés a la fitxa de: "Societat limitada"