viure.cat
Acab d'encetar aquest bloc sense altra pretensió que compartir vivències, aficions, sensacions, opinions ... i el que surti. Salut i sort!

Andreu Claret, periodista de llarg recorregut, s'estrena com a novel·lista amb El secret del brigadista, un relat que es basa en els anomenats fets de la Fatarella, una població de la Terra Alta (Tarragona) on el 1937, en plena guerra civil, van morir 34 pagesos per oposar-se a la col·lectivització de les seves terres.
La sagnant actuació de les brigades anarquistes va forçar el llavors president de la Generalitat, Lluís Companys, a enviar el seu amic Andreu Claret, pare de l'autor del llibre, per intentar restablir l'ordre. "El meu pare no va poder oblidar mai els fets de la Fatarella. Els considerava una de les desgràcies de la República que havia donat molta munició al règim franquista", afirma Andreu Claret.

Això també vol dir que he acabat Incerta glòria, d'en Joan Sales.
No sé per on començar el comentari. És una obra que me resulta difícil de qualificar. Potser me decantaria per definir-la com un llibre de filosofia, escrit en prosa poètica, amb retrats històrics en blanc i negre –més negre que blanc, ja que el decorat principal és la guerra civil-.

Mentiria si digués que no m'ha decebut. Potser els elogis que n'havia llegit m'havien creat unes expectatives massa elevades. Potser també, la lectura ha coincidit amb un temps dolent per mi.
Així i tot, tampoc gos a dir que no sigui un bon llibre. Són moltes les pàgines de les que n'he doblegat la punta, per poder rellegir-ne fragments que m'han fascinat. Hi he trobat alts i baixos. De les quatre parts que l'integren, potser les dues primeres són les que més m'han agradat, tot i que també m'és difícil dir-ho amb certesa.
Pel meu gust hi ha massa fragments de monòlegs que podria definir com divagacions neurastèniques, de difícil enteniment, al menys per a mi.
Potser hauria d'arribar a la conclusió que no sóc un lector a l'alçada d'aquest llibre, si tenim en compte que escriptors de prestigi han dit que és una obra mestra de la literatura catalana. Idò jo no la inclouré dins del meu top ten, perquè si com he dit hi ha alts i baixos, els alts són perles que es perden dins d'un oceà obscur; si enlloc de tenir 764 pàgines en tengués 300 ja seria una altra cosa. Au, ja està dit tot. Potser.

Primer partit de competició oficial de l'era Guardiola, i primer espectacle. No serveix menysprear el rival, que recordem és el campió de Polònia, d'on han sortit tants bons jugadors.

Per començar, la meva sintonia amb en Pep ja es va posar de manifest amb l'alineació, perquè llevat de la titularitat d'en Pedro per l'absència d'en Messi, jo hauria tret exactament el mateix onze inicial.

Quin futbol, bonjesuset! sobretot quina primera part. Espectacle i gols, 4-0. Futbol total.

N'Eto'o va donar el que sap, i va rebre el reconeixement del públic. Si el saben dur bé, no es podia haver fet cap fitxatge millor.
Fins i tot n'Henry, que no és sant de la meva devoció, me va sorprendre gratament, i ja estic esperant que enguany rendeixi a un bon nivell.
I ¿què me'n direu del meu admirat gran mestre? Naturalment em referesc a en Xavi Van der Hernandez, el gigacrack, la referència, la marca de la casa. Quin do que té aquest al·lot. Un do major, suprem, superb.

En definitiva, estic il·lusionat amb aquest nou Barça, que estic convençut que ens ha de donar moltes alegries, sempre que l'entorn –ai l'entorn!- deixi treballar els professionals tranquils.

Força Barça!

Els qui me coneixeu ja ho sabeu: no puc suportar aquesta maleïda calorada, que m'esclafa més que no m'escalfa. I una de les coses que solc fer per alleugerir-la és posar un ventilador, més vell que es pastar, que fa renou de per tot; això sí, al cap de deu minuts de marxar es torna quasi bé silenciós.

Idò! el ventilador és vell!
I tot i el renou, encara fa córrer l'aire ¿què més li puc demanar? ¿i què, si fa deu minutets de renou? la perfecció no existeix.

Ja ho ben diu en Joan Sales, a Incerta Glòria: "l'acceptació del propi fracàs és l'únic èxit possible".

¿Que què té a veure en Joan Sales amb un ventilador vell? Molt més que no us podeu fer comptes. Amb aquest aparell, aparentment coix, hi he trobat un exemple del que som. I no ho dic només per jo, no us faceu il·lusions. Ho dic per tots i totes. Que no es salva ningú.

Però ho accept. Ja fa estona que ho vaig entendre i acceptar: res ni ningú és perfecte. Però no ens queda altre remei que acceptar-ho. Que acceptar-nos. Que entendre'ns. Perquè, o ens acceptarem i ens entendrem, o no serem res més que deixalles.

El meu ventilador vell fa un renouer ¿i què?

- ¿Això és una a o una e? Ho deman perquè són dos productes diferents.
- Uf, i jo no ho sé, no; és per a l'estómac.
- Tots dos ho són ¿no n'has pres mai abans?
- Deuen ser les pastilles color taronja.

Diàlegs com aquest són massa habituals a les farmàcies. I res quan el pacient acaba prenent el medicament que toca, perquè també pot ser que li'n donin un per a la tensió alta, a ell! ... que precisament pateix de tot el contrari!

Hi ha coses que no les entenc. Vivim en l'Era de la informàtica, i encara hi ha metges que redacten escrits a mà, com les receptes o els informes. Com si fos una cosa sense importància. O com si tothom hagués d'entendre aquells gargots, inintel·ligibles per a la majoria de mortals, que coneixem com a lletra de metge. De tant en tant et trobes qualque metge o metgessa que escriu amb una lletra impecable, i quan ho veus te'n dus una sorpresa tan gran que ja estàs mig curat.
Per sort, a la Seguretat Social s'està implantant la recepta virtual. La sanitat privada hauria de prendre llum. I enlloc d'això, dóna fum.

Un temps, la botiguera te donava el compte escrit a mà en un tros de paper, però ara fins i tot a la botiga te donen un tiquet de màquina, fet amb l'ordinador.
Idò hi ha metges que encara no s'han interessat ni per aprendre un tractament de texts ¿què dic? Ni saben emprar internet, amb tots els avantatges que això suposa. Ni tan sols posar l'ordinador en marxa. Increïble, però cert.

Si el proppassat diumenge va ser la televisió, ahir divendres va tocar a la ràdio. En concret Ona Mallorca. En Benjamí Villoslada ens va convidar al seu programa Mallorca en xarxa, on varem parlar sobre retruc.net.

Tota la programació d'Ona Mallorca es pot escoltar a través d'internet, ja sigui en directe, o bé a través de ràdio a la carta.

Precisament per aquest avantatge, podem escoltar el programa d'ahir en qualsevol moment.
Aquí el tenim: Retruc.net a Mallorca en xarxa.

Ja coneixeu la dita: ¿no volies brou? Idò tassa i mitja!

Ho dic perquè encara no fa un mes que els comentaris eren "enguany no farà estiu", "no, i és ben hora que faci bon temps".
¿Que no, m'has dit!? Ja no sé on m'he de posar, per no patir aquesta calorada que me té ben acubat i ben acabat!

Això sí, quan vas a uns grans magatzems, a un hospital, una clínica, o tants altres llocs públics, de calor res de res. Una fretada. Clar, com que tenen l'aire condicionat a tot quan treu la maquineta. I això que aquell ministre ha posat de moda anar sense corbata, per estalviar aire condicionat, diu. Però res, se veu que encara no li han fet cas, i els aparells d'aire treuen fum per les orelles. I amb això arriba també aquell inevitable i tant molest mal de coll d'estiu.
Més fotut és, encara, en casos com el de mon Pare, que no es pot permetre el luxe de refredar-se, perquè està molt baix de defenses i un simple constipat pot resultar fatal, motiu pel qual no li queda més remei que patir calor i no exposar-se a cap corrent d'aire, ni molt menys a l'aire condicionat.
No hi ha terme mig. O t'acubes de calor, o te congeles de fred.

Què ho és de mal de suportar l'estiu! ... a no ser que estiguis de vacances, clar.

Ja hi comença a haver-hi carbassons. Bé, en aquests temps que correm ja n'hi ha tot l'any, però d'hivernacle. Quan dic que n'hi ha em referesc als carbassons de l'hortet, sembrats, regats, collits de manera natural. Artesanal, diria jo.

Es poden menjar de moltes maneres. Però a mi la que em perd és enfarinats i fregits.
S'han de tallar a rodanxes molt fines, se salen, al cap d'uns minuts ja es poden passar per farina i tirar dins d'una paella amb oli molt calent. Aviat agafen aquell color daurat. Ja es poden treure i, millor si es deixen sobre paper absorbent –per llevar-los l'oli.

S'han de menjar calents, cruixents. Crec crec. Mmmmmm. La boca se'm fa aigua.

Bon profit!

Uep blocaires!

Ja torn ser aquí. Tenc xerrera d'un assumpte que me crema, que me té indignat, però com que per ara he de callar, m'he de mossegar la llengua, ho deixaré per més endavant.

Per avui, el que us deixaré, perquè trob que es mereix una menció especial, perquè ho trob genial, perquè aneu fent boca, i perquè qualque cosa té a veure amb el que us deia abans, és un paràgraf d'Incerta glòria. Diu així:

"Aquesta història em preocupa. La guerra té coses ben desagradables. ¡Si un hi matés algú a qui tingués tírria! O potser més val així; també moriríem tots un dia o altre encara que no hi hagués guerres; el mal no és, doncs, que ens matem els uns als altres, sinó l'odi. Matem-nos, ja que és el nostre deure, però sense odi. És allò que deia una vegada en Soleràs: matem-nos com bons germans".

Incerta glòria és una obra mítica de la literatura catalana de la darrera meitat del segle XX, una obra de culte, no només per haver estar guardonada amb el premi Ramón Llull, sinó també per la seva evolució editorial, ja que l'autor va anar ampliant-la en successives edicions, en la mateixa mesura que anava minvant la pressió de la censura.
L'autor, Joan Sales (Barcelona, 1912-1983), abocà en aquesta novel·la bona part de la seva pròpia experiència vital. Diu en Joan, en la Confessió de l'autor, que potser tota joventut ha estat, és i serà una tempesta tenebrosa travessada de llampecs de glòria –d'incerta glòria-, un dia d'abril ... Afegeix que de joves busquem, conscientment o no, una glòria que no sabríem definir. La busquen en moltes coses, però sobretot en l'amor –i en la guerra, si la guerra se'ns entravessa. Tal va ser el cas de la meva generació.
La començ a llegir amb el respecte que es mereix un dels millors llibres que s'hagin escrit mai en llengua catalana, segons va afirmar en Melcior Comes, qui acaba definint-lo com un dels nostres clàssics majúsculs.
Ara bastaria que no m'agradàs, esper que sí, però ... ja veurem.

Això també vol dir que he acabat El segrest del rei, d'en Màrius Carol. En aquesta ocasió, en Màrius ens presenta una obra que es podria catalogar de novel·la històrica, basada en un fet: un grup de joves activistes catalans va planificar, en ple franquisme, el segrest de la mòmia del rei Jaume I.
En un primer moment em va sorprendre que els noms dels protagonistes fossin reals i tan coneguts, ja que desconeixia que es tractàs d'una novel·la sobre un fet real, del qual no n'havia sentit a parlar mai, ... i la veritat és que encara dubt si realment va ser tal com relata en Màrius, o si tot és fruit de la seva imaginació. Els agraïments del final em fan decantar per la primera de les possibilitats, i això em fa sentir a gust. A diferència de l'interès històric, gos a dir que no té interès literari, tot i estar pulcrament escrit, com es costum en l'autor. Amb tot, m'ho he passat bé llegint-la, encara que tampoc la posaré entre les meves preferides.

Ahir varem anar al teatre. Actuava un jove que, a més, també canta amb la Coral, toca la guitarra elèctrica amb la Big Band, pinta a l'oli, escriu, etc., vaja que es mou entre diferents variants del món de les arts. Estic parlant del meu fill major, en Sebastià.

Ja des de ben petit va actuar a totes les obres de teatre del col·legi: Visca abc, En patufet, L'últim tren de Vilaseca, L'abat de la Real. Ara que va a l'institut, com no podia ser d'altra manera, també ha participat en una obra que es va representar ahir vespre al Teatre Escènic de Campos, titulada Spot, basada en un text de C. Alberola i R García, i que tracta sobre la influència de la publicitat en la vida diària.
En aquest cas els actors i actrius són: Neus Ballester, Marta Bes, Francisca Oliver, María Pérez, Yolanda Pérez, Marga Rigo, Marta Roig, Carol Romero, Joana Romero, Valeria Rosado, Tomàs Serra i en Sebastià Portell, dirigits per la professora Edu Torres.

La representació va ser un èxit. A més d'aconseguir una actuació excel·lent, es notava que els artistes s'ho passaven molt bé, i aquest entusiasme tot d'una es va contagiar entre el públic, que es va entregar durant tota la representació. Una vegada més, varem gaudir del teatre.