viure.cat
Acab d'encetar aquest bloc sense altra pretensió que compartir vivències, aficions, sensacions, opinions ... i el que surti. Salut i sort!

Que la música està inevitablement relacionada amb les emocions està clar. No ho dic jo, sinó un caramull d'estudis científics i psicològics. Els estudiosos conclouen que els efectes de la música sobre les persones, animals o plantes, són múltiples. Fins i tot terapèutics. La música es pot expressar matemàticament. Però no és aquest l'aspecte que m'interessa, sinó la influència que exerceix sobre les emocions, sobre els sentiments, i viceversa.

¿Qui de petit, ho recordem amb més o menys nitidesa, no es va dormir qualque vegada amb una cançó de bressol?
El Nadal té els seus partidaris i detractors, però ¿qui no s'ha emocionat mai sentint cantar qualque nadala?
¿Qui ha estat capaç d'aguantar unes llàgrimes de comiat?
Ja no en parlem si es tracta de la pèrdua d'un ésser estimat.
Associam cançons a esdeveniments concrets, com per exemple les Olimpíades de Barcelona 92.
D'altres estan necessàriament lligades a la consecució d'èxits esportius, en especial futbolístics.
N'hi ha, com els himnes, que exalten els ànims d'un col·lectiu amb interessos comuns.
I d'altres que són capaces de fer brollar tota la càrrega eròtica del món.
Hi ha cançons per a cada moment, i per a cada persona, com per a la dona de la meva vida.

La bona música, com els bons llibres, és una bona companyia.

D'en Jaume Cabré havia llegit "Les veus del Pamano", motiu pel qual vaig quedar convidat a continuar llegint aquest autor o, millor dit, aquest artista, perquè definitivament es tracta d'en Jaume Schubert Cabré, o millor encara, Jaume Knopfler Cabré, Artista dels Grans.

El protagonista de L'ombra de l'eunuc, en Miquel Gensana, repassa la seva vida en el transcurs d'un sopar. Presoner d'una insatisfacció general habitual, sempre s'està penedint més del que no ha fet que del que ha fet, esquitxat per diminutes gotes de felicitat efímera. Recorda des de la casa familiar on va créixer, en el si d'una família petitburgesa, fins a la raonable estabilitat assolida, passant pel maig del 68 i la guerrilla contra Franco en temps dels grisos. Una existència marcada per la recerca de no arriba a saber què, que transcorre amb més sentiment que raó, amb més voluntat passiva que gosadia.

En Jaume Cabré maneja la ironia amb la mateixa destresa amb que un funàmbul dansa sobre la corda; sense xarxa, ni falta que li fa. Juga amb constants canvis entre la primera i la tercera persona, amb tota naturalitat. El resultat és una Obra d'Art de la Literatura.

Qui vulgui saber a què ve emprar les majúscules d'aquesta manera que pot semblar esbojarrada, que llegeixi aquesta novel·la.

Imprescindible.

Mercè Rodoreda començà Mirall trencat a Ginebra l'any 1968 i l'acabà a Romanyà de la Selva el 1974. És una novel·la madura, contada des dels diferents personatges com a trossets trencats del mateix mirall. Si un personatge té més pes que la resta, diria que és n'Armanda, la minyona fidel de Teresa Goday, o la senyora Teresa de Valldaura.

Només hi ha un personatge amb més protagonisme que aquest, del que tan sols no se'n parla directament, però que és l'autèntic eix de la història: el temps. El temps que ens consumeix a tots i a tot. El temps que passa com el vent gèlid del nord i se'n du tot el que troba al seu pas. No deixa ni rastre. No queden ni les rates.

És una història trista, molt trista. És admirable com l'autora va teixint una teranyina que acaba per envoltar el lector d'una tristesa immensa fins a la paralització absoluta. Ens estaborneix com una bufetada forta, seca, tot i que no inesperada. I quan volem reaccionar ja és massa tard, tot ha passat. Tenc la sensació que, sense ser la voluntat de l'autora, Mirall trencat és un al·legat al Carpe diem.

Tot i que l'atmosfera no és del meu gust, l'art de l'autora fa que tot sigui preciós, convertint la lectura en el plaer que és la bona literatura.

No he vist la sèrie que se'n va rodar per a televisió, ni tenc intenció de veure-la; m'ha dit en Sebastià –qui m'havia recomanat aquesta novel·la- que el paper de n'Armanda el fa n'Emma Vilarasau, i no és precisament la meva actriu preferida, ni s'assembla per res a la "meva" Armanda de Mirall trencat.

Excel·lent novel·la, absolutament recomanable.

Per quants carrers l'home haurà de passar
abans que se'l vulgui escoltar.

Diguem quants mars li caldrà travessar
abans de poder descansar.

Fins quan les bombes hauran d'esclatar
abans que no en quedi cap.

Això, amic meu, tan sols ho sap el vent,
escolta la resposta dins del vent.

Quants cops haurà l'home de mirar amunt
per tal de poder veure el cel.

Quantes orelles haurà de tenir
abans de sentir plorar el món.

Quantes morts veurà al seu entorn
per saber que ha mort massa gent.

Això, amic meu, tan sols ho sap el vent,
escolta la resposta dins del vent.

Fins quan una roca podrà resistir
abans que se l'endugui el mar.

Quant temps un poble haurà de patir
per manca de llibertat.

Fins quan seguirà l'home girant el cap
per tal de no veure-hi clar.

Això, amic meu, tan sols ho sap el vent,
escolta la resposta dins del vent.

Les condicions són les idònies: humitat i calentor.
La pleta està que bull i ja es comencen a veure senyals del que pot ser una bona anyada d'esclata-sangs.
Per ara nomes he vist bolets. El problema és que no les conec, i com que no sé si són comestibles o no, no les toc.
La predicció meteorològica diu que aquests dies tornarà a ploure, i seguirà la calor. Si això es compleix haurem de retre qualque visita als agres, a veure si hi podem trobar qualque esclata-sang.

Dia 6 de setembre de 1989 va esclatar una tempesta de pinyol vermell damunt del llevant de Mallorca. Aviat es va convertir en un escenari dantesc, carreteres tallades, torrents desbordats, la platja xapada per una correntia d'aigua rogenca que s'enduia cap a dins la mar tot quant trobava al seu pas. Cotxes damunt ametlers, parets enterra, bestiar arrossegat i mort. Cases on els mobles nedaven, fins i tot les geleres pegaven de paret en paret. En un hotel, contruit dins del llit d'un torrent a Portocolom, hi hagué tres treballadors morts. Barques de salvament i qualque helicòpter hagueren d'enfrontar-se al temps en tasques de rescat de gent, que havia quedat immobilitzada entre corrents d'aigua. Avui fa 20 anys.
El peu d'aquesta foto de premsa indica erròniament dia 9, quan va ser dia 6 de setembre de 1989.

Ni sóc meteoròleg, ni en tenc coneixements, però amb aquests mesos infernals que hem patit –que no sé quan acabaran-, sense que hagi caigut cap gota d'aigua des de fa molts mesos, no em vendria gens de nou si aquest setembre tornàs a fer qualque endemesa.

El grup que surt al videoclip és l'autor de la cançó original Summercat. El grup és Billie the Vision & The Dancers.

Per si el triplet aconseguit pel Barça en futbol no fos suficient, ara ha tocat a la secció de bàsquet: Campions de la lliga ACB 2009.

En una final disputada contra el TAU de Vitòria, l'històric Bascònia, amb el factor camp en contra ja que dels 5 partits prevists se n'havien de jugar 3 a Vitòria i 2 a Barcelona, tot i que no ha calgut arribar al cinquè, perquè el Barça ja va guanyar el primer partit dins la pista del TAU i s'ha imposat per 3 partits a 1, guanyant els dos partits disputats al Palau blaugrana, amb una claredat que el rival ha reconegut esportivament.
Així el Barça de bàsquet s'afegeix a la festa blaugrana.

Enguany els cules fins i tot deu ser legítim que ens puguem sentir, en part, campions de l'NBA, a través de l'anell aconseguit per en Pau Gasol, tot i que aquesta és una altra història.

Un final de temporada per emmarcar.

Gràcies

Pep

És una llàstima que només es pugui designar Millor Jugador del Món a un, perquè els 3 "menuts" s'ho mereixen tots 3: Xavi, Messi, Iniesta. Gràcies a tots!