viure.cat
Acab d'encetar aquest bloc sense altra pretensió que compartir vivències, aficions, sensacions, opinions ... i el que surti. Salut i sort!

La directiva del Barça, empesa per un nombrós sector d'aficionats, ha decidit prescindir dels serveis de Frank Rijkaard, a partir de final de temporada.

S'ha dit d'ell que és tou amb els jugadors. I la veritat és que, en públic, sempre els ha defensat, cosa que me pareix molt plausible. En privat ¿qui sap què els ha dit? Una cosa és clara, un bon cap de personal, si ha d'esbroncar algú, no ho ha de fer mai en públic. En això, com en tot, en Frank ha estat sempre un senyor, mister Rijkaard. No he enyorat ni un sol instant tenir un ca rabiós a la banqueta, com ja n'hem tengut d'altres. Malauradament no puc dir el mateix de segons quins jugadors, que li han posat pals a les rodes, i ell sempre ha aguantat.
Se li ha de reconèixer la seva correcció, la seva amabilitat i la seva implicació amb el projecte del club.

En el terreny esportiu, els cinc anys d'en Rijkaard deixen uns números molt destacats: dels, fins al moment, 188 partits que ha dirigit, el Barça d'en Rijkaard n'ha guanyat 111, n'ha empatat 45 i n'ha perdut 32. A la Lliga de Campions ha dirigit l'equip en 41 ocasions, aconseguint la victòria en 25 ocasions i la derrota en només 6 partits.
Ha sumat un palmarès molt complet, amb 1 Lliga de Campions, 2 títols de Lliga i 2 Supercopes d'Espanya. Sens dubte, un balanç que queda en la història del barcelonisme. Qualque cosa de futbol deu saber, aquest senyor.
A més, ha estat valent, ha apostat per jugadors molt joves de la pedrera: Messi, Bojan, Iniesta, Giovanni, ...

Me sap greu que no tengui continuïtat. I quan sent els retrets que se li dediquen, n'estic malalt.

I una altra cosa, al seu successor n'hi ha que ja l'estan crucificant, abans de començar la feina. Ja està bé, home! Al Barça el que més falta li fa, és una bona afició. A partir del 30 de juny, donaré suport a en Pep Guardiola. Faltaria més!

Bé, senyor Rijkaard, Frank, gràcies per tot el que ens has donat i ensenyat, tant en el terreny esportiu com humà (encara que n'hi hagi que no ho sàpiguen entendre).
Et desitjo molta sort.

Tal com vaig prometre, torn a en Melcior, com no podia ser d'altra manera. Aquesta vegada amb La batalla de Walter Stamm. Tenc entès que aquesta novel·la és ben diferent de les altres d'en Comes que he llegit fins ara. En qualsevol cas, esper retrobar-me amb el geni del primer Comes que vaig descobrir, el del Llibre dels plaers immensos.

Això també vol dir que he acabat Memòries (1930-1980), Jordi Pujol.
Vaig aprendre d'un blocaire que les planes d'un llibre que trobi més interessants, i vulgui deixar marcades per poder-les rellegir, les he de deixar amb la punta de la fulla doblegada. Idò en aquest llibre hi he deixat no sé quantes fulles doblegades, un enfilall. Si li he de retreure qualque cosa és que només nomena les Illes Balears en una ocasió i de passada, i deixa clar que no creu en els Països Catalans. Amb això m'he sentit desemparat. Tot i que ben pensat, és lògic si tenim en compte que fora de Catalunya es troba a faltar un element bàsic per a poder-hi creure, que és la voluntat de ser. Me sap greu, però és així, i per tant també en això li he de donar la raó al president. No sé quan sortirà la segona part d'aquestes memòries, des de 1980 fins ara, però esper que no se torbi, que duc fua. Endavant president.

Des de 1986, cada 1 de maig es celebra la Fira espectacle de Ses Salines. Per l'escenari saliner hi han passat artistes molt diversos, des d'en Miguel Rios o na Beth fins a les Azúcar Moreno, passant pels mítics 70, amb na Jeanette, Juan Pardo, Toni Ronald, Miki, o aquells que cantaven allò de "ese toro enamorao de la Luna" que no me'n record com es deien. O sigui, que hi ha hagut de tot.

De les 23 edicions, però, la d'enguany ha estat la millor, pel meu gust. Un grup arribat d'un poble no gaire més gran que el nostre, Constantí, va saber animar el cotarro com cap. Ja sabeu de qui us parl: Els Pets.

Com a seguidor d'El Club que sóc –quan tenc temps-, el qui m'estira més del trio català és el bateria, l'inigualable Joan Reig, que adesiara comparteix taula de tertúlia amb n'Albert Om.
I el dia de la fira, entre assaig i assaig, una neboda meva, na Marian, es va fer una foto amb en ell, que segons me varen contar és tant proper a la gent com sembla.

El concert va ser el millor de totes les fires que jo record, ... i a aquestes edats!
Força Joan Reig! Fantàstics Els Pets.

A la foto 1, amb en Joan Reig, na Marian és la 2a per la dreta.
A la foto 2, amb na Beth, la meva dona, el meu fill major i jo, fa un parell d'anys.

Aquesta ha estat la cançó del debut. Avui, diumenge 4 de maig de 2008, en un concert celebrat a l'església de Sant Bartomeu, de Ses Salines, en commemoració del 800 Aniversari del naixement del rei en Jaume I, el meu fill Sebastià s'ha estrenat amb la Banda municipal de música, tocant la guitarra elèctrica.

Ho ha fet, ho han fet, molt bé. Ara que, n'Andreu Julià a la direcció i en Tomeu Aulí amb el clarinet, són superbs. Hi solem assistir, als concerts de la Banda de música, i sempre aconsegueixen posar-me la pell de gallina.

Aviat debutarà també amb la Big Band, que fa una casta de música que no me cans d'escoltar, més actual, més no sé què –jo no sóc cap entès en música-, però sé que m'agrada.

Mark Knopfler, Eric Clapton, ... qui sap –amor de pare?-.

A la foto, en Sebastià és el primer per la dreta.

Només és una curiositat. Hi ha una pàgina web on es pot consultar el número de persones d'un mateix llinatge que hi ha repartides per tot l'Estat; la recerca es pot fer per naixement i per residència. La web és de l'INE i només es pot consultar en castellà i en anglès: llinatges.

En el meu cas, tant Portell com Bonet són llinatges marcadament lligats als Països Catalans, tant per naixement com per residència, així com Adrover, Mestre, Garcias (o el normalitzat Garcies) i Burguera, que són els llinatges dels meus padrins, que no han tengut continuïtat en la meva branca de la família.

M'agradaria fer un arbre genealògic. Sent curiositat per conèixer qui varen ser els meus avantpassats, saber a què es dedicaven, on i com vivien, les meves arrels més profundes, ..., però quan pens en les hores que hauria de passar investigant als arxius i registres, tant eclesiàstics com civils, no me decidesc. En qualsevol cas, possiblement només arribaria a conèixer els noms, però difícilment en podria esbrinar altres aspectes, que són el que més m'interessa. Així que ho deixaré aquí.

A la foto: sa padrina Margalida (de mal nom: de na Corme, de Calonge), és la tercera dreta començant per l'esquerra. La resta són les seves germanes i el germà petit, amb els seus pares, o sigui els meus repadrins. Possiblement sigui la foto més antiga que he trobat, però aquí en podeu veure més.

La figura d'en Jordi Pujol, la seva manera d'entendre la societat, el país, així com el seu tarannà i la seva personalitat sempre m'han fascinat; fa un temps vaig llegir El llibre roig d'en Jordi Pujol, amb el qual coincidesc en molts aspectes -no en tots, és clar, això deu ser impossible, com per exemple en les creences religioses, ja que jo crec que no existeix res més enllà d'aquest món, mentre que ell és religiós-. Diferim en aquest i altres aspectes, però en general ens entendríem la mar de bé. Per això he encetat aquestes Memòries (1930-1980) amb il·lusió i curiositat per conèixer més a fons aquest polític, per qui sent admiració.

Això també vol dir que he acabat L'estupor que us espera, d'en Melcior Comes. He d'admetre que al principi em va desconcertar, fins al punt de pensar que em vaig equivocar amb en Comes, del qual només havia llegit El llibre dels plaers immensos, però que m'havia fascinat; això m'ha fet reflexionar, i he arribat a una conclusió; són evidents els paral·lelismes entre ambdues obres, de la mateixa manera que són evidents les diferències, i així com el primer que vaig llegir em va fascinar, aquest em va decebre ¿com podia ser? Idò bé, L'estupor que us espera és de 2004, mentre que El llibre dels plaers immensos és de 2006, i també els havia d'haver llegit en aquest ordre cronològic, ja que la conclusió a què he arribat és que L'estupor que us espera és un esborrany de l'altre, molt més ben aconseguit, amb una narració molt més ben trenada, molt més encertat en tots els aspectes, ... pel meu gust. Això significa que l'evolució d'en Melcior Comes com escriptor és satisfactòria, ja que la segona obra de que us parl supera, de molt, l'anterior. El proper llibre seu que tenc preparat per a llegir és La batalla de Walter Stamm. Ja veurem.

Bona lectura, blocaires!

Com ja vaig anunciar, faig comptes seguir les obres d'en Melcior Comes, aquest jove pobler que me va enganxar des del primer moment quan vaig descobrir la seva literatura. Ara he començat L'estupor que us espera.

Això també vol dir que he acabat Un món sense fi, d'en Ken Follett. És una història que em recorda les grans superproduccions hollywoodianes sobre novel·la històrica. Una bona història i ben contada, amb un llenguatge molt fàcil. És inevitable comparar-la amb la primera part, Els pilars de la Terra, que a mi me va agradar bastant més. Amb tot, sense ser cap obra mestre, és una novel·la que recoman.

L'estupor que us espera

El batle de Calvià ha manifestat, en una entrevista a la COPE i en una nota de premsa, que donarà suport a la candidatura de Rosa Estaràs per a presidir el PP de les Illes Balears si es compromet públicament a complir quatre principis bàsics; diu ell, textualment:

1. Renovación total de la primera línea del partido. No puede repetir ni una sola persona que ya estuviera en primera línea en 2003, salvo la del número 1.
2. Reformar el Estatuto de Autonomía estableciendo que la lengua propia y cooficial de Baleares junto con el castellano es el balear en sus modalidades de mallorquín, menorquín e ibicenco (no catalán).
3. Derogación de la Ley de Normalización Lingüística y del decreto de mínimos por una nueva normativa , en la línea del nuevo estatuto.
4. Establecer un sistema educativo con tres modelos a elegir por los padres:
A. Bilingüe al 50%, castellano y balear.
B. Sólo castellano.
C. Sólo balear.

I el diccionari diu:

Català: m LING Llengua romànica del grup de la Romània occidental, amb trets comuns a les llengües iberoromàniques i a les llengües gal·loromàniques i molt afí a l'occità, pròpia dels Països Catalans.

Batle: m i f DR ADM President de l'ajuntament de cada municipi.

Calvià: Municipi de Mallorca, a l'extrem de ponent de la serra de Tramuntana.

Ignorant: [s. XIV; del ll. ignorans, -ntis, participi pres. de ignorare 'ignorar']
adj i m i f Que no sap res o sap poc en general o amb relació a una cosa.

La meteorologia ha avançat una barbaritat: radars, satèl·lits, models europeus, models americans, ..., vaja que quan sentim parlar en Francesc Mauri (com en Tomàs Molina, n'Antoni Nadal, na Mònica López, en Dani Ramírez, o abans n'Alfred Rodríguez Picó), sabem que aquella explicació de cinc minuts escassos està basada en complexos estudis d'hores –i anys- d'investigació.
I els meteoròlegs acostumen a predir un temps molt proper al que després fa, és cert.
Ara també hi ha na M. Magdalena Mas, que dóna la previsió per a Mallorca a les 21.00 a TV [M], que ho fa molt bé.

Però com que venc de pagès, qualque cosa he d'haver heretat de la facultat de mirar el cel i poder predir quin temps ens espera, al menys per aquest lloc concret i a les immediates hores.
Per exemple, un cel vermellós –no ho dic per tu, Albert-, indica que s'acosta vent; quan hi ha molt bona visibilitat, és senyal que s'acosta mal temps.
Aquests dies, des de ca nostra es pot veure perfectament l'Illa de Cabrera –a la foto-, i efectivament, fa mal temps.

A la foto de dalt: Cabrera vista des de ca nostra.

A l'altra foto: en Francesc Mauri i jo, davant dels estudis de TV3, l'any 94 ò 95. 

No diré que les panades i rubiols no siguin el menjar típic de Pasqua per excel·lència. Que ho són. Tampoc m'oblidaré de la mona de Pasqua, amb les novetats de cada any. Però hi ha un altre menjar que al meu poble ja s'ha convertit en una tradició en aquestes dates. I és que hi ha un bar on el dijous i el divendres sant –i només aquests dos dies a l'any- fan montaditos.

                                                                                                  N'hi ha de més de trenta castes, la majoria salats, però també dolços.
No són com els del Txapela, és clar, però no estan malament.
Potser és la tradició que seguesc amb més delit. Això sí, s'ha de reservar taula, perquè està ple de gom a gom.