pa de xeixa
Dins el corral, aferrat a la soll, just davant la païssa, hi havia el forn. Cada dilluns, en haver dinat, el padrí Joan començava foc al forn. Primer hi havia de posar llenya prima, perquè prengués tota, amb força, i encalentís bé la volta del forn. L'encenia amb papers de diari que, revoltillats, feia prendre d'un a l'altre després d'encendre el primer amb un misto. Quan la llenya havia pres amb una bona flamarada, hi posava llenya més gruixada, troncs tallats a trossos de devers dos o tres pams, per a fer caliu. El forn havia d'estar ben calent, i mantenir-s'hi per coure bé el pa, per això els calius s'apartaven a una vorera de dins el mateix forn, abans d'enfornar.
Mentrestant, la padrina Margalida havia pastat. La farina era de xeixa. Però no una farina qualsevol d'una xeixa qualsevol, sinó la seva farina, de la seva xeixa, treta amb la suor del front, llaurant la terra –amb l'euga, na Roja, i una arada-, escampant la llavor a mà, pregant perquè plogués ben plogut –és a dir, poc a poc, perquè la terra s'amaràs millor-, segant i triant el gra, per dur-lo a moldre a la farinera. Ai, la farinera! quina oloreta que feia, la farinera, una olor espessa, sòbria. Idò, amb aquesta xeixa, la padrina havia preparat una pastera de quatre o cinc pans, grossos. En haver acabat es rentava les mans amb aigua, dins d'un ribell de fang.
I, com q
ue tot s'havia d’aprofitar, fins i tot la calentor del forn, el mateix dia aprofitàvem per enfornar qualque coca, que a l'estiu, com que havien collit i torrat pebres, solien ser coques de pebres torrats; a l'hivern solien ser coques amb verdura, amb grells, julivert i trossets d'arengada salada escampats per damunt; també solien enfornar una coca amb sucre –perquè al nin li agrada molt-, que podia dur trossets de sobrassada escampats per damunt, cada quatre dits, arrib no arrib; era la darreria que en dèiem, o els postres que en diem ara.
Amb el forn a punt, ni massa calent, ni massa fred, el padrí enfornava els pans, que al cap d'una horeta ja eren cuits; i després era el torn de les coques, la salada i la coca amb sucre.
Els dilluns horabaixa es convertien en una festa. A posta de Sol sopàvem de coca.
Aquells pans eren bons tota la setmana. I quan dic bons vull dir bons. Una llesca d'aquell pa de xeixa era bona tota sola, i si hi enfangàvem un poc de sobrassada, ja era un regal pels sentits. Mai podré oblidar el gust d'aquell pa amb sobrassada. D'això en fa ja trenta anys, o més, però encara el puc sentir, si acluc els ulls, com si en pegàs una mossegada ara mateix.
La Tafanera
del.icio.us
Tal com va proposar na 
Un moment, per favor! Abans de lapidar-me a l'acte per mostrar la meva gratitud envers Endesa, us deman que m'atorgueu el dret a la defensa, que me correspon.
A plaça tot se ven. Tants caps, tants barrets. Són maneres diferents de dir el mateix.
Us deix un parell més de pensaments d'en Jaume. Gaudiu-ne.
Un thriller, d'en Francesc Miralles, per canviar un poc d'estil i temàtica.
És la primera obra d'en Guillem Bauçà, campaner, d'ascendència salinera. L'he encetat amb inquietud i curiositat perquè, segons ell mateix me va explicar, parla d'històries del temps dels padrins dels seus padrins –i més enrere-, esdevingudes a la nostra mar i la vorera de mar. 
Pareix que vivim a la velocitat de la llum. Tot són presses. Els nins volen ser joves, els joves volen tenir cotxe tot d'una que fan els devuit anys, i trobar feina –o millor dit, tenir un sou- aviat. Tot aviat, volant. Els doblers, així com arriben se'n van. O abans. N'hi ha qui compren un llibre a una llibreria de les sortides de l'aeroport, i abans de sortir pel finger d'arribada ja l'han acabat. En demanar per quan volen la feina que se'ns encarrega, la resposta sol ser "per ahir". He de dir que no sempre és així, hi ha honroses excepcions.
Uep! Sóc en Sebastià Portell Bonet.
M'agrada llegir, escoltar música, cercar esclata-sangs, fer un truc, però ... la meva passió és el Barça.
