viure.cat
Acab d'encetar aquest bloc sense altra pretensió que compartir vivències, aficions, sensacions, opinions ... i el que surti. Salut i sort!

Primer va ser la Copa i, tres dies, després la Lliga 2008/09.

Aquesta és una fita que el Barça ha aconseguit només 5 vegades en tota la història, i és el club que més vegades ho ha aconseguit.

En el futbol ja se sap que, com diuen els tòpics, si la pilota no entra debades pots jugar bé. Però en aquest cas s'ha fet justícia a d'esplèndid joc blaugrana al llarg de tota la temporada.

El títol de Lliga, coincidesc amb en Pep, és el més important, és el premi a la regularitat, a la constància, a una temporada sencera plena d'encerts. Enguany, el premi també l'hem tengut cada jornada, fent-nos gaudir setmana darrera setmana amb un joc espectacular.

Enhorabona BiCampions!

Ha arribat el primer títol de l'era Guardiola. Com a la cançó de Queen en versió Crackòvia, el primer ha estat la Copa: Athlètic 1 – Barça 4, a Mestalla.
S'han dit ja tantes coses que seré breu, tan sols deixant constància dels pros i contres d'aquesta final.

En l'apartat de pros vull destacar 4 aspectes: és un premi a una trajectòria de feina ben feta; les dues aficions varen mantenir un comportament exemplar; és el triomf de la pedrera del Barça; i en definitiva, és el triomf del futbol espectacle.

Malauradament també hi ha d'haver un apartat de contres, que resumiré en els 4 aspectes següents: va sobrar el tall de màniga d'en Touré; la intoxicació dels mitjans de comunicació prèvia al partit amb contínues referències a la final del 84 com la final de les bufetades; el tall de tve a la siulada general durant l'himne espanyol (tall propi de repúbliques bananeres, tipus Chávez); i la impossibilitat de poder seguir la final a través de tv3, degut al tall de la senyal per part de la guarda d'inútils d'ib3, quan aquesta cadena tan sols no va emetre el partit; aquest darrer apartat mereix un comentari a part i no puc estar sense fer-lo, perquè el tassó ja vessa i és hora de nomenar les coses pel seu nom: el diccionari defineix feixisme com "Actitud autoritària, arbitrària, violenta, etc., amb què hom s'imposa a una persona o a un grup", i això és el que està fent ib3 amb la punyetera mania de no deixar-nos triar a través de quina cadena volem veure els programes, imposant el seu criteri de manera autoritària i arbitrària; per tant, la conclusió és senzilla.

Copa, Lliga i ...

Enhorabona Pep Show Boys!!!

He tingut un somni.
He somiat que el Barça, contra l'opinió dels "entesos" pessimistes de sempre, fitxava en Pep Guardiola de míster. I que dissenyava un completíssim equip, amb la base de la pedrera: Valdés, Puyol, Piqué, Xavi, Iniesta, Busquets, Messi, Bojan. Amb el futbol marca de la casa al cap i a les venes.

He somiat que partit darrera partit mostràvem a la resta del Món com es juga a futbol total, com un esport es transforma en un espectacle màgic, fins elevar-lo a la categoria d'art.

He somiat que la nostra bandera onejava als cims més elevats de totes les competicions, que el capità Puyol l'engrapava del seu braç i la besava dins del Bernabeu, en un històric partit amb resultat final de Reial Madriz 2 – Barça 6.

He somiat que fent justícia a les contínues exhibicions, l'equip assolia el títol de Campió de Lliga, que jugava la final de la Copa del Rei a Mestalla contra l'Athletic, i la final de la Xampions League a Roma el 27 de maig, contra el Manchester United.

Ho he d'haver somiat. És massa bonic per ser cert. Me pessigaré, … aaaiii !!!

El currículum del Sebastià artista va creixent. Ja des de ben petit va començar a guanyar diversos premis d'escriptura a nivell illenc; al mateix temps, sempre va actuar en les funcions de teatre de l'escola: Visca abc, En Patufet, L'últim tren de Vila-seca i L'Abat de la Real; després va començar a interessar-se per la música: classes de guitarra i cant a l'Escola municipal de música, actuacions amb la Coral, la Big band, Banda de música i un grup de rock; a l'Institut també fa teatre, participant del gran èxit de l'original i divertidíssima obra Spot.
Enguany, a més, fa un curs complet de teatre a l'Escola d'arts escèniques del Teatre Sans, on ja ha interpretat dues obres: Merry Crisi; i la darrera, dimecres passat: La marquesa de Larkspur lotion.
I de tant en tant també pinta; tenim un bon grapat de quadres seus. Ah!, i com jo, gaudeix de la lectura, és un gran lector.

Ja sabem que dins del món de les arts només s'hi guanyen les garroves un parell d'escollits que, a més de saber-ne molt, han de dur sort; no pens, per tant, que aquest pugui ser un futur professional gaire consistent, però sí que pot ser un excel·lent complement per a l'ànim i l'esplai d'aquelles persones que, com en Sebastià, gaudeixen de l'art.

Un fort aplaudiment, artista!

Com que la diada de Sant Jordi va caure en dijous, que aquí va ser dia feiner, ho hem celebrat avui dissabte, en una trobada a l'Església vella, recentment restaurada, un lloc molt adient per a celebracions culturals.

Molts alumnes del col·legi públic han llegit fragments de poemes o contes, així com també un grup d'adults que ens hi hem volgut afegir. He gaudit de poder compartir una de les meves grans aficions, la lectura, en aquesta festa que, per mi, és la millor de l'any.

En Bernat ha llegit un poema, a mitges amb na Marina, una companya de classe.

Jo he optat per un fragment d'Incerta Glòria, d'en Joan Sales, que diu així:
"Aquesta història em preocupa. La guerra té coses ben desagradables. ¡Si un hi matés algú a qui tingués tírria! O potser més val així; també moriríem tots un dia o altre encara que no hi hagués guerres; el mal no és, doncs, que ens matem els uns als altres, sinó l'odi. Matem-nos, ja que és el nostre deure, però sense odi. És allò que deia una vegada en Soleràs: matem-nos com bons germans."

I he acabat llegint un dels pensaments i sentiments què ens va regalar en Jaume Serra Adrover en el seu llibret Amic; diu així:
"Qui estima, sempre l'encerta."

Ja hi tornam a ser!
Seguint una directiva europea(*), aquest cap de setmana ens ha tornat a tocar avançar una hora els rellotges. Fins al darrer diumenge d'octubre.

Diuen que és per tal d'estalviar energia. I un be negre! Jo avui no en tenc gens, d'energia; la m'ha xuclada aquesta maleïda hora.

L'hora solar vertadera és dues hores menys que l'hora oficial que regeix des de final de març fins a final d'octubre.
El natural, per mi, seria aixecar-se de dormir amb claror i anar-se'n a dormir amb fosca. Idò avui m'he aixecat amb fosca, i quasi me n'aniré a jeure amb claror.

Encara no som a l'estiu, i ja fris que s'hagi acabat!

(*) Reial decret 236/2002, d'1 de març (BOE del 2), en relació amb la Directiva 2000/84/CE del Parlament Europeu i del Consell de 21 de gener de 2001 (DOCE de 2 de febrer de 2001), i amb l'Ordre PRE/2211/2006, de 4 de juliol (BOE de l'11).

Avui es compleixen 5 anys d'aquell atemptat yihadista, tant ferest i covard, a l'estació d'Atotxa, amb 191 morts. No me vull estendre en comentaris sobre aquella barbaritat, simplement deixar una cançó, amb una lletra preciosa, sobre una de les possibles històries que varen acabar de manera sobtada i brutal aquell dia. Si la lletra escarrufa, la història real encara més.

La cançó és de La Oreja de van Gogh. Han circulat cadenes de mails amb rumors sobre una possible contribució econòmica d'aquest grup amb ETA, dient fins i tot que ells mateixos varen admetre que col·laboraven amb una associació que dóna suport al grup terrorista. Jo no ho crec. Si fos cert, ja haurien estat formalment acusats de col·laboració amb banda armada, i possiblement estarien tancats a la presó. Com que, insistesc, no ho crec, deix aquesta cançó com a petit homenatge a la memòria de les víctimes d’aquell 11M.

Fidels a la cita anual, el passat cap de setmana varem anar a veure, no, a gaudir del Barça al Camp Nou. Quin espectacle!
Som un admirador declarat del joc d'en Xavi, però he de reconèixer que n'Iniesta s'està convertint –o ja és- la peça clau d'aquesta màquina de fer futbol espectacle, amb el permís d'en Messi. Al final, Barça 2, Athletic 0; i si enlloc d'enviar 4 pilotes als pals, arriba a voler entrar, hauríem assistit a una golejada. Un gran partit. En Lluís Canut també en va gaudir.

També varem anar al teatre, al musical "La Bella y la Bestia", una gran producció. El paper la bèstia l'interpreta un mallorquí, en David Ordinas. També cal destacar l'actuació de na Mercè Martínez (Natàlia a Porca Misèria), qui, tot i tenir un paper secundari, exhibeix unes magnífiques facultats musicals amb la interpretació del tema central de l'obra.

En l'aspecte culinari, no vaig de proves, a tir segur, així que un soparet a casa Jacinto, i dinar al Txapela. Em podeu retreure que som poc original, però no me llevareu el gust que vaig passar.

I si no hi ha res de nou, l'any que ve hi tornarem. Com solem dir: no hem quedat escalivats.

És cert que tots els equips, com tothom, tenen ratxes millors i pitjors. És cert que dia 1 de setembre tots els barcelonistes haguéssim firmat que dia 1 de març anéssim líders, a 4 punts del Madriz. És cert que no podem comptar amb n'Iniesta, n'Abidal ni en Milito, lesionats. És cert que les xifres, les estadístiques i, sobretot, el joc desplegat pel Barça a la primera volta de la Lliga, han meravellat al Món sencer, que s'ha rendit a l'evidència.
Però també és cert que tot això pot acabar en un no res, si l'equip no és capaç de guanyar títols. I no em referesc a la copa de rei.
Fa un mes estàvem a 12 punts del Madriz. Ara a 4. Fins i tot pareix com si d'un dia per l'altre se'ns hagués oblidat com es juga a futbol ¿és possible? Sincerament, estic convençut que no.

Però per redreçar una situació que s'ha torçat, el primer que cal fer és reconèixer-ho. Jo també seguesc creient en aquest equip, Pep, però me resistesc a esperar d'assegut a que canviï la ratxa.
Hi ha una situació en atac que m'agradaria provar: n'Eto'o per la dreta, en Messi per l'esquerra i n'Henry pel centre. Per mi és la posició natural de cadascun d'ells. ¿Què podem perdre, de fer la prova?
I un altre aspecte a millorar és la gestió de l'avantatge, el control del partit amb el marcador favorable, com el cas del 0-2 dins del Calderón. En aquests casos, enlloc de seguir jugant com si el marcador fos d'empat, es pot substituir un davanter per un migcampista. Sí sí, es pot. Per tal d'aguantar més temps la pilota, futbol control, al mateix temps que els dos davanters que quedarien -naturalment en Messi i un altre- disposarien de més espais, facilitant així mateix la possibilitat d'augmentar la diferència en el marcador. Pareix massa elemental, però sovint ens oblidam de les solucions més senzilles i evidents, quan solen ser les millors. Voler jugar sempre a l'atac, encara que sapiguem que jugam millor que els rivals, és un excés de supèrbia.
Au va, Pep, a veure si podem tornar augmentar l'avantatge, ... encara que sigui tocant amb els peus a terra.

Ja passava d'hora d'haver encetat aquesta novel·la del meu professor, i amic, Antoni Vidal Ferrando. A Les llunes i els calàpets esper trobar-hi una novel·la costumista, de les que tant m'agraden, situada en un poble mallorquí de principis del segle XX. En llegir una obra seva tenc la sensació que l'estic escoltant de la seva pròpia veu, amb el llenguatge poètic tant característic d'aquest magnífic autor santanyiner. Són obres per anar degustant poc a poc, sense pressa.

He acabat Les veus del Pamano, d'en Jaume Cabré. He descobert un estil completament diferent de tot el que havia llegit fins ara. La novel·la situa l'acció a les muntanyes del Pallars sobirà, des dels anys de la postguerra fins ara, amb històries entrellaçades que van i vénen, com per art de màgia, magistralment dirigides per l'autor, en una perfecte simfonia. Maquis, falangistes, senyores beates, capellans, mestres d'escola, picapedrers, missers, van teixint una història sense fissures, on els personatges secundaris tenen tanta, o fins i tot en qualque cas més, importància que els protagonistes, amb un resultat magnífic.
Sense dubte, Les veus del Pamano passa a engrandir la llista de les meves obres preferides. Més que recomanable, quasi gosaria dir que és una obra imprescindible.