viure.cat
Acab d'encetar aquest bloc sense altra pretensió que compartir vivències, aficions, sensacions, opinions ... i el que surti. Salut i sort!

Ahir dissabte, 31 de gener, varem gaudir de la diada truquera d'hivern 2009. En un cèntric restaurant de Mallorca, varem arribar a ser més de cent truquers, arribats d'arreu de Mallorca, i qualcun vingut expressament des de Menorca, els qui varem compartir taula al voltant del truc.

El truc és més que un joc de cartes, és un sentiment molt arrelat a la nostra terra, als nostres ancestres. I retruc.net fa possible que cada dia ens poguem asseure a una taula virtual des de qualsevol punt de la nostra geografia per a gaudir d'aquesta extensa família de truquers que no s'atura de créixer.

Si fos possible reunir en una macro trobada a tots els truquers que han assistit a qualque diada de les que organitzam des de retruc.net, no sé si cabríem a cap restaurant. Això és gran, i de cada dia hi torna més. Però, sobretot, és gran tota aquesta gent que conforma la família de retruc.net.

Envit-i-truc!

Ingredients:

1/2 nou de llevat premsat fresc
250 gr. de farina de rebosteria per a fer panades
100 ml. d'aigua
45 ml. d'oli
Sobrassada
Sucre
Una pessigada de sal
Oli per untar la llauna

En un bol posam el llevat amb 100 ml. d'aigua tèbia i una pessigada de sal, i ho mesclam amb la mà. Afegim també els 45 ml. d'oli i la farina de rebosteria. Hem d'afegir-ne tanta com se'n begui. Ho mesclam bé amb les mans fent una massa i la deixam estovar dins el bol tapat amb un pedaç, fins que assoleixi el doble del volum del principi. Es deixa estovar una mitja hora o tres quarts -com més calorós sigui el dia (i la cuina) més via farà.

Untam una llauna amb oli i estenem la massa a dins, ajudant-nos amb la mà i aplanant-la bé.

Tallam sobrassada al nostre gust, per exemple tallades rodones d'un centímetre de gruix, i retiram la pell.

Col·locam les tallades damunt de la coca i ensucram la sobrassada per damunt, escampant també sucre per damunt de la resta de la massa.

Posam el forn a 180-200ºC i ho mantenim durant uns 15 minuts, controlant que no se’ns cremi la coca.

En haver passat aquest temps, la treim i la deixam refredar.

Quins records!
Bon profit!

Aigua de gener, tot l’any va bé 

Després del gener, poda l’arbre fruiter 

De l’aigua de gener, ni una gota se’n fa malbé 

El mes de gener és malfeiner 

Al gener, tanca la porta i encén el braser

Amb la lectura d'aquesta novel·la, Els ulls tancats, de na Roser Atmetlla, pretenc canviar de registre. No en tenc cap referència, així que no sé què m'espera. En haver acabat en parlarem.

Això també vol dir que he acabat Camí de sirga. Era elevada l'expectativa que en tenia abans de llegir aquesta obra, i no m'ha decebut en absolut.
Un regal de sensacions pel lector. És exquisida la ironia amb què Jesús Moncada tracta la història de la desaparició de Mequinensa, antiga vila de la ribera de l'Ebre, per a la construcció del pantà de Riba-roja. Dibuixa la història d'una vila a través de les històries particulars dels seus habitants, que se'ns fan propers, com a veïns nostres.
En aquest sentit em recorda molt una altra obra que em va entusiasmar: La mà del jardiner, d'Antoni Vidal Ferrando, que tracta d'un temps de la vila veïna de Santanyí. Per a mi dues obres mestres de la literatura catalana.
Absolutament recomanables.

Fa cinc dies que faltes i, tanmateix, no ens has abandonat ni un instant.

Les teves paraules, sempre mesurades, sensates, sàvies, no varen caure en sac foradat, no fan renou de buit, sinó que ens fan llum i companyia. Com també els teus silencis, la tolerància, la comprensió, el respecte, l'estimació envers els altres. Tot això és aquí i ara, com una flama que ens dóna escalfor, i que mantendrem encesa per sempre.

Avui hem anat amb la meva dona i en Bernat, el petit, a un concert de la Coral de l'ACMSS –Associació cultural musical Ses Salines-, amb la que canta el meu fill Sebastià.
Han cantat Donna Donna, Boig per tu, Esclat mallorquí i el popurri The Beatles in Revue.
Sempre ho fan bé, molt. Però avui ha estat especial, al menys per a mi. Tenc mon Pare a la clínica, fotut i desanimat, i quan, amb el popurri dels Beatles han cantat el Yesterday, m'ha envaït una emoció profunda, una enyorança dels bons temps, una pel·lícula farcida d'imatges d'ahir, entranyables i irrepetibles. Es mesclaven les imatges del passat amb el futur del meu fill, allà davant fent un solo amb Let it be. Potser per això m'he emocionat. Potser per això se m'ha format un nuu a l'estómac, amb una mescla de tristesa i alegria. Què ho és de breu la vida, i què ho és d'important viure-la amb sentiment. Moltes vegades record unes paraules d'en Jaume Serra Adrover: qui estima, sempre l'encerta. Què en té, de raó!

Publicada per primera vegada l'any 1988, amb Camí de sirga Jesús Moncada va consolidar un univers personal i mític al voltant de Mequinensa, l'antiga vila de la vora de l'Ebre enfonsada sota les aigües del pantà de Riba-Roja, que en el seu temps va ser centre important d'una conca minera i d'un tràfic fluvial intens. Amb una precisió històrica i amb un llenguatge viu, l'autor rememora la història dels últims cent anys d'un poble condemnat a la desaparició a través de la vida i dels records de diferents personatges.
Unànimement reconeguda per la crítica i pel públic lector, Camí de sirga, està considerada com una de les novel·les més importants de la literatura catalana contemporània. Ha estat guardonada amb nombrosos premis –Joan Crexells, Ciutat de Barcelona, Fundació d'Amics de les Arts i de les Lletres de Sabadell, Crítica Serra d'Or, Nacional de la Crítica i finalista al Premio Nacional de Literatura- i ha estat traduïda a l'alemany, a l'anglès, a l'aragonès, al castellà, al danès, a l'eslovè, al francès, al gallec, a l'hongarès, al japonès, al neerlandès, al portuguès, al romanès, al suec i al vietnamita.

Això també vol dir que he acabat El monestir de l'amor secret, de na Maria Dolors Farrés. La impressió que me queda és que l'obra és, essencialment, una expressió d'amor. Un amor sincer, absolut, infinit, que sura per damunt d'un mar de dificultats. Si bé l'acció transcorre al segle XIV, la lluita d'aquest amor per sobreviure encara no ha cessat en els nostres dies, ja que si és cert que darrerament ha guanyat moltes batalles, ja comença a ser hora que guanyi la guerra contra els elements, definitivament.

Una altra vessant a destacar de l'obra és la postura de l'Església en majúscules (en contraposició a l'actitud d'alguns dels seus servents) del segle XIV, que en el segle XXI continua més o menys igual. Igual de torta, més que desafortunada, inacceptable per a qualsevol ment racional. Ja en poden fer, ja, de missions, que jo m'estic plantejant seriosament presentar la carta d'apostasia.

Un altre aspecte que no m'ha passat desapercebut, i per mi fonamental, és l'amor de pare, enfront del que pot sentir un conco -oncle- que va fer de pare a un dels protagonistes d'aquesta història des que era un nin petit. Mentre el conco, tot i estimar-lo, és incapaç d'acceptar una realitat fora de les normes, al pare només li preocupa la felicitat del fill, per damunt de les normes imposades. A un fill, ningú és capaç d'estimar-lo ni entendre'l tant com un pare –o mare-. És una estimació diferent de la parella, naturalment, però no menys forta.

Tot això, tractat per l'autora amb un estil nou, senzill però magnífic, que m'ha convençut des del començament. Una novel·la molt recomanable.

Potser ha arribat el temps d'un canvi de roba, desar la d'estiu i treure la d'hivern. No és gens clar el límit temporal d'aquest canvi, i per això és habitual veure que al carrer coincideixen ambdues mudes, havent-hi gent que va vestida d'estiu, mentre ja n'hi ha vestida d'hivern. Uns encara tenen calor, els altres ja comencen a tenir fred. A més, un mateix, pot anar alternant vestir d'estiu un dia i d'hivern un altre, ara fa calor i suara fresca, podent notar la diferència, sobretot, entre la matinada i vespre respecte de les hores centrals del dia.

Aquestes èpoques de canvi de roba solen coincidir amb temps de constipats. Però al mateix temps ens duen al retrobament amb aquelles peces de vestir que, potser, ni recordàvem que teníem guardades per a la propera temporada.

Uep! i tenc aquesta jaqueta verda, que tant m'agrada dur, i aquests calçons negres, ja gastats, però que són tan còmodes de dur, ... a veure si encara hi cabré. Són petites alegries que es van repetint cada temporada. Tot i que les cerveses de l'estiu solen passar factura, al menys en el meu cas.

Possiblement, una de les escenes més famoses d'en Paul Newman sigui el passeig en bicicleta de "Butch Cassidy and Sundance the Kid", amb la cançó Raindrops keep folling on my head. Sense oblidar la superba actuació en "The Sting", amb un conegudíssim tema central.
Idò enlloc de guardar un minut de silenci per la seva mort, ahir, preferesc recordar-lo amb uns minuts de música.

Ara hi ha IB3 i [M], però fa 25 anys no hi havia res. Desert. L'11 de setembre de 1983 va treure el caparrí una criatura, que al cap de 25 anys s'ha convertit en tota una senyora: TV3.

Tot i ser evident, no està de més recordar la inigualable, impagable, insubstituïble tasca de normalització lingüística que ha desenvolupat des del primer moment.
Només per això ja es mereix una felicitació cum laudem. Però ha estat, i és, molt més que una eina de normalització lingüística.

Amb ella varem descobrir que na Lauren Bacall també li podia dir a en Humphrey Bogart allò de "¿portes una pistola, o és que t'alegres de veure'm?" en català.

Des d'aquest espai vull aprofitar aquesta ocasió per donar-li les gràcies per tot el que ens ha donat i dóna.

Gràcies pels telenotícies, per donar el temps de ses Illes. Gràcies pel filiprim, pel senyor Bachs, pel club Súper 3, pel Pingu, per Com a casa, per na Mari Pau Huguet, pel Dr. Corbella, per Mn. Ballarín, per la Columna, per na Júlia Otero, per en Salvador Giner, pel Club, per n'Albert Om, per en Sebastià Serrano, per en Màrius Carol, per Polònia, per en Toni Soler, per n'Antoni Basses, per en Mikimoto, per n'Andreu Buenafuente i tot el Terrat, pel Tricicle, per la Lloll, per La vida en un xip, per en Joaquím Maria Puyal. Gràcies per en Pere Escobar, en Joan Patsy, n'Arcadi Alibés, en Jordi Robirosa, en Xavi Torres. Gràcies per en Magnum, pels Montsolís, pels Peris, ...

Felicitats per tenir la imaginació més gran de totes, per innovar, inventar, mentre la resta copia, et copia.

Molts d'anys Senyora!