viure.cat
Acab d'encetar aquest bloc sense altra pretensió que compartir vivències, aficions, sensacions, opinions ... i el que surti. Salut i sort!

Diuen que després d'una tempesta sempre arriba la calma. I és ben ver.

Quan vaig deixar el post anterior havia de capejar el temporal. He passat una setmana amb el cap que m'anava entorn, sense poder-me concentrar, sense ganes de res, sense forces. Deu ser el grip d'enguany, supòs.
Però avui dematí, quan m'he aixecat, ja he notat que havia canviat, la boira del cap s'havia escampat, tornava a albirar l'horitzó. He agafat fua.
Què n'hi ha d'avantatge quan ens trobam bé de salut!
L'ànim també canvia.

A més, l'horabaixa he anat a veure els meus pares, com cada dia, i he trobat mon Pare millor que altres dies; això també m'anima. I m'han regalat una camisa! M'han fet content, sobretot per veure'ls a ells contents de fer-me un regal.
Ha estat un bon dia.

És ben ver que després d'una tempesta sempre torna la calma.
Tornaran venir tempestes, però darrera sempre tornarà la calma. Una vegada i una altra. Així és la vida. I així l'hem de viure.

Us desig llargues calmes.

Des de fa uns dies ja no em trobava gaire bé, congestió, mareig, cansament, mal estar general. Avui m'he decidit a anar al metge, i m'ha receptat amoxicil·lina, xarop i una pastilles pel mal estar general.

Així que, per uns dies estic fora de circulació.

Fins aviat (esper).

Per aquells que m'heu comentat la peresa que us fa anar llegint tota la història dels Personatges itinerants i seguir el fil, aquí us deix el final, que me va correspondre escriure:

Passejava sense pressa, vorejant la garriga marina, quan va veure na Júlia asseguda sobre les roques, a la vorera de la mar, amb la brisa que li acaronava el rostre humit de salistre, amb la mirada perduda. Tenia un paper a la mà, tot i que a ella no li feia cap falta llegir-lo, perquè en coneixia el contingut de memòria, i l'anava recordant una vegada i una altra, en silenci. L'hi havia escrit en Bernat feia ja més de deu anys, però el sentia proper, com si hagués estat ahir. Una llàgrima va lliscar per fondre's amb la mar. Aleshores va saber per què la mar és salada. Per totes les llàgrimes vessades.

Com la remor de les ones,
sempre torna, inexorable,
i amb ell retorna l'olor
de la mar infinita, salada.

Com les mirades furtives,
que encenen el batec
ardent de l'amor primer,
d'una primera besada.

El temps ha marxat, però
torna el record, inapel·lable,
del perfum d'aquella pell
que em deixa sense alè,
encara ara.

... estava preciosa.

Així acabaven les rondalles que me solia contar el padrí quan era nin.
I si voleu saber com acaben les històries de Personatges itinerants, ja podeu passar pel bloc, perquè avui s'ha acabat.

Ha estat un plaer participar en aquesta experiència al costat d'autèntics/ques virtuosos/es en l'art de contar històries.

Quan entrau a una ferreteria ¿no teniu la sensació de necessitar tot el que veieu? Idò això és el que m'ha passat avui horabaixa quan, aprofitant que érem a Palma, hem anat amb la meva dona i el petit, en Bernat, a la carpa de la setmana del llibre en català.
No és que hi hagués cap excés de títols, i uns quants ja les he llegit, però la resta eren allà dient: "tria'm".

La veritat és que sabia el que cercava, i n'he firat dos d'en Melcior Comes: "L'estupor que us espera" i "La batalla de Walter Stamm" -llàstima que ahir no pogués assistir a la presentació, m'hauria agradat-.

També en cercava un que m'havia comanat el meu fill major, "Solitud" d'en Víctor Català, però no l'he trobat. I això que ho he demanat al qui cobrava, però me diu:
- no sé si hi és, ni on pot ser ¿veus aquella dona de verd amb ulleres? és de l'editorial Moll, potser ella te podrà ajudar.
Hi he anat a demanar-li, però m'ha contestat:
- Si hi és ha d'estar per aquella zona.
Res, no l'he trobat. L'organització no és el punt fort d'aquesta fira. I això no m'agrada, perquè així t'has de passejar per tots els expositors a cercar el que desitges, i clar, així com vas veient obres les aniries posant totes dins de la bossa. I no pot ser! ... que estam a final de mes!

Bé, el de sempre, no hauria de ser necessari organitzar fires com aquesta perquè la gent compràs llibres en català. Però si ajuda, benvinguda sigui. Enguany és fins el 9 de març.

Es posa una olla al foc, amb aigua, una pastilla de brou de carn (starlux, knorr, ..) i sal.

Mentrestant, uns trossos de carn magre de porc, tallats a daus i prèviament preparats amb sal, pebre bo i llimona, es fregeixen amb oli d'oliva fins que estan ben dauradets. Tot seguit es posen a l'olla que tenim al foc.

A banda, es fa un sofregit amb ceba, una cabeça d'alls i tomàtiga –tot tallat ben petit, o triturat-. També recoman tirar-hi un raig de vi sec -si no n'hi ha, pot servir brandy-. En estar ben sofregit es posa dins de l'olla, on també s'hi afegeixen unes fulles de llorer, trossos de poma golden, panses i unes cols de Brussel·les, amb un manat de julivert penjant.

Es deixa bullir fins que sigui ben cuit.

A banda, es fregeixen patates, que després es deixaran els darrers cinc minutets dins de l'olla.

I quan és cuit, es serveix calent. Adient per aquest temps d'hivern.

Bon profit!

Darrerament estam tots dos massa ocupats per asseure-nos a prendre una cerveseta plegats. Per això, com aficionat del Barça que saps que sóc, t'he de fer arribar una queixa, perquè trob que ja cau de la post. Tenim un bon equip, un gran equip, ho saps. I un bon entrenador -no ho dic per dir-ho, és cert-. Però hi ha una errada transcendental per a la bona marxa de l'equip, i que és urgent rectificar.
Un dels millors enginyers futbolístics que he vist mai, doctor del baló, expert en assistències magistrals, que no perd cap pilota mai, que lluita tot el partit i que, a més, és de la pedrera, darrerament està assegut al banquet. Naturalment, estic parlant d'en Xavi.
Les dues peces bàsiques del centre del camp blaugrana han de ser, necessàriament en Xavi i n'Iniesta. I per a contenció en Touré. Més clar, aigua. En Deco és un bon suplent per un cas de necessitat, però no pot ser una vaca sagrada, de cap manera, perquè no té el talent, el futbol, la classe, la vista, la intel·ligència, de cap dels dos de la casa. I en canvi, juga en el lloc d'en Xavi -perquè el lloc és d'en Xavi, i no pot ser de ningú més, avui mateix-.
Així no anam bé, Frank.
Ahir mateix, en el minut 81 en Xavi va entrar al camp en substitució d'en Deco, i 6 minuts després va fer el gol que ens fa somniar en què encara hi ha lliga.
La meva alineació ideal d'enguany és:
Valdés - Zambrotta, Puyol, Màrquez, Abidal – Xavi, Touré, Iniesta – Messi, Eto’o, Ronaldinho.

De lateral dret també pot jugar en Puyol, i en Milito de central. I a davant hi pot jugar en Bojan en el lloc d'en Ronaldinho, quan no està bé. Com també pot jugar qualque estona en Giovani. La resta són vuits i nous i cartes que no lliguen.

Benvolgut Frank, fes-me cas, que des del sofà de ca meva se veu millor que des de la banqueta!

PD: Si tens qualque dubte, truca'm, i en parlarem. o_="

Avui, 2 de febrer de 2008, es compleixen 800 anys del naixement d'en Jaume I, el rei conqueridor de la nostra terra.

Hi ha qui considera en Jaume I el primer dels nostres blocaires, ja que El Llibre dels Fets no és una crònica a l'ús sinó un relat profundament personal que sembla que el rei dictava, atès que ell no sabia escriure.

Des d'aquest simple bloc m'afegesc a la commemoració d'aquesta data tan transcendental pel que havia d'esdevenir.

Cada any feim dues trobades "oficials" de truquer@s (les que organitzam des de retruc.net), una a l'hivern i una a l'estiu. El passat dissabte, dia 26 de gener, ens varem trobar al restaurant sa Creu, de Petra. Varem ser més de vuitanta, la majoria de Mallorca, però també n'hi havia que havien vengut de Menorca i, fins i tot, de València.

Ens varem retrobar amb els veterans de retruc.net -que no fallen a cap trobada- però també varem tenir l'oportunitat de conèixer gent que s'ha incorporat fa poc a la web, i això sempre ens fa créixer com a persones. Una gent excepcional, per cert. I de totes les edats. El futur del truc està garantit amb aquesta saba nova que puja, i que ja juga tant bé.

El dinar va ser mel, i després varem fer trucs fins ... no sé fins quan, nosaltres –la meva dona i jo- ens en varem anar devers les 19.00 i encara quedava més de la meitat de gent envidant, trucant i retrucant.
Com era d'esperar, hi va haver molt bon ambient i el temps va passar volant. Si no haguéssim tengut altres feines, encara hi seriem!
Aquestes trobades no tenen preu.

Truquer@s, salut i sort!

comentaris a la trobada
més comentaris d'usuaris