viure.cat
Acab d'encetar aquest bloc sense altra pretensió que compartir vivències, aficions, sensacions, opinions ... i el que surti. Salut i sort!

Com que la diada de Sant Jordi va caure en dijous, que aquí va ser dia feiner, ho hem celebrat avui dissabte, en una trobada a l'Església vella, recentment restaurada, un lloc molt adient per a celebracions culturals.

Molts alumnes del col·legi públic han llegit fragments de poemes o contes, així com també un grup d'adults que ens hi hem volgut afegir. He gaudit de poder compartir una de les meves grans aficions, la lectura, en aquesta festa que, per mi, és la millor de l'any.

En Bernat ha llegit un poema, a mitges amb na Marina, una companya de classe.

Jo he optat per un fragment d'Incerta Glòria, d'en Joan Sales, que diu així:
"Aquesta història em preocupa. La guerra té coses ben desagradables. ¡Si un hi matés algú a qui tingués tírria! O potser més val així; també moriríem tots un dia o altre encara que no hi hagués guerres; el mal no és, doncs, que ens matem els uns als altres, sinó l'odi. Matem-nos, ja que és el nostre deure, però sense odi. És allò que deia una vegada en Soleràs: matem-nos com bons germans."

I he acabat llegint un dels pensaments i sentiments què ens va regalar en Jaume Serra Adrover en el seu llibret Amic; diu així:
"Qui estima, sempre l'encerta."

Ja hi tornam a ser!
Seguint una directiva europea(*), aquest cap de setmana ens ha tornat a tocar avançar una hora els rellotges. Fins al darrer diumenge d'octubre.

Diuen que és per tal d'estalviar energia. I un be negre! Jo avui no en tenc gens, d'energia; la m'ha xuclada aquesta maleïda hora.

L'hora solar vertadera és dues hores menys que l'hora oficial que regeix des de final de març fins a final d'octubre.
El natural, per mi, seria aixecar-se de dormir amb claror i anar-se'n a dormir amb fosca. Idò avui m'he aixecat amb fosca, i quasi me n'aniré a jeure amb claror.

Encara no som a l'estiu, i ja fris que s'hagi acabat!

(*) Reial decret 236/2002, d'1 de març (BOE del 2), en relació amb la Directiva 2000/84/CE del Parlament Europeu i del Consell de 21 de gener de 2001 (DOCE de 2 de febrer de 2001), i amb l'Ordre PRE/2211/2006, de 4 de juliol (BOE de l'11).

Avui es compleixen 5 anys d'aquell atemptat yihadista, tant ferest i covard, a l'estació d'Atotxa, amb 191 morts. No me vull estendre en comentaris sobre aquella barbaritat, simplement deixar una cançó, amb una lletra preciosa, sobre una de les possibles històries que varen acabar de manera sobtada i brutal aquell dia. Si la lletra escarrufa, la història real encara més.

La cançó és de La Oreja de van Gogh. Han circulat cadenes de mails amb rumors sobre una possible contribució econòmica d'aquest grup amb ETA, dient fins i tot que ells mateixos varen admetre que col·laboraven amb una associació que dóna suport al grup terrorista. Jo no ho crec. Si fos cert, ja haurien estat formalment acusats de col·laboració amb banda armada, i possiblement estarien tancats a la presó. Com que, insistesc, no ho crec, deix aquesta cançó com a petit homenatge a la memòria de les víctimes d’aquell 11M.

Fidels a la cita anual, el passat cap de setmana varem anar a veure, no, a gaudir del Barça al Camp Nou. Quin espectacle!
Som un admirador declarat del joc d'en Xavi, però he de reconèixer que n'Iniesta s'està convertint –o ja és- la peça clau d'aquesta màquina de fer futbol espectacle, amb el permís d'en Messi. Al final, Barça 2, Athletic 0; i si enlloc d'enviar 4 pilotes als pals, arriba a voler entrar, hauríem assistit a una golejada. Un gran partit. En Lluís Canut també en va gaudir.

També varem anar al teatre, al musical "La Bella y la Bestia", una gran producció. El paper la bèstia l'interpreta un mallorquí, en David Ordinas. També cal destacar l'actuació de na Mercè Martínez (Natàlia a Porca Misèria), qui, tot i tenir un paper secundari, exhibeix unes magnífiques facultats musicals amb la interpretació del tema central de l'obra.

En l'aspecte culinari, no vaig de proves, a tir segur, així que un soparet a casa Jacinto, i dinar al Txapela. Em podeu retreure que som poc original, però no me llevareu el gust que vaig passar.

I si no hi ha res de nou, l'any que ve hi tornarem. Com solem dir: no hem quedat escalivats.

És cert que tots els equips, com tothom, tenen ratxes millors i pitjors. És cert que dia 1 de setembre tots els barcelonistes haguéssim firmat que dia 1 de març anéssim líders, a 4 punts del Madriz. És cert que no podem comptar amb n'Iniesta, n'Abidal ni en Milito, lesionats. És cert que les xifres, les estadístiques i, sobretot, el joc desplegat pel Barça a la primera volta de la Lliga, han meravellat al Món sencer, que s'ha rendit a l'evidència.
Però també és cert que tot això pot acabar en un no res, si l'equip no és capaç de guanyar títols. I no em referesc a la copa de rei.
Fa un mes estàvem a 12 punts del Madriz. Ara a 4. Fins i tot pareix com si d'un dia per l'altre se'ns hagués oblidat com es juga a futbol ¿és possible? Sincerament, estic convençut que no.

Però per redreçar una situació que s'ha torçat, el primer que cal fer és reconèixer-ho. Jo també seguesc creient en aquest equip, Pep, però me resistesc a esperar d'assegut a que canviï la ratxa.
Hi ha una situació en atac que m'agradaria provar: n'Eto'o per la dreta, en Messi per l'esquerra i n'Henry pel centre. Per mi és la posició natural de cadascun d'ells. ¿Què podem perdre, de fer la prova?
I un altre aspecte a millorar és la gestió de l'avantatge, el control del partit amb el marcador favorable, com el cas del 0-2 dins del Calderón. En aquests casos, enlloc de seguir jugant com si el marcador fos d'empat, es pot substituir un davanter per un migcampista. Sí sí, es pot. Per tal d'aguantar més temps la pilota, futbol control, al mateix temps que els dos davanters que quedarien -naturalment en Messi i un altre- disposarien de més espais, facilitant així mateix la possibilitat d'augmentar la diferència en el marcador. Pareix massa elemental, però sovint ens oblidam de les solucions més senzilles i evidents, quan solen ser les millors. Voler jugar sempre a l'atac, encara que sapiguem que jugam millor que els rivals, és un excés de supèrbia.
Au va, Pep, a veure si podem tornar augmentar l'avantatge, ... encara que sigui tocant amb els peus a terra.

Ja passava d'hora d'haver encetat aquesta novel·la del meu professor, i amic, Antoni Vidal Ferrando. A Les llunes i els calàpets esper trobar-hi una novel·la costumista, de les que tant m'agraden, situada en un poble mallorquí de principis del segle XX. En llegir una obra seva tenc la sensació que l'estic escoltant de la seva pròpia veu, amb el llenguatge poètic tant característic d'aquest magnífic autor santanyiner. Són obres per anar degustant poc a poc, sense pressa.

He acabat Les veus del Pamano, d'en Jaume Cabré. He descobert un estil completament diferent de tot el que havia llegit fins ara. La novel·la situa l'acció a les muntanyes del Pallars sobirà, des dels anys de la postguerra fins ara, amb històries entrellaçades que van i vénen, com per art de màgia, magistralment dirigides per l'autor, en una perfecte simfonia. Maquis, falangistes, senyores beates, capellans, mestres d'escola, picapedrers, missers, van teixint una història sense fissures, on els personatges secundaris tenen tanta, o fins i tot en qualque cas més, importància que els protagonistes, amb un resultat magnífic.
Sense dubte, Les veus del Pamano passa a engrandir la llista de les meves obres preferides. Més que recomanable, quasi gosaria dir que és una obra imprescindible.

Ahir dissabte, 31 de gener, varem gaudir de la diada truquera d'hivern 2009. En un cèntric restaurant de Mallorca, varem arribar a ser més de cent truquers, arribats d'arreu de Mallorca, i qualcun vingut expressament des de Menorca, els qui varem compartir taula al voltant del truc.

El truc és més que un joc de cartes, és un sentiment molt arrelat a la nostra terra, als nostres ancestres. I retruc.net fa possible que cada dia ens poguem asseure a una taula virtual des de qualsevol punt de la nostra geografia per a gaudir d'aquesta extensa família de truquers que no s'atura de créixer.

Si fos possible reunir en una macro trobada a tots els truquers que han assistit a qualque diada de les que organitzam des de retruc.net, no sé si cabríem a cap restaurant. Això és gran, i de cada dia hi torna més. Però, sobretot, és gran tota aquesta gent que conforma la família de retruc.net.

Envit-i-truc!

Ingredients:

1/2 nou de llevat premsat fresc
250 gr. de farina de rebosteria per a fer panades
100 ml. d'aigua
45 ml. d'oli
Sobrassada
Sucre
Una pessigada de sal
Oli per untar la llauna

En un bol posam el llevat amb 100 ml. d'aigua tèbia i una pessigada de sal, i ho mesclam amb la mà. Afegim també els 45 ml. d'oli i la farina de rebosteria. Hem d'afegir-ne tanta com se'n begui. Ho mesclam bé amb les mans fent una massa i la deixam estovar dins el bol tapat amb un pedaç, fins que assoleixi el doble del volum del principi. Es deixa estovar una mitja hora o tres quarts -com més calorós sigui el dia (i la cuina) més via farà.

Untam una llauna amb oli i estenem la massa a dins, ajudant-nos amb la mà i aplanant-la bé.

Tallam sobrassada al nostre gust, per exemple tallades rodones d'un centímetre de gruix, i retiram la pell.

Col·locam les tallades damunt de la coca i ensucram la sobrassada per damunt, escampant també sucre per damunt de la resta de la massa.

Posam el forn a 180-200ºC i ho mantenim durant uns 15 minuts, controlant que no se’ns cremi la coca.

En haver passat aquest temps, la treim i la deixam refredar.

Quins records!
Bon profit!

Aigua de gener, tot l’any va bé 

Després del gener, poda l’arbre fruiter 

De l’aigua de gener, ni una gota se’n fa malbé 

El mes de gener és malfeiner 

Al gener, tanca la porta i encén el braser

Amb la lectura d'aquesta novel·la, Els ulls tancats, de na Roser Atmetlla, pretenc canviar de registre. No en tenc cap referència, així que no sé què m'espera. En haver acabat en parlarem.

Això també vol dir que he acabat Camí de sirga. Era elevada l'expectativa que en tenia abans de llegir aquesta obra, i no m'ha decebut en absolut.
Un regal de sensacions pel lector. És exquisida la ironia amb què Jesús Moncada tracta la història de la desaparició de Mequinensa, antiga vila de la ribera de l'Ebre, per a la construcció del pantà de Riba-roja. Dibuixa la història d'una vila a través de les històries particulars dels seus habitants, que se'ns fan propers, com a veïns nostres.
En aquest sentit em recorda molt una altra obra que em va entusiasmar: La mà del jardiner, d'Antoni Vidal Ferrando, que tracta d'un temps de la vila veïna de Santanyí. Per a mi dues obres mestres de la literatura catalana.
Absolutament recomanables.