viure.cat
Acab d'encetar aquest bloc sense altra pretensió que compartir vivències, aficions, sensacions, opinions ... i el que surti. Salut i sort!

Ara fa 4 anys que vaig llegir "Els pilars de la Terra". I els Reis d'Orient enguany m'han duit la segona part: "Un món sense fi", d'en Ken Follett.
Són més de 1.200 pàgines, així que per molt que m'agradi, com que no fris, supòs que en tendré per un parell de mesos –"un parell" de pagès mallorquí, que no són dos, sinó que un parell poden ser 2, 3, 4 ... ja veurem-.
La primera impressió és que aquest llibre és perillós, perquè si me cau damunt d'un peu me farà una mostela.

Això també vol dir que he acabat "De teves a meves", 32 contes d'en Pere Calders. ¿Què en podria dir, que no sapigueu, d'en Pere Calders i els seus contes? Idò això, un mestre, amb una imaginació inimaginable, que en sap molt, de contar contes.

Uep blocaires!

Acabam d'aterrar, com aquell qui diu. Hem passat el cap de setmana a Barcelona, amb la família i uns amics.
De cine!

Dissabte varem dinar a casa Jacinto, on cuinen el millor bacallà de BCN. I allà ens varen acompanyar na Rosa i en Miquel.

Després, el musical Mamma Mia. Fantàstic!

Diumenge, el dinaret de costum al Txapela. Mmmmmmmm (sense comentaris).

I el cafè, al Bracafè, seguint el consell d'en Màrius Carol. Allà varem coincidir amb na Rosa Vila (na Roser de Ventdelplà), qui molt amablement va accedir a fer-se una foto amb mi.

El vespre cap al Camp Nou, on un Barça ple de baixes va guanyar al Racing de Santander 1-0, gol d'Henry.

Pels voltants del camp ens varem topar amb l'Avi del Barça, a qui no li va molestar que ens féssim una foto.

Us podria contar més coses, però us deix aquest mini reportatge fotogràfic.

Diuen que Barcelona és bona si la bossa sona. I jo dic: Barcelona sempre és bona, tant si sona com si no sona!

Tenc per costum, si puc, una vegada a l'any anar a veure un partit del Barça al Camp Nou; fa un parell d'anys vaig veure Barça – Bilbao, i me vaig fixar en un aficionat basc que duia un jersei del Bilbao, amb el número 10 i, on es posa el nom del jugador hi posava "Antimadridista". Tot d'una me vaig sentir agermanat amb aquell desconegut de la terra dels pinxos i els "montaditos".
I és precisament per aquest sentiment que avui –des d'ahir vespre- estic content. La raó és ben senzilla, els vuitens de final de la Copa del Rei de futbol:

Dimecres, 9 de gener: Mallorca 2 – Reial Madriz 1
Dimecres, 16 de gener: Reial Madriz 0 – Mallorca 1

Es pot dir més alt, però no sé si més clar.

Per cert, no puc estar sense comentar que el molt il·lustre míster del Madriz, en Schuster, al final del partit –per tant, amb el Madriz ja eliminat pel Mallorca-, quan l'entrenador dels vermellons el va anar a saludar, com és costum després de cada partit, aquell li va negar la salutació amb un gest despectiu.
S'ha de saber perdre.
Com diu el seu himne? ... "caballero del balón, hala Madriz ...".

Dinar a Inca; divendres, 11 de gener de 2008, al celler can Ripoll.

Corria l'octubre de l'any 1982, quan varem començar la carrera, a Saragossa. Uns varen acabar, altres varem seguir altres camins. Però al menys una vegada cada any, després de les festes de Nadal, ens reunim entorn d'una taula per a compartir les novetats de cadascú, al mateix temps que donam compte d'un bon dinaret.
Enguany varem dinar a Inca, al celler de can Ripoll, un dels pocs llocs que encara queden amb les típiques botes enormes de vi, impassibles al pas del temps.
En Toni Payeras i en Llorenç Socias no varen poder venir perquè tenien guàrdia.
Ara resulta que en Xesc s'ha ficat en política, és regidor de sanitat d'Alaró, en Tomeu és el metge del Mallorca, en Tolo és el metge de la torre de control de l'aeroport, en Toni Paco està a l'hospital d'Inca; tot això són novetats. En Vicenç i jo, en canvi, seguim igual, només un poc més vells.
Són trobades impagables, que demostren que el pas del temps no és suficient per a fer minvar l'amistat. I que sigui per molts d'anys.

A la foto, d'esquerra a dreta: Tomeu, Tolo, Sebastià, Vicenç, Xesc i Toni.

Va ser per casualitat, furgant en una prestatgeria de ca mon Pare, que el vaig trobar. "De teves a meves" és un recull de 32 contes, d'en Pere Calders. Naturalment, no necessita presentació.

Això també vol dir que he acabat El llibre dels plaers immensos. Digueu-me xovinista si voleu, però l'estil d'aquest mallorquí de 27 anyets, llicenciat en Dret i en Teoria de la literatura, m'ha captivat. És autor de "L'aire i el món" (Premi Ciutat d'Elx 2003), "L'estupor que us espera" (Premi Documenta 2004), "El llibre dels plaers immensos", premi Ciutat de Palma 2006, i de "La batalla de Walter Stamm", premi Josep Pla 2008. A més, és col·laborador setmanal d'Elsingulardigital.cat.
Amb "El llibre dels plaers immensos", que en qualque moment podria córrer el perill de vorejar els convencionalismes acceptables, sap tractar cada tema amb el punt just per a captar l'atenció dels sentits i dels instints sense caure en el mal gust.
El fet que l'acció transcorri, sobretot, entre Mallorca i Barcelona, també és un factor a favor, per a mi important.
El protagonista és un jove de família benestant mallorquina, que va creixent a la recerca del seu lloc en la societat, atenent sempre al seu interior, als seus sentiments i impulsos.
Superba.

El llibre dels plaers immensos
Mecior Comes

Puntual a la cita, el vespre de cada 5 de gener, quan ja s'ha fet fosc i els nins s'han abrigat amb la bufanda i els guants, s'albira des de lluny una claror que avança, primer blanquinosa, lluent, fins que enlluerna; és l'Estrella d'Orient, que anuncia la imminent arribada de ses Majestats els Reis d'Orient.
I en pocs minuts una altra claror a la llunyania, aquest cop de colors, vermell sobretot, el vermell del foc de les bengales dels patges, impecablement vestits amb les millors teles, amb la cara tapada amb mocadors, arriben des de molt lluny, cansats però disposats a repartir il·lusió i regals entre els més petits –i qualcun de no tant petit-, regals que duen en tres carrosses engalanades amb domassos de colors vius i amb fulles de fasser.
I els Reis, muntats en tres cavalls -imponents, de pèl brillant-, en Melcior, en Gaspar i en Baltasar; descavalquen i es deixen envoltar i abraçar pels nins i nines, que els van a saludar, astorats, innocents. És la nit més màgica.
Hi ha anys en què les carrosses arriben plenes a vessar, són anys de balquena. I hi ha anys en què tots els regals cabrien dins d'una sola carrossa. Això depèn de la bonda que hem fet durant l'any. I cada any el caramull sol minvar.

Encetam un nou any. I, preu per preu, el vull encetar amb il·lusió.

Cau un estel fugaç, i m'apresso a demanar un desig. Per a mi, i per a tothom:

El llibre dels plaers immensos és la tercera novel·la d'en Melcior Comes –català de Mallorca, com ell mateix diu-, guardonada amb el premi ciutat de Palma 2006, per un jurat del qual en formà part na Carme Riera, tota una garantia. Editada per l'editorial Moll.

Això també vol dir que he acabat Les fites netes, d'en Damià Huguet. Diria que és un llibre necessari per a conèixer, recordar, sentir, olorar, el que va ser el poble de Campos a la segona meitat -i més cap a les acaballes- del segle XX. Escrit amb un punt de poesia. L'obra ajuda, també, a conèixer millor aquest autor -perquè està extreta de les seves entranyes-, campaner i mediterrani, d'una marcada sensibilitat, preocupat pel seu poble, a qui l'enlluernava el món del cinema, i es delectava amb un rebentat de cassalla de Llubí –la millor del món, diu-. Malauradament, en pocs anys a Campos s'han perdut molts dels plaers que tan delicadament va descriure en Damià. Temps era temps.

El llibre dels plaers immensos, a llibres.cat
El llibre dels plaers immensos, a L'arc de Berà

Bé, com que no vull que el dia de Nadal tengui un gust amarg en aquest bloc, per endolcir-lo un poc us deix amb aquesta baladeta.

Bon Nadal.

Avui, mentre dinàvem, mon Pare ho ha contat: quan tenia qualque alumne que treia el geni fàcilment li recomanava comptar fins a 10 abans d'actuar o xerrar malament. I en molts casos funcionava.

Això és el que hem de fer adesiara. O al menys jo, que tenc geni.
Quan vaig caminant pel poble i trob altra gent –que per cert, ja n'hi ha massa que no conec- que mena cans a lloure, grossos, perillosos, que lladren i, fins i tot, qualcun envesteix, he de comptar fins a 10. He de saber estar sense demanar-li a aquell tros de banc, incívic, que mena cans a lloure, si no sap que aquesta és una conducta que, a més de ser bruta –pel que deixen els cans al carrer- i perillosa, és il·legal. I si mossega, ja ens lamentarem després.

I quan trob cotxes aparcats a la part de carrer on està prohibit -per no entorpir la circulació-, que provoquen una cua d'altres vehicles, he de callar. O quan veig cotxes aparcats damunt la vorera, també he de callar.

I quan davant d'una casa en obres, el "mestre" d'obres –i que me perdonin els mestres de bon de veres per adjudicar aquest títol als qui avui el s'han auto adjudicat, sense tenir ni idea de res- ocupa tot el carrer, enlloc d'una part, la necessària, i pel mínim temps possible, sinó tot el carrer durant setmanes o mesos. He de callar.

Si digués el que en pens, estaria mal vist, seria un troba-que-dir, un mal veí, o qualque cosa pitjor. Ells van bé. He de callar, ... com fa la ¿policia? i les autoritats.

L'Estat de dret s'ha d'aplicar només als ex batles de Marbella, d'Andratx, d'allà o d'allà deçà, però no a la gent del carrer, noooo, només faltaria! la Llei està feta pels altres, no per cadascú. Aquesta guarda d'incívics no fan cap mal a ningú, o quasi gens ¿no és així? Campi qui pugui.
I he de callar.
He de callar.
He de callar.
1 ... 2 .... 3 ....