viure.cat
Acab d'encetar aquest bloc sense altra pretensió que compartir vivències, aficions, sensacions, opinions ... i el que surti. Salut i sort!

Un thriller, d'en Francesc Miralles, per canviar un poc d'estil i temàtica.

De "Cor xapat" he de dir que es tracta d'una història sorprenent, on es pot apreciar el coratge, la força de la ment i dels sentiments humans, que flueixen per a superar l'adversitat. Se m'ha fet curta. Bon senyal.

el quart reich

És la primera obra d'en Guillem Bauçà, campaner, d'ascendència salinera. L'he encetat amb inquietud i curiositat perquè, segons ell mateix me va explicar, parla d'històries del temps dels padrins dels seus padrins –i més enrere-, esdevingudes a la nostra mar i la vorera de mar.

Això vol dir, també, que he acabat "Puta postguerra", d'en Josep Piera. Per comentar-la no trobaria una manera millor que utilitzar les seves pròpies paraules, quan escriu a manera d'introducció:
"No sé si aquest llibre serà un recordatori –una memòria del temps passat-, una autobiografia –la narració de la pròpia vida-, un àlbum de família, un relat de desitjos, un collage de fantasies privades, un mosaic d'emocions o una novel·la vital. Sé el que vull, però. I el que vull és escriure la vida d'un jo en un temps i en un lloc concrets, i oferir-ne una composició a còpia de paraules, de notícies, de ruïnes –els fragments que perduren-, com els arqueòlegs fan amb les deixalles d’altres èpoques, per inserir la història personal en la memòria col·lectiva. Perquè la literatura esdevinga història, i la història, literatura."

I la història ha esdevingut literatura. Don fe.

L'Albert, d'Un Cel vermell m'ha passat aquest mem:

1. Jo 10 anys enrere estava a punt de tenir el segon fill, en Bernat, qui per tant la setmana que ve complirà precisament aquests 10 anyets –i ja està preparant la festa d'aniversari-.

2. Jo 5 anys enrere tenia poques complicacions –o cap-: feia les meves horetes de feina i, en aquest temps de tardor, cap a trescar per la pleta, a cercar esclata-sangs s'ha dit!

3. 1 any enrere: estava preparant un cap de setmana a Barcelona, on finalment varem anar, a veure el Barça-Nàstic (3-0), l'obra "pels pèls", i dinar al Txapela, entre d'altres coses.

4. Ahir (19 de novembre) vaig fer un truc –i el vaig guanyar- després de més d'un mes d'absència de les taules de retruc.net, que tant bones estones m'han donat.

5. Avui (20 de novembre) acab d'arribar de veure la reforma que estam fent a cas padrí. Trob que no queda malament.

6. 5 cançons de les quals em sàpiga la lletra. Hauria de fer molta memòria per recordar-ne la lletra, així que diré simplement 5 cançons que m'agraden:
- que tinguem sort, d'en Lluís Llach
- boig per tu, de SAU
- rosas, de La Oreja de van Gogh –aii, que he sentit que se separen-
- up where we belong, d'en Joe Cocker –pels records que em duu-
- sultans of swing, dels Dire Straits –el meu grup preferit-

7. 5 llocs ideals per visitar: supòs que seré poc original, però és el que hi ha:
- París –hi he estat en 3 ocasions, i sempre hi tornaria-
- Barcelona –una vegada a l'any, si pot ser-
- poblets perduts de Cantàbria
- els fiords de Noruega
- Quebec

8. 5 coses que m'agrada menjar:
- pa de xeixa amb sobrassada pagesa
- pinxitos o montaditos –"tapeo" en general-
- un bon peix –gall, si pot ser- a la planxa
- formatge –com més vell, millor-
- esclata-sangs torrats al caliu, amb llonganissa

9. 5 joguines preferides: Uf, en aquell temps no havíem sentit a xerrar mai de joguines políticament correctes, ni sexistes, ni res d'això, així que aferrau-vos:
- un revòlver de l'oest amb cartutxera
- un fort amb soldadets, cavalls, carros i indis –que encara eren els dolents, no havia vist "Bailando con lobos"-
- espases de fusta, que ens fèiem a ca un amic, fill d'un fuster
- les cabanes que ens construíem per baix Morell
- la bicicleta

10. 5 distribucions de GNU/Linux preferides: ni idea

11. 5 persones a les que passes aquest mem:
Miquel Soldevila
Eloy
Carme Rosanas
i a tothom que el vulgui recollir.

Pareix que vivim a la velocitat de la llum. Tot són presses. Els nins volen ser joves, els joves volen tenir cotxe tot d'una que fan els devuit anys, i trobar feina –o millor dit, tenir un sou- aviat. Tot aviat, volant. Els doblers, així com arriben se'n van. O abans. N'hi ha qui compren un llibre a una llibreria de les sortides de l'aeroport, i abans de sortir pel finger d'arribada ja l'han acabat. En demanar per quan volen la feina que se'ns encarrega, la resposta sol ser "per ahir". He de dir que no sempre és així, hi ha honroses excepcions.
Però per poc que te descuidis: presses, presses, presses!
I jo deman: presses ¿per què?
¿Que pot ser viurem millor, si anam tant aviat?
I a més ¿on anam, tant aviat?
A mi no m'agraden les presses. A la feina intent tenir una bona programació, i seguir-la el màxim possible, per evitar les presses de darrera hora. A la vida privada també. No sempre ho aconseguesc, és clar. Però no vaig de presses. Si he de fer un viatge, m'agrada preparar-lo amb antelació, triar la companyia aèria, l'hotel, l'itinerari, els espectacles als que volem assistir, els llocs on menjar, ..., i gaudesc del viatge des del primer moment en què el començ a preparar. Si ara me demanaven si vull partir de viatge d'aquí a mitja hora tan sols no me plantejaria la possibilitat.
Poc a poc i bona lletra. I a vegades encara no basta. No sempre pot ser, a vegades s'han de prendre decisions ràpides, i en aquests moments no solc dubtar gaire, no sóc indecís. El que sóc és ordenat. I vull viure el moment. Carpe diem. No m'agraden les presses, o ... ¿ja ho havia dit?

Uep blocaires!

 Us deix un parell més de pensaments d'en Jaume:

El temps que esbuques les coses
dels altres, no compons les teves.

Un bon llibre no és el Sol,
mes, fa llum i calentoreta.

La paciència fa miracles
grossets. Recorda-te'n.

Brusqueta brusqueta
és la millor saó.

Fins als anys 80, si en qualque activitat lúdica social destacava Ses Salines era en els esports. El club de futbol tenia un equip a la 3a divisió estatal –amb quasi tots els jugadors locals-, i equips de juvenils, infantils i alevins, i el camp se convertia cada setmana en un lloc de trobada obligada, en una festa. També hi havia el club de bàsquet, amb un equip masculí i un femení, que comptaven amb una afició entregada. I tennis, s'havia de fer cua a les pistes públiques, i a la pista de cas metge (els saliners mai podrem oblidar don Julià Panadés, metge del poble i mecenes de l'esport en general, i del tennis en especial), escola de tots els tennistes saliners.

Però amb el temps es va acabar amb el futbol, el bàsquet i el tennis. Això no obstant, queden destacats noms propis d'esportistes saliners, com el cas del ciclista Lluís Mas –actualment a l'equip Saunier-Duval-, o l'alteta del Barça Guillem Vidal, especialista en 100 metres.

D'un temps ençà, però, el relleu de la vida social l'ha agafat el món de les arts: música, pintura, escultura, arts escèniques.
En l'aspecte musical hi ha contribuït en bona mesura l'escola municipal de música, pedrera de talents musicals i cantants, que després ens delecten amb la Banda de música, la Big Band, la Batucada, els xeremiers, o la Coral municipal. Fins i tot hi ha qualque grup de pop-rock, com els Fora Son, Vibracions o n'Apol·lònia Bauçà.
La Coral -que dirigeix n'Alejandra Carrizo- ha fet diversos intercanvis amb altres corals de fora de l'Illa, com és el cas de la coral de Vilafranca del Penedès, o l'alemanya Jam-Jazz and More, de Längen. Aquest cap de setmana, la Coral va actuar al Teatre Principal de Palma. Oh! Quin espectacle més gratificant! La pell de gallina, me varen posar.
No hi ha festa en què no actuï la Banda -magistralment dirigida per n'Andreu Julià- que compta amb l'admiració de tot el poble. I la Big Band, com m'agrada! ens delecta amb el seu ritme de Jazz, Blues, i la seva màgia. També dins de la música destaca en Pep Burguera, que toca el borbardí a la Simfònica de Bilbao.
Si parlam de pintura i escultura, tenim un pòquer d'asos: en Francesc Bonet, el matrimoni Tomeu Estelrich i Aina Roig, n' "RT" (més conegut com "Arti") Leimbacher, i l'internacionalment conegut Horacio Sapere. Aquest darrer, també famós per les seves escultures, com la "Pada amb cases" que dóna la benvinguda als visitants a l'entrada del poble.
Aquest estiu també s'ha presentat, amb molt èxit, la Colla de Dimonis: unes terrorífiques bèsties, per a un infernal espectacle nocturn, d'ombres i llums vermelles, presentat pel polifacètic Norat Bauçà, provinent del món de la investigació històrica.
Això sense oblidar el grup de teatre "Quart Creixent", que tant ens ha fet riure amb les seves comèdies per Sant Bartomeu, des de fa tants anys.

En definitiva, es respira art. I que sigui per molts anys.

A en Jaume Serra Adrover li agrada escriure; ha escrit diversos llibres, diaris personals, etc., on hi trobam reculls d'una història propera, quotidiana, reculls de pensaments, retrats d'imatges i sensacions que ha copsat amb els ulls i amb l'ànima; és un magnífic pensador i un excel·lent orador, no només pel que diu, sinó també per com ho diu, és d'aquelles persones que no et canses mai d'escoltar –no fa so de buit-.

I tota la seva obra, no només literària sinó també, i sobretot, la seva obra personal, té una característica comú que per mi defineix en Jaume d'una manera molt senzilla: per damunt de tot, és un home que estima.

D'una de les seves publicacions, "Amic", n'he tret aquells pensaments que més m'han agradat. És possible que en Jaume no estigui d'acord amb la meva selecció, car sé que hi ha absències importants per a ell, però estic convençut que, encara que ho pensi, no m'ho retraurà. I com que sé que en Jaume no escriu en absolut d'una manera interessada, sinó que ho fa per arribar a la gent, me permet la gosadia de donar-vos a conèixer uns fragments que he escollit; només en posaré un parell, perquè són de beure a glopets petits, i més endavant n'aniré posant més; aquí els teniu:

Quan diuen mal de tu,
no t'immutis. Si diuen ver,
esmena't. Si, mentida,
són ells que es fan mal.

Pots llegir per descansar,
per a donar conferències, per a
formar-te. Si per això darrer,
en trobar una frase profunda,
no llegeixis més, tanca el llibre
i medita.

Tu, pots fer molt de bé i molt
de mal. Recorda-te'n.

Paraules hi ha que valen un món.
Paraules hi ha que no valen res,
Qui vol fer so de buit?

Qui estima, sempre l'encerta.

Sempre s'ha dit que el ca és el millor amic de l'home. Potser.
Però ¿i un llibre? un llibre te fa companyia sense demanar-te res a canvi, t'entreté, te pot fer riure, plorar, te pot fer pensar, entendre, emocionar, fins i tot estimar. El pots dur sempre amb tu, onsevulla.
I si és un bon llibre, el seu brou t'omple fins a sadollar-te, te pot omplir el cor, l'ànima, fins i tot l'estómac, te pot fer canviar d'actitud, de pensament, de vida fins i tot. O simplement, te pot encisar amb el joc del llenguatge, te pot amarar d'art, d'harmonia, de plaer.
Un llibre és un amic.

Bona lectura!

Enllaços:
llibres.cat
L'Arc de Berà
Viquipèdia - les millors obres de la literatura catalana

Quan vaig decidir encetar aquest bloc no tenia gaire clar què volia, per què ho feia, ni com aniria aquest nou camí. Ara tampoc, però no m'importa la resposta a aquestes preguntes. D'ençà que el tenc, m'he aficionat a visitar-ne d'altres. I trob que és un món fascinant, aquesta nova forma d'expressió. Hi cab de tot. Ara, na Caterina:(No em diguis que és un somni ...) m'ha passat un mem per anar transmetent tres consells o idees a nous blocaires. Ho intentaré.

Per començar us diré que no hi ha normes per a tenir un bloc, llevat del respecte envers els altres. Per tant, el vostre bloc ha de ser així com voltros volgueu, així com sou i, sense cap imposició externa, anar-lo omplint d'allò que us interessi en cada moment.

La segona idea que us deix és que visiteu altres blocs. N'hi ha de tota casta, i s'ho paga anar fent voltes. Jo ho faig, tot i que tenc els meus preferits, clar. Aviat també els tindreu.

Fa uns anys varem anar amb la família a Núria, però el tren "cremallera" que hi duu fa una aturada a Queralbs, i varem decidir baixar-hi per voltar pel poble; en vaig quedar encisat, d'aquell poblet de muntanya; me va agradar més que Núria, que era el destí final.
Aquest és un exemple que serveix per il·lustrar la meva idea de per què un bloc, que és la tercera idea que vull transmetre, però que ho pot resumir tot: el que importa no és tant arribar, sinó gaudir del camí.

Aquest mem el pas als blocaires següents, no perquè siguin novells -no en conec de més novells que jo-, sinó perquè trob que tenen molta facilitat de transmissió:
Vicent: en veu baixa
Jesús M. Tibau:tens un racó dalt del món
Albert: un cel vermell

Gaudiu amb el bloc, i dels blocs!

mem
Queralbs al ripollès
Queralbs a retruc.net

Ja vaig parlar dels meus mestres. D'aquests, segurament el nom que més us deu sonar és el d'Antoni Vidal i Ferrando. Mestre, historiador i escriptor. Vaig tenir la sort que m'impartís classe de llengua, literatura i història. És un dels autors de la "Història de Mallorca", publicada per l'editorial Moll. I com a escriptor –poeta i novel·lista- ha guanyat una bona llista de premis. De les seves obres, la meva preferida és la novel·la "La mà del jardiner".
El juliol de 1989, amb motiu d'haver obtingut l'accèssit "Viola d'or i d'argent" als Jocs Florals de Barcelona, pel poema "Getsemaní", vaig tenir la sort de poder-lo entrevistar per a una revista, i tornar a gaudir de la seva conversa animada, de la seva il·lusió encomanadissa.
D'aquesta entrevista n'he extret uns fragments que vull compartir amb voltros perquè no els he oblidat mai. Us record, això sí, que està feta des de fa 18 anys i, per tant, l'hem de situar en aquell temps:
Pregunta: Per què escriu en català?
Resposta: En primer lloc, en castellà no en sé. La gent domina la llengua que coneix des de la infància, amb la qual s'ha relacionat, amb la qual ha estimat, amb la qual ha resat. Tot allò que una persona és, la seva cultura, no es pot manifestar en una altra llengua, perquè aquell món on tu vius ha triat aquella llengua, i totes les seves preocupacions, vivències, es manifesten en aquesta; si ho fes en una altra seria desnaturalitzar, seria una altra cultura. La llengua és fonamental. Si tu vols matar un Poble, li lleves la llengua. No existirà mai més, aquell Poble; seria una altra cosa. Jo me sent molt identificat, molt mallorquinot, amb tots els defectes, però amb les nostres qualitats i les nostres virtuts i, és clar, no podria escriure en una altra llengua.
Pregunta: Hi ha gent que manté una polèmica entre català o mallorquí, vostè què hi diu?
Resposta: Bé ... és una qüestió de noms, i amb els noms no ens hem de barallar. Ara, a mi me pareix que el nom de la nostra llengua és català. Aquesta va néixer a Catalunya i des d'allà es va estendre a les Illes Balears, igual que el castellà va néixer a Castella i es va estendre per Andalusia i després per Amèrica. Per tant, el nom de la llengua a mi me pareix bé que sigui català. Ara bé, tothom sap que la llengua no es parla enlloc igual, dins Mallorca mateix els pobles xerren diferent. Si no hi hagués una cosa que la cohesionàs s'aniria dividint i dividint. I això a mi me pareix dolent, perquè ja som tants pocs que ¿com podem fer una literatura que es conegui a nivell d'Europa, per exemple, si anam dividint?¿què hem de fer, una literatura mallorquina, una eivissenca, una menorquina, etc? És absurd. Això no té res a veure amb un projecte polític. Ara, el que és evident, i si un sap història, més, és que aquesta llengua té les mateixes arrels i s'assembla molt i, per tant, la llengua és la mateixa. Si el nom és un o l'altre, ... mira jo crec que el problema és més greu per un cubà haver de dir que parla castellà, igual que un de Perú, Argentina, etc..., jo ho comprenc. Tenc clar que el nom de la nostra llengua és català, però per això no ens hem de barallar. Segurament pel sud de Mallorca xerram millor el català que a Catalunya, on tampoc ningú parla igual. A noltros no ens faran xerrar com a Catalunya, perquè allà ningú xerra igual, i a més, probablement noltros xerrem millor que ells. Crec que és un problema de generacions, els nins que van a escola no tenen cap problema en dir català.

enllaç a: Antoni Vidal Ferrando