des de constantí per a ses salines

Des de 1986, cada 1 de maig es celebra la Fira espectacle de Ses Salines. Per l'escenari saliner hi han passat artistes molt diversos, des d'en Miguel Rios o na Beth fins a les Azúcar Moreno, passant pels mítics 70, amb na Jeanette, Juan Pardo, Toni Ronald, Miki, o aquells que cantaven allò de "ese toro enamorao de la Luna" que no me'n record com es deien. O sigui, que hi ha hagut de tot.
De les 23 edicions, però, la d'enguany ha estat la millor, pel meu gust. Un grup arribat d'un poble no gaire més gran que el nostre, Constantí, va saber animar el cotarro com cap. Ja sabeu de qui us parl: Els Pets.
Com a seguidor d'El Club que sóc –quan tenc temps-, el qui m'estira més del trio català és el bateria, l'inigualable Joan Reig, que adesiara comparteix taula de tertúlia amb n'Albert Om.
I el dia de la fira, entre assaig i assaig, una neboda meva, na Marian, es va fer una foto amb en ell, que segons me varen contar és tant proper a la gent com sembla.
El concert va ser el millor de totes les fires que jo record, ... i a aquestes edats!
Força Joan Reig! Fantàstics Els Pets.
A la foto 1, amb en Joan Reig, na Marian és la 2a per la dreta.
A la foto 2, amb na Beth, la meva dona, el meu fill major i jo, fa un parell d'anys.

La Tafanera
Remoume
del.icio.us
Aquesta ha estat la cançó del debut. Avui, diumenge 4 de maig de 2008, en un concert celebrat a l'església de Sant Bartomeu, de Ses Salines, en commemoració del 800 Aniversari del naixement del rei en Jaume I, el meu fill Sebastià s'ha estrenat amb la Banda municipal de música, tocant la guitarra elèctrica.
Com ja és costum a Ses Salines, per Sant Jordi s'organitza una lectura col·lectiva.
sort!
Només és una curiositat. Hi ha una pàgina web on es pot consultar el número de persones d'un mateix llinatge que hi ha repartides per tot l'Estat; la recerca es pot fer per naixement i per residència. La web és de l'INE i només es pot consultar en castellà i en anglès:
Des de fa una temporadeta no dedic al bloc l'atenció que jo voldria. I és que estic patint un dels mals de la societat actual: la manca de temps. Un dels motius és que estic fent obra. Si no hi ha res de nou, esper haver acabat aviat i poder tornar a dedicar-me a les meves aficions, com circular pels blocs, participar-hi deixant comentaris, així com anar actualitzant aquest, ... i fer més trucs, i
llegir més, ...
La meteorologia ha avançat una barbaritat: radars, satèl·lits, models europeus, models americans, ..., vaja que quan sentim parlar en Francesc Mauri (com en Tomàs Molina, n'Antoni N
adal, na Mònica López, en Dani Ramírez, o abans n'Alfred Rodríguez Picó), sabem que aquella explicació de cinc minuts escassos està basada en complexos estudis d'hores –i anys- d'investigació.
No diré que les panades i rubiols no siguin el menjar típic de Pasqua per excel·lència. Que ho són. Tampoc m'oblidaré de la mona de Pasqua, amb les novetats de cada any. Però hi ha un altre menjar que al meu poble ja s'ha convertit en una tradició en aquestes dates. I és que hi ha un bar on el dijous i el divendres sant –i només aquests dos dies a
l'any- fan montaditos.
ha de més de trenta castes, la majoria salats, però també dolços.
Diuen que després d'una tempesta sempre arriba la calma. I és ben ver.
Des de fa uns dies ja no em trobava gaire bé, congestió, mareig, cansament, mal estar general. Avui m'he decidit a anar al metge, i m'ha receptat amoxicil·lina, xarop i una pastilles pel mal estar general.

