viure.cat
Acab d'encetar aquest bloc sense altra pretensió que compartir vivències, aficions, sensacions, opinions ... i el que surti. Salut i sort!

Possiblement sigui el meu plat preferit, però no havia provat de fer-lo mai. Avui, ja que tenim festa local –com que sant Julià va caure en dissabte, i ahir va ser el dia de les Illes Balears, es va triar aquest cap de setmana llarg-, he decidit posar-me a la cuina. M’ha agradat, però en tornar-hi faré un petit canvi, que ja introduesc a la recepta que transciuré.

El millor bacallà amb allioli gratinat que he menjat mai és a Barcelona, a Casa Jacinto, on sempre que hi vaig en deman, amb uns calamars a l’andalusa d’entrants i bescuit glacé amb xocolata calenta de postres; mmmmm ... de cine.

Ingredients (per a 4 persones):

4 lloms de bacallà dessalats, grossets

250 ml. de maonesa

5 alls

4 pebres del piquillo

Preparació:

Els lloms de bacallà, si estan congelats, es poden descongelar ràpidament al microones, amb uns 5-6 minuts a màxima potència.

Dins d’una paella amb abundant oli, es fregeixen els lloms de bacallà, amb la pell per amunt; només al final se’ls dóna la volta per fregir uns segons la pell.

Es piquen els alls ben menuts, i es mesclen amb la maonesa; jo ho he mesclat dins d’un tassó.

Es posen els lloms de bacallà dins d’una font, es cobreixen amb la maonesa d’all, i s’hi afegeixen els pebres del piquillo.

Es gratina uns 10-12 minuts al forn a 150 graus.

Al plat de la fotografia, enlloc de posar pebres del piquillo, he fet aquesta salsa: es piquen 4 pebres del piquillo, una cullerada de tomàtiga i dues cullerades de nata. Però això és el que canviaré la propera vegada.

Bon profit!

CocaRock

He perdut el compte. De les trobades, i de la gent que he conegut a tants dinars i sopars de retruc.net.
Començàvem l'estiu de 2006 al restaurant El Sol a sa Coma, després n'han seguit molts més: son Bascós a Montuïri, sa Creu, Pollença, Menorca, Santa Maria, Santa Eugènia, Inca, Llucmajor, Lluc, Caimari, sa Colònia de Sant Jordi, i darrerament n'hem fet una sèrie a ses Torres, a Ariany, com avui.
Això sense comptar els que hem fet a cases particulars entre amics que hem trobat en aquesta gran web del truc online.
A cada trobada sempre hi ha més de setanta truquers i truqueres d'arreu de Mallorca, Menorca i qualque valencià. Si un dia aconseguíssim reunir a tots els qui hem assistit a qualque trobada no cabríem a cap restaurant de Mallorca.
Ens uneix el truc, i tot el que això significa per molts de noltros, un joc que varem aprendre dels nostres padrins, que es segueix jugant dia a dia a tots els racons de la nostra illa, i que forma part de les nostres tradicions més arrelades. Els darrers dies que vaig passar amb mon Pare a la clínica varem jugar a truc, i això vol dir moltes coses d’aquesta afició que compartíem i que em fa sentir-lo encara present.
Els truquers de la web van canviant, es van renovant les històries, ampliant les amistats, les anècdotes, però el truc es manté com a fil conductor. I és que el truc és més que un joc.

Envit-i-truc!

Hi ha un grup de saliners que, sense dubte, recordarem la revetla de Sant Antoni 2010 per l'anada a sopar a Estellencs.

Molts d'anys Antonis i Antònies.

Què puc afegir a tot el que s'ha escrit sobre aquest Barça que ho ha guanyat tot? Sobre aquest equip que ha demostrat ser el millor de la història del Món. Aquest Barça Cum Laudem, Honoris Causa. Que fa que qualsevol fita sembli fàcil. Que a més de tenir un equipàs completíssim, compta amb els dos millors jugadors de tots els temps: Messi i Xavi, Xavi i Messi, que tanto monta, monta tanto. Que mentre no s'inventi una nova competició, no podrà ser superat mai per cap altre equip.

I això que a la final del Mundial de Clubs jugada ahir horabaixa ho tenia tot en contra:
- enlloc d'enfrontar-se a un altre equip, va tenir com a rival una guarda de someres que només pensaven en tirar cosses a l'os de la cama;
- enlloc de tenir un àrbitre equànime va haver de suportar un lladre que, amb 0 a 0 al marcador, li va negar un penal de llibre sobre en Xavi (oh! Mestre Xavi!) i va perdonar jo que sé quantes targetes vermelles a les someres estudiantils;
- que no va poder comptar, per lesió, amb don Andrés Iniesta, potser el tercer millor jugador del món;
- que, per compensar l'aclaparadora superioritat sobre els rivals, en Pep es permet el luxe de posar al camp (que no és el mateix que jugar) a n'Henry, tenint a jugadors molt millors, com en Pedro o el mateix Jeffren a la banqueta;
- que per donar més emoció va jugar la tàctica de deixar marcar primer al rival.

Ah! I tot el que ha aconseguit aquest equip, també ha estat a pesar de l'inefable president Laporta, qui, tot i tenir raó en moltes de les seves declaracions, el que no és decent són les formes; aquest equip ara ja només es pot superar a si mateix canviant el presidentet per una persona íntegra, educada, humil, qualitats que en Joanet ha oblidat des de fa temps.

Amb tot, els culés estam que no tocam enterra. Força Barça!

Un dia qualsevol, el mecànic tanca el taller abans d'hora, perquè ha d'anar a donar el condol a la família del difunt; ja tornarà després per acabar d'arreglar aquest camió que ha d'estar llest per demà a primera hora.
Mentrestant, uns pares deixen els seus fills, encara massa petits per quedar sols, amb els veïns perquè també han d'anar al condol.
Un altre deixa el sopar al foc, o el forn encès.
Els dies de funeral, a cada casa es repeteixen les mateixes històries d'una manera o altra.

Només seran 10 minuts. Uns i altres aviat tornaran al seu lloc, havent complit amb el costum del poble de retre el darrer adéu a un veí que ens ha deixat.

Ningú compta amb un contratemps: hora de començar el condol -que en aquest poble es dóna des de sempre, de tota la vida, un quart d'hora abans del funeral- un vicari acabat de sortir de la fàbrica anuncia que la família del difunt –que han tornat des de Palma expressament pel funeral, sortint del seu exili voluntari- li ha demanat que el condol enlloc de ser abans del funeral sigui després, per donar temps a no sé qui a arribar des de Palma; el vicari afegeix que els ha contestat que naturalment, que cap problema, per educació –diu-.

Murmuri general d'estupefacció. Fins i tot el gruixut marès de les parets de l'església s'enrojola fins a cruixir, de vergonya i desesperació.
Tothom mira el rellotge, escandalitzat. Molts, després de mirar de reüll una coral que la família ha importat expressament des de Palma i que fa preveure una celebració llarga, abandonen la Domus Dei per tornar als seus deures, que havien ajornat per deu minuts, però que no poden esperar hora i pico. No han pogut donar el condol, ja que abans tampoc hi ha hagut vetlla al cementiri municipal, com també és habitual.

Potser aquest flamant vicariet hauria de revisar conceptes com tradició, costum ancestral, poble i educació. Gràcies a la seva decisió, enlloc d'assistir a l'enterrament d'un difunt, es va assistir al trencament d'una norma que es tenia per immutable, un costum immemorial, un onzè manament. Requiescat in pace.

La setmana del 14 al 20 de setembre va ploure 103 litres per metre quadrat a Ses Salines, i ahir, de cop, 98 litres més. Això, afegit a l'aigua que arribava arrabassada des dels pobles veïns, on també havia fet llarg, va fer tornar desbordar els torrents de Campos i Ses Salines. Ja tornam a tenir carreteres tallades, parets enterra, soterranis inundats i un caramull de rompudes d'aparells elèctrics pels llamps que varen caure sense treva tota la nit i pràcticament tot el dia d'ahir, 28 de setembre. Al menys, aquesta vegada no hi ha hagut desgràcies personals.
Amb l'estiu llarg i ample que ens ha socarrat de dalt a baix, no l'ha feta que no me pensàs.

Dia 6 de setembre de 1989 va esclatar una tempesta de pinyol vermell damunt del llevant de Mallorca. Aviat es va convertir en un escenari dantesc, carreteres tallades, torrents desbordats, la platja xapada per una correntia d'aigua rogenca que s'enduia cap a dins la mar tot quant trobava al seu pas. Cotxes damunt ametlers, parets enterra, bestiar arrossegat i mort. Cases on els mobles nedaven, fins i tot les geleres pegaven de paret en paret. En un hotel, contruit dins del llit d'un torrent a Portocolom, hi hagué tres treballadors morts. Barques de salvament i qualque helicòpter hagueren d'enfrontar-se al temps en tasques de rescat de gent, que havia quedat immobilitzada entre corrents d'aigua. Avui fa 20 anys.
El peu d'aquesta foto de premsa indica erròniament dia 9, quan va ser dia 6 de setembre de 1989.

Ni sóc meteoròleg, ni en tenc coneixements, però amb aquests mesos infernals que hem patit –que no sé quan acabaran-, sense que hagi caigut cap gota d'aigua des de fa molts mesos, no em vendria gens de nou si aquest setembre tornàs a fer qualque endemesa.

Fa només uns instants que n'Albert Om ha tancat la paradeta d'El Club. Han estat 1000 programes al llarg de mil horabaixes de cinc anys, en els quals han passat moltes coses.
Pel Club hi ha passat una gernació de convidats i col·laboradors que se'ns han ficat a ca nostra i, alguns, ja no en sortiran perquè, com en Màrius Carol o en Sebastià Serrano, ens fan companyia amb els seus llibres.

Ho repetiré una vegada més: TV3 inventa, la resta copia. Gràcies a tot l'equip d'El Club pel que ens heu aportat.

Per si el triplet aconseguit pel Barça en futbol no fos suficient, ara ha tocat a la secció de bàsquet: Campions de la lliga ACB 2009.

En una final disputada contra el TAU de Vitòria, l'històric Bascònia, amb el factor camp en contra ja que dels 5 partits prevists se n'havien de jugar 3 a Vitòria i 2 a Barcelona, tot i que no ha calgut arribar al cinquè, perquè el Barça ja va guanyar el primer partit dins la pista del TAU i s'ha imposat per 3 partits a 1, guanyant els dos partits disputats al Palau blaugrana, amb una claredat que el rival ha reconegut esportivament.
Així el Barça de bàsquet s'afegeix a la festa blaugrana.

Enguany els cules fins i tot deu ser legítim que ens puguem sentir, en part, campions de l'NBA, a través de l'anell aconseguit per en Pau Gasol, tot i que aquesta és una altra història.

Un final de temporada per emmarcar.