viure.cat
Acab d'encetar aquest bloc sense altra pretensió que compartir vivències, aficions, sensacions, opinions ... i el que surti. Salut i sort!

Un dia qualsevol, el mecànic tanca el taller abans d'hora, perquè ha d'anar a donar el condol a la família del difunt; ja tornarà després per acabar d'arreglar aquest camió que ha d'estar llest per demà a primera hora.
Mentrestant, uns pares deixen els seus fills, encara massa petits per quedar sols, amb els veïns perquè també han d'anar al condol.
Un altre deixa el sopar al foc, o el forn encès.
Els dies de funeral, a cada casa es repeteixen les mateixes històries d'una manera o altra.

Només seran 10 minuts. Uns i altres aviat tornaran al seu lloc, havent complit amb el costum del poble de retre el darrer adéu a un veí que ens ha deixat.

Ningú compta amb un contratemps: hora de començar el condol -que en aquest poble es dóna des de sempre, de tota la vida, un quart d'hora abans del funeral- un vicari acabat de sortir de la fàbrica anuncia que la família del difunt –que han tornat des de Palma expressament pel funeral, sortint del seu exili voluntari- li ha demanat que el condol enlloc de ser abans del funeral sigui després, per donar temps a no sé qui a arribar des de Palma; el vicari afegeix que els ha contestat que naturalment, que cap problema, per educació –diu-.

Murmuri general d'estupefacció. Fins i tot el gruixut marès de les parets de l'església s'enrojola fins a cruixir, de vergonya i desesperació.
Tothom mira el rellotge, escandalitzat. Molts, després de mirar de reüll una coral que la família ha importat expressament des de Palma i que fa preveure una celebració llarga, abandonen la Domus Dei per tornar als seus deures, que havien ajornat per deu minuts, però que no poden esperar hora i pico. No han pogut donar el condol, ja que abans tampoc hi ha hagut vetlla al cementiri municipal, com també és habitual.

Potser aquest flamant vicariet hauria de revisar conceptes com tradició, costum ancestral, poble i educació. Gràcies a la seva decisió, enlloc d'assistir a l'enterrament d'un difunt, es va assistir al trencament d'una norma que es tenia per immutable, un costum immemorial, un onzè manament. Requiescat in pace.

La setmana del 14 al 20 de setembre va ploure 103 litres per metre quadrat a Ses Salines, i ahir, de cop, 98 litres més. Això, afegit a l'aigua que arribava arrabassada des dels pobles veïns, on també havia fet llarg, va fer tornar desbordar els torrents de Campos i Ses Salines. Ja tornam a tenir carreteres tallades, parets enterra, soterranis inundats i un caramull de rompudes d'aparells elèctrics pels llamps que varen caure sense treva tota la nit i pràcticament tot el dia d'ahir, 28 de setembre. Al menys, aquesta vegada no hi ha hagut desgràcies personals.
Amb l'estiu llarg i ample que ens ha socarrat de dalt a baix, no l'ha feta que no me pensàs.

Dia 6 de setembre de 1989 va esclatar una tempesta de pinyol vermell damunt del llevant de Mallorca. Aviat es va convertir en un escenari dantesc, carreteres tallades, torrents desbordats, la platja xapada per una correntia d'aigua rogenca que s'enduia cap a dins la mar tot quant trobava al seu pas. Cotxes damunt ametlers, parets enterra, bestiar arrossegat i mort. Cases on els mobles nedaven, fins i tot les geleres pegaven de paret en paret. En un hotel, contruit dins del llit d'un torrent a Portocolom, hi hagué tres treballadors morts. Barques de salvament i qualque helicòpter hagueren d'enfrontar-se al temps en tasques de rescat de gent, que havia quedat immobilitzada entre corrents d'aigua. Avui fa 20 anys.
El peu d'aquesta foto de premsa indica erròniament dia 9, quan va ser dia 6 de setembre de 1989.

Ni sóc meteoròleg, ni en tenc coneixements, però amb aquests mesos infernals que hem patit –que no sé quan acabaran-, sense que hagi caigut cap gota d'aigua des de fa molts mesos, no em vendria gens de nou si aquest setembre tornàs a fer qualque endemesa.

Fa només uns instants que n'Albert Om ha tancat la paradeta d'El Club. Han estat 1000 programes al llarg de mil horabaixes de cinc anys, en els quals han passat moltes coses.
Pel Club hi ha passat una gernació de convidats i col·laboradors que se'ns han ficat a ca nostra i, alguns, ja no en sortiran perquè, com en Màrius Carol o en Sebastià Serrano, ens fan companyia amb els seus llibres.

Ho repetiré una vegada més: TV3 inventa, la resta copia. Gràcies a tot l'equip d'El Club pel que ens heu aportat.

Per si el triplet aconseguit pel Barça en futbol no fos suficient, ara ha tocat a la secció de bàsquet: Campions de la lliga ACB 2009.

En una final disputada contra el TAU de Vitòria, l'històric Bascònia, amb el factor camp en contra ja que dels 5 partits prevists se n'havien de jugar 3 a Vitòria i 2 a Barcelona, tot i que no ha calgut arribar al cinquè, perquè el Barça ja va guanyar el primer partit dins la pista del TAU i s'ha imposat per 3 partits a 1, guanyant els dos partits disputats al Palau blaugrana, amb una claredat que el rival ha reconegut esportivament.
Així el Barça de bàsquet s'afegeix a la festa blaugrana.

Enguany els cules fins i tot deu ser legítim que ens puguem sentir, en part, campions de l'NBA, a través de l'anell aconseguit per en Pau Gasol, tot i que aquesta és una altra història.

Un final de temporada per emmarcar.

Gràcies

Pep

És una llàstima que només es pugui designar Millor Jugador del Món a un, perquè els 3 "menuts" s'ho mereixen tots 3: Xavi, Messi, Iniesta. Gràcies a tots!

Primer va ser la Copa i, tres dies, després la Lliga 2008/09.

Aquesta és una fita que el Barça ha aconseguit només 5 vegades en tota la història, i és el club que més vegades ho ha aconseguit.

En el futbol ja se sap que, com diuen els tòpics, si la pilota no entra debades pots jugar bé. Però en aquest cas s'ha fet justícia a d'esplèndid joc blaugrana al llarg de tota la temporada.

El títol de Lliga, coincidesc amb en Pep, és el més important, és el premi a la regularitat, a la constància, a una temporada sencera plena d'encerts. Enguany, el premi també l'hem tengut cada jornada, fent-nos gaudir setmana darrera setmana amb un joc espectacular.

Enhorabona BiCampions!

Ha arribat el primer títol de l'era Guardiola. Com a la cançó de Queen en versió Crackòvia, el primer ha estat la Copa: Athlètic 1 – Barça 4, a Mestalla.
S'han dit ja tantes coses que seré breu, tan sols deixant constància dels pros i contres d'aquesta final.

En l'apartat de pros vull destacar 4 aspectes: és un premi a una trajectòria de feina ben feta; les dues aficions varen mantenir un comportament exemplar; és el triomf de la pedrera del Barça; i en definitiva, és el triomf del futbol espectacle.

Malauradament també hi ha d'haver un apartat de contres, que resumiré en els 4 aspectes següents: va sobrar el tall de màniga d'en Touré; la intoxicació dels mitjans de comunicació prèvia al partit amb contínues referències a la final del 84 com la final de les bufetades; el tall de tve a la siulada general durant l'himne espanyol (tall propi de repúbliques bananeres, tipus Chávez); i la impossibilitat de poder seguir la final a través de tv3, degut al tall de la senyal per part de la guarda d'inútils d'ib3, quan aquesta cadena tan sols no va emetre el partit; aquest darrer apartat mereix un comentari a part i no puc estar sense fer-lo, perquè el tassó ja vessa i és hora de nomenar les coses pel seu nom: el diccionari defineix feixisme com "Actitud autoritària, arbitrària, violenta, etc., amb què hom s'imposa a una persona o a un grup", i això és el que està fent ib3 amb la punyetera mania de no deixar-nos triar a través de quina cadena volem veure els programes, imposant el seu criteri de manera autoritària i arbitrària; per tant, la conclusió és senzilla.

Copa, Lliga i ...

Enhorabona Pep Show Boys!!!

He tingut un somni.
He somiat que el Barça, contra l'opinió dels "entesos" pessimistes de sempre, fitxava en Pep Guardiola de míster. I que dissenyava un completíssim equip, amb la base de la pedrera: Valdés, Puyol, Piqué, Xavi, Iniesta, Busquets, Messi, Bojan. Amb el futbol marca de la casa al cap i a les venes.

He somiat que partit darrera partit mostràvem a la resta del Món com es juga a futbol total, com un esport es transforma en un espectacle màgic, fins elevar-lo a la categoria d'art.

He somiat que la nostra bandera onejava als cims més elevats de totes les competicions, que el capità Puyol l'engrapava del seu braç i la besava dins del Bernabeu, en un històric partit amb resultat final de Reial Madriz 2 – Barça 6.

He somiat que fent justícia a les contínues exhibicions, l'equip assolia el títol de Campió de Lliga, que jugava la final de la Copa del Rei a Mestalla contra l'Athletic, i la final de la Xampions League a Roma el 27 de maig, contra el Manchester United.

Ho he d'haver somiat. És massa bonic per ser cert. Me pessigaré, … aaaiii !!!

El currículum del Sebastià artista va creixent. Ja des de ben petit va començar a guanyar diversos premis d'escriptura a nivell illenc; al mateix temps, sempre va actuar en les funcions de teatre de l'escola: Visca abc, En Patufet, L'últim tren de Vila-seca i L'Abat de la Real; després va començar a interessar-se per la música: classes de guitarra i cant a l'Escola municipal de música, actuacions amb la Coral, la Big band, Banda de música i un grup de rock; a l'Institut també fa teatre, participant del gran èxit de l'original i divertidíssima obra Spot.
Enguany, a més, fa un curs complet de teatre a l'Escola d'arts escèniques del Teatre Sans, on ja ha interpretat dues obres: Merry Crisi; i la darrera, dimecres passat: La marquesa de Larkspur lotion.
I de tant en tant també pinta; tenim un bon grapat de quadres seus. Ah!, i com jo, gaudeix de la lectura, és un gran lector.

Ja sabem que dins del món de les arts només s'hi guanyen les garroves un parell d'escollits que, a més de saber-ne molt, han de dur sort; no pens, per tant, que aquest pugui ser un futur professional gaire consistent, però sí que pot ser un excel·lent complement per a l'ànim i l'esplai d'aquelles persones que, com en Sebastià, gaudeixen de l'art.

Un fort aplaudiment, artista!