viure.cat
Acab d'encetar aquest bloc sense altra pretensió que compartir vivències, aficions, sensacions, opinions ... i el que surti. Salut i sort!

Des de 1986, cada 1 de maig es celebra la Fira espectacle de Ses Salines. Per l'escenari saliner hi han passat artistes molt diversos, des d'en Miguel Rios o na Beth fins a les Azúcar Moreno, passant pels mítics 70, amb na Jeanette, Juan Pardo, Toni Ronald, Miki, o aquells que cantaven allò de "ese toro enamorao de la Luna" que no me'n record com es deien. O sigui, que hi ha hagut de tot.

De les 23 edicions, però, la d'enguany ha estat la millor, pel meu gust. Un grup arribat d'un poble no gaire més gran que el nostre, Constantí, va saber animar el cotarro com cap. Ja sabeu de qui us parl: Els Pets.

Com a seguidor d'El Club que sóc –quan tenc temps-, el qui m'estira més del trio català és el bateria, l'inigualable Joan Reig, que adesiara comparteix taula de tertúlia amb n'Albert Om.
I el dia de la fira, entre assaig i assaig, una neboda meva, na Marian, es va fer una foto amb en ell, que segons me varen contar és tant proper a la gent com sembla.

El concert va ser el millor de totes les fires que jo record, ... i a aquestes edats!
Força Joan Reig! Fantàstics Els Pets.

A la foto 1, amb en Joan Reig, na Marian és la 2a per la dreta.
A la foto 2, amb na Beth, la meva dona, el meu fill major i jo, fa un parell d'anys.

Aquesta ha estat la cançó del debut. Avui, diumenge 4 de maig de 2008, en un concert celebrat a l'església de Sant Bartomeu, de Ses Salines, en commemoració del 800 Aniversari del naixement del rei en Jaume I, el meu fill Sebastià s'ha estrenat amb la Banda municipal de música, tocant la guitarra elèctrica.

Ho ha fet, ho han fet, molt bé. Ara que, n'Andreu Julià a la direcció i en Tomeu Aulí amb el clarinet, són superbs. Hi solem assistir, als concerts de la Banda de música, i sempre aconsegueixen posar-me la pell de gallina.

Aviat debutarà també amb la Big Band, que fa una casta de música que no me cans d'escoltar, més actual, més no sé què –jo no sóc cap entès en música-, però sé que m'agrada.

Mark Knopfler, Eric Clapton, ... qui sap –amor de pare?-.

A la foto, en Sebastià és el primer per la dreta.

Com ja és costum a Ses Salines, per Sant Jordi s'organitza una lectura col·lectiva.

És una de les iniciatives que més m'agraden.
Enguany s'ha celebrat avui dissabte, a les 11.00 al pati de davant de ses Escoles Velles. Hi han participat molts nins i nines del col·legi públic –com el meu fill Bernat-, i qualque adult, pocs.

A veure si l'any que ve hi vaig preparat i decidit a participar-hi llegint qualque fragment. Avui m'he quedat amb les ganes.

Salut i sort!

Només és una curiositat. Hi ha una pàgina web on es pot consultar el número de persones d'un mateix llinatge que hi ha repartides per tot l'Estat; la recerca es pot fer per naixement i per residència. La web és de l'INE i només es pot consultar en castellà i en anglès: llinatges.

En el meu cas, tant Portell com Bonet són llinatges marcadament lligats als Països Catalans, tant per naixement com per residència, així com Adrover, Mestre, Garcias (o el normalitzat Garcies) i Burguera, que són els llinatges dels meus padrins, que no han tengut continuïtat en la meva branca de la família.

M'agradaria fer un arbre genealògic. Sent curiositat per conèixer qui varen ser els meus avantpassats, saber a què es dedicaven, on i com vivien, les meves arrels més profundes, ..., però quan pens en les hores que hauria de passar investigant als arxius i registres, tant eclesiàstics com civils, no me decidesc. En qualsevol cas, possiblement només arribaria a conèixer els noms, però difícilment en podria esbrinar altres aspectes, que són el que més m'interessa. Així que ho deixaré aquí.

A la foto: sa padrina Margalida (de mal nom: de na Corme, de Calonge), és la tercera dreta començant per l'esquerra. La resta són les seves germanes i el germà petit, amb els seus pares, o sigui els meus repadrins. Possiblement sigui la foto més antiga que he trobat, però aquí en podeu veure més.

Des de fa una temporadeta no dedic al bloc l'atenció que jo voldria. I és que estic patint un dels mals de la societat actual: la manca de temps. Un dels motius és que estic fent obra. Si no hi ha res de nou, esper haver acabat aviat i poder tornar a dedicar-me a les meves aficions, com circular pels blocs, participar-hi deixant comentaris, així com anar actualitzant aquest, ... i fer més trucs, i llegir més, ...

Només en vull deixar constància, perquè no us penseu que no vull seguir, simplement que ara tot el que no és l'obra ho tenc en stand by.

Les fotos són de can Llucia -o cas padrí Joan i sa padrina Margalida-, que és on estam fent l'obra.

La meteorologia ha avançat una barbaritat: radars, satèl·lits, models europeus, models americans, ..., vaja que quan sentim parlar en Francesc Mauri (com en Tomàs Molina, n'Antoni Nadal, na Mònica López, en Dani Ramírez, o abans n'Alfred Rodríguez Picó), sabem que aquella explicació de cinc minuts escassos està basada en complexos estudis d'hores –i anys- d'investigació.
I els meteoròlegs acostumen a predir un temps molt proper al que després fa, és cert.
Ara també hi ha na M. Magdalena Mas, que dóna la previsió per a Mallorca a les 21.00 a TV [M], que ho fa molt bé.

Però com que venc de pagès, qualque cosa he d'haver heretat de la facultat de mirar el cel i poder predir quin temps ens espera, al menys per aquest lloc concret i a les immediates hores.
Per exemple, un cel vermellós –no ho dic per tu, Albert-, indica que s'acosta vent; quan hi ha molt bona visibilitat, és senyal que s'acosta mal temps.
Aquests dies, des de ca nostra es pot veure perfectament l'Illa de Cabrera –a la foto-, i efectivament, fa mal temps.

A la foto de dalt: Cabrera vista des de ca nostra.

A l'altra foto: en Francesc Mauri i jo, davant dels estudis de TV3, l'any 94 ò 95. 

No diré que les panades i rubiols no siguin el menjar típic de Pasqua per excel·lència. Que ho són. Tampoc m'oblidaré de la mona de Pasqua, amb les novetats de cada any. Però hi ha un altre menjar que al meu poble ja s'ha convertit en una tradició en aquestes dates. I és que hi ha un bar on el dijous i el divendres sant –i només aquests dos dies a l'any- fan montaditos.

                                                                                                  N'hi ha de més de trenta castes, la majoria salats, però també dolços.
No són com els del Txapela, és clar, però no estan malament.
Potser és la tradició que seguesc amb més delit. Això sí, s'ha de reservar taula, perquè està ple de gom a gom.

Diuen que després d'una tempesta sempre arriba la calma. I és ben ver.

Quan vaig deixar el post anterior havia de capejar el temporal. He passat una setmana amb el cap que m'anava entorn, sense poder-me concentrar, sense ganes de res, sense forces. Deu ser el grip d'enguany, supòs.
Però avui dematí, quan m'he aixecat, ja he notat que havia canviat, la boira del cap s'havia escampat, tornava a albirar l'horitzó. He agafat fua.
Què n'hi ha d'avantatge quan ens trobam bé de salut!
L'ànim també canvia.

A més, l'horabaixa he anat a veure els meus pares, com cada dia, i he trobat mon Pare millor que altres dies; això també m'anima. I m'han regalat una camisa! M'han fet content, sobretot per veure'ls a ells contents de fer-me un regal.
Ha estat un bon dia.

És ben ver que després d'una tempesta sempre torna la calma.
Tornaran venir tempestes, però darrera sempre tornarà la calma. Una vegada i una altra. Així és la vida. I així l'hem de viure.

Us desig llargues calmes.

Des de fa uns dies ja no em trobava gaire bé, congestió, mareig, cansament, mal estar general. Avui m'he decidit a anar al metge, i m'ha receptat amoxicil·lina, xarop i una pastilles pel mal estar general.

Així que, per uns dies estic fora de circulació.

Fins aviat (esper).

Així acabaven les rondalles que me solia contar el padrí quan era nin.
I si voleu saber com acaben les històries de Personatges itinerants, ja podeu passar pel bloc, perquè avui s'ha acabat.

Ha estat un plaer participar en aquesta experiència al costat d'autèntics/ques virtuosos/es en l'art de contar històries.