viure.cat
Acab d'encetar aquest bloc sense altra pretensió que compartir vivències, aficions, sensacions, opinions ... i el que surti. Salut i sort!

Cada any feim dues trobades "oficials" de truquer@s (les que organitzam des de retruc.net), una a l'hivern i una a l'estiu. El passat dissabte, dia 26 de gener, ens varem trobar al restaurant sa Creu, de Petra. Varem ser més de vuitanta, la majoria de Mallorca, però també n'hi havia que havien vengut de Menorca i, fins i tot, de València.

Ens varem retrobar amb els veterans de retruc.net -que no fallen a cap trobada- però també varem tenir l'oportunitat de conèixer gent que s'ha incorporat fa poc a la web, i això sempre ens fa créixer com a persones. Una gent excepcional, per cert. I de totes les edats. El futur del truc està garantit amb aquesta saba nova que puja, i que ja juga tant bé.

El dinar va ser mel, i després varem fer trucs fins ... no sé fins quan, nosaltres –la meva dona i jo- ens en varem anar devers les 19.00 i encara quedava més de la meitat de gent envidant, trucant i retrucant.
Com era d'esperar, hi va haver molt bon ambient i el temps va passar volant. Si no haguéssim tengut altres feines, encara hi seriem!
Aquestes trobades no tenen preu.

Truquer@s, salut i sort!

comentaris a la trobada
més comentaris d'usuaris

Uep blocaires!

Acabam d'aterrar, com aquell qui diu. Hem passat el cap de setmana a Barcelona, amb la família i uns amics.
De cine!

Dissabte varem dinar a casa Jacinto, on cuinen el millor bacallà de BCN. I allà ens varen acompanyar na Rosa i en Miquel.

Després, el musical Mamma Mia. Fantàstic!

Diumenge, el dinaret de costum al Txapela. Mmmmmmmm (sense comentaris).

I el cafè, al Bracafè, seguint el consell d'en Màrius Carol. Allà varem coincidir amb na Rosa Vila (na Roser de Ventdelplà), qui molt amablement va accedir a fer-se una foto amb mi.

El vespre cap al Camp Nou, on un Barça ple de baixes va guanyar al Racing de Santander 1-0, gol d'Henry.

Pels voltants del camp ens varem topar amb l'Avi del Barça, a qui no li va molestar que ens féssim una foto.

Us podria contar més coses, però us deix aquest mini reportatge fotogràfic.

Diuen que Barcelona és bona si la bossa sona. I jo dic: Barcelona sempre és bona, tant si sona com si no sona!

Avui, 17 de gener, és sant Antoni. I a molts pobles de Mallorca és festa. Ahir vespre ja hi va haver foguerons, torrada, dimonis, ball, etc. I avui beneïdes, amb animals, animalons i bestioles de tota casta.

Una de les tradicions són les gloses. Per això us deix aquesta:

Sant Antoni és un bon sant,
du sabates de gamusa,
no es pot mantenir a ell
i vol mantenir sa cussa.

Molts d'anys a tots els Tonis i Antònies.

Tenc per costum, si puc, una vegada a l'any anar a veure un partit del Barça al Camp Nou; fa un parell d'anys vaig veure Barça – Bilbao, i me vaig fixar en un aficionat basc que duia un jersei del Bilbao, amb el número 10 i, on es posa el nom del jugador hi posava "Antimadridista". Tot d'una me vaig sentir agermanat amb aquell desconegut de la terra dels pinxos i els "montaditos".
I és precisament per aquest sentiment que avui –des d'ahir vespre- estic content. La raó és ben senzilla, els vuitens de final de la Copa del Rei de futbol:

Dimecres, 9 de gener: Mallorca 2 – Reial Madriz 1
Dimecres, 16 de gener: Reial Madriz 0 – Mallorca 1

Es pot dir més alt, però no sé si més clar.

Per cert, no puc estar sense comentar que el molt il·lustre míster del Madriz, en Schuster, al final del partit –per tant, amb el Madriz ja eliminat pel Mallorca-, quan l'entrenador dels vermellons el va anar a saludar, com és costum després de cada partit, aquell li va negar la salutació amb un gest despectiu.
S'ha de saber perdre.
Com diu el seu himne? ... "caballero del balón, hala Madriz ...".

Dinar a Inca; divendres, 11 de gener de 2008, al celler can Ripoll.

Corria l'octubre de l'any 1982, quan varem començar la carrera, a Saragossa. Uns varen acabar, altres varem seguir altres camins. Però al menys una vegada cada any, després de les festes de Nadal, ens reunim entorn d'una taula per a compartir les novetats de cadascú, al mateix temps que donam compte d'un bon dinaret.
Enguany varem dinar a Inca, al celler de can Ripoll, un dels pocs llocs que encara queden amb les típiques botes enormes de vi, impassibles al pas del temps.
En Toni Payeras i en Llorenç Socias no varen poder venir perquè tenien guàrdia.
Ara resulta que en Xesc s'ha ficat en política, és regidor de sanitat d'Alaró, en Tomeu és el metge del Mallorca, en Tolo és el metge de la torre de control de l'aeroport, en Toni Paco està a l'hospital d'Inca; tot això són novetats. En Vicenç i jo, en canvi, seguim igual, només un poc més vells.
Són trobades impagables, que demostren que el pas del temps no és suficient per a fer minvar l'amistat. I que sigui per molts d'anys.

A la foto, d'esquerra a dreta: Tomeu, Tolo, Sebastià, Vicenç, Xesc i Toni.

Puntual a la cita, el vespre de cada 5 de gener, quan ja s'ha fet fosc i els nins s'han abrigat amb la bufanda i els guants, s'albira des de lluny una claror que avança, primer blanquinosa, lluent, fins que enlluerna; és l'Estrella d'Orient, que anuncia la imminent arribada de ses Majestats els Reis d'Orient.
I en pocs minuts una altra claror a la llunyania, aquest cop de colors, vermell sobretot, el vermell del foc de les bengales dels patges, impecablement vestits amb les millors teles, amb la cara tapada amb mocadors, arriben des de molt lluny, cansats però disposats a repartir il·lusió i regals entre els més petits –i qualcun de no tant petit-, regals que duen en tres carrosses engalanades amb domassos de colors vius i amb fulles de fasser.
I els Reis, muntats en tres cavalls -imponents, de pèl brillant-, en Melcior, en Gaspar i en Baltasar; descavalquen i es deixen envoltar i abraçar pels nins i nines, que els van a saludar, astorats, innocents. És la nit més màgica.
Hi ha anys en què les carrosses arriben plenes a vessar, són anys de balquena. I hi ha anys en què tots els regals cabrien dins d'una sola carrossa. Això depèn de la bonda que hem fet durant l'any. I cada any el caramull sol minvar.

Avui, mentre dinàvem, mon Pare ho ha contat: quan tenia qualque alumne que treia el geni fàcilment li recomanava comptar fins a 10 abans d'actuar o xerrar malament. I en molts casos funcionava.

Això és el que hem de fer adesiara. O al menys jo, que tenc geni.
Quan vaig caminant pel poble i trob altra gent –que per cert, ja n'hi ha massa que no conec- que mena cans a lloure, grossos, perillosos, que lladren i, fins i tot, qualcun envesteix, he de comptar fins a 10. He de saber estar sense demanar-li a aquell tros de banc, incívic, que mena cans a lloure, si no sap que aquesta és una conducta que, a més de ser bruta –pel que deixen els cans al carrer- i perillosa, és il·legal. I si mossega, ja ens lamentarem després.

I quan trob cotxes aparcats a la part de carrer on està prohibit -per no entorpir la circulació-, que provoquen una cua d'altres vehicles, he de callar. O quan veig cotxes aparcats damunt la vorera, també he de callar.

I quan davant d'una casa en obres, el "mestre" d'obres –i que me perdonin els mestres de bon de veres per adjudicar aquest títol als qui avui el s'han auto adjudicat, sense tenir ni idea de res- ocupa tot el carrer, enlloc d'una part, la necessària, i pel mínim temps possible, sinó tot el carrer durant setmanes o mesos. He de callar.

Si digués el que en pens, estaria mal vist, seria un troba-que-dir, un mal veí, o qualque cosa pitjor. Ells van bé. He de callar, ... com fa la ¿policia? i les autoritats.

L'Estat de dret s'ha d'aplicar només als ex batles de Marbella, d'Andratx, d'allà o d'allà deçà, però no a la gent del carrer, noooo, només faltaria! la Llei està feta pels altres, no per cadascú. Aquesta guarda d'incívics no fan cap mal a ningú, o quasi gens ¿no és així? Campi qui pugui.
I he de callar.
He de callar.
He de callar.
1 ... 2 .... 3 ....

sofà [ pl -às ] m 1 Seient per a dues o més persones, que té respatller i braços.

colesterol m BIOQ /FISIOL /PAT Principal esterol dels animals superiors, de fórmula C27H46O, absorbit directament dels aliments o sintetitzat al fetge.

infart m PAT Necrosi localitzada en una porció de parènquima deguda a la manca d'irrigació per obstrucció trombòtica o embòlica de l'artèria o les artèries corresponents.

caminada [de caminar] f 1 Fet de recórrer caminant un trajecte més aviat llarg. 2 Passeig llarg a peu.

diària adj Que correspon a cada dia.

salut f 1 MED 1 Estat en què l'organisme, lliure de malalties, exerceix normalment totes les seves funcions.

Te'n recordes? ... ja fa 25 anys.

No és la millor cançó del món. Però és la nostra cançó.
No és una gran pel·lícula. Però és la nostra pel·lícula.

I pareix que va ser ahir.
Només que tu, quan rius, estàs més guapa que mai.

Fa poc més de quinze anys que vaig ser pare per primera vegada, i ho vaig tornar ser en fa deu i un poc. El sentiment de ser pare (o mare) no és comparable a cap altre. Ambdues vegades me vaig sentir el patró del rumb del Món, damunt d'un nigul, des d'on hauria estat capaç de qualsevol proesa. En aquells moments res no és impossible, i res no importa, més que aquell nadó petitonet, rodonet, callat, adormit, tranquil, dolç, suau, ... i que és part de tu mateix.

Aquest moment màgic ve acompanyat –al menys en el meu cas així va ser- d'un altre sentiment molt semblant: pots entendre i valorar millor que mai els teus pares. No els havies vist mai així, fins que et trobes dins de la seva pell; passes de ser fill, a ser fill i pare alhora. És una cadena, i els vincles de la teva baula s'enforteixen, els vols enfortir.

Amb el temps, has d'aprendre a acceptar que aquella part de tu mateix va creixent, i té una vida pròpia, que li pertany, que té gusts diferents dels teus, que pren decisions, que s'enfada, que riu, que plora, que viu la seva vida. No és fàcil, ser pare. Però, juntament amb la sort de poder compartir la vida amb la meva dona, és el millor que m'ha passat.

Avui he anat a conèixer na Marta –petitona, preciosa-, la primera filla d'uns bons amics, en Guillem i n’Apol·lònia. I he jugat amb avantatge, perquè he sabut la immensa felicitat que els envolta ara mateix. Els desig el millor, ells ja ho saben. I esper que l'habitació 203 sigui el començament d'una vida plena de goig, salut i sort per a tots tres. I que la cadena s'enforteixi.