pa de xeixa
Dins el corral, aferrat a la soll, just davant la païssa, hi havia el forn. Cada dilluns, en haver dinat, el padrí Joan començava foc al forn. Primer hi havia de posar llenya prima, perquè prengués tota, amb força, i encalentís bé la volta del forn. L'encenia amb papers de diari que, revoltillats, feia prendre d'un a l'altre després d'encendre el primer amb un misto. Quan la llenya havia pres amb una bona flamarada, hi posava llenya més gruixada, troncs tallats a trossos de devers dos o tres pams, per a fer caliu. El forn havia d'estar ben calent, i mantenir-s'hi per coure bé el pa, per això els calius s'apartaven a una vorera de dins el mateix forn, abans d'enfornar.
Mentrestant, la padrina Margalida havia pastat. La farina era de xeixa. Però no una farina qualsevol d'una xeixa qualsevol, sinó la seva farina, de la seva xeixa, treta amb la suor del front, llaurant la terra –amb l'euga, na Roja, i una arada-, escampant la llavor a mà, pregant perquè plogués ben plogut –és a dir, poc a poc, perquè la terra s'amaràs millor-, segant i triant el gra, per dur-lo a moldre a la farinera. Ai, la farinera! quina oloreta que feia, la farinera, una olor espessa, sòbria. Idò, amb aquesta xeixa, la padrina havia preparat una pastera de quatre o cinc pans, grossos. En haver acabat es rentava les mans amb aigua, dins d'un ribell de fang.
I, com q
ue tot s'havia d’aprofitar, fins i tot la calentor del forn, el mateix dia aprofitàvem per enfornar qualque coca, que a l'estiu, com que havien collit i torrat pebres, solien ser coques de pebres torrats; a l'hivern solien ser coques amb verdura, amb grells, julivert i trossets d'arengada salada escampats per damunt; també solien enfornar una coca amb sucre –perquè al nin li agrada molt-, que podia dur trossets de sobrassada escampats per damunt, cada quatre dits, arrib no arrib; era la darreria que en dèiem, o els postres que en diem ara.
Amb el forn a punt, ni massa calent, ni massa fred, el padrí enfornava els pans, que al cap d'una horeta ja eren cuits; i després era el torn de les coques, la salada i la coca amb sucre.
Els dilluns horabaixa es convertien en una festa. A posta de Sol sopàvem de coca.
Aquells pans eren bons tota la setmana. I quan dic bons vull dir bons. Una llesca d'aquell pa de xeixa era bona tota sola, i si hi enfangàvem un poc de sobrassada, ja era un regal pels sentits. Mai podré oblidar el gust d'aquell pa amb sobrassada. D'això en fa ja trenta anys, o més, però encara el puc sentir, si acluc els ulls, com si en pegàs una mossegada ara mateix.
La Tafanera
Remoume
del.icio.us
Un moment, per favor! Abans de lapidar-me a l'acte per mostrar la meva gratitud envers Endesa, us deman que m'atorgueu el dret a la defensa, que me correspon.
Avui és santa Catalina i, com marca la tradició del meu poble, ahir vespre hi va haver fogueró. Cadascú va dur pa i taleca de ca seva: llonganissa, botifarrons, panxeta, llom, ..., l'Ajuntament hi va posar el beure. Hi va haver ballada de boleros, i la colla va arribar a ser grossa. Són festes on ens trobam amb amics que, si bé no ens veiem cada dia, quan coincidim ens agrada passar la vetllada plegats.
Fins als anys 80, si en qualque activitat lúdica social destacava Ses Salines era en els esports. El club de futbol tenia un equip a la 3a divisió estatal –amb quasi tots els jugadors locals-, i equips de juvenils, infantils i alevins, i el camp se convertia cada setmana en un lloc de trobada obligada, en una festa. També hi havia el club de bàsquet, amb un equip masculí i un femení, que comptaven amb una afició entregada. I tennis, s'havia de fer cua a les pistes públiques, i a la pista de cas metge (els saliners mai podrem oblidar don Julià Panadés, metge del poble i mecenes de l'esport en general, i del tennis en especial), escola de tots els tennistes saliners.
gen. Aquest cap de setmana, la Coral va actuar al Teatre Principal de Palma. Oh! Quin espectacle més gratificant! La pell de gallina, me varen posar.
Ja vaig parlar dels meus mestres. D'aquests, segurament el nom que més us deu sonar és el d'Antoni Vidal i Ferrando. Mestre, historiador i escriptor. Vaig tenir la sort que m'impartís classe de llengua, literatura i història. És un dels autors de la "Història de Mallorca", publicada per l'editorial Moll. I com a escriptor –poeta i novel·lista- ha guanyat una bona llista de premis. De les seves obres, la meva preferida és la novel·la "La mà del jardiner".
Sóc dels qui encara varem fer l'EGB, i a una "Escuela Nacional Graduada Mixta". Amb uniforme blanc amb retxetes blaves, i les lletres EN (Escuela Nacional) al butxacó. I en tenc molt bons records. Potser perquè tot lo passat ens atorga una seguretat que no ens pot oferir el present, no ens pot passar res dolent al passat. També potser perquè érem nins, innocents i despreocupats, o preocupats només per passar-nos-ho lo millor possible. Però també potser perquè vaig tenir la sort de tenir un@s mestres excel·lents, com a persones i com a professionals.
Uep! Sóc en Sebastià Portell Bonet.
M'agrada llegir, escoltar música, cercar esclata-sangs, fer un truc, però ... la meva passió és el Barça.
