viure.cat
Acab d'encetar aquest bloc sense altra pretensió que compartir vivències, aficions, sensacions, opinions ... i el que surti. Salut i sort!

Quan vaig decidir encetar aquest bloc no tenia gaire clar què volia, per què ho feia, ni com aniria aquest nou camí. Ara tampoc, però no m'importa la resposta a aquestes preguntes. D'ençà que el tenc, m'he aficionat a visitar-ne d'altres. I trob que és un món fascinant, aquesta nova forma d'expressió. Hi cab de tot. Ara, na Caterina:(No em diguis que és un somni ...) m'ha passat un mem per anar transmetent tres consells o idees a nous blocaires. Ho intentaré.

Per començar us diré que no hi ha normes per a tenir un bloc, llevat del respecte envers els altres. Per tant, el vostre bloc ha de ser així com voltros volgueu, així com sou i, sense cap imposició externa, anar-lo omplint d'allò que us interessi en cada moment.

La segona idea que us deix és que visiteu altres blocs. N'hi ha de tota casta, i s'ho paga anar fent voltes. Jo ho faig, tot i que tenc els meus preferits, clar. Aviat també els tindreu.

Fa uns anys varem anar amb la família a Núria, però el tren "cremallera" que hi duu fa una aturada a Queralbs, i varem decidir baixar-hi per voltar pel poble; en vaig quedar encisat, d'aquell poblet de muntanya; me va agradar més que Núria, que era el destí final.
Aquest és un exemple que serveix per il·lustrar la meva idea de per què un bloc, que és la tercera idea que vull transmetre, però que ho pot resumir tot: el que importa no és tant arribar, sinó gaudir del camí.

Aquest mem el pas als blocaires següents, no perquè siguin novells -no en conec de més novells que jo-, sinó perquè trob que tenen molta facilitat de transmissió:
Vicent: en veu baixa
Jesús M. Tibau:tens un racó dalt del món
Albert: un cel vermell

Gaudiu amb el bloc, i dels blocs!

mem
Queralbs al ripollès
Queralbs a retruc.net

Ja vaig parlar dels meus mestres. D'aquests, segurament el nom que més us deu sonar és el d'Antoni Vidal i Ferrando. Mestre, historiador i escriptor. Vaig tenir la sort que m'impartís classe de llengua, literatura i història. És un dels autors de la "Història de Mallorca", publicada per l'editorial Moll. I com a escriptor –poeta i novel·lista- ha guanyat una bona llista de premis. De les seves obres, la meva preferida és la novel·la "La mà del jardiner".
El juliol de 1989, amb motiu d'haver obtingut l'accèssit "Viola d'or i d'argent" als Jocs Florals de Barcelona, pel poema "Getsemaní", vaig tenir la sort de poder-lo entrevistar per a una revista, i tornar a gaudir de la seva conversa animada, de la seva il·lusió encomanadissa.
D'aquesta entrevista n'he extret uns fragments que vull compartir amb voltros perquè no els he oblidat mai. Us record, això sí, que està feta des de fa 18 anys i, per tant, l'hem de situar en aquell temps:
Pregunta: Per què escriu en català?
Resposta: En primer lloc, en castellà no en sé. La gent domina la llengua que coneix des de la infància, amb la qual s'ha relacionat, amb la qual ha estimat, amb la qual ha resat. Tot allò que una persona és, la seva cultura, no es pot manifestar en una altra llengua, perquè aquell món on tu vius ha triat aquella llengua, i totes les seves preocupacions, vivències, es manifesten en aquesta; si ho fes en una altra seria desnaturalitzar, seria una altra cultura. La llengua és fonamental. Si tu vols matar un Poble, li lleves la llengua. No existirà mai més, aquell Poble; seria una altra cosa. Jo me sent molt identificat, molt mallorquinot, amb tots els defectes, però amb les nostres qualitats i les nostres virtuts i, és clar, no podria escriure en una altra llengua.
Pregunta: Hi ha gent que manté una polèmica entre català o mallorquí, vostè què hi diu?
Resposta: Bé ... és una qüestió de noms, i amb els noms no ens hem de barallar. Ara, a mi me pareix que el nom de la nostra llengua és català. Aquesta va néixer a Catalunya i des d'allà es va estendre a les Illes Balears, igual que el castellà va néixer a Castella i es va estendre per Andalusia i després per Amèrica. Per tant, el nom de la llengua a mi me pareix bé que sigui català. Ara bé, tothom sap que la llengua no es parla enlloc igual, dins Mallorca mateix els pobles xerren diferent. Si no hi hagués una cosa que la cohesionàs s'aniria dividint i dividint. I això a mi me pareix dolent, perquè ja som tants pocs que ¿com podem fer una literatura que es conegui a nivell d'Europa, per exemple, si anam dividint?¿què hem de fer, una literatura mallorquina, una eivissenca, una menorquina, etc? És absurd. Això no té res a veure amb un projecte polític. Ara, el que és evident, i si un sap història, més, és que aquesta llengua té les mateixes arrels i s'assembla molt i, per tant, la llengua és la mateixa. Si el nom és un o l'altre, ... mira jo crec que el problema és més greu per un cubà haver de dir que parla castellà, igual que un de Perú, Argentina, etc..., jo ho comprenc. Tenc clar que el nom de la nostra llengua és català, però per això no ens hem de barallar. Segurament pel sud de Mallorca xerram millor el català que a Catalunya, on tampoc ningú parla igual. A noltros no ens faran xerrar com a Catalunya, perquè allà ningú xerra igual, i a més, probablement noltros xerrem millor que ells. Crec que és un problema de generacions, els nins que van a escola no tenen cap problema en dir català.

enllaç a: Antoni Vidal Ferrando

Uep blocaires, truquers, cinèfils i altres herbes!

Ara resultarà que a Búger hi ha el director de cinema revelació de la temporada. Nom Xisco, però el coneixem per Jove o El Pasificador.

A un dinar de truquers que varem fer fa poc a la Colònia de Sant Jordi no va tenir altra idea que filmar-nos.

Quan ho he vist m'ha pegat un atac de rialles.

Aquest és el resultat:

- I aquell nin qui és?
- És un fill d'en Miquel de cas Perets.
- Ara que ho dius, li veig sa fesomia.

Encara tenim la sort de poder sentir comentaris com aquest. Tots ens coneixem. I en coneixem les arrels, que s'han anat transmetent entre generacions. Això, vulguem o no, crea prejudicis: "d'aquest te'n pots fiar", o "ves alerta que aquest si te pot fotre te fotrà"; són comentaris dels més vells, que vénen de fets de qui sap quan, potser d'abans del "Moviment" i tot, que han envellit amb les generacions d'una família com la seva ombra.
Però per mi és un avantatge conèixer la gent, saber amb qui van a l'escola els nins, amb qui ens trobam a les festes, conèixer els nostres veïns, el fuster, el ferrer, el picapedrer, el lampista, la mestra, el policia, el forner, el metge, el batle, el mecànic, el pintor, el barber, el fosser, el taverner, la botiguera.
Cadascú és una peça d'un trencaclosques, que per ser complet no n'hi pot faltar cap. Unes peces ens agradaran més, i unes altres menys, però les hem de menester totes, amb els seus defectes i les seves virtuts.
Record quan, de petit, jugàvem al carrer, els dissabtes a futbol al corral de l'escola, o feiem cabanes a baix Morell. I també quan anava a collir ametles i a rampinar alfals amb els pares i els padrins.
Ja fa molts anys que existeix, el poble; hi ha el poblat talaiòtic dels Antigors, restes de l'època romana i del temps de la dominació musulmana.
Per sort, urbanísticament és un dels pocs nuclis que -de moment- ha aconseguit superar la fam desenfrenada dels urbanitzadors i promotors, gràcies a una normativa de contenció de l'edificabilitat que es va aprovar a temps. Pel meu gust, encara hauria de ser més restrictiva: un solar, un habitatge unifamiliar, com ha estat al llarg de tota la història, i que és suficient per a satisfer la demanda local.
Bé, tampoc és tot com en un conte de fades, encara hi ha qui anteposa la política a les relacions entre veïns, però jo pens que és qüestió de temps, i que amb una adequada educació política aquests recels han de desaparèixer.
Podem ser millors o pitjors, però som noltros, els de sempre, els saliners i salineres.
És un plaer viure en aquest poblet.

I aquí teniu la lletra de l'himne de Ses Salines, escrita per qui en va ser rector molts anys, Mn. Gabriel Seguí, amb música de Pep Llull; cada vegada que el sent cantar a la coral me posa la pell de gallina:

El nom de ma terra és bell
com un grumet de sal blanca
Ses Salines a mi m'encanta
com una flor de ramell.

Olor de xeixa madura,
renou d'aigua dins l'hortet,
no hi ha com aquest poblet
on ma vida perdura.

Pel estanys del salobrar
creixen aspres les espigues,
bon treball dels hortolans
fent florir a Ses Salines.

Al fons de la nostra mar
es retallen les creus amples
dels molins que van rodant
eixamplant les seves ales.

Saliners de bona rel,
cor encès i esperit viu,
dau-me un poble que somriu,
que aqueix poble és etern.

Sóc dels qui encara varem fer l'EGB, i a una "Escuela Nacional Graduada Mixta". Amb uniforme blanc amb retxetes blaves, i les lletres EN (Escuela Nacional) al butxacó. I en tenc molt bons records. Potser perquè tot lo passat ens atorga una seguretat que no ens pot oferir el present, no ens pot passar res dolent al passat. També potser perquè érem nins, innocents i despreocupats, o preocupats només per passar-nos-ho lo millor possible. Però també potser perquè vaig tenir la sort de tenir un@s mestres excel·lents, com a persones i com a professionals.
De vegades pens que sempre estaré en deute amb ell@s: dona Coloma Bonet, don Sebastià Barceló, dona Sebastiana Rado, dona Rosa de la Iglesia, don Jaume Burguera, don Antoni Vidal i don Sebastià Portell –mon Pare-.
El diccionari en diu de mestre-a: "Persona de qui hom és deixeble, de qui hom pren norma, ensenyament". I jo puc dir, he de dir, que estic orgullós d'haver estat, de ser deixeble seu.
Jo no serviria per ser mestre d'escola. Han de ser d'una pasta especial, tenir una paciència infinita, han de conèixer les capacitats i les debilitats de cadascun dels deixebles, han de saber dir basta quan toca, riure en tocar riure, han de saber valorar un gest, apreciar les intencions, han de ser sensibles i ferms a la vegada. Han de tenir seny.
Els respect i admir.
Als meus, els estaré agraït sempre.

Saragossa, octubre de 1982 a setembre de 1984. Hi ha un abans i un després. Allà varen començar moltes històries. Algunes, moltes, varen acabar bé, fins i tot n'hi ha que encara duren. I que sigui per molts anys. No oblidaré mai aquella setmana que hi va haver eleccions en dimecres (sí, sí, en dimecres!), i tot i que acabava d'instal·lar-me a l'hostal Santa Gema, del carrer Santander, un setè pis lúgubre a més no poder, on compartia habitació amb en Jaume -la millor persona que he conegut mai-, vaig tornar a l'estimada Mallorca a passar uns dies. Ja m'enyorava.
A empentes i rodolons varem arribar a Nadal. Quin Nadal!! ¿eh Costella?. I després dels reis me vaig traslladar al pis del carrer Francisco de Quevedo, amb en Carles (l'entranyable tio Zeb), en Tito i en Vicenç –amb qui varem sintonitzar especialment-. Vaig tenir la sort de poder conèixer una gent excepcional, i conviure-hi fins a principi del curs següent. En Carles ja havia acabat la carrera i feia el servei militar. Va ser un any agredolç, però record de manera especial els fideus secs o el rostit humit, que cuinava amb les receptes de mumare; quan els companys sabien que feia rostit humit s'apuntaven a dinar.
A l'octubre de 1983 en Vicenç i jo ens traslladarem al pis del carrer Monasterio de Poblet, amb en Toni Perelló. Era el temps en què na Isabel Tenaille s'escanyava cridant "Migueeeel" –de la Quadra Salcedo- a la televisió, i de sèries com l'inigualable "Cheers", o "Mash", o la d'aquell periodista grassonet ¿què li deien …? Ah sí! En Lou Grant. En Toni es passava tres quarts d'hora diaris al telèfon; no sé què se devien dir tant de temps, amb na Paula. I al pis de dalt hi vivien en Miquel, en Xisco i n'Agustí, es pot dir que venia a ser un duplex de sis. Són tants els records! El pòquer, la pinya colada de l'Anacoreta, els ensurts que ens donàvem entre noltros, les discussions d'en Miquel i n'Agustí sobre els seus "Dicen" i "El País", respectivament. L'any dels ous fregits d'en Miquel damunt el marbre, enlloc de tirar-los dins la paella. L'any que varem anar al cinema en pijama! record que aquell dia varem veure "La vida de Bryan".
Érem joves, inexperts i inconscients. Érem feliços, però no ho sabiem.
Però sobretot, aquells anys, i aquells dies, cada dia, varen ser els dies de la bústia. Cada matí lo primer que feia en aixecar-me era baixar a veure si hi havia carta.
Encara les guard. Al calaix, … i al cor.

A la foto: Sebastià, Vicenç, Toni, Jaume i Llorenç, davant El Pilar, l'any 1982.

Enguany és un mal any. I voltros direu: clar … entre la Borsa, i que el Madriz va guanyar la Lliga ... Però no és per això. Que també, sí, però no ho dic per això.
Un dia rep un missatge al mòbil: "crida'm quan puguis, és urgent"; era d'un bon amic, en Vicenç. El crit, i quin glop que vaig pegar quan me va dir que un altre bon amic comú, en Jaume, havia mort. Només 42 anys.
Al cap de poc temps, el dia de sant Joan, un maleït accident amb una maleïda moto se'n va dur un altre dels meus millors amics, en Miquel Àngel. Només 40 anys, i deixà dos fills de la mateixa edat que els meus.
Ja dins el juliol, dia 4, estant aparentment sà i en forma, en Bernat, el meu sogre, queia fulminat dins ca seva per un atac al cor.
L'agost han hagut de tornar operar mon Pare, i ja és la segona vegada per la mateixa causa en menys de quatre anys.
En pocs mesos ha canviat, i molt, la meva manera de veure la Vida.
Com fris que acabi aquest maleït 2007!
Digueu-me supersticiós, però al número 7 li faig voltera.
Llàstima que no n'haguem pogut fer a aquest any tan ferest.

Però res de llàgrimes. Ja ho va dir aquell poeta indi, en Rabindranath Tagore: "Si plores perquè no pots veure el Sol, les llàgrimes no te deixaran veure les estrelles".