viure.cat
Acab d'encetar aquest bloc sense altra pretensió que compartir vivències, aficions, sensacions, opinions ... i el que surti. Salut i sort!

Tenc per costum, si puc, una vegada a l'any anar a veure un partit del Barça al Camp Nou; fa un parell d'anys vaig veure Barça – Bilbao, i me vaig fixar en un aficionat basc que duia un jersei del Bilbao, amb el número 10 i, on es posa el nom del jugador hi posava "Antimadridista". Tot d'una me vaig sentir agermanat amb aquell desconegut de la terra dels pinxos i els "montaditos".
I és precisament per aquest sentiment que avui –des d'ahir vespre- estic content. La raó és ben senzilla, els vuitens de final de la Copa del Rei de futbol:

Dimecres, 9 de gener: Mallorca 2 – Reial Madriz 1
Dimecres, 16 de gener: Reial Madriz 0 – Mallorca 1

Es pot dir més alt, però no sé si més clar.

Per cert, no puc estar sense comentar que el molt il·lustre míster del Madriz, en Schuster, al final del partit –per tant, amb el Madriz ja eliminat pel Mallorca-, quan l'entrenador dels vermellons el va anar a saludar, com és costum després de cada partit, aquell li va negar la salutació amb un gest despectiu.
S'ha de saber perdre.
Com diu el seu himne? ... "caballero del balón, hala Madriz ...".

Dinar a Inca; divendres, 11 de gener de 2008, al celler can Ripoll.

Corria l'octubre de l'any 1982, quan varem començar la carrera, a Saragossa. Uns varen acabar, altres varem seguir altres camins. Però al menys una vegada cada any, després de les festes de Nadal, ens reunim entorn d'una taula per a compartir les novetats de cadascú, al mateix temps que donam compte d'un bon dinaret.
Enguany varem dinar a Inca, al celler de can Ripoll, un dels pocs llocs que encara queden amb les típiques botes enormes de vi, impassibles al pas del temps.
En Toni Payeras i en Llorenç Socias no varen poder venir perquè tenien guàrdia.
Ara resulta que en Xesc s'ha ficat en política, és regidor de sanitat d'Alaró, en Tomeu és el metge del Mallorca, en Tolo és el metge de la torre de control de l'aeroport, en Toni Paco està a l'hospital d'Inca; tot això són novetats. En Vicenç i jo, en canvi, seguim igual, només un poc més vells.
Són trobades impagables, que demostren que el pas del temps no és suficient per a fer minvar l'amistat. I que sigui per molts d'anys.

A la foto, d'esquerra a dreta: Tomeu, Tolo, Sebastià, Vicenç, Xesc i Toni.

Puntual a la cita, el vespre de cada 5 de gener, quan ja s'ha fet fosc i els nins s'han abrigat amb la bufanda i els guants, s'albira des de lluny una claror que avança, primer blanquinosa, lluent, fins que enlluerna; és l'Estrella d'Orient, que anuncia la imminent arribada de ses Majestats els Reis d'Orient.
I en pocs minuts una altra claror a la llunyania, aquest cop de colors, vermell sobretot, el vermell del foc de les bengales dels patges, impecablement vestits amb les millors teles, amb la cara tapada amb mocadors, arriben des de molt lluny, cansats però disposats a repartir il·lusió i regals entre els més petits –i qualcun de no tant petit-, regals que duen en tres carrosses engalanades amb domassos de colors vius i amb fulles de fasser.
I els Reis, muntats en tres cavalls -imponents, de pèl brillant-, en Melcior, en Gaspar i en Baltasar; descavalquen i es deixen envoltar i abraçar pels nins i nines, que els van a saludar, astorats, innocents. És la nit més màgica.
Hi ha anys en què les carrosses arriben plenes a vessar, són anys de balquena. I hi ha anys en què tots els regals cabrien dins d'una sola carrossa. Això depèn de la bonda que hem fet durant l'any. I cada any el caramull sol minvar.

Avui, mentre dinàvem, mon Pare ho ha contat: quan tenia qualque alumne que treia el geni fàcilment li recomanava comptar fins a 10 abans d'actuar o xerrar malament. I en molts casos funcionava.

Això és el que hem de fer adesiara. O al menys jo, que tenc geni.
Quan vaig caminant pel poble i trob altra gent –que per cert, ja n'hi ha massa que no conec- que mena cans a lloure, grossos, perillosos, que lladren i, fins i tot, qualcun envesteix, he de comptar fins a 10. He de saber estar sense demanar-li a aquell tros de banc, incívic, que mena cans a lloure, si no sap que aquesta és una conducta que, a més de ser bruta –pel que deixen els cans al carrer- i perillosa, és il·legal. I si mossega, ja ens lamentarem després.

I quan trob cotxes aparcats a la part de carrer on està prohibit -per no entorpir la circulació-, que provoquen una cua d'altres vehicles, he de callar. O quan veig cotxes aparcats damunt la vorera, també he de callar.

I quan davant d'una casa en obres, el "mestre" d'obres –i que me perdonin els mestres de bon de veres per adjudicar aquest títol als qui avui el s'han auto adjudicat, sense tenir ni idea de res- ocupa tot el carrer, enlloc d'una part, la necessària, i pel mínim temps possible, sinó tot el carrer durant setmanes o mesos. He de callar.

Si digués el que en pens, estaria mal vist, seria un troba-que-dir, un mal veí, o qualque cosa pitjor. Ells van bé. He de callar, ... com fa la ¿policia? i les autoritats.

L'Estat de dret s'ha d'aplicar només als ex batles de Marbella, d'Andratx, d'allà o d'allà deçà, però no a la gent del carrer, noooo, només faltaria! la Llei està feta pels altres, no per cadascú. Aquesta guarda d'incívics no fan cap mal a ningú, o quasi gens ¿no és així? Campi qui pugui.
I he de callar.
He de callar.
He de callar.
1 ... 2 .... 3 ....

sofà [ pl -às ] m 1 Seient per a dues o més persones, que té respatller i braços.

colesterol m BIOQ /FISIOL /PAT Principal esterol dels animals superiors, de fórmula C27H46O, absorbit directament dels aliments o sintetitzat al fetge.

infart m PAT Necrosi localitzada en una porció de parènquima deguda a la manca d'irrigació per obstrucció trombòtica o embòlica de l'artèria o les artèries corresponents.

caminada [de caminar] f 1 Fet de recórrer caminant un trajecte més aviat llarg. 2 Passeig llarg a peu.

diària adj Que correspon a cada dia.

salut f 1 MED 1 Estat en què l'organisme, lliure de malalties, exerceix normalment totes les seves funcions.

Te'n recordes? ... ja fa 25 anys.

No és la millor cançó del món. Però és la nostra cançó.
No és una gran pel·lícula. Però és la nostra pel·lícula.

I pareix que va ser ahir.
Només que tu, quan rius, estàs més guapa que mai.

Fa poc més de quinze anys que vaig ser pare per primera vegada, i ho vaig tornar ser en fa deu i un poc. El sentiment de ser pare (o mare) no és comparable a cap altre. Ambdues vegades me vaig sentir el patró del rumb del Món, damunt d'un nigul, des d'on hauria estat capaç de qualsevol proesa. En aquells moments res no és impossible, i res no importa, més que aquell nadó petitonet, rodonet, callat, adormit, tranquil, dolç, suau, ... i que és part de tu mateix.

Aquest moment màgic ve acompanyat –al menys en el meu cas així va ser- d'un altre sentiment molt semblant: pots entendre i valorar millor que mai els teus pares. No els havies vist mai així, fins que et trobes dins de la seva pell; passes de ser fill, a ser fill i pare alhora. És una cadena, i els vincles de la teva baula s'enforteixen, els vols enfortir.

Amb el temps, has d'aprendre a acceptar que aquella part de tu mateix va creixent, i té una vida pròpia, que li pertany, que té gusts diferents dels teus, que pren decisions, que s'enfada, que riu, que plora, que viu la seva vida. No és fàcil, ser pare. Però, juntament amb la sort de poder compartir la vida amb la meva dona, és el millor que m'ha passat.

Avui he anat a conèixer na Marta –petitona, preciosa-, la primera filla d'uns bons amics, en Guillem i n’Apol·lònia. I he jugat amb avantatge, perquè he sabut la immensa felicitat que els envolta ara mateix. Els desig el millor, ells ja ho saben. I esper que l'habitació 203 sigui el començament d'una vida plena de goig, salut i sort per a tots tres. I que la cadena s'enforteixi.

Dins el corral, aferrat a la soll, just davant la païssa, hi havia el forn. Cada dilluns, en haver dinat, el padrí Joan començava foc al forn. Primer hi havia de posar llenya prima, perquè prengués tota, amb força, i encalentís bé la volta del forn. L'encenia amb papers de diari que, revoltillats, feia prendre d'un a l'altre després d'encendre el primer amb un misto. Quan la llenya havia pres amb una bona flamarada, hi posava llenya més gruixada, troncs tallats a trossos de devers dos o tres pams, per a fer caliu. El forn havia d'estar ben calent, i mantenir-s'hi per coure bé el pa, per això els calius s'apartaven a una vorera de dins el mateix forn, abans d'enfornar.

Mentrestant, la padrina Margalida havia pastat. La farina era de xeixa. Però no una farina qualsevol d'una xeixa qualsevol, sinó la seva farina, de la seva xeixa, treta amb la suor del front, llaurant la terra –amb l'euga, na Roja, i una arada-, escampant la llavor a mà, pregant perquè plogués ben plogut –és a dir, poc a poc, perquè la terra s'amaràs millor-, segant i triant el gra, per dur-lo a moldre a la farinera. Ai, la farinera! quina oloreta que feia, la farinera, una olor espessa, sòbria. Idò, amb aquesta xeixa, la padrina havia preparat una pastera de quatre o cinc pans, grossos. En haver acabat es rentava les mans amb aigua, dins d'un ribell de fang.

I, com que tot s'havia d’aprofitar, fins i tot la calentor del forn, el mateix dia aprofitàvem per enfornar qualque coca, que a l'estiu, com que havien collit i torrat pebres, solien ser coques de pebres torrats; a l'hivern solien ser coques amb verdura, amb grells, julivert i trossets d'arengada salada escampats per damunt; també solien enfornar una coca amb sucre –perquè al nin li agrada molt-, que podia dur trossets de sobrassada escampats per damunt, cada quatre dits, arrib no arrib; era la darreria que en dèiem, o els postres que en diem ara.

Amb el forn a punt, ni massa calent, ni massa fred, el padrí enfornava els pans, que al cap d'una horeta ja eren cuits; i després era el torn de les coques, la salada i la coca amb sucre.
Els dilluns horabaixa es convertien en una festa. A posta de Sol sopàvem de coca.

Aquells pans eren bons tota la setmana. I quan dic bons vull dir bons. Una llesca d'aquell pa de xeixa era bona tota sola, i si hi enfangàvem un poc de sobrassada, ja era un regal pels sentits. Mai podré oblidar el gust d'aquell pa amb sobrassada. D'això en fa ja trenta anys, o més, però encara el puc sentir, si acluc els ulls, com si en pegàs una mossegada ara mateix.

Un moment, per favor! Abans de lapidar-me a l'acte per mostrar la meva gratitud envers Endesa, us deman que m'atorgueu el dret a la defensa, que me correspon.

Sí, ja sé que a Mallorca estam en mans del monopoli oficialment consentit d'energia elèctrica, que el manteniment d'infraestructures és inexistent, que en caure quatre gotes mal comptades es fa la fosca a les llars, ja ho sé.

Però ¿i el romanticisme? aaaaaaaaaaaaah! ... el romanticisme. Una apagada de corrent és l'excusa perfecte per a un sopar improvisat amb espelmes, per a descansar els sentits de tant de renou de les màquines –que ja ni ens donam compte que tenim-, de tanta televisió, de tant d'ordinador. És el temps del silenci. Uf! ... temps de silenci, ¿per quina estranya casualitat me deu haver vingut al cap "temps de silenci"? mmm ...

El problema podria ser-hi si no haguéssim tingut la previsió –que tots tenim, és clar, perquè som molt previsors en aquestes coses- de comprar espelmes; o si hem de banyar qualque nadó, o encalentir-li el biberó o les farinetes al microones; o si un fill –o noltros- ha d'acabar un treball per a l'endemà; o si al menut li pega un atac d'asma i no podem endollar el broncodilatador; o si hem de treure el cotxe i la porta del garatge no funciona; o si, o si, o si ... bé, deixem estar els "o si" perquè no acabaríem mai, o ens abocaríem inevitablement a una rebel·lió d'usuaris emprenyats, ... i no sé si en el tassó de la paciència encara hi ha lloc per a més gotes d'aigua, sense fer-lo vessar.

El cas és que ahir vespre mateix, per tercera vegada en una setmana, la nostra empresa amiga Endesa va tenir la deferència de deixar-nos viure tranquils, sense corrent elèctrica, ... amb tots els avantatges que això suposa. Per això, gràcies Endesa!

Au, me'n vaig a comprar espelmes, que ja s'acosta l'hora. Salut!

Avui és santa Catalina i, com marca la tradició del meu poble, ahir vespre hi va haver fogueró. Cadascú va dur pa i taleca de ca seva: llonganissa, botifarrons, panxeta, llom, ..., l'Ajuntament hi va posar el beure. Hi va haver ballada de boleros, i la colla va arribar a ser grossa. Són festes on ens trobam amb amics que, si bé no ens veiem cada dia, quan coincidim ens agrada passar la vetllada plegats.
Hi ha pobles on fan els foguerons per sant Antoni, altres per sant Sebastià, o per sant Joan; a Ses Salines els fem per santa Catalina, des de sempre. No en sé el per què, però supòs que té a veure amb què a la majoria de cases ja han fet la matança del porc –per tan, hi ha llonganissa per a torrar- i és un temps en què les feines del camp permeten fer una aturada per anar de festa.
De nom Catalina hi tenc ma Mare, la meva germana i una nebodeta de mig any, així que avui hi ha dinar de festa.

Molts d'anys a totes les Catalines -o Caterines-.

Us deix dues gloses populars mallorquines:

Santa Catalina
té una bacina
plena de doblers
i encara plora, que en vol més!

...............................................

Catalina, catalana,
penja es llum a sa paret
i veuràs en Joanet,
que ha tornat de l'Havana.