viure.cat
Acab d'encetar aquest bloc sense altra pretensió que compartir vivències, aficions, sensacions, opinions ... i el que surti. Salut i sort!

No diré que les panades i rubiols no siguin el menjar típic de Pasqua per excel·lència. Que ho són. Tampoc m'oblidaré de la mona de Pasqua, amb les novetats de cada any. Però hi ha un altre menjar que al meu poble ja s'ha convertit en una tradició en aquestes dates. I és que hi ha un bar on el dijous i el divendres sant –i només aquests dos dies a l'any- fan montaditos.

                                                                                                  N'hi ha de més de trenta castes, la majoria salats, però també dolços.
No són com els del Txapela, és clar, però no estan malament.
Potser és la tradició que seguesc amb més delit. Això sí, s'ha de reservar taula, perquè està ple de gom a gom.

Diuen que després d'una tempesta sempre arriba la calma. I és ben ver.

Quan vaig deixar el post anterior havia de capejar el temporal. He passat una setmana amb el cap que m'anava entorn, sense poder-me concentrar, sense ganes de res, sense forces. Deu ser el grip d'enguany, supòs.
Però avui dematí, quan m'he aixecat, ja he notat que havia canviat, la boira del cap s'havia escampat, tornava a albirar l'horitzó. He agafat fua.
Què n'hi ha d'avantatge quan ens trobam bé de salut!
L'ànim també canvia.

A més, l'horabaixa he anat a veure els meus pares, com cada dia, i he trobat mon Pare millor que altres dies; això també m'anima. I m'han regalat una camisa! M'han fet content, sobretot per veure'ls a ells contents de fer-me un regal.
Ha estat un bon dia.

És ben ver que després d'una tempesta sempre torna la calma.
Tornaran venir tempestes, però darrera sempre tornarà la calma. Una vegada i una altra. Així és la vida. I així l'hem de viure.

Us desig llargues calmes.

Des de fa uns dies ja no em trobava gaire bé, congestió, mareig, cansament, mal estar general. Avui m'he decidit a anar al metge, i m'ha receptat amoxicil·lina, xarop i una pastilles pel mal estar general.

Així que, per uns dies estic fora de circulació.

Fins aviat (esper).

Per aquells que m'heu comentat la peresa que us fa anar llegint tota la història dels Personatges itinerants i seguir el fil, aquí us deix el final, que me va correspondre escriure:

Passejava sense pressa, vorejant la garriga marina, quan va veure na Júlia asseguda sobre les roques, a la vorera de la mar, amb la brisa que li acaronava el rostre humit de salistre, amb la mirada perduda. Tenia un paper a la mà, tot i que a ella no li feia cap falta llegir-lo, perquè en coneixia el contingut de memòria, i l'anava recordant una vegada i una altra, en silenci. L'hi havia escrit en Bernat feia ja més de deu anys, però el sentia proper, com si hagués estat ahir. Una llàgrima va lliscar per fondre's amb la mar. Aleshores va saber per què la mar és salada. Per totes les llàgrimes vessades.

Com la remor de les ones,
sempre torna, inexorable,
i amb ell retorna l'olor
de la mar infinita, salada.

Com les mirades furtives,
que encenen el batec
ardent de l'amor primer,
d'una primera besada.

El temps ha marxat, però
torna el record, inapel·lable,
del perfum d'aquella pell
que em deixa sense alè,
encara ara.

... estava preciosa.

Així acabaven les rondalles que me solia contar el padrí quan era nin.
I si voleu saber com acaben les històries de Personatges itinerants, ja podeu passar pel bloc, perquè avui s'ha acabat.

Ha estat un plaer participar en aquesta experiència al costat d'autèntics/ques virtuosos/es en l'art de contar històries.

Quan entrau a una ferreteria ¿no teniu la sensació de necessitar tot el que veieu? Idò això és el que m'ha passat avui horabaixa quan, aprofitant que érem a Palma, hem anat amb la meva dona i el petit, en Bernat, a la carpa de la setmana del llibre en català.
No és que hi hagués cap excés de títols, i uns quants ja les he llegit, però la resta eren allà dient: "tria'm".

La veritat és que sabia el que cercava, i n'he firat dos d'en Melcior Comes: "L'estupor que us espera" i "La batalla de Walter Stamm" -llàstima que ahir no pogués assistir a la presentació, m'hauria agradat-.

També en cercava un que m'havia comanat el meu fill major, "Solitud" d'en Víctor Català, però no l'he trobat. I això que ho he demanat al qui cobrava, però me diu:
- no sé si hi és, ni on pot ser ¿veus aquella dona de verd amb ulleres? és de l'editorial Moll, potser ella te podrà ajudar.
Hi he anat a demanar-li, però m'ha contestat:
- Si hi és ha d'estar per aquella zona.
Res, no l'he trobat. L'organització no és el punt fort d'aquesta fira. I això no m'agrada, perquè així t'has de passejar per tots els expositors a cercar el que desitges, i clar, així com vas veient obres les aniries posant totes dins de la bossa. I no pot ser! ... que estam a final de mes!

Bé, el de sempre, no hauria de ser necessari organitzar fires com aquesta perquè la gent compràs llibres en català. Però si ajuda, benvinguda sigui. Enguany és fins el 9 de març.

Un dels records que tenc de quan era petit, és que mon Pare tenia un disc de vinil, un dels que en deien single, amb dos monòlegs de l'humorista Joan Capri "el Capri". A una cara hi havia "el casament" i a l'altra "el nàufrag". He estat cercant aquell disc, però no sé que se'n degué fer. És igual, tanmateix ja no el podria escoltar, perquè no tenc tocadiscs. Però sí que he trobat un d'aquells monòlegs: el nàufrag.

Joan Capri

Es posa una olla al foc, amb aigua, una pastilla de brou de carn (starlux, knorr, ..) i sal.

Mentrestant, uns trossos de carn magre de porc, tallats a daus i prèviament preparats amb sal, pebre bo i llimona, es fregeixen amb oli d'oliva fins que estan ben dauradets. Tot seguit es posen a l'olla que tenim al foc.

A banda, es fa un sofregit amb ceba, una cabeça d'alls i tomàtiga –tot tallat ben petit, o triturat-. També recoman tirar-hi un raig de vi sec -si no n'hi ha, pot servir brandy-. En estar ben sofregit es posa dins de l'olla, on també s'hi afegeixen unes fulles de llorer, trossos de poma golden, panses i unes cols de Brussel·les, amb un manat de julivert penjant.

Es deixa bullir fins que sigui ben cuit.

A banda, es fregeixen patates, que després es deixaran els darrers cinc minutets dins de l'olla.

I quan és cuit, es serveix calent. Adient per aquest temps d'hivern.

Bon profit!

Si ho creieu bé, i si no també, però us assegur que això que us contaré és un fet verídic, que va passar ja fa molts anys en un col·legi de Mallorca, ... o això és el que em varen contar. Només he canviat el nom del final. Els qui els coneixeu a tots dos i sabeu de qui us parl, alerta amb un atac de rialles, que jo cada pic que hi pens no puc més.

Tots dos s'havien passat l'horabaixa anterior a l'examen preparant "xuletas" plegats.

Arribat el moment, un dels dos les va treure i es va posar a respondre les preguntes d'acord amb les instruccions. L'altre, però, no gosava. Estava capficat, convençut que si les treia l'hi trobarien, i aquest pensament l'angoixava. Al mateix temps, podia veure com el seu amic se'n servia perfectament. Però ell no n'era capaç, no se'n sortiria. Exasperat, va decidir aixecar-se i entregar l'examen en blanc, que va deixar damunt la taula del professor.

I quan sortia de l'aula, just en el moment d'obrir la porta, va dir "Oriol copia!".