viure.cat
Acab d'encetar aquest bloc sense altra pretensió que compartir vivències, aficions, sensacions, opinions ... i el que surti. Salut i sort!

Feines fetes, dutxat, sopat, pijama posat, i ben posicionat al sofà, preparat per a veure el partit de copa Sevilla-Barça; primer l'avantmatx, per aperitiu, amb les novetats, alineacions, l'ambient, declaracions, i tot aquest cal i portal; després ... després res! Bé, res no, el sorteig de la 6/49 retransmès pel canal 33.
La primera idea que em va assaltar va ser que havia llegit no sé on que TV3 i IB3 han arribat a un acord segons el qual TV3 taparà a les Illes les emissions de futbol i pel·lícules que també tengui contractades IB3. En principi no m'havia semblat massa rellevant, aquest acord, pensant que en tallar un partit de futbol seria perquè el retransmetria també IB3.
Així que, tot d'una vaig canviar a IB3 per seguir el partit, però la sorpresa va anar en augment quan vaig comprovar que no el retransmetia!
Debades vaig cercar altres canals on poder-lo seguir, però no en vaig trobar cap. Així que els mallorquins ens vàrem quedar sense poder veure el Barça.
Els directius d'IB3 que han redactat i firmat aquest acord s'han lluït, i de quina manera! Si es pensen que amb això seguirem més IB3 van molt errats. Per començar, jo la tindré castigada una temporada. I això que darrerament m'estava agradant. Però la m'han feta grossa.
No puc entendre de cap manera per què s'ha de tapar un partit de futbol de TV3 si aquest mateix partit no es retransmet per IB3. No puc.
Aquest és un mal acord, del tot incomprensible. És un acord del no res.

Puntual a la cita, el vespre de cada 5 de gener, quan ja s'ha fet fosc i els nins s'han abrigat amb la bufanda i els guants, s'albira des de lluny una claror que avança, primer blanquinosa, lluent, fins que enlluerna; és l'Estrella d'Orient, que anuncia la imminent arribada de ses Majestats els Reis d'Orient.
I en pocs minuts una altra claror a la llunyania, aquest cop de colors, vermell sobretot, el vermell del foc de les bengales dels patges, impecablement vestits amb les millors teles, amb la cara tapada amb mocadors, arriben des de molt lluny, cansats però disposats a repartir il·lusió i regals entre els més petits –i qualcun de no tant petit-, regals que duen en tres carrosses engalanades amb domassos de colors vius i amb fulles de fasser.
I els Reis, muntats en tres cavalls -imponents, de pèl brillant-, en Melcior, en Gaspar i en Baltasar; descavalquen i es deixen envoltar i abraçar pels nins i nines, que els van a saludar, astorats, innocents. És la nit més màgica.
Hi ha anys en què les carrosses arriben plenes a vessar, són anys de balquena. I hi ha anys en què tots els regals cabrien dins d'una sola carrossa. Això depèn de la bonda que hem fet durant l'any. I cada any el caramull sol minvar.

Encetam un nou any. I, preu per preu, el vull encetar amb il·lusió.

Cau un estel fugaç, i m'apresso a demanar un desig. Per a mi, i per a tothom:

El llibre dels plaers immensos és la tercera novel·la d'en Melcior Comes –català de Mallorca, com ell mateix diu-, guardonada amb el premi ciutat de Palma 2006, per un jurat del qual en formà part na Carme Riera, tota una garantia. Editada per l'editorial Moll.

Això també vol dir que he acabat Les fites netes, d'en Damià Huguet. Diria que és un llibre necessari per a conèixer, recordar, sentir, olorar, el que va ser el poble de Campos a la segona meitat -i més cap a les acaballes- del segle XX. Escrit amb un punt de poesia. L'obra ajuda, també, a conèixer millor aquest autor -perquè està extreta de les seves entranyes-, campaner i mediterrani, d'una marcada sensibilitat, preocupat pel seu poble, a qui l'enlluernava el món del cinema, i es delectava amb un rebentat de cassalla de Llubí –la millor del món, diu-. Malauradament, en pocs anys a Campos s'han perdut molts dels plaers que tan delicadament va descriure en Damià. Temps era temps.

El llibre dels plaers immensos, a llibres.cat
El llibre dels plaers immensos, a L'arc de Berà

Bé, com que no vull que el dia de Nadal tengui un gust amarg en aquest bloc, per endolcir-lo un poc us deix amb aquesta baladeta.

Bon Nadal.

Avui, mentre dinàvem, mon Pare ho ha contat: quan tenia qualque alumne que treia el geni fàcilment li recomanava comptar fins a 10 abans d'actuar o xerrar malament. I en molts casos funcionava.

Això és el que hem de fer adesiara. O al menys jo, que tenc geni.
Quan vaig caminant pel poble i trob altra gent –que per cert, ja n'hi ha massa que no conec- que mena cans a lloure, grossos, perillosos, que lladren i, fins i tot, qualcun envesteix, he de comptar fins a 10. He de saber estar sense demanar-li a aquell tros de banc, incívic, que mena cans a lloure, si no sap que aquesta és una conducta que, a més de ser bruta –pel que deixen els cans al carrer- i perillosa, és il·legal. I si mossega, ja ens lamentarem després.

I quan trob cotxes aparcats a la part de carrer on està prohibit -per no entorpir la circulació-, que provoquen una cua d'altres vehicles, he de callar. O quan veig cotxes aparcats damunt la vorera, també he de callar.

I quan davant d'una casa en obres, el "mestre" d'obres –i que me perdonin els mestres de bon de veres per adjudicar aquest títol als qui avui el s'han auto adjudicat, sense tenir ni idea de res- ocupa tot el carrer, enlloc d'una part, la necessària, i pel mínim temps possible, sinó tot el carrer durant setmanes o mesos. He de callar.

Si digués el que en pens, estaria mal vist, seria un troba-que-dir, un mal veí, o qualque cosa pitjor. Ells van bé. He de callar, ... com fa la ¿policia? i les autoritats.

L'Estat de dret s'ha d'aplicar només als ex batles de Marbella, d'Andratx, d'allà o d'allà deçà, però no a la gent del carrer, noooo, només faltaria! la Llei està feta pels altres, no per cadascú. Aquesta guarda d'incívics no fan cap mal a ningú, o quasi gens ¿no és així? Campi qui pugui.
I he de callar.
He de callar.
He de callar.
1 ... 2 .... 3 ....

En Charles Spencer Chaplin, conegut com a Charles Chaplin o Charlot, va ser actor, compositor, productor i director. D'una gran sensibilitat. Està considerat com un dels grans creadors de la història del cinema.

Va néixer a Londres el 1889, en una família d'artistes de teatre de varietats i ja va començar a actuar quan encara era un nin. El 2 de febrer del 1914 es va vestir amb uns calçons i una jaqueta, unes botes i un capell que, ni eren seus, ni eren de la seva talla; com a gaiato va utilitzar una vareta flexible de bambú i es va col·locar un petit bigotet. Aleshores va néixer el seu personatge Charlot, que es faria, i el faria, mundialment famós.

Les seves pel·lícules més importants com a actor, director i productor varen ser les mudes, com The Kid (1921), La quimera de l'or (1925), City Lights (1931) o Temps moderns (1936).

A El Gran Dictador (1940) ja utilitza tots els recursos del cinema sonor. Aquesta és una de les joies més preuades del cinema de tots els temps, i l'escena del dictador jugant amb el Món –a la fotografia superior- n'és una mostra.

Cap a finals de la dècada dels 40 i començament dels 50, va patir la persecució del Comitè d'Activitats Antiamericanes per les seves idees d'esquerres i va marxar dels Estats Units l'any 1952. Llavors es va establir a Suïssa, on va rodar Candilejas –tendre entre les tendres-.

L'any 1972 va rebre l'Oscar honorífic per la seva contribució al món del cinema.

Va morir a Suïssa, el dia de Nadal de 1977. Enguany farà 30 anys. Una bona manera de recordar-lo és mirant una de les seves pel·lícules. Jo triï El Gran Dictador.

sofà [ pl -às ] m 1 Seient per a dues o més persones, que té respatller i braços.

colesterol m BIOQ /FISIOL /PAT Principal esterol dels animals superiors, de fórmula C27H46O, absorbit directament dels aliments o sintetitzat al fetge.

infart m PAT Necrosi localitzada en una porció de parènquima deguda a la manca d'irrigació per obstrucció trombòtica o embòlica de l'artèria o les artèries corresponents.

caminada [de caminar] f 1 Fet de recórrer caminant un trajecte més aviat llarg. 2 Passeig llarg a peu.

diària adj Que correspon a cada dia.

salut f 1 MED 1 Estat en què l'organisme, lliure de malalties, exerceix normalment totes les seves funcions.

Na Tonina corria com una esperitada, travelava i s'aixecava en un sospir, un cop i un altre, un carrer més i ja hi seria, començava a faltar-li l'alè, quan va fitar el portal redó de ca don Bartomeu, i pogué veure que una de les fulles d'aquelles portes feixugues –de nord vell- estava oberta, com sempre.
Sense tocar, s'endinsà cap a dins de la casa, d'on sortia un renou eixordador.
- don Bartomeu! don Bartomeu!
- Qui hi ha? –demanà, cridant, el metge-.
- Vengui amb mi, ràpid, que na Llúcia s'ha fet un trenc al cap! –na Tonina ja havia arribat a la saleta del segon aiguavés-.
- Tonina, a poc a poc! ... que trencs se'n fan cada dia, però partits com aquest només n'hi ha un cada quatre anys!.
Don Bartomeu estava mirant la final del Mundial de futbol, mentre escoltava el mateix partit per la ràdio, amb el volum a rebentar, degut a la seva sordesa.
Na Tonina, en sentir aquella resposta, tornà de tots els colors. I no es pot dir que li vengués de nou, ja que don Bartomeu, el metge titular del poble, tenia la gent acostumada a aquestes sortides de to. Però la urgència del moment deixà na Tonina sense poder articular paraula i girà cua, cap a ca la seva germana Llúcia.
Quan hi arribà, don Bartomeu ja hi era. Havia mal aparcat el cotxe just davant del portal i s’havia precipitat a assistir l'accidentada.
- Res. No ha estat res –va dir don Bartomeu, en veure entrar na Tonina-. Amb un parell de punts en tindrà prou.
- No sap quin ensurt, quan he sentit el renou dins la cuina i l'he trobada estesa a terra.
Na Llúcia s'havia enfilat en una cadira per arribar a la xocolata, que la seva germana amagava damunt un escudeller, tapada amb una olla, perquè el metge li havia aconsellat que no en prengués.
Després de cosir la ferida i assegurar-se que l'hemorràgia s'havia aturat, don Bartomeu agafà el maletí disposat a tornar-se'n aviat per veure acabar el partit.
- Que prengui aquest analgèsic cada vuit hores, si té mal de cap. Si no, que vengui a la consulta d'aquí a un parell de dies.
- Gràcies don Bartomeu ¿què li devem? –demanà na Tonina-.
- Res. Me'n torn a veure si encara arrib a temps de veure acabar el partit.
Just quan arribava a ca seva, caixes destrempades, l'àrbitre assenyalava el final del partit: Brasil 2 – Itàlia 0.
- És molt gros, l'assumpte! Ni mirar el futbol a ple, me deixen. Al menys, ha guanyat Brasil.

Aquest personatge de don Bartomeu l'he creat per a un relat col·lectiu, on hi participen blocaires de diverses zones dels Països Catalans, amb les característiques pròpies de la parla de cada lloc. Ja veurem què en sortirà, d'aquest trempó.
Si us interessa conèixer els altres personatges, i seguir el relat, el trobareu al bloc Personatges itinerants.

Te'n recordes? ... ja fa 25 anys.

No és la millor cançó del món. Però és la nostra cançó.
No és una gran pel·lícula. Però és la nostra pel·lícula.

I pareix que va ser ahir.
Només que tu, quan rius, estàs més guapa que mai.