viure.cat
Acab d'encetar aquest bloc sense altra pretensió que compartir vivències, aficions, sensacions, opinions ... i el que surti. Salut i sort!

Dia 6 de setembre de 1989 va esclatar una tempesta de pinyol vermell damunt del llevant de Mallorca. Aviat es va convertir en un escenari dantesc, carreteres tallades, torrents desbordats, la platja xapada per una correntia d'aigua rogenca que s'enduia cap a dins la mar tot quant trobava al seu pas. Cotxes damunt ametlers, parets enterra, bestiar arrossegat i mort. Cases on els mobles nedaven, fins i tot les geleres pegaven de paret en paret. En un hotel, contruit dins del llit d'un torrent a Portocolom, hi hagué tres treballadors morts. Barques de salvament i qualque helicòpter hagueren d'enfrontar-se al temps en tasques de rescat de gent, que havia quedat immobilitzada entre corrents d'aigua. Avui fa 20 anys.
El peu d'aquesta foto de premsa indica erròniament dia 9, quan va ser dia 6 de setembre de 1989.

Ni sóc meteoròleg, ni en tenc coneixements, però amb aquests mesos infernals que hem patit –que no sé quan acabaran-, sense que hagi caigut cap gota d'aigua des de fa molts mesos, no em vendria gens de nou si aquest setembre tornàs a fer qualque endemesa.

Qualcú no coneix na Pilar Rahola? ¿És necessària aquesta pregunta? Començ la seva obra "Dona alliberada, home emprenyat" amb ànim de divertir-me, més enllà del respecte, jo diria que des de la complicitat. També sent curiositat per saber en quin tipus d'home dec estar inclòs, si és que som capaç de reconèixer-me. De moment, la dedicatòria diu: "Als meus homes. Als amics, que no sempre estan desconcertats. Al pare, que em va fer una dona lliure. Al meu fill Noè, que serà l'home nou. I al Robert, que és un gran mascle, perquè sap ser un home". Això promet.

He acabat El nas de Mussolini, d'en Lluís-Anton Baulenas. L'acció d'aquesta magnífica novel·la se situa a un poblet dels Pirineus, sense grans aventures, sense gaire acció ni renou, sinó que intenta acostar-nos a les persones. I fins on les idees poden influir en les persones. Posa de manifest, una vegada més, que les idees només poden ser bones quan estan al servei de les persones, però no al revés, ja que en cas contrari són nocives, i es converteixen en una gran mentida. Una mentida inútil. Una història molt ben treballada, des del plantejament fins al desenllaç, sense llacunes, no li sobra ni li falta res. Escrita amb un estil excel·lent, es fa senzilla de llegir. Tot un plaer.

El nas de Mussolini, d'en Lluís-Anton Baulenas, va ser guardonada amb el premi Sant Jordi 2008. D'aquest autor he llegit "La felicitat" i "Per un sac d’ossos". Ambdues m'han agradat, en especial la segona.

En aquesta ocasió narra la història d'una jove militant comunista dels primers anys vint del segle XX, que rep l'ordre de matar al dictador Primo de Rivera. Per fer-ho, rep un revòlver de plata i sis bales, a banda d'una notable quantitat de diners perquè pugui esperar el temps que calgui fins que li arribi l'ordre del magnicidi. Espera amagada en un poble dels Pirineus. Tot sembla indicar que l'atemptat s'enllestirà en un mesos. El problema comença quan passen els mesos -i els anys-, l'ordre no arriba i s'acaben els diners.

He acabat L'últim home que parlava català, d'en Carles Casajuana.
El plantejament de la novel·la convida a un viatge en el temps, que és el que esperava quan vaig decidir llegir aquest llibre. Però aviat arriba la decepció, perquè les maletes no estan preparades per a aquest viatge, o al menys no tal com ho havia imaginat, ni així com desitjava des del primer capítol. Tot i això, el viatge hi és. Només que enlloc de fer el trajecte a partir de l'últim home que parlava català (el senyor Bernat), es fa a través del seu creador. I enlloc de retrocedir al passat, l'acció es situa en el present. En tot cas, el missatge m'ha quedat clar: la nostra llengua, si bé pateix atacs externs des dels Decrets de Nova Planta, no desapareixerà si no és a causa de l'enemic intern; som nosaltres mateixos qui tenim la clau per preservar-la, i és ben senzill, només es tracta d'emprar-la, tant per parlar com per escriure, sempre; i llegir en català tant com poguem. Aquí està el re. Per tant, missatge rebut.
És cert que per a aquesta missió tampoc calia una novel·la, hauria estat suficient amb un article en un diari, tot i que la idea de transmetre el missatge d'aquesta manera ho trob interessant.
Només un però: l'autor nomena l'últim home com "el senyor Bernat", i en el meu entorn sona malament, hauria estat millor nomenar-lo "l'amo en Bernat", "mestre Bernat" o "el sen Bernat".
I un darrer apunt: les seves darreres paraules, senzillament magistrals. No n'hi hauria d'altres de millors.

Aquesta exquisidesa em trasllada als anys de la meva infància, quan la padrina Margalida n'encistava any rere any. Encara hi ha qui en fa, i que sigui per molts anys.

Ingredients:
Figues de castes diferents
Llavors d'anís
Licor d'anís o d'herbes dolces

Eines: una safata i un pot de vidre

Aquesta recepta sol fer-se entre mitjan mes d'agost i començament de setembre, segons la casta de figues que emprem, ja que n'hi ha de més primerenques i d'altres més tardanes.

Agafam les figues, que han de ser madures, i les aplanam prement-les amb les mans. Col·locam les figues dins una safata a sobre d'un full de paper vegetal per a cuina, de manera que hi hagi un dit de distància entre elles. Posam la safata al sol entre uns 7 i 10 dies, fins que veiem que estan ben seques. Els tres darrers dies giram les figues a fi que s'hagin assolellat per les dues cares.

Per assegurar-nos que cap element estrany (per exemple, les mosques) hagi passat a formar part de les figues, en agafar-les les rentam amb aigua calenta fent una passada molt ràpida, i les posam a una llauna que enfornarem durant uns cinc minuts per tal que s'eixuguin.

Agafam un potet de vidre i hi posam una mica de llavors d'anís, seguit d'una figa, una mica d'anís líquid (licor) o una mica d'herbes dolces, posam una altra figa, amb més llavors d'anís i més licor, i repetim de nou amb una altra figa fins que el pot queda ben ple.

Al cap d'uns dies ja en podem fruir. Salut!

L'últim home que parlava català és una novel·la d'en Carles Casajuana. La vaig triar pel títol, sense tenir-ne cap referència. Diu la fitxa:
"Si mai desaparegués el català, ¿com seria l'últim home que el parlés? Un dels protagonistes d'aquesta novel·la, l'escriptor Miquel Rovira, dedica tota la seva capacitat creativa a respondre aquesta pregunta. Rovira imagina una Catalunya en què el català ha desaparegut i n'investiga les causes, com si es tractés d'una novel·la policíaca. Hi ha una víctima, el català, un investigador, que és un professor nord-americà que vol aclarir les raons de la desaparició de la llengua, i un testimoni, l'últim home que parla català.
Ramón Balaguer, l'altre protagonista, també es escriptor, i no se'n vol anar del pis on viu abans d'acabar la novel·la que està escrivint, a pesar que el propietari de la resta de l'edifici li fa la vida impossible perquè li vengui el pis i se'n vagi. Balaguer renuncia a molts diners i comoditats per la seva obra. ¿Té sentit aquest sacrifici?"

He acabat Cites a Manhattan, d'Emma Reverter. Ha estat com una bufada d'aire fresc en aquest infern d'estiu que ens toca patir. Es tracta d'una novel·la senzilla, però enginyosa, diferent, divertida. Fins i tot pot arribar a ser pràctica, si el lector està interessat en trobar parella. Conté un manual d'instruccions per a primeres cites, un manual de decoració per a cites, un manual d'inversions sentimentals, un llistat de possibles excuses per trencar i una guia de pàgines web relacionades amb les cites. És una novel·la adient com a lectura d'estiu, sense gaire pretensions, però ben escrita i estructurada, que compleix perfectament la demanda estiuenca d'aire condicionat literari. Lluny de ser cap obra mestra, sí que pel meu gust, és una lectura estiuenca recomanable.

El grup que surt al videoclip és l'autor de la cançó original Summercat. El grup és Billie the Vision & The Dancers.

Nascuda a Barcelona, Emma Reverter és periodista, escriptora i jurista. Actualment viu a Nova York i col·labora amb diferents mitjans de comunicació. Llicenciada en Dret i en Periodisme, ha escrit nombrosos articles i columnes d'opinió sobre les Nacions Unides, Guantánamo, la crisi de refugiats de l'Iraq o la pena de mort als Estats Units. Els seus escrits sobre política internacional i cultura s'han publicat als diaris Avui, La Vanguardia, al suplement cultural Babelia d'El País, a les revistes National Geographic España i Law and Security de la Facultat de Dret de la Universitat de Nova York. Cites a Manhattan és la seva primera novel·la.

Aquesta vegada no deixaré cap comentari sobre el contingut de Joan March, d'en Pere Ferrer. I la raó és ben senzilla: no m'he vist amb coratge d'acabar-lo, perquè sense entrar en el fons, està tant i tant mal escrit, tan farcit de faltes d'ortografia, tan mancat de les senzilles regles d'escriptura, que qualsevol al·lot d'ESO ho hauria escrit millor. Hi ha un caramull tan gran de faltes, que és inexplicable, a no ser que hagi escrit l'original en castellà i això sigui una traducció molt mal feta. I com que cada vegada que me top amb una d'aquestes bestieses m'envaeix una sensació tan desagradable i m'entren unes ganes irracionals d'escanyar l'autor, pel mal que fa a la nostra llengua, he decidit no acabar el llibre. Tanmateix, després de fer l'esforç titànic d'arribar a més de la meitat, no m'ha contat res de nou, que ja no sabés per altres publicacions.

Fa només uns instants que n'Albert Om ha tancat la paradeta d'El Club. Han estat 1000 programes al llarg de mil horabaixes de cinc anys, en els quals han passat moltes coses.
Pel Club hi ha passat una gernació de convidats i col·laboradors que se'ns han ficat a ca nostra i, alguns, ja no en sortiran perquè, com en Màrius Carol o en Sebastià Serrano, ens fan companyia amb els seus llibres.

Ho repetiré una vegada més: TV3 inventa, la resta copia. Gràcies a tot l'equip d'El Club pel que ens heu aportat.

Darrerament es succeeixen amb massa freqüència les notícies sobre entrades de delinqüents a domicilis habitats de Mallorca, Menorca i arreu de l'Estat, actuant contra els propietaris amb extrema violència.
La majoria de vegades aquests delinqüents són ciutadans procedents d'estats de l'Europa de l'est, ex militars, entrenats per a l'assalt i la violència.

La policia d'aquí deu estar ben preparada, perquè quasi sempre acaba detenint aquests individus. El problema, doncs, no és policial, sinó de prevenció i d'aplicació posterior del càstig que demanda la societat.
I aquestes tasques, prevenir i castigar, només es poden complir des d'una legislació adequada. Aquí és on radica el problema.

Pel que fa a la prevenció, la legislació és massa permissiva amb l'entrada d'individus que ja se sap que són violents, aquests directament no haurien de poder entrar a l'Estat. La resta d'immigrants haurien de poder entrar amb un contracte de feina i pel temps de durada d'aquest. Potser aquestes mesures no són políticament correctes, però són les que demanda la immensa majoria de la societat, i quan no es fa cas del que demanda aquesta majoria aclaparadora, pot passar qualsevol cosa. Això no és ser racistes, no significa que ens creiem superiors ni inferiors a ningú, no volem mal a ningú, però tampoc volem que ens facin mal a nosaltres. Per això, si bé no som racistes, el que sí som és ordenats: cadascú al seu lloc.

Respecte al càstig d'aquestes accions d'assalt a domicilis amb violència, s'ha de tenir en compte que provoquen terror entre la població i posen en perill la vida de les persones. Per tant, lògicament se'ls hauria d'aplicar la legislació antiterrorista, i uns càstigs exemplars, dissuasoris de futures accions violentes. Està clar que la legislació actual no els fa dissuadir de cometre aquestes salvatjades.

Mentrestant, ens haurem de conformar amb les alarmes i sistemes de defensa de què poguem disposar.
Un temps, quan un lladre era descobert in fraganti provava de fugir, cametes me valguin. Ara, enlloc de voler passar desapercebuts, apallissen els propietaris. Saps si hi hagués més gendres d'en Tous!