viure.cat
Acab d'encetar aquest bloc sense altra pretensió que compartir vivències, aficions, sensacions, opinions ... i el que surti. Salut i sort!

El nas de Mussolini, d'en Lluís-Anton Baulenas, va ser guardonada amb el premi Sant Jordi 2008. D'aquest autor he llegit "La felicitat" i "Per un sac d’ossos". Ambdues m'han agradat, en especial la segona.

En aquesta ocasió narra la història d'una jove militant comunista dels primers anys vint del segle XX, que rep l'ordre de matar al dictador Primo de Rivera. Per fer-ho, rep un revòlver de plata i sis bales, a banda d'una notable quantitat de diners perquè pugui esperar el temps que calgui fins que li arribi l'ordre del magnicidi. Espera amagada en un poble dels Pirineus. Tot sembla indicar que l'atemptat s'enllestirà en un mesos. El problema comença quan passen els mesos -i els anys-, l'ordre no arriba i s'acaben els diners.

He acabat L'últim home que parlava català, d'en Carles Casajuana.
El plantejament de la novel·la convida a un viatge en el temps, que és el que esperava quan vaig decidir llegir aquest llibre. Però aviat arriba la decepció, perquè les maletes no estan preparades per a aquest viatge, o al menys no tal com ho havia imaginat, ni així com desitjava des del primer capítol. Tot i això, el viatge hi és. Només que enlloc de fer el trajecte a partir de l'últim home que parlava català (el senyor Bernat), es fa a través del seu creador. I enlloc de retrocedir al passat, l'acció es situa en el present. En tot cas, el missatge m'ha quedat clar: la nostra llengua, si bé pateix atacs externs des dels Decrets de Nova Planta, no desapareixerà si no és a causa de l'enemic intern; som nosaltres mateixos qui tenim la clau per preservar-la, i és ben senzill, només es tracta d'emprar-la, tant per parlar com per escriure, sempre; i llegir en català tant com poguem. Aquí està el re. Per tant, missatge rebut.
És cert que per a aquesta missió tampoc calia una novel·la, hauria estat suficient amb un article en un diari, tot i que la idea de transmetre el missatge d'aquesta manera ho trob interessant.
Només un però: l'autor nomena l'últim home com "el senyor Bernat", i en el meu entorn sona malament, hauria estat millor nomenar-lo "l'amo en Bernat", "mestre Bernat" o "el sen Bernat".
I un darrer apunt: les seves darreres paraules, senzillament magistrals. No n'hi hauria d'altres de millors.

Aquesta exquisidesa em trasllada als anys de la meva infància, quan la padrina Margalida n'encistava any rere any. Encara hi ha qui en fa, i que sigui per molts anys.

Ingredients:
Figues de castes diferents
Llavors d'anís
Licor d'anís o d'herbes dolces

Eines: una safata i un pot de vidre

Aquesta recepta sol fer-se entre mitjan mes d'agost i començament de setembre, segons la casta de figues que emprem, ja que n'hi ha de més primerenques i d'altres més tardanes.

Agafam les figues, que han de ser madures, i les aplanam prement-les amb les mans. Col·locam les figues dins una safata a sobre d'un full de paper vegetal per a cuina, de manera que hi hagi un dit de distància entre elles. Posam la safata al sol entre uns 7 i 10 dies, fins que veiem que estan ben seques. Els tres darrers dies giram les figues a fi que s'hagin assolellat per les dues cares.

Per assegurar-nos que cap element estrany (per exemple, les mosques) hagi passat a formar part de les figues, en agafar-les les rentam amb aigua calenta fent una passada molt ràpida, i les posam a una llauna que enfornarem durant uns cinc minuts per tal que s'eixuguin.

Agafam un potet de vidre i hi posam una mica de llavors d'anís, seguit d'una figa, una mica d'anís líquid (licor) o una mica d'herbes dolces, posam una altra figa, amb més llavors d'anís i més licor, i repetim de nou amb una altra figa fins que el pot queda ben ple.

Al cap d'uns dies ja en podem fruir. Salut!

L'últim home que parlava català és una novel·la d'en Carles Casajuana. La vaig triar pel títol, sense tenir-ne cap referència. Diu la fitxa:
"Si mai desaparegués el català, ¿com seria l'últim home que el parlés? Un dels protagonistes d'aquesta novel·la, l'escriptor Miquel Rovira, dedica tota la seva capacitat creativa a respondre aquesta pregunta. Rovira imagina una Catalunya en què el català ha desaparegut i n'investiga les causes, com si es tractés d'una novel·la policíaca. Hi ha una víctima, el català, un investigador, que és un professor nord-americà que vol aclarir les raons de la desaparició de la llengua, i un testimoni, l'últim home que parla català.
Ramón Balaguer, l'altre protagonista, també es escriptor, i no se'n vol anar del pis on viu abans d'acabar la novel·la que està escrivint, a pesar que el propietari de la resta de l'edifici li fa la vida impossible perquè li vengui el pis i se'n vagi. Balaguer renuncia a molts diners i comoditats per la seva obra. ¿Té sentit aquest sacrifici?"

He acabat Cites a Manhattan, d'Emma Reverter. Ha estat com una bufada d'aire fresc en aquest infern d'estiu que ens toca patir. Es tracta d'una novel·la senzilla, però enginyosa, diferent, divertida. Fins i tot pot arribar a ser pràctica, si el lector està interessat en trobar parella. Conté un manual d'instruccions per a primeres cites, un manual de decoració per a cites, un manual d'inversions sentimentals, un llistat de possibles excuses per trencar i una guia de pàgines web relacionades amb les cites. És una novel·la adient com a lectura d'estiu, sense gaire pretensions, però ben escrita i estructurada, que compleix perfectament la demanda estiuenca d'aire condicionat literari. Lluny de ser cap obra mestra, sí que pel meu gust, és una lectura estiuenca recomanable.

El grup que surt al videoclip és l'autor de la cançó original Summercat. El grup és Billie the Vision & The Dancers.

Nascuda a Barcelona, Emma Reverter és periodista, escriptora i jurista. Actualment viu a Nova York i col·labora amb diferents mitjans de comunicació. Llicenciada en Dret i en Periodisme, ha escrit nombrosos articles i columnes d'opinió sobre les Nacions Unides, Guantánamo, la crisi de refugiats de l'Iraq o la pena de mort als Estats Units. Els seus escrits sobre política internacional i cultura s'han publicat als diaris Avui, La Vanguardia, al suplement cultural Babelia d'El País, a les revistes National Geographic España i Law and Security de la Facultat de Dret de la Universitat de Nova York. Cites a Manhattan és la seva primera novel·la.

Aquesta vegada no deixaré cap comentari sobre el contingut de Joan March, d'en Pere Ferrer. I la raó és ben senzilla: no m'he vist amb coratge d'acabar-lo, perquè sense entrar en el fons, està tant i tant mal escrit, tan farcit de faltes d'ortografia, tan mancat de les senzilles regles d'escriptura, que qualsevol al·lot d'ESO ho hauria escrit millor. Hi ha un caramull tan gran de faltes, que és inexplicable, a no ser que hagi escrit l'original en castellà i això sigui una traducció molt mal feta. I com que cada vegada que me top amb una d'aquestes bestieses m'envaeix una sensació tan desagradable i m'entren unes ganes irracionals d'escanyar l'autor, pel mal que fa a la nostra llengua, he decidit no acabar el llibre. Tanmateix, després de fer l'esforç titànic d'arribar a més de la meitat, no m'ha contat res de nou, que ja no sabés per altres publicacions.

Fa només uns instants que n'Albert Om ha tancat la paradeta d'El Club. Han estat 1000 programes al llarg de mil horabaixes de cinc anys, en els quals han passat moltes coses.
Pel Club hi ha passat una gernació de convidats i col·laboradors que se'ns han ficat a ca nostra i, alguns, ja no en sortiran perquè, com en Màrius Carol o en Sebastià Serrano, ens fan companyia amb els seus llibres.

Ho repetiré una vegada més: TV3 inventa, la resta copia. Gràcies a tot l'equip d'El Club pel que ens heu aportat.

Darrerament es succeeixen amb massa freqüència les notícies sobre entrades de delinqüents a domicilis habitats de Mallorca, Menorca i arreu de l'Estat, actuant contra els propietaris amb extrema violència.
La majoria de vegades aquests delinqüents són ciutadans procedents d'estats de l'Europa de l'est, ex militars, entrenats per a l'assalt i la violència.

La policia d'aquí deu estar ben preparada, perquè quasi sempre acaba detenint aquests individus. El problema, doncs, no és policial, sinó de prevenció i d'aplicació posterior del càstig que demanda la societat.
I aquestes tasques, prevenir i castigar, només es poden complir des d'una legislació adequada. Aquí és on radica el problema.

Pel que fa a la prevenció, la legislació és massa permissiva amb l'entrada d'individus que ja se sap que són violents, aquests directament no haurien de poder entrar a l'Estat. La resta d'immigrants haurien de poder entrar amb un contracte de feina i pel temps de durada d'aquest. Potser aquestes mesures no són políticament correctes, però són les que demanda la immensa majoria de la societat, i quan no es fa cas del que demanda aquesta majoria aclaparadora, pot passar qualsevol cosa. Això no és ser racistes, no significa que ens creiem superiors ni inferiors a ningú, no volem mal a ningú, però tampoc volem que ens facin mal a nosaltres. Per això, si bé no som racistes, el que sí som és ordenats: cadascú al seu lloc.

Respecte al càstig d'aquestes accions d'assalt a domicilis amb violència, s'ha de tenir en compte que provoquen terror entre la població i posen en perill la vida de les persones. Per tant, lògicament se'ls hauria d'aplicar la legislació antiterrorista, i uns càstigs exemplars, dissuasoris de futures accions violentes. Està clar que la legislació actual no els fa dissuadir de cometre aquestes salvatjades.

Mentrestant, ens haurem de conformar amb les alarmes i sistemes de defensa de què poguem disposar.
Un temps, quan un lladre era descobert in fraganti provava de fugir, cametes me valguin. Ara, enlloc de voler passar desapercebuts, apallissen els propietaris. Saps si hi hagués més gendres d'en Tous!

Diu la santamaresglésiacatòlicapostòlicaromana que hi ha un Déu i que, a més, és totpoderós i infinitament bo.
Idò ja m'ho explicaran! Perquè així com estan les coses al Món, si existís un ésser suprem que tot ho pogués i fos infinitament bo, no podria consentir mai aquest caos, que això és can bum. Home, jo no li vull negar a aquest presumpte ésser el dret a gaudir de vacances, però tampoc puc acceptar que durin tants i tants de segles.
És el que vaig sentir a dir una vegada a en Jaume Serra. Va dir: "si un dia arrib al Cel, potser Déu me demanarà comptes, però jo també li faré moltes preguntes, m'haurà d'explicar moltes coses". És clar que en Jaume és creient. I jo encara no ho he aconseguit. Tot i que tenc molt respecte pels qui creuen en Déu, naturalment.

Però és que fins i tot atorgant-li el benefici del dubte, posem per cas que existís, idò seria un delinqüent. ¿Per què? És ben senzill. La llei diu clarament que els assumptes s'han de tramitar per rigorós ordre d'entrada. Axí, si un va néixer i, per tant, es va inscriure al Registre civil, posem l'any 1940 ¿com s’explica que Déu decideixi cridar-lo abans que un altre que es va inscriure, posem l'any 1920? El que deia, un delinqüent: abús de poder, tràfic d'influències, etc...

I és que la gent hauria de deixar aquest Món en el mateix ordre que així com hi va arribar. El cas contrari, a més de ser injust, és il·legal.

Són molts els autors que s'han interessat, i moltes les biografies que s'han editat, sobre Joan March Ordinas, en Verga.
En l'obra de l'historiador Pere Ferrer, la recerca sobre el magnat mallorquí és una constant, propera a l'obsessió, motiu pel qual ha arribat a recollir una immensa quantitat d'informació, que publica en aquest darrer llibre, editat l'any 2008.
He optat per aquest llibre per dos motius, un és perquè m'agrada anar variant el tipus de lectures, entre el que anomen literatura-art, simple passatemps, història, etc., tot i que la meva preferència és la novel·la històrica; l'altre motiu és perquè fa un temps vaig llegir "Señor monopolio", de n'Arturo Dixon, i vaig quedar fascinat per la figura d'en Verga, que va tenir molt a veure amb el meu poble, ja que aquí hi té la finca de sa Vall, la seva particular "joia de la corona", i de qui des d'al·lot n'he sentit a parlar.
Quan un al·lot demanava a ca seva que li comprassin qualque cosa que sortia del normal, era habitual -i encara ara- que la resposta fos ¿què t'has pensat que noltros som de ca'n Verga?

He acabat El silenci dels claustres, de n’Alicia Giménez Bartlett. És una novel·la policíaca, però que s'estén en paral·lel amb la vida privada de l'inspectora protagonista. L'interès literari brilla per la seva absència, ara, entretingut ho és. Es llegeix de pressa, cercant noves pistes en el camí cap al desenllaç del cas. Es tracta del mateix tipus de novel·la -tot i no ser tan enginyosa- que Els homes que no estimaven les dones, que tant èxit està assolint.
Tot són maneres de passar el temps, i de tant en tant pot venir de gust una aventureta lleugera de lectura senzilla, però si el que es desitja és degustar una bona obra literària, no li recomanaria aquestes obres. Crec que amb això està dit tot.

elecció: pl POLÍT Procediment de designació dels governants, mitjançant votació, a escala local o a escala estatal.

frau: [1271; del ll. fraus, fraudis 'mala fe; engany']
m 1 Acció d'enganyar algú per procurar-se un avantatge en detriment d'ell.
2 DR Acció contrària a la llei o als drets que en deriven amb intenció de treure'n un profit a costa de l'estat o d'altri.

feixisme: Actitud autoritària, arbitrària, violenta, etc., amb què hom s'imposa a una persona o a un grup.

repugnància: f Acció de repugnar, aversió invencible envers algú o alguna cosa.