viure.cat
Acab d'encetar aquest bloc sense altra pretensió que compartir vivències, aficions, sensacions, opinions ... i el que surti. Salut i sort!

Què puc afegir a tot el que s'ha escrit sobre aquest Barça que ho ha guanyat tot? Sobre aquest equip que ha demostrat ser el millor de la història del Món. Aquest Barça Cum Laudem, Honoris Causa. Que fa que qualsevol fita sembli fàcil. Que a més de tenir un equipàs completíssim, compta amb els dos millors jugadors de tots els temps: Messi i Xavi, Xavi i Messi, que tanto monta, monta tanto. Que mentre no s'inventi una nova competició, no podrà ser superat mai per cap altre equip.

I això que a la final del Mundial de Clubs jugada ahir horabaixa ho tenia tot en contra:
- enlloc d'enfrontar-se a un altre equip, va tenir com a rival una guarda de someres que només pensaven en tirar cosses a l'os de la cama;
- enlloc de tenir un àrbitre equànime va haver de suportar un lladre que, amb 0 a 0 al marcador, li va negar un penal de llibre sobre en Xavi (oh! Mestre Xavi!) i va perdonar jo que sé quantes targetes vermelles a les someres estudiantils;
- que no va poder comptar, per lesió, amb don Andrés Iniesta, potser el tercer millor jugador del món;
- que, per compensar l'aclaparadora superioritat sobre els rivals, en Pep es permet el luxe de posar al camp (que no és el mateix que jugar) a n'Henry, tenint a jugadors molt millors, com en Pedro o el mateix Jeffren a la banqueta;
- que per donar més emoció va jugar la tàctica de deixar marcar primer al rival.

Ah! I tot el que ha aconseguit aquest equip, també ha estat a pesar de l'inefable president Laporta, qui, tot i tenir raó en moltes de les seves declaracions, el que no és decent són les formes; aquest equip ara ja només es pot superar a si mateix canviant el presidentet per una persona íntegra, educada, humil, qualitats que en Joanet ha oblidat des de fa temps.

Amb tot, els culés estam que no tocam enterra. Força Barça!

Et donaré la terra, d'en Chufo Lloréns, és una novel·la històrica sobre la Barcelona de voltants de l'any 1050, sota el mandat del comte Ramón Berenguer I.
Està basada en personatges l'existència dels quals està documentada, barrejant convenientment fets reals amb d'altres fruit de la imaginació de l'autor.

Correctament escrita i de molt fàcil lectura, trena des del començament una magnífica història sobre les relacions entre els comtats de Barcelona, Girona, Osona i veïns, alguns d'ells musulmans. Es centra més en la ciutat de Barcelona, atorgant una importància cabdal a la Cort del Palau comtal i al Call. En la trama es van mesclant elements com la lluita pel poder, les intrigues i conspiracions de Palau, l'amistat i l'odi entre diferents personatges, així com les dificultats per a mantenir l'honor en un temps difícil. L'accent del relat recau, però, sobre l'amor. En especial sobre les dificultats que aquest pot comportar, i que no sempre es poden salvar.

Des del començament ens submergeix en un interès que, al llarg del relat va in crescendo, fins que al final acaba amb un esclat de tensió i emoció, un superb castell de focs artificials, com si d'un piromusical de la Mercè es tractàs.

Quan una novel·la té la força suficient per emocionar el lector, s'ho paga llegir-la. I Et donaré la terra m'ha emocionat.

Que els monopolis són perjudicials pel consumidor ja ho sabem. En una altra ocasió vaig tractar l'escandalosa prohibició d'obrir farmàcies lliurement. També he parlat del servei que presta GESA a l'Illa. Avui toca parlar del ferest monopoli de GESA-ENDESA a Mallorca, perquè tot i que puguis contractar els serveis d'altres companyies subministradores, és fictici, ja que la infraestructura arreu de l'illa és de GESA i té la paella pel mànec.

Per si no fos prou indignant el molt deficient servei que ofereix aquesta empresa, que quan cauen quatre gotes ja s'interromp el servei, ara hi hem d'afegir un atracament a cara descoberta. M'explicaré.

Els usuaris, indefensos, rebem una carta de GESA on se'ns indica que si abans d'una data no hem instal·lat un aparell que es diu ICP, a partir de gener ens cobraran igual que si tenguéssim contractat un mínim de 20 quilovats de potència.
O sigui, que ens cobraran una cosa que no tenim, ni hem demanat, ni falta que ens fa. És com si entres a un bar a fer un cafè i el cambrer te diu "si no te menges el menú del dia, te cobraré com si dines de caldereta", amb l'agreujant que no pots anar a un altre bar a fer un simple cafetet, perquè aquest és l'únic que hi ha.

Si no vaig errat, jo diria que cobrar un subministrament que no es fa és robar. I qui roba és un lladre. Per tant, si aquestes premisses no fallen, ja en podeu treure la conclusió.

I el Govern ¿què hi diu? ¿per què no impedeix aquest abús?
Quina barra!

L'any 2005 vaig visitar una sèrie d'ermites de la ruta del romànic, a la vall de Boí, entre les quals hi ha la de sant Climent de Taüll. Tant aquelles construccions, com les seves pintures, com l'entorn, la gastronomia, el paisatge, l'aire net que s'hi respira, me va agradar especialment, m'hi vaig trobar bé.
Aquest és el motiu pel qual, quan vaig veure la novel·la El mestre de Taüll vaig decidir llegir-la.
Malauradament l'obra no ha respost a les meves expectatives. Si la història que conta sobre les pintures de les ermites no té cap interès, la manera de contar-la encara menys. Podria servir com a una redacció escolar regular, potser per un aprovat rascat i necessita millorar.
El millor que té és que no és gaire llarga, unes 220 pàgines, de les que no n'he deixat cap ni una de marcada. Si qualque dia decidesc rellegir les obres que m'han agaradat, aquesta no estarà entre les seleccionades.
Val més no parlar-ne més, i passar pàgina. De fet ja estic immers en una novel·la històrica sobre l'edat mitjana a la zona de Catalunya i voltants, i aquesta sí que promet des del començament; en haver acabat les més de 700 pàgines en parlaré.

Que la música està inevitablement relacionada amb les emocions està clar. No ho dic jo, sinó un caramull d'estudis científics i psicològics. Els estudiosos conclouen que els efectes de la música sobre les persones, animals o plantes, són múltiples. Fins i tot terapèutics. La música es pot expressar matemàticament. Però no és aquest l'aspecte que m'interessa, sinó la influència que exerceix sobre les emocions, sobre els sentiments, i viceversa.

¿Qui de petit, ho recordem amb més o menys nitidesa, no es va dormir qualque vegada amb una cançó de bressol?
El Nadal té els seus partidaris i detractors, però ¿qui no s'ha emocionat mai sentint cantar qualque nadala?
¿Qui ha estat capaç d'aguantar unes llàgrimes de comiat?
Ja no en parlem si es tracta de la pèrdua d'un ésser estimat.
Associam cançons a esdeveniments concrets, com per exemple les Olimpíades de Barcelona 92.
D'altres estan necessàriament lligades a la consecució d'èxits esportius, en especial futbolístics.
N'hi ha, com els himnes, que exalten els ànims d'un col·lectiu amb interessos comuns.
I d'altres que són capaces de fer brollar tota la càrrega eròtica del món.
Hi ha cançons per a cada moment, i per a cada persona, com per a la dona de la meva vida.

La bona música, com els bons llibres, és una bona companyia.

D'en Jaume Cabré havia llegit "Les veus del Pamano", motiu pel qual vaig quedar convidat a continuar llegint aquest autor o, millor dit, aquest artista, perquè definitivament es tracta d'en Jaume Schubert Cabré, o millor encara, Jaume Knopfler Cabré, Artista dels Grans.

El protagonista de L'ombra de l'eunuc, en Miquel Gensana, repassa la seva vida en el transcurs d'un sopar. Presoner d'una insatisfacció general habitual, sempre s'està penedint més del que no ha fet que del que ha fet, esquitxat per diminutes gotes de felicitat efímera. Recorda des de la casa familiar on va créixer, en el si d'una família petitburgesa, fins a la raonable estabilitat assolida, passant pel maig del 68 i la guerrilla contra Franco en temps dels grisos. Una existència marcada per la recerca de no arriba a saber què, que transcorre amb més sentiment que raó, amb més voluntat passiva que gosadia.

En Jaume Cabré maneja la ironia amb la mateixa destresa amb que un funàmbul dansa sobre la corda; sense xarxa, ni falta que li fa. Juga amb constants canvis entre la primera i la tercera persona, amb tota naturalitat. El resultat és una Obra d'Art de la Literatura.

Qui vulgui saber a què ve emprar les majúscules d'aquesta manera que pot semblar esbojarrada, que llegeixi aquesta novel·la.

Imprescindible.

Un dia qualsevol, el mecànic tanca el taller abans d'hora, perquè ha d'anar a donar el condol a la família del difunt; ja tornarà després per acabar d'arreglar aquest camió que ha d'estar llest per demà a primera hora.
Mentrestant, uns pares deixen els seus fills, encara massa petits per quedar sols, amb els veïns perquè també han d'anar al condol.
Un altre deixa el sopar al foc, o el forn encès.
Els dies de funeral, a cada casa es repeteixen les mateixes històries d'una manera o altra.

Només seran 10 minuts. Uns i altres aviat tornaran al seu lloc, havent complit amb el costum del poble de retre el darrer adéu a un veí que ens ha deixat.

Ningú compta amb un contratemps: hora de començar el condol -que en aquest poble es dóna des de sempre, de tota la vida, un quart d'hora abans del funeral- un vicari acabat de sortir de la fàbrica anuncia que la família del difunt –que han tornat des de Palma expressament pel funeral, sortint del seu exili voluntari- li ha demanat que el condol enlloc de ser abans del funeral sigui després, per donar temps a no sé qui a arribar des de Palma; el vicari afegeix que els ha contestat que naturalment, que cap problema, per educació –diu-.

Murmuri general d'estupefacció. Fins i tot el gruixut marès de les parets de l'església s'enrojola fins a cruixir, de vergonya i desesperació.
Tothom mira el rellotge, escandalitzat. Molts, després de mirar de reüll una coral que la família ha importat expressament des de Palma i que fa preveure una celebració llarga, abandonen la Domus Dei per tornar als seus deures, que havien ajornat per deu minuts, però que no poden esperar hora i pico. No han pogut donar el condol, ja que abans tampoc hi ha hagut vetlla al cementiri municipal, com també és habitual.

Potser aquest flamant vicariet hauria de revisar conceptes com tradició, costum ancestral, poble i educació. Gràcies a la seva decisió, enlloc d'assistir a l'enterrament d'un difunt, es va assistir al trencament d'una norma que es tenia per immutable, un costum immemorial, un onzè manament. Requiescat in pace.

Mercè Rodoreda començà Mirall trencat a Ginebra l'any 1968 i l'acabà a Romanyà de la Selva el 1974. És una novel·la madura, contada des dels diferents personatges com a trossets trencats del mateix mirall. Si un personatge té més pes que la resta, diria que és n'Armanda, la minyona fidel de Teresa Goday, o la senyora Teresa de Valldaura.

Només hi ha un personatge amb més protagonisme que aquest, del que tan sols no se'n parla directament, però que és l'autèntic eix de la història: el temps. El temps que ens consumeix a tots i a tot. El temps que passa com el vent gèlid del nord i se'n du tot el que troba al seu pas. No deixa ni rastre. No queden ni les rates.

És una història trista, molt trista. És admirable com l'autora va teixint una teranyina que acaba per envoltar el lector d'una tristesa immensa fins a la paralització absoluta. Ens estaborneix com una bufetada forta, seca, tot i que no inesperada. I quan volem reaccionar ja és massa tard, tot ha passat. Tenc la sensació que, sense ser la voluntat de l'autora, Mirall trencat és un al·legat al Carpe diem.

Tot i que l'atmosfera no és del meu gust, l'art de l'autora fa que tot sigui preciós, convertint la lectura en el plaer que és la bona literatura.

No he vist la sèrie que se'n va rodar per a televisió, ni tenc intenció de veure-la; m'ha dit en Sebastià –qui m'havia recomanat aquesta novel·la- que el paper de n'Armanda el fa n'Emma Vilarasau, i no és precisament la meva actriu preferida, ni s'assembla per res a la "meva" Armanda de Mirall trencat.

Excel·lent novel·la, absolutament recomanable.

Per quants carrers l'home haurà de passar
abans que se'l vulgui escoltar.

Diguem quants mars li caldrà travessar
abans de poder descansar.

Fins quan les bombes hauran d'esclatar
abans que no en quedi cap.

Això, amic meu, tan sols ho sap el vent,
escolta la resposta dins del vent.

Quants cops haurà l'home de mirar amunt
per tal de poder veure el cel.

Quantes orelles haurà de tenir
abans de sentir plorar el món.

Quantes morts veurà al seu entorn
per saber que ha mort massa gent.

Això, amic meu, tan sols ho sap el vent,
escolta la resposta dins del vent.

Fins quan una roca podrà resistir
abans que se l'endugui el mar.

Quant temps un poble haurà de patir
per manca de llibertat.

Fins quan seguirà l'home girant el cap
per tal de no veure-hi clar.

Això, amic meu, tan sols ho sap el vent,
escolta la resposta dins del vent.

Estic empegueït de confessar-ho, però fins ara no havia llegit res de na Mercè Rodoreda. Vaig demanar al meu fill Sebastià si me deixava La plaça del diamant –que ell havia llegit per a un treball de l'escola-, però com que me va recomanar que començàs per Aloma, ho he fet així.
Cal dir que l'obra original la va escriure a Barcelona l'any 1936, i aquesta edició està revisada per ella mateixa a Ginebra l'any 1968.

Més que una novel·la, podria dir que és poesia escrita en prosa. És una font de la que brolla tendresa i innocència, fins a topar amb la crua realitat, que tot ho esvaeix, que ens obre els ulls que voldríem tenir ben clucs. Aloma passa d'adolescent a dona a força de cops, des d'una innocència i una sensibilitat exquisida.

Na Mercè diu: "El cel tenia un blau desmaiat". Oh!
Jo diria que Aloma té un color de cendra banyada, oblidada, trista, crua i real. Dins d'aquesta cendra, però, hi ha colgada una espurna encesa. Qui sap si pot fer renéixer l'esperança en Aloma. No ho sabrem mai.

Veig que hauré de fer cas al meu fill, a l'hora d'escollir els llibres. Bona elecció.