viure.cat
Acab d'encetar aquest bloc sense altra pretensió que compartir vivències, aficions, sensacions, opinions ... i el que surti. Salut i sort!

Si ho creieu bé, i si no també, però us assegur que això que us contaré és un fet verídic, que va passar ja fa molts anys en un col·legi de Mallorca, ... o això és el que em varen contar. Només he canviat el nom del final. Els qui els coneixeu a tots dos i sabeu de qui us parl, alerta amb un atac de rialles, que jo cada pic que hi pens no puc més.

Tots dos s'havien passat l'horabaixa anterior a l'examen preparant "xuletas" plegats.

Arribat el moment, un dels dos les va treure i es va posar a respondre les preguntes d'acord amb les instruccions. L'altre, però, no gosava. Estava capficat, convençut que si les treia l'hi trobarien, i aquest pensament l'angoixava. Al mateix temps, podia veure com el seu amic se'n servia perfectament. Però ell no n'era capaç, no se'n sortiria. Exasperat, va decidir aixecar-se i entregar l'examen en blanc, que va deixar damunt la taula del professor.

I quan sortia de l'aula, just en el moment d'obrir la porta, va dir "Oriol copia!".

Hi ha temes que, per la seva transcendència, no haurien de ser objecte de modes: ara s'usa parlar-ne, i suara no s'usa. Ho dic perquè estam a un mes d'unes eleccions a "Cortes Generales", i encara no he sentit que ningú parli de l'eutanàsia. I a d'altres temps se'n va parlar molt. Quan es va estrenar la pel·lícula "Mar adentro" va tornar a ser objecte de debat. Però ara pareix que no interessa parlar-ne, no sé per què. Idò jo en vull parlar.

Hi ha casos –malauradament tots en devem conèixer qualcun- en què una persona es troba en un estat de malaltia irreversible i, a més, pateix mal físic o psicològic. Un mal agut, insofrible, rabiós. No val dir que ara ja no es deixa patir mal als malalts terminals, perquè hi ha casos en què no és cert, i en pateixen de valent.
En aquests casos trob que el més humà seria ajudar aquella persona a deixar de patir. I a la seva família.

Però avui això seria una conducta il·legal, punible des del punt de vista penal. Per això és necessària una Llei de l'eutanàsia, on s'estableixi quin són els casos en els quals es pot aplicar, i amb quins requisits, per tal d'evitar una mala pràctica o un abús en un tema tan delicat com és el dret a la vida, i el dret a morir amb dignitat i sense un patiment, tan innecessari com inútil.

Particularment voldria que s'establissin dos requisits:
1. Que existeixi constància escrita fefaent de la voluntat de la persona en qüestió (ho podria haver manifestat davant de notari pel cas de trobar-s'hi) o, en el cas que no existeixi aquesta constància i no estigui en condicions de decidir, ho pugui decidir la família més propera.
2. Que hi hagi constància de que aquella persona es troba en un estat de malaltia irreversible, declarada mitjançant resolució judicial basada en el testimoni de tres metges designats pel/per la jutge/jutgessa.
Pens que encara que avui sigui il·legal, no és il·legítim.

No voldria trobar-m'hi, però si m'hi trobàs i tengués la possibilitat legal, deixaria constància notarial de la meva voluntat de rebre ajuda mitjançant l'eutanàsia.

Darrerament estam tots dos massa ocupats per asseure-nos a prendre una cerveseta plegats. Per això, com aficionat del Barça que saps que sóc, t'he de fer arribar una queixa, perquè trob que ja cau de la post. Tenim un bon equip, un gran equip, ho saps. I un bon entrenador -no ho dic per dir-ho, és cert-. Però hi ha una errada transcendental per a la bona marxa de l'equip, i que és urgent rectificar.
Un dels millors enginyers futbolístics que he vist mai, doctor del baló, expert en assistències magistrals, que no perd cap pilota mai, que lluita tot el partit i que, a més, és de la pedrera, darrerament està assegut al banquet. Naturalment, estic parlant d'en Xavi.
Les dues peces bàsiques del centre del camp blaugrana han de ser, necessàriament en Xavi i n'Iniesta. I per a contenció en Touré. Més clar, aigua. En Deco és un bon suplent per un cas de necessitat, però no pot ser una vaca sagrada, de cap manera, perquè no té el talent, el futbol, la classe, la vista, la intel·ligència, de cap dels dos de la casa. I en canvi, juga en el lloc d'en Xavi -perquè el lloc és d'en Xavi, i no pot ser de ningú més, avui mateix-.
Així no anam bé, Frank.
Ahir mateix, en el minut 81 en Xavi va entrar al camp en substitució d'en Deco, i 6 minuts després va fer el gol que ens fa somniar en què encara hi ha lliga.
La meva alineació ideal d'enguany és:
Valdés - Zambrotta, Puyol, Màrquez, Abidal – Xavi, Touré, Iniesta – Messi, Eto’o, Ronaldinho.

De lateral dret també pot jugar en Puyol, i en Milito de central. I a davant hi pot jugar en Bojan en el lloc d'en Ronaldinho, quan no està bé. Com també pot jugar qualque estona en Giovani. La resta són vuits i nous i cartes que no lliguen.

Benvolgut Frank, fes-me cas, que des del sofà de ca meva se veu millor que des de la banqueta!

PD: Si tens qualque dubte, truca'm, i en parlarem. o_="

Avui, 2 de febrer de 2008, es compleixen 800 anys del naixement d'en Jaume I, el rei conqueridor de la nostra terra.

Hi ha qui considera en Jaume I el primer dels nostres blocaires, ja que El Llibre dels Fets no és una crònica a l'ús sinó un relat profundament personal que sembla que el rei dictava, atès que ell no sabia escriure.

Des d'aquest simple bloc m'afegesc a la commemoració d'aquesta data tan transcendental pel que havia d'esdevenir.

Cada any feim dues trobades "oficials" de truquer@s (les que organitzam des de retruc.net), una a l'hivern i una a l'estiu. El passat dissabte, dia 26 de gener, ens varem trobar al restaurant sa Creu, de Petra. Varem ser més de vuitanta, la majoria de Mallorca, però també n'hi havia que havien vengut de Menorca i, fins i tot, de València.

Ens varem retrobar amb els veterans de retruc.net -que no fallen a cap trobada- però també varem tenir l'oportunitat de conèixer gent que s'ha incorporat fa poc a la web, i això sempre ens fa créixer com a persones. Una gent excepcional, per cert. I de totes les edats. El futur del truc està garantit amb aquesta saba nova que puja, i que ja juga tant bé.

El dinar va ser mel, i després varem fer trucs fins ... no sé fins quan, nosaltres –la meva dona i jo- ens en varem anar devers les 19.00 i encara quedava més de la meitat de gent envidant, trucant i retrucant.
Com era d'esperar, hi va haver molt bon ambient i el temps va passar volant. Si no haguéssim tengut altres feines, encara hi seriem!
Aquestes trobades no tenen preu.

Truquer@s, salut i sort!

comentaris a la trobada
més comentaris d'usuaris

Ara fa 4 anys que vaig llegir "Els pilars de la Terra". I els Reis d'Orient enguany m'han duit la segona part: "Un món sense fi", d'en Ken Follett.
Són més de 1.200 pàgines, així que per molt que m'agradi, com que no fris, supòs que en tendré per un parell de mesos –"un parell" de pagès mallorquí, que no són dos, sinó que un parell poden ser 2, 3, 4 ... ja veurem-.
La primera impressió és que aquest llibre és perillós, perquè si me cau damunt d'un peu me farà una mostela.

Això també vol dir que he acabat "De teves a meves", 32 contes d'en Pere Calders. ¿Què en podria dir, que no sapigueu, d'en Pere Calders i els seus contes? Idò això, un mestre, amb una imaginació inimaginable, que en sap molt, de contar contes.

Uep blocaires!

Acabam d'aterrar, com aquell qui diu. Hem passat el cap de setmana a Barcelona, amb la família i uns amics.
De cine!

Dissabte varem dinar a casa Jacinto, on cuinen el millor bacallà de BCN. I allà ens varen acompanyar na Rosa i en Miquel.

Després, el musical Mamma Mia. Fantàstic!

Diumenge, el dinaret de costum al Txapela. Mmmmmmmm (sense comentaris).

I el cafè, al Bracafè, seguint el consell d'en Màrius Carol. Allà varem coincidir amb na Rosa Vila (na Roser de Ventdelplà), qui molt amablement va accedir a fer-se una foto amb mi.

El vespre cap al Camp Nou, on un Barça ple de baixes va guanyar al Racing de Santander 1-0, gol d'Henry.

Pels voltants del camp ens varem topar amb l'Avi del Barça, a qui no li va molestar que ens féssim una foto.

Us podria contar més coses, però us deix aquest mini reportatge fotogràfic.

Diuen que Barcelona és bona si la bossa sona. I jo dic: Barcelona sempre és bona, tant si sona com si no sona!

Avui, 17 de gener, és sant Antoni. I a molts pobles de Mallorca és festa. Ahir vespre ja hi va haver foguerons, torrada, dimonis, ball, etc. I avui beneïdes, amb animals, animalons i bestioles de tota casta.

Una de les tradicions són les gloses. Per això us deix aquesta:

Sant Antoni és un bon sant,
du sabates de gamusa,
no es pot mantenir a ell
i vol mantenir sa cussa.

Molts d'anys a tots els Tonis i Antònies.

Tenc per costum, si puc, una vegada a l'any anar a veure un partit del Barça al Camp Nou; fa un parell d'anys vaig veure Barça – Bilbao, i me vaig fixar en un aficionat basc que duia un jersei del Bilbao, amb el número 10 i, on es posa el nom del jugador hi posava "Antimadridista". Tot d'una me vaig sentir agermanat amb aquell desconegut de la terra dels pinxos i els "montaditos".
I és precisament per aquest sentiment que avui –des d'ahir vespre- estic content. La raó és ben senzilla, els vuitens de final de la Copa del Rei de futbol:

Dimecres, 9 de gener: Mallorca 2 – Reial Madriz 1
Dimecres, 16 de gener: Reial Madriz 0 – Mallorca 1

Es pot dir més alt, però no sé si més clar.

Per cert, no puc estar sense comentar que el molt il·lustre míster del Madriz, en Schuster, al final del partit –per tant, amb el Madriz ja eliminat pel Mallorca-, quan l'entrenador dels vermellons el va anar a saludar, com és costum després de cada partit, aquell li va negar la salutació amb un gest despectiu.
S'ha de saber perdre.
Com diu el seu himne? ... "caballero del balón, hala Madriz ...".