viure.cat
Acab d'encetar aquest bloc sense altra pretensió que compartir vivències, aficions, sensacions, opinions ... i el que surti. Salut i sort!

He tingut un somni.
He somiat que el Barça, contra l'opinió dels "entesos" pessimistes de sempre, fitxava en Pep Guardiola de míster. I que dissenyava un completíssim equip, amb la base de la pedrera: Valdés, Puyol, Piqué, Xavi, Iniesta, Busquets, Messi, Bojan. Amb el futbol marca de la casa al cap i a les venes.

He somiat que partit darrera partit mostràvem a la resta del Món com es juga a futbol total, com un esport es transforma en un espectacle màgic, fins elevar-lo a la categoria d'art.

He somiat que la nostra bandera onejava als cims més elevats de totes les competicions, que el capità Puyol l'engrapava del seu braç i la besava dins del Bernabeu, en un històric partit amb resultat final de Reial Madriz 2 – Barça 6.

He somiat que fent justícia a les contínues exhibicions, l'equip assolia el títol de Campió de Lliga, que jugava la final de la Copa del Rei a Mestalla contra l'Athletic, i la final de la Xampions League a Roma el 27 de maig, contra el Manchester United.

Ho he d'haver somiat. És massa bonic per ser cert. Me pessigaré, … aaaiii !!!

El currículum del Sebastià artista va creixent. Ja des de ben petit va començar a guanyar diversos premis d'escriptura a nivell illenc; al mateix temps, sempre va actuar en les funcions de teatre de l'escola: Visca abc, En Patufet, L'últim tren de Vila-seca i L'Abat de la Real; després va començar a interessar-se per la música: classes de guitarra i cant a l'Escola municipal de música, actuacions amb la Coral, la Big band, Banda de música i un grup de rock; a l'Institut també fa teatre, participant del gran èxit de l'original i divertidíssima obra Spot.
Enguany, a més, fa un curs complet de teatre a l'Escola d'arts escèniques del Teatre Sans, on ja ha interpretat dues obres: Merry Crisi; i la darrera, dimecres passat: La marquesa de Larkspur lotion.
I de tant en tant també pinta; tenim un bon grapat de quadres seus. Ah!, i com jo, gaudeix de la lectura, és un gran lector.

Ja sabem que dins del món de les arts només s'hi guanyen les garroves un parell d'escollits que, a més de saber-ne molt, han de dur sort; no pens, per tant, que aquest pugui ser un futur professional gaire consistent, però sí que pot ser un excel·lent complement per a l'ànim i l'esplai d'aquelles persones que, com en Sebastià, gaudeixen de l'art.

Un fort aplaudiment, artista!

En Carles Campomar és un jove mallorquí, que es descriu a ell mateix com un al·lot normal amb ganes d'escriure el que passa al seu voltant.
Apassionat per l'escriptura, es va estrenar amb Històries curtes, i ara acaba de publicar La finestra de la vida, un llibre de relats i contes.
En Carles regala els seus relats a la web històries curtes, i qui vulgui adquirir el llibre en paper ho pot fer a un preu reduit. L'estil és diferent de tot, supleix la manca de tècnica amb il·lusió, amb un resultat sorprenent.
En definitiva, un al·lot que ha aconseguit la fita que tant anhelava: veure publicat el que escriu, un premi a la seva força de voluntat. Enhorabona Carles, i coratge per seguir endavant.

Com que la diada de Sant Jordi va caure en dijous, que aquí va ser dia feiner, ho hem celebrat avui dissabte, en una trobada a l'Església vella, recentment restaurada, un lloc molt adient per a celebracions culturals.

Molts alumnes del col·legi públic han llegit fragments de poemes o contes, així com també un grup d'adults que ens hi hem volgut afegir. He gaudit de poder compartir una de les meves grans aficions, la lectura, en aquesta festa que, per mi, és la millor de l'any.

En Bernat ha llegit un poema, a mitges amb na Marina, una companya de classe.

Jo he optat per un fragment d'Incerta Glòria, d'en Joan Sales, que diu així:
"Aquesta història em preocupa. La guerra té coses ben desagradables. ¡Si un hi matés algú a qui tingués tírria! O potser més val així; també moriríem tots un dia o altre encara que no hi hagués guerres; el mal no és, doncs, que ens matem els uns als altres, sinó l'odi. Matem-nos, ja que és el nostre deure, però sense odi. És allò que deia una vegada en Soleràs: matem-nos com bons germans."

I he acabat llegint un dels pensaments i sentiments què ens va regalar en Jaume Serra Adrover en el seu llibret Amic; diu així:
"Qui estima, sempre l'encerta."

Som un dels milers de lectors que varem gaudir de L'ombra del vent, i aquest és el motiu pel qual repetesc amb en Carlos Ruiz Zafón. Aquesta vegada amb El joc de l'àngel.

La fitxa diu:
"A la turbulenta Barcelona dels anys 20, un jove escriptor obsessionat amb un amor impossible, rep l'oferta d'un misteriós editor per escriure un llibre com cap altre que hagi existit mai, a canvi d'una fortuna i, potser, de molt més.
Amb un estil fascinant i una impecable precisió narrativa, l'autor de l'Ombra del Vent ens transporta de nou a la Barcelona del Cementiri dels Llibres Oblidats per oferir-nos una gran aventura d'intriga, amor i tragèdia, a través d'un laberint de secrets on l'encís dels llibres, la passió i l'amistat es confabulen en un relat magistral."

En haver-la acabat en parlarem.

Ja haureu deduït que he acabat Els homes que no estimaven les dones, d'en Stieg Larsson. Vaig decidir agafar aquesta novel·la pels elogis que n'havia llegit.

Es tracta d'una bona novel·la negra, on cada pàgina que llegeixes et fa tenir ganes de llegir la següent, la qual cosa significa que l'autor sap plantejar una trama i mantenir la intriga -tasca gens fàcil- durant tot el temps, fins al final. Aquest és el mèrit que li puc atribuir.

Un petit inconvenient, per mi, són tants noms en suec, de llocs, de publicacions, etc., difícils de retenir. A més, quan es refereix a publicacions, supòs que per qui les coneix signifiquen qualque cosa, però a mi me passa per alt. La traducció també podria ser millor, hi ha frases malsonants. Una vegada més he de dir que sempre és millor una obra original en català que una traducció.

No es pot comparar aquesta novel·la amb una de na Carme Riera o de n'Antoni Vidal, per posar dos exemples. És una altra cosa. Seria com mesclar literatura, entesa com l'art de la llengua escrita, amb un passatemps en forma de thriller, del que no me vendria de nou poder veure'n una pel·lícula aviat. Per molt ben pensat que estigui, no es pot posar dins del mateix sac.

En definitiva, es tracta d'un passatemps qualificat, com un bon sudoku, però que no té res a veure amb l'art de la llengua. No ho dic amb menyspreu, simplement a plaça tot se ven, i un potencial lector hauria de saber amb què es trobarà. Com a novel·la negra, treu bona nota. A mi, ara mateix, m'interessa més la novel·la històrica.

Si hagués de triar entre Nadal i Pasqua no ho dubtaria ni un segon. Mentre que Nadal m'ha agradat des de sempre, poques coses trob tan desagradables com aquelles processons de Pasqua amb aquell cantussol "peeerdóooo, peeerdóoooo, … oooh Déu meu peeerdóoooo".

Tot i això, també hi ha costums pasquals que me traslladen als dies d'infància, amb uns records ben bons. Tant, com les panades i els rubiols.
Un temps, a cas padrins fèiem panades d'un pam de diàmetre, i rubiols de bessó d’ametlla, de cabell d'àngel i de brossat. Aquest sí que és un costum que voldria conservar.
Des de fa uns anys, el dijous sant ens aplegam tres famílies per a fer panades i rubiols. Ara ja n'ha après fins i tot el meu fill petit, així que la tradició es pot allargar.
Les panades ja no són de pam, ni el rubiols de bessó d'ametlla, però me conform.

Bon profit!

Furia, Flipper, Los Walton, El Virginiano, Bonanza, Sam Cade, Cannon, Ironside, Kojak, Kung-Fu, Un dos tres, Crónicas de un pueblo, La Guagua, La Casa del reloj, Los Chiripitifláuticos, Un globo dos globos tres globos, El gran circo de TVE, Meteoro, Autos locos, El oso Yogui, Don Gato, Heidi, Marco, Pippi Calzaslargas, La Casa de la pradera, Verano azul, Sandokán, Con ocho basta, Starsky y Hutch, En ruta, Curro Jiménez, McCloud, McMillan, Banachek, Colombo, Las calles de San Francisco, Barnaby Jones, Los hombres de Harrelson, El inmortal, Los ángeles de Charlie, Se ha escrito un crimen, Un Hombre en casa, Vacaciones en el mar, Lou Grant, Cheers, Mash, Las chicas de oro, Falcon Crest, Dallas, Canción triste de Hill Street, Médico de familia, Los Serrano, El Comisario, Hospital Central, Siete Vidas, Filiprim, Magnum, Hotel Faulty, Secrets de família, Nissaga de Poder, El Cor de la ciutat, Ventdelplà, Persones Humanes, Sense títol, Malalts de tele, La vida en un xip, La Columna, El Club, APM, Polònia, Crackòvia.

Ja hi tornam a ser!
Seguint una directiva europea(*), aquest cap de setmana ens ha tornat a tocar avançar una hora els rellotges. Fins al darrer diumenge d'octubre.

Diuen que és per tal d'estalviar energia. I un be negre! Jo avui no en tenc gens, d'energia; la m'ha xuclada aquesta maleïda hora.

L'hora solar vertadera és dues hores menys que l'hora oficial que regeix des de final de març fins a final d'octubre.
El natural, per mi, seria aixecar-se de dormir amb claror i anar-se'n a dormir amb fosca. Idò avui m'he aixecat amb fosca, i quasi me n'aniré a jeure amb claror.

Encara no som a l'estiu, i ja fris que s'hagi acabat!

(*) Reial decret 236/2002, d'1 de març (BOE del 2), en relació amb la Directiva 2000/84/CE del Parlament Europeu i del Consell de 21 de gener de 2001 (DOCE de 2 de febrer de 2001), i amb l'Ordre PRE/2211/2006, de 4 de juliol (BOE de l'11).

És l'èxit literari del moment. Després d'haver-ne llegit comentaris arreu, tots coincidint en què estam davant d'una gran novel·la, fins i tot posant-se d'acord crítica i lectors, m'he decidit a encetar aquest best-seller, preparat per a gaudir-ne i poder-me afegir als lectors cronistes. L'autor és Stieg Larsson, periodista i escriptor suec, famós després de la seva mort amb la publicació pòstuma de la sèrie de novel·les de misteri "Millennium", formada pels títols Els homes que no estimaven les dones, La noia que somiava un llumí i un bidó de gasolina i La reina al palau dels corrents d'aire.

He acabat "La felicitat", d'en Lluís-Antón Baulenas. Una novel·la situada a la revolta Barcelona de començament del segle XX. Narra una història amb mitja dotzena de personatges, ben definits, que el destí ha unit entorn del Paral·lel. A través de la finestra, l'obra ens mostra un retrat de la difícil situació social i econòmica d'aquells moments. El llenguatge és molt senzill, sense cap pretensió, sense cap altra funció que comunicar; per això, és de lectura molt fàcil; i una vegada que s'ha plantejat la trama es fa difícil deixar de llegir, en volem saber més. Aquest és, per mi, un dels principals mèrits de La felicitat, la intriga que l'autor sap mantenir fins al final, i que sap resoldre de manera encertada. Per cert, encara no sé a què ve aquest títol. En definitiva, una novel·la entretinguda, que mostra un retrat en blanc i negre de la Barcelona de 1900, que gestiona bé la intriga. M'ha agradat.

Avui es compleixen 5 anys d'aquell atemptat yihadista, tant ferest i covard, a l'estació d'Atotxa, amb 191 morts. No me vull estendre en comentaris sobre aquella barbaritat, simplement deixar una cançó, amb una lletra preciosa, sobre una de les possibles històries que varen acabar de manera sobtada i brutal aquell dia. Si la lletra escarrufa, la història real encara més.

La cançó és de La Oreja de van Gogh. Han circulat cadenes de mails amb rumors sobre una possible contribució econòmica d'aquest grup amb ETA, dient fins i tot que ells mateixos varen admetre que col·laboraven amb una associació que dóna suport al grup terrorista. Jo no ho crec. Si fos cert, ja haurien estat formalment acusats de col·laboració amb banda armada, i possiblement estarien tancats a la presó. Com que, insistesc, no ho crec, deix aquesta cançó com a petit homenatge a la memòria de les víctimes d’aquell 11M.