gràcies Endesa (o ... temps de silenci)
Un moment, per favor! Abans de lapidar-me a l'acte per mostrar la meva gratitud envers Endesa, us deman que m'atorgueu el dret a la defensa, que me correspon.
Sí, ja sé que a Mallorca estam en mans del monopoli oficialment consentit d'energia elèctrica, que el manteniment d'infraestructures és inexistent, que en caure quatre gotes mal comptades es fa la fosca a les llars, ja ho sé.
Però ¿i el romanticisme? aaaaaaaaaaaaah! ... el romanticisme. Una apagada de corrent és l'excusa perfecte per a un sopar improvisat amb espelmes, per a descansar els sentits de tant de renou de les màquines –que ja ni ens donam compte que tenim-, de tanta televisió, de tant d'ordinador. És el temps del silenci. Uf! ... temps de silenci, ¿per quina estranya casualitat me deu haver vingut al cap "temps de silenci"? mmm ...
El problema podria ser-hi si no haguéssim tingut la previsió –que tots tenim, és clar, perquè som molt previsors en aquestes coses- de comprar espelmes; o si hem de banyar qualque nadó, o encalentir-li el biberó o les farinetes al microones; o si un fill –o noltros- ha d'acabar un treball per a l'endemà; o si al menut li pega un atac d'asma i no podem endollar el broncodilatador; o si hem de treure el cotxe i la porta del garatge no funciona; o si, o si, o si ... bé, deixem estar els "o si" perquè no acabaríem mai, o ens abocaríem inevitablement a una rebel·lió d'usuaris emprenyats, ... i no sé si en el tassó de la paciència encara hi ha lloc per a més gotes d'aigua, sense fer-lo vessar.
El cas és que ahir vespre mateix, per tercera vegada en una setmana, la nostra empresa amiga Endesa va tenir la deferència de deixar-nos viure tranquils, sense corrent elèctrica, ... amb tots els avantatges que això suposa. Per això, gràcies Endesa!
Au, me'n vaig a comprar espelmes, que ja s'acosta l'hora. Salut!

La Tafanera
Remoume
del.icio.us
A plaça tot se ven. Tants caps, tants barrets. Són maneres diferents de dir el mateix.
Us deix un parell més de pensaments d'en Jaume. Gaudiu-ne.
Un thriller, d'en Francesc Miralles, per canviar un poc d'estil i temàtica.
Avui és santa Catalina i, com marca la tradició del meu poble, ahir vespre hi va haver fogueró. Cadascú va dur pa i taleca de ca seva: llonganissa, botifarrons, panxeta, llom, ..., l'Ajuntament hi va posar el beure. Hi va haver ballada de boleros, i la colla va arribar a ser grossa. Són festes on ens trobam amb amics que, si bé no ens veiem cada dia, quan coincidim ens agrada passar la vetllada plegats.
És la primera obra d'en Guillem Bauçà, campaner, d'ascendència salinera. L'he encetat amb inquietud i curiositat perquè, segons ell mateix me va explicar, parla d'històries del temps dels padrins dels seus padrins –i més enrere-, esdevingudes a la nostra mar i la vorera de mar. 
Pareix que vivim a la velocitat de la llum. Tot són presses. Els nins volen ser joves, els joves volen tenir cotxe tot d'una que fan els devuit anys, i trobar feina –o millor dit, tenir un sou- aviat. Tot aviat, volant. Els doblers, així com arriben se'n van. O abans. N'hi ha qui compren un llibre a una llibreria de les sortides de l'aeroport, i abans de sortir pel finger d'arribada ja l'han acabat. En demanar per quan volen la feina que se'ns encarrega, la resposta sol ser "per ahir". He de dir que no sempre és així, hi ha honroses excepcions.
Estic convençut que si féssim una consulta entre la població sobre les prioritats d'interès general del comú dels veïns, la salut guanyaria de molt.

