Publicada per primera vegada l'any 1988, amb Camí de sirga Jesús Moncada va consolidar un univers personal i mític al voltant de Mequinensa, l'antiga vila de la vora de l'Ebre enfonsada sota les aigües del pantà de Riba-Roja, que en el seu temps va ser centre important d'una conca minera i d'un tràfic fluvial intens. Amb una precisió històrica i amb un llenguatge viu, l'autor rememora la història dels últims cent anys d'un poble condemnat a la desaparició a través de la vida i dels records de diferents personatges.
Unànimement reconeguda per la crítica i pel públic lector, Camí de sirga, està considerada com una de les novel·les més importants de la literatura catalana contemporània. Ha estat guardonada amb nombrosos premis –Joan Crexells, Ciutat de Barcelona, Fundació d'Amics de les Arts i de les Lletres de Sabadell, Crítica Serra d'Or, Nacional de la Crítica i finalista al Premio Nacional de Literatura- i ha estat traduïda a l'alemany, a l'anglès, a l'aragonès, al castellà, al danès, a l'eslovè, al francès, al gallec, a l'hongarès, al japonès, al neerlandès, al portuguès, al romanès, al suec i al vietnamita.
Això també vol dir que he acabat El monestir de l'amor secret, de na Maria Dolors Farrés. La impressió que me queda és que l'obra és, essencialment, una expressió d'amor. Un amor sincer, absolut, infinit, que sura per damunt d'un mar de dificultats. Si bé l'acció transcorre al segle XIV, la lluita d'aquest amor per sobreviure encara no ha cessat en els nostres dies, ja que si és cert que darrerament ha guanyat moltes batalles, ja comença a ser hora que guanyi la guerra contra els elements, definitivament.
Una altra vessant a destacar de l'obra és la postura de l'Església en majúscules (en contraposició a l'actitud d'alguns dels seus servents) del segle XIV, que en el segle XXI continua més o menys igual. Igual de torta, més que desafortunada, inacceptable per a qualsevol ment racional. Ja en poden fer, ja, de missions, que jo m'estic plantejant seriosament presentar la carta d'apostasia.
Un altre aspecte que no m'ha passat desapercebut, i per mi fonamental, és l'amor de pare, enfront del que pot sentir un conco -oncle- que va fer de pare a un dels protagonistes d'aquesta història des que era un nin petit. Mentre el conco, tot i estimar-lo, és incapaç d'acceptar una realitat fora de les normes, al pare només li preocupa la felicitat del fill, per damunt de les normes imposades. A un fill, ningú és capaç d'estimar-lo ni entendre'l tant com un pare –o mare-. És una estimació diferent de la parella, naturalment, però no menys forta.
Tot això, tractat per l'autora amb un estil nou, senzill però magnífic, que m'ha convençut des del començament. Una novel·la molt recomanable.