viure.cat
Acab d'encetar aquest bloc sense altra pretensió que compartir vivències, aficions, sensacions, opinions ... i el que surti. Salut i sort!

Un moment, per favor! Abans de lapidar-me a l'acte per mostrar la meva gratitud envers Endesa, us deman que m'atorgueu el dret a la defensa, que me correspon.

Sí, ja sé que a Mallorca estam en mans del monopoli oficialment consentit d'energia elèctrica, que el manteniment d'infraestructures és inexistent, que en caure quatre gotes mal comptades es fa la fosca a les llars, ja ho sé.

Però ¿i el romanticisme? aaaaaaaaaaaaah! ... el romanticisme. Una apagada de corrent és l'excusa perfecte per a un sopar improvisat amb espelmes, per a descansar els sentits de tant de renou de les màquines –que ja ni ens donam compte que tenim-, de tanta televisió, de tant d'ordinador. És el temps del silenci. Uf! ... temps de silenci, ¿per quina estranya casualitat me deu haver vingut al cap "temps de silenci"? mmm ...

El problema podria ser-hi si no haguéssim tingut la previsió –que tots tenim, és clar, perquè som molt previsors en aquestes coses- de comprar espelmes; o si hem de banyar qualque nadó, o encalentir-li el biberó o les farinetes al microones; o si un fill –o noltros- ha d'acabar un treball per a l'endemà; o si al menut li pega un atac d'asma i no podem endollar el broncodilatador; o si hem de treure el cotxe i la porta del garatge no funciona; o si, o si, o si ... bé, deixem estar els "o si" perquè no acabaríem mai, o ens abocaríem inevitablement a una rebel·lió d'usuaris emprenyats, ... i no sé si en el tassó de la paciència encara hi ha lloc per a més gotes d'aigua, sense fer-lo vessar.

El cas és que ahir vespre mateix, per tercera vegada en una setmana, la nostra empresa amiga Endesa va tenir la deferència de deixar-nos viure tranquils, sense corrent elèctrica, ... amb tots els avantatges que això suposa. Per això, gràcies Endesa!

Au, me'n vaig a comprar espelmes, que ja s'acosta l'hora. Salut!

A plaça tot se ven. Tants caps, tants barrets. Són maneres diferents de dir el mateix.
Cadascú té les seves preferències i les seves fòbies, o si no arriben a fòbies –que potser és exagerat-, diguem-ne manies.
Hi ha casos en què la tria depèn del moment, de l'estat d'ànim, de les circumstàncies, etc., però en d’altres casos la tria seria sempre la mateixa.

N'he redactat una petita llista, de preferències i manies. Jo tenc les meves bastant clares en 8 o 9 dels casos, la resta dependria del moment.

estiu – hivern
anar de festa – quedar-se tranquil a casa
fer matances del porc – ni parlar-ne, de matances
Nadal – que no existís, el Nadal
aixecar-se dematí – vetllar fins tard
platja - muntanya
una excursió a peu – anar a dinar en cotxe
ferrero rocher - mon cheri
Pare Noel - Reis Mags
cinema de terror – comèdia
Alonso – anti-Alonso (el pilot de F1)
avió – vaixell
mirar una pel·lícula - veure el futbol
tenir un ca - un moix
fer sobretaula - enllestir ràpid
tè - cafè
xocolata blanca - xocolata negra
comprar a una gran superfície - a un petit comerç del barri
Reial Madrid - Barça

Si voleu, en podeu afegir més deixant un comentari. I a veure quan aprendré a inserir una enquesta ...

Uaaaaaaaaaauuuuuuuuu!!! (... això vol dir unes quantes estrelles)

Comèdia britànica de 2003, que ens presenta l'amor en molt diverses formes. La vaig veure fa un parell d'anys, i l'altre dia per casualitat la vaig enganxar a la televisió, i me va tornar a fascinar.

Molt ben trenada, cuida tots els detalls, és ... especial.
En saben, els britànics, de fer comèdies, punyeteros!

Aquí en teniu un petit resum:

Us deix un parell més de pensaments d'en Jaume. Gaudiu-ne.

La plana en blanc del matí,
com la tindràs el vespre?

. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

La força dels febles
és un misteri transparent.

. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

És tan bona la terra que,
onsevulla fa flors.

. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

Qualque pic és prudent callar,
malgrat tenguis raó.

Un thriller, d'en Francesc Miralles, per canviar un poc d'estil i temàtica.

De "Cor xapat" he de dir que es tracta d'una història sorprenent, on es pot apreciar el coratge, la força de la ment i dels sentiments humans, que flueixen per a superar l'adversitat. Se m'ha fet curta. Bon senyal.

el quart reich

Avui és santa Catalina i, com marca la tradició del meu poble, ahir vespre hi va haver fogueró. Cadascú va dur pa i taleca de ca seva: llonganissa, botifarrons, panxeta, llom, ..., l'Ajuntament hi va posar el beure. Hi va haver ballada de boleros, i la colla va arribar a ser grossa. Són festes on ens trobam amb amics que, si bé no ens veiem cada dia, quan coincidim ens agrada passar la vetllada plegats.
Hi ha pobles on fan els foguerons per sant Antoni, altres per sant Sebastià, o per sant Joan; a Ses Salines els fem per santa Catalina, des de sempre. No en sé el per què, però supòs que té a veure amb què a la majoria de cases ja han fet la matança del porc –per tan, hi ha llonganissa per a torrar- i és un temps en què les feines del camp permeten fer una aturada per anar de festa.
De nom Catalina hi tenc ma Mare, la meva germana i una nebodeta de mig any, així que avui hi ha dinar de festa.

Molts d'anys a totes les Catalines -o Caterines-.

Us deix dues gloses populars mallorquines:

Santa Catalina
té una bacina
plena de doblers
i encara plora, que en vol més!

...............................................

Catalina, catalana,
penja es llum a sa paret
i veuràs en Joanet,
que ha tornat de l'Havana.

És la primera obra d'en Guillem Bauçà, campaner, d'ascendència salinera. L'he encetat amb inquietud i curiositat perquè, segons ell mateix me va explicar, parla d'històries del temps dels padrins dels seus padrins –i més enrere-, esdevingudes a la nostra mar i la vorera de mar.

Això vol dir, també, que he acabat "Puta postguerra", d'en Josep Piera. Per comentar-la no trobaria una manera millor que utilitzar les seves pròpies paraules, quan escriu a manera d'introducció:
"No sé si aquest llibre serà un recordatori –una memòria del temps passat-, una autobiografia –la narració de la pròpia vida-, un àlbum de família, un relat de desitjos, un collage de fantasies privades, un mosaic d'emocions o una novel·la vital. Sé el que vull, però. I el que vull és escriure la vida d'un jo en un temps i en un lloc concrets, i oferir-ne una composició a còpia de paraules, de notícies, de ruïnes –els fragments que perduren-, com els arqueòlegs fan amb les deixalles d’altres èpoques, per inserir la història personal en la memòria col·lectiva. Perquè la literatura esdevinga història, i la història, literatura."

I la història ha esdevingut literatura. Don fe.

L'Albert, d'Un Cel vermell m'ha passat aquest mem:

1. Jo 10 anys enrere estava a punt de tenir el segon fill, en Bernat, qui per tant la setmana que ve complirà precisament aquests 10 anyets –i ja està preparant la festa d'aniversari-.

2. Jo 5 anys enrere tenia poques complicacions –o cap-: feia les meves horetes de feina i, en aquest temps de tardor, cap a trescar per la pleta, a cercar esclata-sangs s'ha dit!

3. 1 any enrere: estava preparant un cap de setmana a Barcelona, on finalment varem anar, a veure el Barça-Nàstic (3-0), l'obra "pels pèls", i dinar al Txapela, entre d'altres coses.

4. Ahir (19 de novembre) vaig fer un truc –i el vaig guanyar- després de més d'un mes d'absència de les taules de retruc.net, que tant bones estones m'han donat.

5. Avui (20 de novembre) acab d'arribar de veure la reforma que estam fent a cas padrí. Trob que no queda malament.

6. 5 cançons de les quals em sàpiga la lletra. Hauria de fer molta memòria per recordar-ne la lletra, així que diré simplement 5 cançons que m'agraden:
- que tinguem sort, d'en Lluís Llach
- boig per tu, de SAU
- rosas, de La Oreja de van Gogh –aii, que he sentit que se separen-
- up where we belong, d'en Joe Cocker –pels records que em duu-
- sultans of swing, dels Dire Straits –el meu grup preferit-

7. 5 llocs ideals per visitar: supòs que seré poc original, però és el que hi ha:
- París –hi he estat en 3 ocasions, i sempre hi tornaria-
- Barcelona –una vegada a l'any, si pot ser-
- poblets perduts de Cantàbria
- els fiords de Noruega
- Quebec

8. 5 coses que m'agrada menjar:
- pa de xeixa amb sobrassada pagesa
- pinxitos o montaditos –"tapeo" en general-
- un bon peix –gall, si pot ser- a la planxa
- formatge –com més vell, millor-
- esclata-sangs torrats al caliu, amb llonganissa

9. 5 joguines preferides: Uf, en aquell temps no havíem sentit a xerrar mai de joguines políticament correctes, ni sexistes, ni res d'això, així que aferrau-vos:
- un revòlver de l'oest amb cartutxera
- un fort amb soldadets, cavalls, carros i indis –que encara eren els dolents, no havia vist "Bailando con lobos"-
- espases de fusta, que ens fèiem a ca un amic, fill d'un fuster
- les cabanes que ens construíem per baix Morell
- la bicicleta

10. 5 distribucions de GNU/Linux preferides: ni idea

11. 5 persones a les que passes aquest mem:
Miquel Soldevila
Eloy
Carme Rosanas
i a tothom que el vulgui recollir.

Pareix que vivim a la velocitat de la llum. Tot són presses. Els nins volen ser joves, els joves volen tenir cotxe tot d'una que fan els devuit anys, i trobar feina –o millor dit, tenir un sou- aviat. Tot aviat, volant. Els doblers, així com arriben se'n van. O abans. N'hi ha qui compren un llibre a una llibreria de les sortides de l'aeroport, i abans de sortir pel finger d'arribada ja l'han acabat. En demanar per quan volen la feina que se'ns encarrega, la resposta sol ser "per ahir". He de dir que no sempre és així, hi ha honroses excepcions.
Però per poc que te descuidis: presses, presses, presses!
I jo deman: presses ¿per què?
¿Que pot ser viurem millor, si anam tant aviat?
I a més ¿on anam, tant aviat?
A mi no m'agraden les presses. A la feina intent tenir una bona programació, i seguir-la el màxim possible, per evitar les presses de darrera hora. A la vida privada també. No sempre ho aconseguesc, és clar. Però no vaig de presses. Si he de fer un viatge, m'agrada preparar-lo amb antelació, triar la companyia aèria, l'hotel, l'itinerari, els espectacles als que volem assistir, els llocs on menjar, ..., i gaudesc del viatge des del primer moment en què el començ a preparar. Si ara me demanaven si vull partir de viatge d'aquí a mitja hora tan sols no me plantejaria la possibilitat.
Poc a poc i bona lletra. I a vegades encara no basta. No sempre pot ser, a vegades s'han de prendre decisions ràpides, i en aquests moments no solc dubtar gaire, no sóc indecís. El que sóc és ordenat. I vull viure el moment. Carpe diem. No m'agraden les presses, o ... ¿ja ho havia dit?

Estic convençut que si féssim una consulta entre la població sobre les prioritats d'interès general del comú dels veïns, la salut guanyaria de molt.
I és cert que cada vegada està millor, la sanitat. Es van construint hospitals a diferents municipis, centres de salut, s'apropa la vacunació als col·legis, etc. És cert. No pretenc ser catastrofista. Però també és cert que encara es pot fer molt més.
A vegades pareix que l'Administració segueix uns criteris de modes, enlloc de prioritats. I així podem veure com a cada municipi van apareixent camps de futbol de gespa artificial, sales d'exposicions, piscines climatitzades, etc., ... com si els regalassin –però d'això ja en parlaré un altre dia-. I està bé, que es cultivi la cultura, i que es potenciï la pràctica de l'esport, molt bé. Però en un ordre de prioritats, la salut està per damunt, no en tenc cap dubte. I no és suficient que hi hagi centres de salut -que tampoc n'hi ha a cada nucli urbà, quan n'hi hauria d'haver-, perquè els centres haurien d'estar atesos permanentment i completament, és a dir les 24 hores dels 365 dies de l'any, i amb els mitjans, humans i materials, necessaris per a atendre adequadament i amb garanties els problemes de salut dels veïns.
Si l'Administració es pot permetre pagar festes que, de cap a cap d'any, escarrufa la quantitat pressupostària que s'hi destina ¿per què no es poden asseure al voltant d'una taula les diferents administracions i posar el que faci falta de cada part per tal d'atendre la principal prioritat de la població?
Jo vot per la salut, i per una sanitat millor i més propera.