viure.cat
Acab d'encetar aquest bloc sense altra pretensió que compartir vivències, aficions, sensacions, opinions ... i el que surti. Salut i sort!

Hi ha qui troba que el Barça ha duit sort, amb l'equip que li ha tocat en el sorteig de la propera eliminatòria de la Xampions.

Recordem que s'enfrontarà a l'Olympique de Lió, els dies 24 de febrer i 11 de març.

Però jo el que trob és que l'equip que ha duit més sort en aquest sorteig és ... el Liverpool.

Amb la lectura d'aquesta novel·la, Els ulls tancats, de na Roser Atmetlla, pretenc canviar de registre. No en tenc cap referència, així que no sé què m'espera. En haver acabat en parlarem.

Això també vol dir que he acabat Camí de sirga. Era elevada l'expectativa que en tenia abans de llegir aquesta obra, i no m'ha decebut en absolut.
Un regal de sensacions pel lector. És exquisida la ironia amb què Jesús Moncada tracta la història de la desaparició de Mequinensa, antiga vila de la ribera de l'Ebre, per a la construcció del pantà de Riba-roja. Dibuixa la història d'una vila a través de les històries particulars dels seus habitants, que se'ns fan propers, com a veïns nostres.
En aquest sentit em recorda molt una altra obra que em va entusiasmar: La mà del jardiner, d'Antoni Vidal Ferrando, que tracta d'un temps de la vila veïna de Santanyí. Per a mi dues obres mestres de la literatura catalana.
Absolutament recomanables.

Fa cinc dies que faltes i, tanmateix, no ens has abandonat ni un instant.

Les teves paraules, sempre mesurades, sensates, sàvies, no varen caure en sac foradat, no fan renou de buit, sinó que ens fan llum i companyia. Com també els teus silencis, la tolerància, la comprensió, el respecte, l'estimació envers els altres. Tot això és aquí i ara, com una flama que ens dóna escalfor, i que mantendrem encesa per sempre.

Avui hem anat amb la meva dona i en Bernat, el petit, a un concert de la Coral de l'ACMSS –Associació cultural musical Ses Salines-, amb la que canta el meu fill Sebastià.
Han cantat Donna Donna, Boig per tu, Esclat mallorquí i el popurri The Beatles in Revue.
Sempre ho fan bé, molt. Però avui ha estat especial, al menys per a mi. Tenc mon Pare a la clínica, fotut i desanimat, i quan, amb el popurri dels Beatles han cantat el Yesterday, m'ha envaït una emoció profunda, una enyorança dels bons temps, una pel·lícula farcida d'imatges d'ahir, entranyables i irrepetibles. Es mesclaven les imatges del passat amb el futur del meu fill, allà davant fent un solo amb Let it be. Potser per això m'he emocionat. Potser per això se m'ha format un nuu a l'estómac, amb una mescla de tristesa i alegria. Què ho és de breu la vida, i què ho és d'important viure-la amb sentiment. Moltes vegades record unes paraules d'en Jaume Serra Adrover: qui estima, sempre l'encerta. Què en té, de raó!

Publicada per primera vegada l'any 1988, amb Camí de sirga Jesús Moncada va consolidar un univers personal i mític al voltant de Mequinensa, l'antiga vila de la vora de l'Ebre enfonsada sota les aigües del pantà de Riba-Roja, que en el seu temps va ser centre important d'una conca minera i d'un tràfic fluvial intens. Amb una precisió històrica i amb un llenguatge viu, l'autor rememora la història dels últims cent anys d'un poble condemnat a la desaparició a través de la vida i dels records de diferents personatges.
Unànimement reconeguda per la crítica i pel públic lector, Camí de sirga, està considerada com una de les novel·les més importants de la literatura catalana contemporània. Ha estat guardonada amb nombrosos premis –Joan Crexells, Ciutat de Barcelona, Fundació d'Amics de les Arts i de les Lletres de Sabadell, Crítica Serra d'Or, Nacional de la Crítica i finalista al Premio Nacional de Literatura- i ha estat traduïda a l'alemany, a l'anglès, a l'aragonès, al castellà, al danès, a l'eslovè, al francès, al gallec, a l'hongarès, al japonès, al neerlandès, al portuguès, al romanès, al suec i al vietnamita.

Això també vol dir que he acabat El monestir de l'amor secret, de na Maria Dolors Farrés. La impressió que me queda és que l'obra és, essencialment, una expressió d'amor. Un amor sincer, absolut, infinit, que sura per damunt d'un mar de dificultats. Si bé l'acció transcorre al segle XIV, la lluita d'aquest amor per sobreviure encara no ha cessat en els nostres dies, ja que si és cert que darrerament ha guanyat moltes batalles, ja comença a ser hora que guanyi la guerra contra els elements, definitivament.

Una altra vessant a destacar de l'obra és la postura de l'Església en majúscules (en contraposició a l'actitud d'alguns dels seus servents) del segle XIV, que en el segle XXI continua més o menys igual. Igual de torta, més que desafortunada, inacceptable per a qualsevol ment racional. Ja en poden fer, ja, de missions, que jo m'estic plantejant seriosament presentar la carta d'apostasia.

Un altre aspecte que no m'ha passat desapercebut, i per mi fonamental, és l'amor de pare, enfront del que pot sentir un conco -oncle- que va fer de pare a un dels protagonistes d'aquesta història des que era un nin petit. Mentre el conco, tot i estimar-lo, és incapaç d'acceptar una realitat fora de les normes, al pare només li preocupa la felicitat del fill, per damunt de les normes imposades. A un fill, ningú és capaç d'estimar-lo ni entendre'l tant com un pare –o mare-. És una estimació diferent de la parella, naturalment, però no menys forta.

Tot això, tractat per l'autora amb un estil nou, senzill però magnífic, que m'ha convençut des del començament. Una novel·la molt recomanable.

Supòs que us n'haureu temut. Darrerament aquest bloc se torba molt a carregar-se. Qualque vegada ni s'arriba a obrir.
Per això el tenc descuidat. No és que el vulgui abandonar, però per inserir un post he d'estar disposat a invertir-hi molt de temps i revestir-me de paciència, i no sempre compt amb aquestes condicions.

Si sabés la manera d'agafar tot el que hi he anat dipositant, i traslladar-lo a un altre bloc, ho faria. Però no en sé. Si qualcú de voltros en sap i me vol donar una mà, serà ben rebuda.

Si no, tendré un poc més de paciència. Què hi farem!?

Cadascú, per moltes llengües que pugui aprendre, només en té una de pròpia, la seva. La nostra és el català, tot i que per circumstàncies polítiques el castellà també sigui oficial, pel fet de formar part de l'estat espanyol. Això són papers. Però a ca nostra i al carrer, la nostra gent, els mallorquins, som catalanoparlants. I no ens podem expressar mai tant bé en una altra llengua, per molt que la coneguem, com en la nostra pròpia. Amb la que hem après a xerrar, a escoltar, a estimar, a patir, a sentir.

Per això, quan hem d'explicar a un metge com ens trobam, on ens fa mal, com és aquest mal, no ho podem fer més que en la llengua pròpia. I el metge ha d'entendre tot d'una el que li estam dient, amb les nostres paraules originals, no apreses per via de l'ensenyament. En català.

Se'm fa pesat haver d'estar insistint tantes vegades en el mateix, però no vull defallir, i ho repetiré tantes vegades com calgui. Avui toca una vegada més: a la sanitat, també, tenim dret a ser atesos en la nostra llengua.

Per a canviar de registre, deix la història per tornar a la literatura. I ho faig ni més ni menys que amb la novel·la finalista del premi Sant Jordi 2007. Es tracta d'El monestir de l'amor secret, de Maria Dolors Farrés.

Aquest novel·la porta el lector al cor del segle XIV i a les interioritats d'un monestir d'Osona. Corre l'any 1378, un dels anys més convulsos del temps medieval, amb l'esclat del cisma d'Occident i el rebrot devastador de la pesta negra. Al monestir coincideixen dos monjos joves, intel·ligents i cultes: el metge Galzeran de Monsingle i el traductor i copista Berenguer de Vallclara. Provenen tots dos de famílies benestants i tots dos, també, fugen d'un passat que volen mantenir ocult. Han de treballar plegats per traduir obres llatines de contingut mèdic i, sense poder-ho evitar, neix entre ells una gran atracció amorosa. Comença una lluita amb la pròpia consciència religiosa i la disciplina del celibat, però també el seu entorn entra en un procés de sotracs i convulsions amb fosques intrigues familiars, ambicions de poder eclesiàstics, atacs militars i raptes.

Això vol dir que he acabat Vint dies de guerra, d'en Tomeu Ferrer. Una obra documental, sobre el desembarcament de tropes republicanes a Porto Cristo el 16 d'agost de 1936, que va durar fins el 4 de setembre. És una obra basada en nombrosos testimonis, encara vius, dels fets d'aquells dies, així com de la persecució i repressió falangista i clerical contra els rojos a la zona del llevant de Mallorca. Sempre havia sentit a dir que a Mallorca la guerra civil no havia tingut gaire incidència, i per això aquest llibre m'ha sorprès i m'ha escarrufat. La cruesa, l'horror i la injustícia de la guerra, varen ser ben presents a la nostra Illa. Només li posaria un emperò a aquesta obra, i és que l'autor s'identifica clarament i obertament amb un bàndol, fins al punt d'alabar-ne qualsevol acció. I amb això no hi puc estar d'acord, ja que consider que a qualsevol guerra no hi ha bons i dolents, sinó que tots són dolents i tots cometen atrocitats. Com a conclusió, un bon llibre, que m'ha instruït sobre uns fets de la nostra història que desconeixia, i que m'ha fet créixer una mica més. Recomanable.

Hi ha coses que no les puc entendre de cap manera: ¿Per què no es deixen obrir noves farmàcies, tantes com es vulgui, a qualsevol lloc?

Resulta que és degut a una prohibició, estatal, que va en funció del número d'habitants, distància mínima entre oficines, i nuclis de població. Es poden obrir tants cafès, bars, restaurants, botigues de comestibles, d'electrodomèstics, de roba, de mobles, negocis de qualsevol casta, despatxos professionals, etc., tants com vulguis i on vulguis. Però farmàcies no. I això que es tracta d'un servei públic! Tot i que així com està muntat és més aviat un servei privat per a l'amo/madona de la farmàcia, ja que si fos un servei públic, enlloc de restringir-ne, s'hauria de fomentar l'obertura de nous locals.

Aquesta prohibició d'obrir noves farmàcies afecta molt negativament els interessos dels usuaris, sobretot en aquelles poblacions on només n'hi ha una, com és el cas del meu poble. Quan està tancada, si necessites un medicament urgent no queda altre remei que desplaçar-te a un altre poble. Hi ha gent major que no disposa de mitjans, ni forces, per a poder-se desplaçar ¿què poden fer? es troben indefensos, han d'aguantar el mal. Com a mínim, en aquells pobles on només n'hi ha una, hauria d'estar obligada a tenir obert les 24 hores dels 365 dies de l'any. Me consta que hi ha batles de municipis que han intentat acabar amb aquesta restricció de medicaments pels usuaris, però sense èxit, perquè topen amb la legislació vigent, amb un proteccionisme estatal anacrònic, que perjudica clarament els usuaris.

Se n'haurien de poder obrir tantes com volguessin –amb la titulació corresponent, naturalment-.
¿A qui beneficia aquesta mesura proteccionista? Només hi ha una resposta possible: als titulars de les actuals farmàcies.
¿Per què no es liberalitza? No sé la resposta. Voldria que qualcú donàs una explicació lògica i convincent. Dubt que existeixi.

Potser ha arribat el temps d'un canvi de roba, desar la d'estiu i treure la d'hivern. No és gens clar el límit temporal d'aquest canvi, i per això és habitual veure que al carrer coincideixen ambdues mudes, havent-hi gent que va vestida d'estiu, mentre ja n'hi ha vestida d'hivern. Uns encara tenen calor, els altres ja comencen a tenir fred. A més, un mateix, pot anar alternant vestir d'estiu un dia i d'hivern un altre, ara fa calor i suara fresca, podent notar la diferència, sobretot, entre la matinada i vespre respecte de les hores centrals del dia.

Aquestes èpoques de canvi de roba solen coincidir amb temps de constipats. Però al mateix temps ens duen al retrobament amb aquelles peces de vestir que, potser, ni recordàvem que teníem guardades per a la propera temporada.

Uep! i tenc aquesta jaqueta verda, que tant m'agrada dur, i aquests calçons negres, ja gastats, però que són tan còmodes de dur, ... a veure si encara hi cabré. Són petites alegries que es van repetint cada temporada. Tot i que les cerveses de l'estiu solen passar factura, al menys en el meu cas.