viure.cat
Acab d'encetar aquest bloc sense altra pretensió que compartir vivències, aficions, sensacions, opinions ... i el que surti. Salut i sort!

Hi ha blocs, el format dels quals permet inserir, a la vorera dels posts, el llibre que està llegint el/la blocaire.
Com que en el disseny que vaig triar no hi ha aquesta opció, he decidit que aniré publicant posts amb els llibres que vagi llegint, amb un enllaç a la fitxa per a més informació.

Puta Postguerra. Josep Piera

Avui he anat a Palma. Record que quan era nin -i d'això ja fa més de 30 anys- el trajecte en cotxe des de Ses Salines fins a Palma durava uns 50 minuts, més o manco. És cert que els cotxes ja no es fan com abans, aquells seat 600, o tot un seat 124, ... quins cotxes! I les carreteres tampoc tenen res a veure, ara tot és recte i ample, sense l'emoció del rallye-aventura d'aquell temps. Però per contra, hem guanyat molt en altres aspectes. Per exemple: enlloc d'aquells 50 minuts d'abans, hem estat 70 minuts a arribar; per tant, ja hem guanyat en minuts, avui 20 més que fa 30 anys.
Fins que faltaven uns 10 quilòmetres per arribar, el camí ha estat ensopit, monòton, la vista a la carretera i poca cosa més; ah! ... però els darrers 10 quilòmetres ho han arreglat tot! per recórrer-los hem estat 40 minuts, quina meravella! No m'havia aturat mai a pensar en les possibilitats dels terrenys de la vorera de l'autopista, clar, com que passàvem massa aviat, però avui he tingut la sort de poder contemplar aquells paratges, res de postal de turista, res de mentides ni fantasies absurdes, la realitat pura i dura, lletja això sí, però al menys és real. I sobretot, he tingut temps per a pensar, i així ha estat com me n'he donat compte: els accessos a Palma s'han alentit aposta, fruit de qualque ment superior: són uns accessos intel·ligents!!.
Aquells 10 quilòmetres de cua causen molts efectes beneficiosos, ... i noltros que no ens en donàvem compte. Un dels beneficis que he pogut observar és que amb el fum i gasos dels vehicles en caravana tant de temps segur que es pot tapar un bon tros d'aquest forat que diuen que s'ha obert a la capa d'ozó i que és tant dolent. Un altre benefici és el foment de la circulació amb moto que, com que diuen que es pateixen tants accidents mortals, hi ha menys gent que arriba a cobrar la pensió i així la Seguretat Social s'estalvia una barbaritat. I la indústria farmacèutica ¿què me'n direu? és una altra gran beneficiada, perquè es disparen les vendes de diazepan, lexatin, trankimazin, i altres ansiolítics similars; i això, en temps de caiguda de la borsa, la indústria ho agraeix. Si vas acompanyat, també s'afavoreix el diàleg, perquè tens molt més temps per a xerrar; i si vas sol s'afavoreix la cultura, perquè no tens excusa per no escoltar música, l'emissora que més t'agradi, o aquell CD de dins la guantera que mai arribes a posar.
No és la primera vegada que m'ha passat això, ni la segona ni la tercera, sinó que ja és habitual; ara hem de preveure 70 minuts per arribar a Palma, qualsevol dia i a qualsevol hora. Uep, i que ningú es pensi que aquest avanç es pot atribuir a cap partit en concret ni a cap govern, no. I ara que no surti cap polític a reclamar-ne l'autoria. Tanmateix estic convençut que ha de ser obra de qualque ment il·luminada i avançada al nostre temps, que ha sabut veure els beneficis allà on la genteta, noltros, només hi veiem pegues.
És que n'hi ha que al llevat hi troben ossos!
Impagable.

 Sobren les paraules.

El bloc Tens un racó dalt del món proposa des de fa mesos jocs literaris cada dimecres. Avui arriba al 25è joc literari i ens proposa un repte especial. Per a participar en aquest joc caldrà fer un viatge virtual per blocs de tots els Països Catalans, entre els quals es troba No em diguis que és un somni… com a col·laborador en representació de les Illes Balears.
Per a participar caldrà que visiteu la pàgina http://jmtibau.blogspot.com per tal de poder seguir atentament les instruccions.
Es tracta d’unir el territori de parla catalana gràcies a la força del moviment blocaire i la literatura.
Els blocs que participen en aquest Joc literari pels Països Catalans són:
Coordinació: Tens un racó dalt del món http://jmtibau.blogspot.com
País Valencià: Filant prim http://cat.bloctum.com/josepmanel
Catalunya: El vertigen del trapezista http://elvertigen.blogspot.com
Franja: Serret llibres http://www.serretllibres.com/autorsebrencs/
Illes Balears: No em diguis que és un somni http://cat.bloctum.com/mallorquina
Alguer: Apunts des de l’Alguer http://gustaunavarro.blogspot.com
Andorra: Blokand http://www.blokand.com/weblog/
Catalunya Nord: Catnord http://www.catnord.cat
A més a més, participant en aquests jocs literaris es poden aconseguir premis mensuals.
Sort!

Uep blocaires, truquers, cinèfils i altres herbes!

Ara resultarà que a Búger hi ha el director de cinema revelació de la temporada. Nom Xisco, però el coneixem per Jove o El Pasificador.

A un dinar de truquers que varem fer fa poc a la Colònia de Sant Jordi no va tenir altra idea que filmar-nos.

Quan ho he vist m'ha pegat un atac de rialles.

Aquest és el resultat:

- I aquell nin qui és?
- És un fill d'en Miquel de cas Perets.
- Ara que ho dius, li veig sa fesomia.

Encara tenim la sort de poder sentir comentaris com aquest. Tots ens coneixem. I en coneixem les arrels, que s'han anat transmetent entre generacions. Això, vulguem o no, crea prejudicis: "d'aquest te'n pots fiar", o "ves alerta que aquest si te pot fotre te fotrà"; són comentaris dels més vells, que vénen de fets de qui sap quan, potser d'abans del "Moviment" i tot, que han envellit amb les generacions d'una família com la seva ombra.
Però per mi és un avantatge conèixer la gent, saber amb qui van a l'escola els nins, amb qui ens trobam a les festes, conèixer els nostres veïns, el fuster, el ferrer, el picapedrer, el lampista, la mestra, el policia, el forner, el metge, el batle, el mecànic, el pintor, el barber, el fosser, el taverner, la botiguera.
Cadascú és una peça d'un trencaclosques, que per ser complet no n'hi pot faltar cap. Unes peces ens agradaran més, i unes altres menys, però les hem de menester totes, amb els seus defectes i les seves virtuts.
Record quan, de petit, jugàvem al carrer, els dissabtes a futbol al corral de l'escola, o feiem cabanes a baix Morell. I també quan anava a collir ametles i a rampinar alfals amb els pares i els padrins.
Ja fa molts anys que existeix, el poble; hi ha el poblat talaiòtic dels Antigors, restes de l'època romana i del temps de la dominació musulmana.
Per sort, urbanísticament és un dels pocs nuclis que -de moment- ha aconseguit superar la fam desenfrenada dels urbanitzadors i promotors, gràcies a una normativa de contenció de l'edificabilitat que es va aprovar a temps. Pel meu gust, encara hauria de ser més restrictiva: un solar, un habitatge unifamiliar, com ha estat al llarg de tota la història, i que és suficient per a satisfer la demanda local.
Bé, tampoc és tot com en un conte de fades, encara hi ha qui anteposa la política a les relacions entre veïns, però jo pens que és qüestió de temps, i que amb una adequada educació política aquests recels han de desaparèixer.
Podem ser millors o pitjors, però som noltros, els de sempre, els saliners i salineres.
És un plaer viure en aquest poblet.

I aquí teniu la lletra de l'himne de Ses Salines, escrita per qui en va ser rector molts anys, Mn. Gabriel Seguí, amb música de Pep Llull; cada vegada que el sent cantar a la coral me posa la pell de gallina:

El nom de ma terra és bell
com un grumet de sal blanca
Ses Salines a mi m'encanta
com una flor de ramell.

Olor de xeixa madura,
renou d'aigua dins l'hortet,
no hi ha com aquest poblet
on ma vida perdura.

Pel estanys del salobrar
creixen aspres les espigues,
bon treball dels hortolans
fent florir a Ses Salines.

Al fons de la nostra mar
es retallen les creus amples
dels molins que van rodant
eixamplant les seves ales.

Saliners de bona rel,
cor encès i esperit viu,
dau-me un poble que somriu,
que aqueix poble és etern.

Uep blocaires!

Si us agrada la bona música aquí podeu passar una bona estona:

Un, dos, ... un, dos tres i ... música, si us plau!

Sóc dels qui encara varem fer l'EGB, i a una "Escuela Nacional Graduada Mixta". Amb uniforme blanc amb retxetes blaves, i les lletres EN (Escuela Nacional) al butxacó. I en tenc molt bons records. Potser perquè tot lo passat ens atorga una seguretat que no ens pot oferir el present, no ens pot passar res dolent al passat. També potser perquè érem nins, innocents i despreocupats, o preocupats només per passar-nos-ho lo millor possible. Però també potser perquè vaig tenir la sort de tenir un@s mestres excel·lents, com a persones i com a professionals.
De vegades pens que sempre estaré en deute amb ell@s: dona Coloma Bonet, don Sebastià Barceló, dona Sebastiana Rado, dona Rosa de la Iglesia, don Jaume Burguera, don Antoni Vidal i don Sebastià Portell –mon Pare-.
El diccionari en diu de mestre-a: "Persona de qui hom és deixeble, de qui hom pren norma, ensenyament". I jo puc dir, he de dir, que estic orgullós d'haver estat, de ser deixeble seu.
Jo no serviria per ser mestre d'escola. Han de ser d'una pasta especial, tenir una paciència infinita, han de conèixer les capacitats i les debilitats de cadascun dels deixebles, han de saber dir basta quan toca, riure en tocar riure, han de saber valorar un gest, apreciar les intencions, han de ser sensibles i ferms a la vegada. Han de tenir seny.
Els respect i admir.
Als meus, els estaré agraït sempre.

¿No heu sentit a dir mai "qui va a Liorna, no torna"? Sí, ¿eh? Però ¿sabeu d'on ve aquesta frase? Idò el seu origen el podeu descobrir a la novel·la "Dins del darrer blau", de na Carme Riera. Així mateix hi trobareu expressions tan nostres com "un al·lot d'uè", per exemple. Si us endinsau a les planes d'aquesta excepcional novel·la, us amarareu per l'encís del llenguatge fet art. Si, a més, us agrada la novel·la històrica, ho té tot, ja que tracta sobre l'expulsió dels xuetes de Mallorca. Ja fa temps que la vaig llegir, però qualsevol dia hi tornaré.

Sóc lector d'una mica cada dia. No m'agraden gens aquells comentaris a devora qualque fitxa d'un llibre que posen: velocitat de lectura 40 pàgines per hora. ¿Què és això? ¿una competició? Ca barret! La literatura, si és bona, s'ha d'assaborir a petits glopets, sense frissar. I si no és bona, no s'ho paga perdre el temps.

Jo en una novel·la cerc que, a més de contar-me una història interessant, estigui escrita amb art, en un llenguatge com més nostre millor. I és clar, per això les traduccions no solen ser les millors, així que solc triar autor@s que viuen, pensen, senten, estimen, pateixen, parlen i, per tant, escriuen, en català. A més, trob que comprar llibres en català és la millor manera de promocionar la nostra llengua; perquè, no ens enganyem, pels editors el que compta són els doblers, i si els/les lector@s no compram llibres en català, no se n'editaran.

Per acabar, deix un parell de suggeriments per aquell@s a qui els agradi llegir. Són les meves novel·les preferides.

Originals en català:
Dins el darrer blau, de Carme Riera
La meitat de l'ànima, de Carme Riera
Inquisitio, d'Alfred Bosch
L'Atles furtiu, d'Alfred Bosch
Les seduccions de Júlia, de Màrius Carol
Una vetllada a l'Excelsior, de Màrius Carol
Societat limitada, de Ferran Torrent
Espècies protegides, de Ferran Torrent
El virus de la tristesa, de Jordi Cabré
Pa negre, d'Emili Teixidor
La reina oculta, de Jordi Molist
Juliol a Mallorca, de Josep Lorman
La mà del jardiner, d'Antoni Vidal Ferrando
Per un sac d'ossos, de Lluis-Anton Baulenas
Puta postguerra, de Josep Piera

Traduïdes al català:
Els pilars de la Terra, de Ken Follet
El metge, de Noah Gordon
L'ombra del vent, de Carlos Ruíz Zafón
El vuit, de Katherine Neville
La ciutat sense temps, d'Enrique Moriel
L'església del mar, d'Ildefonso Falcones
El codi da Vinci, de Dan Brown
Àngels i dimonis, de Dan Brown

Bona lectura!

A la foto: es Call -barri xueta- de Palma

Dins el darrer blau. Carme Riera.

Són les 06.30 i ja sona el despertador. Afeitar, dutxar, beure un suc, despertar els nins –ja no tant nins-, el major se'n va a agafar l'autocar de l'institut, el petit l'hem d'acompanyar a ca els padrins, i correntsos cap a la feina.
La taula és plena de paperassa; encendre l'ordinador, mirar el correu, i a les ordres davant de l'outlook, ara a fer un informe, després una reunió, a les 11.00 sessió del consell d'administració de la residència, a les 13.00 junta de govern; la comissió informativa i el Ple no seran fins el vespre; hi ha gent que demana per parlar d'una tomba que està a nom d'un repadrí i la vol posar a nom seu, però no es duen bé amb la resta de la família; el batle té interès en enllestir una nova ordenança de convivència ciutadana, que ja fa falta.
En acabar la feina cap a casa aviat, parar taula, dinar en dues mossegades, mirar el rellotge perquè d'aquí a mitja horeta en Bernat comença la classe de llenguatge musical, després guitarra, coral, anar i venir, menys mal que en Sebastià ja va i ve totsol -en moto, això sí, amb la penada que fa passar-.
Que si avui toca anar al metge amb un, demà amb l'altre; després hi ha complicacions, un parell de dies a la clínica, i una altra vegada cap a ca nostra; la revisió del dentista, ja toca empastar qualque queixal; la revisió de l'oculista, tot bé, fins l'any que ve.
I les cusses, arreglar-les –donar-los menjar i beure- cada dia, desparasitar-les, anar fins al magatzem d'en Miquel a cercar pinso; el jardí, segar la gespa, podar el fasser, les oliveres, collir les olives, empeltar el magraner perquè fa les magranes agres; el motor de la tanca està espatllat, li va pegar un llamp i s'ha de canviar; la porta de la portassa no obri ni tanca així com toca, però el ferrer està ben perdut i ja no sap què fer; la ventada va tombar l'antena de TV i no se veu res, el descodificador del D+ va començar a fer ones i l'hem hagut d'enviar al servei tècnic perquè a lo darrer ja no es veia res, a veure si duim sort i encara entra en garantia.
Els picapedrers estan pel lampista, i després tocarà a l'electricista; tot se torba, menys les factures; però pareix que quedarà bé, la reforma; després, a cercar un bon llogater, i esperar dur sort i que sigui bon pagador i net; fins que un dels fills hi vulgui anar a viure, això si és que volen viure al poble, perquè si se'n van a estudiar a Barcelona ja veurem on es jeuen; si no tornen els anyorarem, molt, però ells decidiran, naturalment.

Animals! Qualque moment haurem de dir ooouuu!!!

I sabeu quina és la medicina per poder dur aquest ritme? Idò la recepta és ben senzilla: un truquet al dia, preferiblement després d'una menjada, millor si és després de dinar, ... perquè el vespre pot provocar insomni.
Si no ho heu provat, us ho recoman.

A la foto: XorreC-Puigverd vs. Jocfora-Queralbs

Enllaç a "retruc.net"