viure.cat
Acab d'encetar aquest bloc sense altra pretensió que compartir vivències, aficions, sensacions, opinions ... i el que surti. Salut i sort!

Per a canviar de registre, deix la història per tornar a la literatura. I ho faig ni més ni menys que amb la novel·la finalista del premi Sant Jordi 2007. Es tracta d'El monestir de l'amor secret, de Maria Dolors Farrés.

Aquest novel·la porta el lector al cor del segle XIV i a les interioritats d'un monestir d'Osona. Corre l'any 1378, un dels anys més convulsos del temps medieval, amb l'esclat del cisma d'Occident i el rebrot devastador de la pesta negra. Al monestir coincideixen dos monjos joves, intel·ligents i cultes: el metge Galzeran de Monsingle i el traductor i copista Berenguer de Vallclara. Provenen tots dos de famílies benestants i tots dos, també, fugen d'un passat que volen mantenir ocult. Han de treballar plegats per traduir obres llatines de contingut mèdic i, sense poder-ho evitar, neix entre ells una gran atracció amorosa. Comença una lluita amb la pròpia consciència religiosa i la disciplina del celibat, però també el seu entorn entra en un procés de sotracs i convulsions amb fosques intrigues familiars, ambicions de poder eclesiàstics, atacs militars i raptes.

Això vol dir que he acabat Vint dies de guerra, d'en Tomeu Ferrer. Una obra documental, sobre el desembarcament de tropes republicanes a Porto Cristo el 16 d'agost de 1936, que va durar fins el 4 de setembre. És una obra basada en nombrosos testimonis, encara vius, dels fets d'aquells dies, així com de la persecució i repressió falangista i clerical contra els rojos a la zona del llevant de Mallorca. Sempre havia sentit a dir que a Mallorca la guerra civil no havia tingut gaire incidència, i per això aquest llibre m'ha sorprès i m'ha escarrufat. La cruesa, l'horror i la injustícia de la guerra, varen ser ben presents a la nostra Illa. Només li posaria un emperò a aquesta obra, i és que l'autor s'identifica clarament i obertament amb un bàndol, fins al punt d'alabar-ne qualsevol acció. I amb això no hi puc estar d'acord, ja que consider que a qualsevol guerra no hi ha bons i dolents, sinó que tots són dolents i tots cometen atrocitats. Com a conclusió, un bon llibre, que m'ha instruït sobre uns fets de la nostra història que desconeixia, i que m'ha fet créixer una mica més. Recomanable.

Hi ha coses que no les puc entendre de cap manera: ¿Per què no es deixen obrir noves farmàcies, tantes com es vulgui, a qualsevol lloc?

Resulta que és degut a una prohibició, estatal, que va en funció del número d'habitants, distància mínima entre oficines, i nuclis de població. Es poden obrir tants cafès, bars, restaurants, botigues de comestibles, d'electrodomèstics, de roba, de mobles, negocis de qualsevol casta, despatxos professionals, etc., tants com vulguis i on vulguis. Però farmàcies no. I això que es tracta d'un servei públic! Tot i que així com està muntat és més aviat un servei privat per a l'amo/madona de la farmàcia, ja que si fos un servei públic, enlloc de restringir-ne, s'hauria de fomentar l'obertura de nous locals.

Aquesta prohibició d'obrir noves farmàcies afecta molt negativament els interessos dels usuaris, sobretot en aquelles poblacions on només n'hi ha una, com és el cas del meu poble. Quan està tancada, si necessites un medicament urgent no queda altre remei que desplaçar-te a un altre poble. Hi ha gent major que no disposa de mitjans, ni forces, per a poder-se desplaçar ¿què poden fer? es troben indefensos, han d'aguantar el mal. Com a mínim, en aquells pobles on només n'hi ha una, hauria d'estar obligada a tenir obert les 24 hores dels 365 dies de l'any. Me consta que hi ha batles de municipis que han intentat acabar amb aquesta restricció de medicaments pels usuaris, però sense èxit, perquè topen amb la legislació vigent, amb un proteccionisme estatal anacrònic, que perjudica clarament els usuaris.

Se n'haurien de poder obrir tantes com volguessin –amb la titulació corresponent, naturalment-.
¿A qui beneficia aquesta mesura proteccionista? Només hi ha una resposta possible: als titulars de les actuals farmàcies.
¿Per què no es liberalitza? No sé la resposta. Voldria que qualcú donàs una explicació lògica i convincent. Dubt que existeixi.

Potser ha arribat el temps d'un canvi de roba, desar la d'estiu i treure la d'hivern. No és gens clar el límit temporal d'aquest canvi, i per això és habitual veure que al carrer coincideixen ambdues mudes, havent-hi gent que va vestida d'estiu, mentre ja n'hi ha vestida d'hivern. Uns encara tenen calor, els altres ja comencen a tenir fred. A més, un mateix, pot anar alternant vestir d'estiu un dia i d'hivern un altre, ara fa calor i suara fresca, podent notar la diferència, sobretot, entre la matinada i vespre respecte de les hores centrals del dia.

Aquestes èpoques de canvi de roba solen coincidir amb temps de constipats. Però al mateix temps ens duen al retrobament amb aquelles peces de vestir que, potser, ni recordàvem que teníem guardades per a la propera temporada.

Uep! i tenc aquesta jaqueta verda, que tant m'agrada dur, i aquests calçons negres, ja gastats, però que són tan còmodes de dur, ... a veure si encara hi cabré. Són petites alegries que es van repetint cada temporada. Tot i que les cerveses de l'estiu solen passar factura, al menys en el meu cas.

La matinada del 16 d'agost de 1936, milícies i forces regulars dirigides pel capità Alberto Bayo desembarquen a la costa del llevant de Mallorca per restablir la legalitat republicana a l'Illa. L'expedició acabà en una retirada. En Tomeu Ferrer recull en Vint dies de guerra una crònica d'aquells dies basant-se en una extensa investigació i en entrevistes amb testimonis presencials.

Això també vol dir que he acabat La mort d'en Berga, d'en Bartomeu Prohens. És un estudi profund i ben narrat per l'autor, no cansa. Gràcies a aquesta obra, que m'ha deixat el meu amic historiador Norat Bauçà, he après un poc més de la història de Mallorca, de començament del segle XVII. Una societat molt dividida entre bàndols en contínua lluita, on les venjances i assassinats estaven a l’ordre del dia.
L'autor afirma que els judicis eren actes de venjança, moments de derrota o victòria, però mai actes de justícia. Malauradament, em pens que això avui en dia segueix vigent en massa casos.

Ha acabat la temporada de la collida d'ametles. Ja fa anys que, com diem a Mallorca, val més sa corda que es bou. Però encara hi ha qui les cull, encara que només sigui per no fer patir l'ametler. Record quan, d'al·lot, anava a collir ametles, amb aquella calorota, i polls d'ametler que picaven arreu. No n'estic gens endarrer, de tornar-hi. Però també és vera que hi ha poques fruites que m'agradin tant com els bessons d'ametla torrats. Hi ha moltes maneres de menjar-se'ls. Un dels records més emotius que me queden d'aquell temps és el tambor d'ametla que feia sa padrina.

Ingredients:
- 300 gr. d'ametles senceres torrades i pelades
- 300 gr. de sucre
- mitja llimona
- 2 cullerades d'aigua
- un raig d'oli

Elaboració:
- Fondre el sucre amb l'aigua en una paella o greixonera de fang, remenant i posant esment que no bulli. Afegir les ametlles i mesclar bé.
- Quan estigui ben mesclat retirar del foc i abocar damunt un marbre o sobre una placa que s'haurà untat prèviament amb un poc d'oli.
- Estendre amb l'ajuda de la llimona tallada per la meitat i banyada en oli fins que la mescla tingui un centímetre de gruixa. Posar esment als caps dels dits quan agafem la llimona perquè la pasta crema molt!
- Deixar que es refredi, ja que en calent no es pot desferrar.
- Fer bocins i guardar-los dins un pot tancat.

Bon profit!

Possiblement, una de les escenes més famoses d'en Paul Newman sigui el passeig en bicicleta de "Butch Cassidy and Sundance the Kid", amb la cançó Raindrops keep folling on my head. Sense oblidar la superba actuació en "The Sting", amb un conegudíssim tema central.
Idò enlloc de guardar un minut de silenci per la seva mort, ahir, preferesc recordar-lo amb uns minuts de música.

La mort d'en Berga, del mallorquí Bartomeu Prohens Perelló, reconstrueix un famós episodi de la història de Mallorca.
L'any 1619, en plena lluita entre les banderies dels Canamunts i Canavalls, fou assassinat l'oïdor de l'Audiència Jaume Joan de Berga i de Sales, jutge inflexible amb els implicats en les bregues dels bàndols que ensagnaven l'illa. Els fets succeïren dia 24 de maig, quan el jutge sortia de la galera que l'acompanyava i es disposava a entrar a ca seva, situada en el carrer de Sant Pere Nolasc. Aleshores, un dels dos homes que esperaven amagats, disparà un tir d'arcabús des de darrera del carruatge i l'oïdor Berga morí pocs minuts després.

Immediatament es practicaven actives inquisicions per trobar els autors del crim i es commogué tota la ciutat amb la publicació de bans on es disposava que, sota pena de la vida, tinguessin els veïns obertes les portes i les finestres de les seves cases, fins i tot amb llum encesa durant la nit. Algun temps després, els autors materials de l'assassinat, el donzell Jeroni Pau de la Cavalleria i Descatlar i el bandejat Antoni Gibert, Treufoc, foren empresonats, jutjats i, posteriorment, executats; l'instigador del crim, el capellà Boda, pogué fugir fora de Mallorca i se'n perdé la pista per Itàlia.

La recerca dels culpables assolí un grau tan dur i exhaustiu, que gran part de la població de la ciutat fou considerada sospitosa i els poders públics sotmeteren a interrogatori molta gent. Lògicament, la immensa major part d'aquestes persones interpel·lades no tenien res a veure amb l'afer i se sentiren sorpreses pel fet que els involucrassin en les investigacions. D'aquí prové la frase, encara ben viva, que diu: ¿què en som jo, de la mort d'en Berga?

Això també vol dir que he acabat Invitació a la felicitat, de n'Andreu Manresa. És un recull d'articles sobre el sentit del gust, escrit en llenguatge elegant, quasi poètic. Lluny de pretendre ser un receptari, ens presenta la cuina tradicional mallorquina, sòbria, contundent, amb mesura i coneixement, sostenible, des de la terra o la mar fins a la taula, passant pel mercat si s'escau. Els gemecs de l'autor delaten la seva nostàlgia o, al menys enyorança, de delícies exhaurides per l'exageració fins a l'obsessió depredadora, com és el cas dels penúltims raors.
En assaborir un plat autèntic serà inevitable tenir un record per aquest tractat del bon menjar.

Naturalment, també hi ha webs que ofereixen correu electrònic web en català, com el cmail.cat de google.

Jo el faig servir.

Són molts els avantatges del correu electrònic.

El qui l'envia pot pensar tant com vulgui tot el que vol dir, i com ho vol dir, al seu interlocutor, cosa que no passa amb el telèfon, ja que sovint en acabar de penjar recordam que li havien de comentar qualque cosa que se'ns havia oblidat.

L'envies quan vols, i el qui l'ha de rebre també el rep quan li va bé mirar la bústia de correu-e, així que mai l'agafam –ni ens agafen- en mal moment, i s'ho pot mirar amb calma, sense presses i, si s'escau, contestar.

Per a més seguretat, es pot enviar amb sol·licitud de confirmació de lectura.

I podem enviar, no només missatges de text, sinó també diferents formats de documents gràfics i/o sonors, com fotografies, vídeos, plànols, etc.

Per mi, la única pega que hi trob és que arrib a tenir massa missatges guardats. Hauria de fer una bona netejada, de tant en tant. Una temporada s'usava fins a l'abús per a enviar correu brossa, acudits i cadenes, però afortunadament aquell bombardeig ha cessat. Naturalment, acudits també se'n poden enviar, però si són pocs i bons, millor.

Ja som molts els qui ens servim d'aquesta forma de comunicació. De cada dia més. Possiblement tots els qui llegiu aquestes línies el feu servir i, per tant, coneixeu perfectament aquests avantatges. Tot i això trob que encara hi ha molta gent, massa, que no l'empra.

No ho entenc, perquè no és gens complicat, ans al contrari, és ben senzill, còmode i pràctic. Sobretot pràctic.

Ara hi ha IB3 i [M], però fa 25 anys no hi havia res. Desert. L'11 de setembre de 1983 va treure el caparrí una criatura, que al cap de 25 anys s'ha convertit en tota una senyora: TV3.

Tot i ser evident, no està de més recordar la inigualable, impagable, insubstituïble tasca de normalització lingüística que ha desenvolupat des del primer moment.
Només per això ja es mereix una felicitació cum laudem. Però ha estat, i és, molt més que una eina de normalització lingüística.

Amb ella varem descobrir que na Lauren Bacall també li podia dir a en Humphrey Bogart allò de "¿portes una pistola, o és que t'alegres de veure'm?" en català.

Des d'aquest espai vull aprofitar aquesta ocasió per donar-li les gràcies per tot el que ens ha donat i dóna.

Gràcies pels telenotícies, per donar el temps de ses Illes. Gràcies pel filiprim, pel senyor Bachs, pel club Súper 3, pel Pingu, per Com a casa, per na Mari Pau Huguet, pel Dr. Corbella, per Mn. Ballarín, per la Columna, per na Júlia Otero, per en Salvador Giner, pel Club, per n'Albert Om, per en Sebastià Serrano, per en Màrius Carol, per Polònia, per en Toni Soler, per n'Antoni Basses, per en Mikimoto, per n'Andreu Buenafuente i tot el Terrat, pel Tricicle, per la Lloll, per La vida en un xip, per en Joaquím Maria Puyal. Gràcies per en Pere Escobar, en Joan Patsy, n'Arcadi Alibés, en Jordi Robirosa, en Xavi Torres. Gràcies per en Magnum, pels Montsolís, pels Peris, ...

Felicitats per tenir la imaginació més gran de totes, per innovar, inventar, mentre la resta copia, et copia.

Molts d'anys Senyora!