rostit humit, Cheers i la bústia, ... sempre la bústia
Saragossa, octubre de 1982 a setembre de 1984. Hi ha un abans i un després. Allà varen començar moltes històries. Algunes, moltes, varen acabar bé, fins i tot n'hi ha que encara duren. I que sigui per molts anys. No oblidaré mai aquella setmana que hi va haver eleccions en dimecres (sí, sí, en dimecres!), i tot i que acabava d'instal·lar-me a l'hostal Santa Gema, del carrer Santander, un setè pis lúgubre a més no poder, on compartia habitació amb en Jaume -la millor persona que he conegut mai-, vaig tornar a l'estimada Mallorca a passar uns dies. Ja m'enyorava.
A empentes i rodolons varem arribar a Nadal. Quin Nadal!! ¿eh Costella?. I després dels reis me vaig traslladar al pis del carrer Francisco de Quevedo, amb en Carles (l'entranyable tio Zeb), en Tito i en Vicenç –amb qui varem sintonitzar especialment-. Vaig tenir la sort de poder conèixer una gent excepcional, i conviure-hi fins a principi del curs següent. En Carles ja havia acabat la carrera i feia el servei militar. Va ser un any agredolç, però record de manera especial els fideus secs o el rostit humit, que cuinava amb les receptes de mumare; quan els companys sabien que feia rostit humit s'apuntaven a dinar.
A l'octubre de 1983 en Vicenç i jo ens traslladarem al pis del carrer Monasterio de Poblet, amb en Toni Perelló. Era el temps en què na Isabel Tenaille s'escanyava cridant "Migueeeel" –de la Quadra Salcedo- a la televisió, i de sèries com l'inigualable "Cheers", o "Mash", o la d'aquell periodista grassonet ¿què li deien …? Ah sí! En Lou Grant. En Toni es passava tres quarts d'hora diaris al telèfon; no sé què se devien dir tant de temps, amb na Paula. I al pis de dalt hi vivien en Miquel, en Xisco i n'Agustí, es pot dir que venia a ser un duplex de sis. Són tants els records! El pòquer, la pinya colada de l'Anacoreta, els ensurts que ens donàvem entre noltros, les discussions d'en Miquel i n'Agustí sobre els seus "Dicen" i "El País", respectivament. L'any dels ous fregits d'en Miquel damunt el marbre, enlloc de tirar-los dins la paella. L'any que varem anar al cinema en pijama! record que aquell dia varem veure "La vida de Bryan".
Érem joves, inexperts i inconscients. Érem feliços, però no ho sabiem.
Però sobretot, aquells anys, i aquells dies, cada dia, varen ser els dies de la bústia. Cada matí lo primer que feia en aixecar-me era baixar a veure si hi havia carta.
Encara les guard. Al calaix, … i al cor.
A la foto: Sebastià, Vicenç, Toni, Jaume i Llorenç, davant El Pilar, l'any 1982.
La Tafanera
del.icio.us
Uep! Sóc en Sebastià Portell Bonet.
M'agrada llegir, escoltar música, cercar esclata-sangs, fer un truc, però ... la meva passió és el Barça.
De tot aixó, Pollastre, jo en don fe.
La veritat és que m'has emocionat quan he llegit aquestes vivències que també són meves. I per damunt de tot, estic d'acord en una cosa: en Jaume és, també per jo, la millor persona que he conegut mai. I en sent molt orgullós d'haver gaudit de la seva amistat i em sent un privilegiat per haver compartit tantes coses amb aquest meravellós esser. És una sort haver-me creuat amb ell en aquesta vida.
I podriem seguir amb les nostres històries - eh, Poll? -: del bar de sa cotorra o des bar Delfos, de quan estavem "ceguiats", de sa barra de pa d'en Sito que mai va dur i des cafè que no li fa son però a sa gent sí, de ses cançons que sonaven llavors,de ses vostres vivències a Los Pinos (que de tant de sentir-les les varen fer també nostres), de ses bromes telefòniques (os tengo controlados),........ i tantes històries que ningú millor que tu ens podria tornar recordar.
Vicenç | 14-09-2007 - 16:46:38 GMT 2 #