viure.cat
Acab d'encetar aquest bloc sense altra pretensió que compartir vivències, aficions, sensacions, opinions ... i el que surti. Salut i sort!

Lluís-Antón Baulenas, recent guanyador del premi Sant Jordi, amb El nas de Mussolini, ja havia obtingut el premi Prudenci Bertrana l'any 2000, amb La felicitat. Diu la fitxa que La felicitat és una novel·la de suspens, d'amor i d'odis, de venjances i d'esperances, de dubtes i de descobertes d'un món canviant, el de la Barcelona de l'obertura de la Via Laietana i de la brillantor del Paral·lel, protagonitzada pels habitants anònims, els que generació rere generació construeixen la història de debò. Són històries petites i personals de gent que busca la felicitat, i que conformen, sumades l'una darrere l'altra, la Història en majúscules.
D'aquest autor ja vaig llegir Per un sac d’ossos, i ja podeu suposar que no en vaig quedar escalivat. En acabar en parlarem.

Per altra banda, he acabat Les llunes i els calàpets.
Una de les frases de l'obra és "(...) caldria que jo fos capaç d'evitar aquesta tendència que tenc a poetitzar tot el que estim."; puc donar fe que aquesta dèria per poetitzar és una veritat com unes cases, tot i que he d'afegir que no cal evitar-ho, que m'agrada així.
La primera vegada que hom llegeix Antoni Vidal –no és el meu cas- pot tenir la sensació que abusa dels adjectius, però no és així. Si bé és cert que n'empra molts, no ho fa sense mirar prim, perquè hi mira, cerca i juga amb el llenguatge amb un domini aclaparador, fins que troba la paraula justa, que li permet expressar exactament el que vol transmetre. A més, també hi trobam expressions molt nostres, qualcunes que no he trobat a cap altra obra. Només per això ja s'ho pagaria gaudir d'aquesta obra.
Tot i que l'ús magistral del llenguatge sigui, al meu entendre, la característica dominant en Antoni Vidal, a Les llunes i els calàpets hi trobam també el retrat d'un poble, d'un temps, d'uns costums, que són el nostre poble, la nostra gent, els nostres costums, les nostres arrels.
Ara que en música s'usa tant mesclar sons, podent resultar, per exemple, un flamenc soul, m'atrevesc a dir –a risc de dir un disbarat- que aquesta obra és una novel·la poètica.
En definitiva, una delícia, de la que s'ha d'anar gaudint plana a plana, línia a línia, sense presses. Excel·lent.