aloma
Estic empegueït de confessar-ho, però fins ara no havia llegit res de na Mercè Rodoreda. Vaig demanar al meu fill Sebastià si me deixava La plaça del diamant –que ell havia llegit per a un treball de l'escola-, però com que me va recomanar que començàs per Aloma, ho he fet així.
Cal dir que l'obra original la va escriure a Barcelona l'any 1936, i aquesta edició està revisada per ella mateixa a Ginebra l'any 1968.
Més que una novel·la, podria dir que és poesia escrita en prosa. És una font de la que brolla tendresa i innocència, fins a topar amb la crua realitat, que tot ho esvaeix, que ens obre els ulls que voldríem tenir ben clucs. Aloma passa d'adolescent a dona a força de cops, des d'una innocència i una sensibilitat exquisida.
Na Mercè diu: "El cel tenia un blau desmaiat". Oh!
Jo diria que Aloma té un color de cendra banyada, oblidada, trista, crua i real. Dins d'aquesta cendra, però, hi ha colgada una espurna encesa. Qui sap si pot fer renéixer l'esperança en Aloma. No ho sabrem mai.
Veig que hauré de fer cas al meu fill, a l'hora d'escollir els llibres. Bona elecció.
La Tafanera
del.icio.us
Uep! Sóc en Sebastià Portell Bonet.
M'agrada llegir, escoltar música, cercar esclata-sangs, fer un truc, però ... la meva passió és el Barça.
El vaig llegir a l'institut i potser en un moment que encara no estava preparada perquè record que no em va deixar un bon sabor de boca. El vaig trobar tristíssim i molt tràgic. Potser llegir ara m'assemblaria una altra cosa, més sent qui és l'escriptora :)
caterina | 03-10-2009 - 19:15:56 GMT 2 #
Coincidesc. Si fos professor d'institut no faria llagir aquest llibre als alumnes, precisament perquè l'atmosfera és tal com dius, i pels joves hi ha mil coses més adients.
Queralbs | 03-10-2009 - 19:29:25 GMT 2 #