S'ha dit d'ell que és tou amb els jugadors. I la veritat és que, en públic, sempre els ha defensat, cosa que me pareix molt plausible. En privat ¿qui sap què els ha dit? Una cosa és clara, un bon cap de personal, si ha d'esbroncar algú, no ho ha de fer mai en públic. En això, com en tot, en Frank ha estat sempre un senyor, mister Rijkaard. No he enyorat ni un sol instant tenir un ca rabiós a la banqueta, com ja n'hem tengut d'altres. Malauradament no puc dir el mateix de segons quins jugadors, que li han posat pals a les rodes, i ell sempre ha aguantat.
Se li ha de reconèixer la seva correcció, la seva amabilitat i la seva implicació amb el projecte del club.

En el terreny esportiu, els cinc anys d'en Rijkaard deixen uns números molt destacats: dels, fins al moment, 188 partits que ha dirigit, el Barça d'en Rijkaard n'ha guanyat 111, n'ha empatat 45 i n'ha perdut 32. A la Lliga de Campions ha dirigit l'equip en 41 ocasions, aconseguint la victòria en 25 ocasions i la derrota en només 6 partits.
Ha sumat un palmarès molt complet, amb 1 Lliga de Campions, 2 títols de Lliga i 2 Supercopes d'Espanya. Sens dubte, un balanç que queda en la història del barcelonisme. Qualque cosa de futbol deu saber, aquest senyor.
A més, ha estat valent, ha apostat per jugadors molt joves de la pedrera: Messi, Bojan, Iniesta, Giovanni, ...

Me sap greu que no tengui continuïtat. I quan sent els retrets que se li dediquen, n'estic malalt.

I una altra cosa, al seu successor n'hi ha que ja l'estan crucificant, abans de començar la feina. Ja està bé, home! Al Barça el que més falta li fa, és una bona afició. A partir del 30 de juny, donaré suport a en Pep Guardiola. Faltaria més!

Bé, senyor Rijkaard, Frank, gràcies per tot el que ens has donat i ensenyat, tant en el terreny esportiu com humà (encara que n'hi hagi que no ho sàpiguen entendre).
Et desitjo molta sort.

Comments

Això també vol dir que he acabat Memòries (1930-1980), Jordi Pujol.
Vaig aprendre d'un blocaire que les planes d'un llibre que trobi més interessants, i vulgui deixar marcades per poder-les rellegir, les he de deixar amb la punta de la fulla doblegada. Idò en aquest llibre hi he deixat no sé quantes fulles doblegades, un enfilall. Si li he de retreure qualque cosa és que només nomena les Illes Balears en una ocasió i de passada, i deixa clar que no creu en els Països Catalans. Amb això m'he sentit desemparat. Tot i que ben pensat, és lògic si tenim en compte que fora de Catalunya es troba a faltar un element bàsic per a poder-hi creure, que és la voluntat de ser. Me sap greu, però és així, i per tant també en això li he de donar la raó al president. No sé quan sortirà la segona part d'aquestes memòries, des de 1980 fins ara, però esper que no se torbi, que duc fua. Endavant president.

Comments

De les 23 edicions, però, la d'enguany ha estat la millor, pel meu gust. Un grup arribat d'un poble no gaire més gran que el nostre, Constantí, va saber animar el cotarro com cap. Ja sabeu de qui us parl: Els Pets.

Com a seguidor d'El Club que sóc –quan tenc temps-, el qui m'estira més del trio català és el bateria, l'inigualable Joan Reig, que adesiara comparteix taula de tertúlia amb n'Albert Om.
I el dia de la fira, entre assaig i assaig, una neboda meva, na Marian, es va fer una foto amb en ell, que segons me varen contar és tant proper a la gent com sembla.

El concert va ser el millor de totes les fires que jo record, ... i a aquestes edats!
Força Joan Reig! Fantàstics Els Pets.

A la foto 1, amb en Joan Reig, na Marian és la 2a per la dreta.
A la foto 2, amb na Beth, la meva dona, el meu fill major i jo, fa un parell d'anys.

Comments

Ho ha fet, ho han fet, molt bé. Ara que, n'Andreu Julià a la direcció i en Tomeu Aulí amb el clarinet, són superbs. Hi solem assistir, als concerts de la Banda de música, i sempre aconsegueixen posar-me la pell de gallina.

Aviat debutarà també amb la Big Band, que fa una casta de música que no me cans d'escoltar, més actual, més no sé què –jo no sóc cap entès en música-, però sé que m'agrada.

Mark Knopfler, Eric Clapton, ... qui sap –amor de pare?-.

A la foto, en Sebastià és el primer per la dreta.

Comments

És una de les iniciatives que més m'agraden.
Enguany s'ha celebrat avui dissabte, a les 11.00 al pati de davant de ses Escoles Velles. Hi han participat molts nins i nines del col·legi públic –com el meu fill Bernat-, i qualque adult, pocs.

A veure si l'any que ve hi vaig preparat i decidit a participar-hi llegint qualque fragment. Avui m'he quedat amb les ganes.

Salut i sort!

Comments

En el meu cas, tant Portell com Bonet són llinatges marcadament lligats als Països Catalans, tant per naixement com per residència, així com Adrover, Mestre, Garcias (o el normalitzat Garcies) i Burguera, que són els llinatges dels meus padrins, que no han tengut continuïtat en la meva branca de la família.

M'agradaria fer un arbre genealògic. Sent curiositat per conèixer qui varen ser els meus avantpassats, saber a què es dedicaven, on i com vivien, les meves arrels més profundes, ..., però quan pens en les hores que hauria de passar investigant als arxius i registres, tant eclesiàstics com civils, no me decidesc. En qualsevol cas, possiblement només arribaria a conèixer els noms, però difícilment en podria esbrinar altres aspectes, que són el que més m'interessa. Així que ho deixaré aquí.

A la foto: sa padrina Margalida (de mal nom: de na Corme, de Calonge), és la tercera dreta començant per l'esquerra. La resta són les seves germanes i el germà petit, amb els seus pares, o sigui els meus repadrins. Possiblement sigui la foto més antiga que he trobat, però aquí en podeu veure més.

Comments

Només en vull deixar constància, perquè no us penseu que no vull seguir, simplement que ara tot el que no és l'obra ho tenc en stand by.

Les fotos són de can Llucia -o cas padrí Joan i sa padrina Margalida-, que és on estam fent l'obra.

Comments

Això també vol dir que he acabat L'estupor que us espera, d'en Melcior Comes. He d'admetre que al principi em va desconcertar, fins al punt de pensar que em vaig equivocar amb en Comes, del qual només havia llegit El llibre dels plaers immensos, però que m'havia fascinat; això m'ha fet reflexionar, i he arribat a una conclusió; són evidents els paral·lelismes entre ambdues obres, de la mateixa manera que són evidents les diferències, i així com el primer que vaig llegir em va fascinar, aquest em va decebre ¿com podia ser? Idò bé, L'estupor que us espera és de 2004, mentre que El llibre dels plaers immensos és de 2006, i també els havia d'haver llegit en aquest ordre cronològic, ja que la conclusió a què he arribat és que L'estupor que us espera és un esborrany de l'altre, molt més ben aconseguit, amb una narració molt més ben trenada, molt més encertat en tots els aspectes, ... pel meu gust. Això significa que l'evolució d'en Melcior Comes com escriptor és satisfactòria, ja que la segona obra de que us parl supera, de molt, l'anterior. El proper llibre seu que tenc preparat per a llegir és La batalla de Walter Stamm. Ja veurem.

Bona lectura, blocaires!

Comments

És el premi dardo, i porta adjunt el següent lema: "La I entrega de premis dardo 2008 s'obre pas entre un gran elenc de premis de reconegut prestigi en el món de la literatura, i amb ell reconeix els valors que cada blocaire mostra cada dia en el seu esforç per transmetre valors culturals, ètics, literaris, personals, etc.., que demostra la seva creativitat a través del seu pensament viu que està i roman, innat entre les seves lletres, entre les seves paraules trencades".

Diu na Carme: Viure.cat, un bloc refrescant, amb temes variats i diversos que sempre donen bo de llegir i comentar. I si volgués posar-hi una mica de la seva poesia… buf! encara millor.

Idò moltes gràcies pel premi, Carme. És un goig rebre aquest nomenament de la teva part, quan encara no fa ni vuit mesos que vaig encetar aquesta aventura.

Continuant la cadena, aquí teniu la meva llista de 5 guardonats pel Premi Dardo 2008:
No em diguis que és un somni ..., un bloc variat, en el que hi cap des de comentaris d'actualitat fins a petició de consells davant d'una decisió a adoptar, però especialitzat en comentar literatura, cinema i sèries de televisió.
Un cel vermell, un bloc que comenta l'actualitat amb ironia d'una manera molt original.
Sol solet, un bloc de consciència social per a compartir o contrastar idees i pensaments.
Tens un racó dalt del món, un bloc molt dinàmic, en el qual hi ha seccions fixes, l'autor del qual és un reconegut escriptor.
L'illa dels llibres, bloc que pel títol ja haureu endevinat que tracta de literatura.

Comments

Això també vol dir que he acabat Un món sense fi, d'en Ken Follett. És una història que em recorda les grans superproduccions hollywoodianes sobre novel·la històrica. Una bona història i ben contada, amb un llenguatge molt fàcil. És inevitable comparar-la amb la primera part, Els pilars de la Terra, que a mi me va agradar bastant més. Amb tot, sense ser cap obra mestre, és una novel·la que recoman.

L'estupor que us espera

Comments

1. Renovación total de la primera línea del partido. No puede repetir ni una sola persona que ya estuviera en primera línea en 2003, salvo la del número 1.
2. Reformar el Estatuto de Autonomía estableciendo que la lengua propia y cooficial de Baleares junto con el castellano es el balear en sus modalidades de mallorquín, menorquín e ibicenco (no catalán).
3. Derogación de la Ley de Normalización Lingüística y del decreto de mínimos por una nueva normativa , en la línea del nuevo estatuto.
4. Establecer un sistema educativo con tres modelos a elegir por los padres:
A. Bilingüe al 50%, castellano y balear.
B. Sólo castellano.
C. Sólo balear.

I el diccionari diu:

Català: m LING Llengua romànica del grup de la Romània occidental, amb trets comuns a les llengües iberoromàniques i a les llengües gal·loromàniques i molt afí a l'occità, pròpia dels Països Catalans.

Batle: m i f DR ADM President de l'ajuntament de cada municipi.

Calvià: Municipi de Mallorca, a l'extrem de ponent de la serra de Tramuntana.

Ignorant: [s. XIV; del ll. ignorans, -ntis, participi pres. de ignorare 'ignorar']
adj i m i f Que no sap res o sap poc en general o amb relació a una cosa.

Comments

Però com que venc de pagès, qualque cosa he d'haver heretat de la facultat de mirar el cel i poder predir quin temps ens espera, al menys per aquest lloc concret i a les immediates hores.
Per exemple, un cel vermellós –no ho dic per tu, Albert-, indica que s'acosta vent; quan hi ha molt bona visibilitat, és senyal que s'acosta mal temps.
Aquests dies, des de ca nostra es pot veure perfectament l'Illa de Cabrera –a la foto-, i efectivament, fa mal temps.

A la foto de dalt: Cabrera vista des de ca nostra.

A l'altra foto: en Francesc Mauri i jo, davant dels estudis de TV3, l'any 94 ò 95. 

Comments

                                                                                                  N'hi ha de més de trenta castes, la majoria salats, però també dolços.
No són com els del Txapela, és clar, però no estan malament.
Potser és la tradició que seguesc amb més delit. Això sí, s'ha de reservar taula, perquè està ple de gom a gom.

Comments

Quan vaig deixar el post anterior havia de capejar el temporal. He passat una setmana amb el cap que m'anava entorn, sense poder-me concentrar, sense ganes de res, sense forces. Deu ser el grip d'enguany, supòs.
Però avui dematí, quan m'he aixecat, ja he notat que havia canviat, la boira del cap s'havia escampat, tornava a albirar l'horitzó. He agafat fua.
Què n'hi ha d'avantatge quan ens trobam bé de salut!
L'ànim també canvia.

A més, l'horabaixa he anat a veure els meus pares, com cada dia, i he trobat mon Pare millor que altres dies; això també m'anima. I m'han regalat una camisa! M'han fet content, sobretot per veure'ls a ells contents de fer-me un regal.
Ha estat un bon dia.

És ben ver que després d'una tempesta sempre torna la calma.
Tornaran venir tempestes, però darrera sempre tornarà la calma. Una vegada i una altra. Així és la vida. I així l'hem de viure.

Us desig llargues calmes.

Comments

Així que, per uns dies estic fora de circulació.

Fins aviat (esper).

Comments

Passejava sense pressa, vorejant la garriga marina, quan va veure na Júlia asseguda sobre les roques, a la vorera de la mar, amb la brisa que li acaronava el rostre humit de salistre, amb la mirada perduda. Tenia un paper a la mà, tot i que a ella no li feia cap falta llegir-lo, perquè en coneixia el contingut de memòria, i l'anava recordant una vegada i una altra, en silenci. L'hi havia escrit en Bernat feia ja més de deu anys, però el sentia proper, com si hagués estat ahir. Una llàgrima va lliscar per fondre's amb la mar. Aleshores va saber per què la mar és salada. Per totes les llàgrimes vessades.

Com la remor de les ones,
sempre torna, inexorable,
i amb ell retorna l'olor
de la mar infinita, salada.

Com les mirades furtives,
que encenen el batec
ardent de l'amor primer,
d'una primera besada.

El temps ha marxat, però
torna el record, inapel·lable,
del perfum d'aquella pell
que em deixa sense alè,
encara ara.

... estava preciosa.

Comments

Així acabaven les rondalles que me solia contar el padrí quan era nin.
I si voleu saber com acaben les històries de Personatges itinerants, ja podeu passar pel bloc, perquè avui s'ha acabat.

Ha estat un plaer participar en aquesta experiència al costat d'autèntics/ques virtuosos/es en l'art de contar històries.

Comments

La veritat és que sabia el que cercava, i n'he firat dos d'en Melcior Comes: "L'estupor que us espera" i "La batalla de Walter Stamm" -llàstima que ahir no pogués assistir a la presentació, m'hauria agradat-.

També en cercava un que m'havia comanat el meu fill major, "Solitud" d'en Víctor Català, però no l'he trobat. I això que ho he demanat al qui cobrava, però me diu:
- no sé si hi és, ni on pot ser ¿veus aquella dona de verd amb ulleres? és de l'editorial Moll, potser ella te podrà ajudar.
Hi he anat a demanar-li, però m'ha contestat:
- Si hi és ha d'estar per aquella zona.
Res, no l'he trobat. L'organització no és el punt fort d'aquesta fira. I això no m'agrada, perquè així t'has de passejar per tots els expositors a cercar el que desitges, i clar, així com vas veient obres les aniries posant totes dins de la bossa. I no pot ser! ... que estam a final de mes!

Bé, el de sempre, no hauria de ser necessari organitzar fires com aquesta perquè la gent compràs llibres en català. Però si ajuda, benvinguda sigui. Enguany és fins el 9 de març.

Comments

Joan Capri

Comments

Mentrestant, uns trossos de carn magre de porc, tallats a daus i prèviament preparats amb sal, pebre bo i llimona, es fregeixen amb oli d'oliva fins que estan ben dauradets. Tot seguit es posen a l'olla que tenim al foc.

A banda, es fa un sofregit amb ceba, una cabeça d'alls i tomàtiga –tot tallat ben petit, o triturat-. També recoman tirar-hi un raig de vi sec -si no n'hi ha, pot servir brandy-. En estar ben sofregit es posa dins de l'olla, on també s'hi afegeixen unes fulles de llorer, trossos de poma golden, panses i unes cols de Brussel·les, amb un manat de julivert penjant.

Es deixa bullir fins que sigui ben cuit.

A banda, es fregeixen patates, que després es deixaran els darrers cinc minutets dins de l'olla.

I quan és cuit, es serveix calent. Adient per aquest temps d'hivern.

Bon profit!

Comments