Comments

¿Qui de petit, ho recordem amb més o menys nitidesa, no es va dormir qualque vegada amb una cançó de bressol?
El Nadal té els seus partidaris i detractors, però ¿qui no s'ha emocionat mai sentint cantar qualque nadala?
¿Qui ha estat capaç d'aguantar unes llàgrimes de comiat?
Ja no en parlem si es tracta de la pèrdua d'un ésser estimat.
Associam cançons a esdeveniments concrets, com per exemple les Olimpíades de Barcelona 92.
D'altres estan necessàriament lligades a la consecució d'èxits esportius, en especial futbolístics.
N'hi ha, com els himnes, que exalten els ànims d'un col·lectiu amb interessos comuns.
I d'altres que són capaces de fer brollar tota la càrrega eròtica del món.
Hi ha cançons per a cada moment, i per a cada persona, com per a la dona de la meva vida.

La bona música, com els bons llibres, és una bona companyia.

Comments

El protagonista de L'ombra de l'eunuc, en Miquel Gensana, repassa la seva vida en el transcurs d'un sopar. Presoner d'una insatisfacció general habitual, sempre s'està penedint més del que no ha fet que del que ha fet, esquitxat per diminutes gotes de felicitat efímera. Recorda des de la casa familiar on va créixer, en el si d'una família petitburgesa, fins a la raonable estabilitat assolida, passant pel maig del 68 i la guerrilla contra Franco en temps dels grisos. Una existència marcada per la recerca de no arriba a saber què, que transcorre amb més sentiment que raó, amb més voluntat passiva que gosadia.

En Jaume Cabré maneja la ironia amb la mateixa destresa amb que un funàmbul dansa sobre la corda; sense xarxa, ni falta que li fa. Juga amb constants canvis entre la primera i la tercera persona, amb tota naturalitat. El resultat és una Obra d'Art de la Literatura.

Qui vulgui saber a què ve emprar les majúscules d'aquesta manera que pot semblar esbojarrada, que llegeixi aquesta novel·la.

Imprescindible.

Comments

Només seran 10 minuts. Uns i altres aviat tornaran al seu lloc, havent complit amb el costum del poble de retre el darrer adéu a un veí que ens ha deixat.

Ningú compta amb un contratemps: hora de començar el condol -que en aquest poble es dóna des de sempre, de tota la vida, un quart d'hora abans del funeral- un vicari acabat de sortir de la fàbrica anuncia que la família del difunt –que han tornat des de Palma expressament pel funeral, sortint del seu exili voluntari- li ha demanat que el condol enlloc de ser abans del funeral sigui després, per donar temps a no sé qui a arribar des de Palma; el vicari afegeix que els ha contestat que naturalment, que cap problema, per educació –diu-.

Murmuri general d'estupefacció. Fins i tot el gruixut marès de les parets de l'església s'enrojola fins a cruixir, de vergonya i desesperació.
Tothom mira el rellotge, escandalitzat. Molts, després de mirar de reüll una coral que la família ha importat expressament des de Palma i que fa preveure una celebració llarga, abandonen la Domus Dei per tornar als seus deures, que havien ajornat per deu minuts, però que no poden esperar hora i pico. No han pogut donar el condol, ja que abans tampoc hi ha hagut vetlla al cementiri municipal, com també és habitual.

Potser aquest flamant vicariet hauria de revisar conceptes com tradició, costum ancestral, poble i educació. Gràcies a la seva decisió, enlloc d'assistir a l'enterrament d'un difunt, es va assistir al trencament d'una norma que es tenia per immutable, un costum immemorial, un onzè manament. Requiescat in pace.

Comments

Només hi ha un personatge amb més protagonisme que aquest, del que tan sols no se'n parla directament, però que és l'autèntic eix de la història: el temps. El temps que ens consumeix a tots i a tot. El temps que passa com el vent gèlid del nord i se'n du tot el que troba al seu pas. No deixa ni rastre. No queden ni les rates.

És una història trista, molt trista. És admirable com l'autora va teixint una teranyina que acaba per envoltar el lector d'una tristesa immensa fins a la paralització absoluta. Ens estaborneix com una bufetada forta, seca, tot i que no inesperada. I quan volem reaccionar ja és massa tard, tot ha passat. Tenc la sensació que, sense ser la voluntat de l'autora, Mirall trencat és un al·legat al Carpe diem.

Tot i que l'atmosfera no és del meu gust, l'art de l'autora fa que tot sigui preciós, convertint la lectura en el plaer que és la bona literatura.

No he vist la sèrie que se'n va rodar per a televisió, ni tenc intenció de veure-la; m'ha dit en Sebastià –qui m'havia recomanat aquesta novel·la- que el paper de n'Armanda el fa n'Emma Vilarasau, i no és precisament la meva actriu preferida, ni s'assembla per res a la "meva" Armanda de Mirall trencat.

Excel·lent novel·la, absolutament recomanable.

Comments

Per quants carrers l'home haurà de passar
abans que se'l vulgui escoltar.

Diguem quants mars li caldrà travessar
abans de poder descansar.

Fins quan les bombes hauran d'esclatar
abans que no en quedi cap.

Això, amic meu, tan sols ho sap el vent,
escolta la resposta dins del vent.

Quants cops haurà l'home de mirar amunt
per tal de poder veure el cel.

Quantes orelles haurà de tenir
abans de sentir plorar el món.

Quantes morts veurà al seu entorn
per saber que ha mort massa gent.

Això, amic meu, tan sols ho sap el vent,
escolta la resposta dins del vent.

Fins quan una roca podrà resistir
abans que se l'endugui el mar.

Quant temps un poble haurà de patir
per manca de llibertat.

Fins quan seguirà l'home girant el cap
per tal de no veure-hi clar.

Això, amic meu, tan sols ho sap el vent,
escolta la resposta dins del vent.

Comments

Més que una novel·la, podria dir que és poesia escrita en prosa. És una font de la que brolla tendresa i innocència, fins a topar amb la crua realitat, que tot ho esvaeix, que ens obre els ulls que voldríem tenir ben clucs. Aloma passa d'adolescent a dona a força de cops, des d'una innocència i una sensibilitat exquisida.

Na Mercè diu: "El cel tenia un blau desmaiat". Oh!
Jo diria que Aloma té un color de cendra banyada, oblidada, trista, crua i real. Dins d'aquesta cendra, però, hi ha colgada una espurna encesa. Qui sap si pot fer renéixer l'esperança en Aloma. No ho sabrem mai.

Veig que hauré de fer cas al meu fill, a l'hora d'escollir els llibres. Bona elecció.

Comments

Comments

Comments

Combina dades objectives amb opinió, però es tracta d'una opinió fonamentada en fets o indicis, mostrant-se en tot moment prudent i moderada. Insisteix en què l'alliberament de la dona passa necessàriament per una nova educació de l'home, des de la igualtat com a normalitat, no imposada ni autoimposada, sinó per convenciment.
Tenint en compte que es tracta d'una obra editada l'any 2000, vull fer esment de la predicció següent: "Als Estats Units abans hi haurà un president negre que una dona presidenta". Ja hi és, i en el camí hi va deixar una dona candidata.
En qualsevol cas, d'ençà del 2000 fins avui la relació de la dona dins dels diferents àmbits socials i personals ha canviat, en el món occidental. No s'ha arribat a l'enfront, ni de bon tros, però s'està en el bon camí, si ho valoram en general, llevat d'aquelles excepcions de les que, malauradament, encara som testimonis.

Potser només hi posaria un però: l'autora insisteix en la importància i la necessitat que la dona pugui elegir; hi estic d'acord; però fa llenya del paper de na Marta Ferrusola, sense atorgar-li el benefici de l'elecció. Potser en aquest cas na Pilar es deixa endur per la passió política ¿o és que l'autora sap si aquesta senyora ha elegit o no, ser així com és i representar el paper de primera dama tal com ho va fer, i fa, o si li va ser imposat? Naturalment jo tampoc ho sé, però pot ser perfectament que ella ho hagués elegit així, n'estic convençut. I quan podem elegir ja sabem que a plaça tot es ven, per tant s'ha de respectar l'elecció de cadascú, sigui quina sigui.
En tot cas, no passa de ser la meva opinió, que sotmet a qualsevol altre criteri que pugui exposar-se com a millor fonamentat.

En definitiva, es tracta d'un bon llibre, ben pensat i raonat, ben construït i ben explicat.

Així com fins ara he vengut anunciant quin llibre estic llegint, per en haver acabat comentar-lo, he decidit canviar aquest aspecte. Ara no ho anunciaré, i ja en publicaré la meva opinió quan hagi acabat, si trob que s'ho paga.

Que tengueu una bona lectura.

Comments

Ni sóc meteoròleg, ni en tenc coneixements, però amb aquests mesos infernals que hem patit –que no sé quan acabaran-, sense que hagi caigut cap gota d'aigua des de fa molts mesos, no em vendria gens de nou si aquest setembre tornàs a fer qualque endemesa.

Comments

He acabat El nas de Mussolini, d'en Lluís-Anton Baulenas. L'acció d'aquesta magnífica novel·la se situa a un poblet dels Pirineus, sense grans aventures, sense gaire acció ni renou, sinó que intenta acostar-nos a les persones. I fins on les idees poden influir en les persones. Posa de manifest, una vegada més, que les idees només poden ser bones quan estan al servei de les persones, però no al revés, ja que en cas contrari són nocives, i es converteixen en una gran mentida. Una mentida inútil. Una història molt ben treballada, des del plantejament fins al desenllaç, sense llacunes, no li sobra ni li falta res. Escrita amb un estil excel·lent, es fa senzilla de llegir. Tot un plaer.

Comments

Comments

En aquesta ocasió narra la història d'una jove militant comunista dels primers anys vint del segle XX, que rep l'ordre de matar al dictador Primo de Rivera. Per fer-ho, rep un revòlver de plata i sis bales, a banda d'una notable quantitat de diners perquè pugui esperar el temps que calgui fins que li arribi l'ordre del magnicidi. Espera amagada en un poble dels Pirineus. Tot sembla indicar que l'atemptat s'enllestirà en un mesos. El problema comença quan passen els mesos -i els anys-, l'ordre no arriba i s'acaben els diners.

He acabat L'últim home que parlava català, d'en Carles Casajuana.
El plantejament de la novel·la convida a un viatge en el temps, que és el que esperava quan vaig decidir llegir aquest llibre. Però aviat arriba la decepció, perquè les maletes no estan preparades per a aquest viatge, o al menys no tal com ho havia imaginat, ni així com desitjava des del primer capítol. Tot i això, el viatge hi és. Només que enlloc de fer el trajecte a partir de l'últim home que parlava català (el senyor Bernat), es fa a través del seu creador. I enlloc de retrocedir al passat, l'acció es situa en el present. En tot cas, el missatge m'ha quedat clar: la nostra llengua, si bé pateix atacs externs des dels Decrets de Nova Planta, no desapareixerà si no és a causa de l'enemic intern; som nosaltres mateixos qui tenim la clau per preservar-la, i és ben senzill, només es tracta d'emprar-la, tant per parlar com per escriure, sempre; i llegir en català tant com poguem. Aquí està el re. Per tant, missatge rebut.
És cert que per a aquesta missió tampoc calia una novel·la, hauria estat suficient amb un article en un diari, tot i que la idea de transmetre el missatge d'aquesta manera ho trob interessant.
Només un però: l'autor nomena l'últim home com "el senyor Bernat", i en el meu entorn sona malament, hauria estat millor nomenar-lo "l'amo en Bernat", "mestre Bernat" o "el sen Bernat".
I un darrer apunt: les seves darreres paraules, senzillament magistrals. No n'hi hauria d'altres de millors.

Comments

Ingredients:
Figues de castes diferents
Llavors d'anís
Licor d'anís o d'herbes dolces

Eines: una safata i un pot de vidre

Aquesta recepta sol fer-se entre mitjan mes d'agost i començament de setembre, segons la casta de figues que emprem, ja que n'hi ha de més primerenques i d'altres més tardanes.

Agafam les figues, que han de ser madures, i les aplanam prement-les amb les mans. Col·locam les figues dins una safata a sobre d'un full de paper vegetal per a cuina, de manera que hi hagi un dit de distància entre elles. Posam la safata al sol entre uns 7 i 10 dies, fins que veiem que estan ben seques. Els tres darrers dies giram les figues a fi que s'hagin assolellat per les dues cares.

Per assegurar-nos que cap element estrany (per exemple, les mosques) hagi passat a formar part de les figues, en agafar-les les rentam amb aigua calenta fent una passada molt ràpida, i les posam a una llauna que enfornarem durant uns cinc minuts per tal que s'eixuguin.

Agafam un potet de vidre i hi posam una mica de llavors d'anís, seguit d'una figa, una mica d'anís líquid (licor) o una mica d'herbes dolces, posam una altra figa, amb més llavors d'anís i més licor, i repetim de nou amb una altra figa fins que el pot queda ben ple.

Al cap d'uns dies ja en podem fruir. Salut!

Comments

He acabat Cites a Manhattan, d'Emma Reverter. Ha estat com una bufada d'aire fresc en aquest infern d'estiu que ens toca patir. Es tracta d'una novel·la senzilla, però enginyosa, diferent, divertida. Fins i tot pot arribar a ser pràctica, si el lector està interessat en trobar parella. Conté un manual d'instruccions per a primeres cites, un manual de decoració per a cites, un manual d'inversions sentimentals, un llistat de possibles excuses per trencar i una guia de pàgines web relacionades amb les cites. És una novel·la adient com a lectura d'estiu, sense gaire pretensions, però ben escrita i estructurada, que compleix perfectament la demanda estiuenca d'aire condicionat literari. Lluny de ser cap obra mestra, sí que pel meu gust, és una lectura estiuenca recomanable.

Comments

Comments

Aquesta vegada no deixaré cap comentari sobre el contingut de Joan March, d'en Pere Ferrer. I la raó és ben senzilla: no m'he vist amb coratge d'acabar-lo, perquè sense entrar en el fons, està tant i tant mal escrit, tan farcit de faltes d'ortografia, tan mancat de les senzilles regles d'escriptura, que qualsevol al·lot d'ESO ho hauria escrit millor. Hi ha un caramull tan gran de faltes, que és inexplicable, a no ser que hagi escrit l'original en castellà i això sigui una traducció molt mal feta. I com que cada vegada que me top amb una d'aquestes bestieses m'envaeix una sensació tan desagradable i m'entren unes ganes irracionals d'escanyar l'autor, pel mal que fa a la nostra llengua, he decidit no acabar el llibre. Tanmateix, després de fer l'esforç titànic d'arribar a més de la meitat, no m'ha contat res de nou, que ja no sabés per altres publicacions.

Comments

Ho repetiré una vegada més: TV3 inventa, la resta copia. Gràcies a tot l'equip d'El Club pel que ens heu aportat.

Comments

La policia d'aquí deu estar ben preparada, perquè quasi sempre acaba detenint aquests individus. El problema, doncs, no és policial, sinó de prevenció i d'aplicació posterior del càstig que demanda la societat.
I aquestes tasques, prevenir i castigar, només es poden complir des d'una legislació adequada. Aquí és on radica el problema.

Pel que fa a la prevenció, la legislació és massa permissiva amb l'entrada d'individus que ja se sap que són violents, aquests directament no haurien de poder entrar a l'Estat. La resta d'immigrants haurien de poder entrar amb un contracte de feina i pel temps de durada d'aquest. Potser aquestes mesures no són políticament correctes, però són les que demanda la immensa majoria de la societat, i quan no es fa cas del que demanda aquesta majoria aclaparadora, pot passar qualsevol cosa. Això no és ser racistes, no significa que ens creiem superiors ni inferiors a ningú, no volem mal a ningú, però tampoc volem que ens facin mal a nosaltres. Per això, si bé no som racistes, el que sí som és ordenats: cadascú al seu lloc.

Respecte al càstig d'aquestes accions d'assalt a domicilis amb violència, s'ha de tenir en compte que provoquen terror entre la població i posen en perill la vida de les persones. Per tant, lògicament se'ls hauria d'aplicar la legislació antiterrorista, i uns càstigs exemplars, dissuasoris de futures accions violentes. Està clar que la legislació actual no els fa dissuadir de cometre aquestes salvatjades.

Mentrestant, ens haurem de conformar amb les alarmes i sistemes de defensa de què poguem disposar.
Un temps, quan un lladre era descobert in fraganti provava de fugir, cametes me valguin. Ara, enlloc de voler passar desapercebuts, apallissen els propietaris. Saps si hi hagués més gendres d'en Tous!

Comments