Envit-i-truc!

Comments

Moncada ens hauria fet un favor als lectors si la llarga llista de personatges que relaciona al final, l'hagués introduïda al principi. Segur que seria més fàcil seguir el fil dels esdeveniments, i ens situaríem millor, ja que tal com està no és rar anar despistats (a no ser que sigui una apreciació subjectiva a conseqüència d'aquest constipat que arrossec, que me té mig estabornit).

M'ha sorprès comprovar que a Mequinensa s'empren expressions que tenia per pròpies de Mallorca, com ara "beure com un clot d'arena", o la ja oblidada dins del bagul dels temps remots "fer berena".

En definitiva, diria que la novel·la està bé, tot i que pel meu gust canviaria l'estructura i l'estil, per tal de fer-la de més fàcil seguiment al lector. No crec que el potencial lector d'aquesta novel·la hi cerqui el trencaclosques que s'hi troba. O, almenys, jo no m'ho esperava.

Comments

Hi ha un grup de saliners que, sense dubte, recordarem la revetla de Sant Antoni 2010 per l'anada a sopar a Estellencs.

Molts d'anys Antonis i Antònies.

Comments

La novel·la és una reflexió sobre el poder, o sobre els poderosos, els qui mouen els fils; és un al·legat contra la llei i la justícia humanes i, per tant, imperfectes; és una novel·la històrica i d'intriga, amb una cursa imparable del destí inexorable dels personatges cap a la tragèdia, dins de la Barcelona de final del segle XVIII.

Si l'hagués llegida sense saber qui és l'autor, ho hauria endevinat aviat, perquè l'estil característic d'en Jaume Cabré el delata, amb les seves frases inacabades, però que qualsevol lector sap com acabarien i, per tant, és innecessari acabar-les.

Potser la meva ignorància astrològica fa que me perdi relacions, nexes d'unió, que hi pot haver entre els personatges i els fets de la novel·la, amb les estrelles i les constel·lacions, ja que pareix ser que aquesta és una de les aficions de l'autor, com ho és la música. Llevat d'aquestes referències a Orió, a les Plèiades o a Plutó, entre d'altres, la novel·la m'ha agradat. Tot i que no tant com les dues anteriors que havia llegit d'en Cabré: L'ombra de l'eunuc i Les veus del Pamano.

Comments

Miquel Martí i Pol

Comments

Són massa, però, els qui ja han patit el trencament sobtat, dràstic i irreversible de tots els plans de futur. Massa il·lusions perdudes, massa famílies destrossades de per vida, massa mort.
Els ciutadans del món desenvolupat estam, tots, amenaçats per una plaga de manca de respecte dels drets humans, començant pel primer, que és la vida. I aquesta plaga prové de la in cultura del món musulmà, brou de cultiu del fanatisme religiós (de tota mena) que tant mal ha fet al llarg de la història i els darrers anys està reprenent força.

Jo me deman ¿no hi ha res que pugui fer desistir aquests inconscients terroristes suïcides? No ho puc assegurar, però voldria fer una prova.
Voldria que els governs del món desenvolupat aprovassin una norma jurídica com a mesura dissuasòria, preventiva d'aquests atacs indiscriminats, injustificables, inhumans, insuportables.

Sabem que els musulmans creuen que si se'ls enterra envoltats d'una pell de porc no poden entrar al seu paradís promès; per tant, com que es tracta de fanàtics alienats per una religió, per a la qual es converteixen en herois màrtirs si moren en un atac suïcida, i així entraran al paradís, se'ls hauria d'advertir que d'aquesta manera no hi entraran mai.

La norma hauria de disposar, més o manco: aquell qui cometi, o ajudi de qualsevol manera, un atac terrorista en nom de qualsevol organització derivada de la religió musulmana, serà enterrat o cremat completament envoltat i cosit per una pell de porc.

Tant de bo no s'hagués d'aplicar mai aquesta norma, perquè poguéssim viure en pau, tant els qui professen una religió, com una altra, o cap. Però mentre això no sigui possible, de qualque manera ens haurem de defensar ¿no?

Comments

I això que a la final del Mundial de Clubs jugada ahir horabaixa ho tenia tot en contra:
- enlloc d'enfrontar-se a un altre equip, va tenir com a rival una guarda de someres que només pensaven en tirar cosses a l'os de la cama;
- enlloc de tenir un àrbitre equànime va haver de suportar un lladre que, amb 0 a 0 al marcador, li va negar un penal de llibre sobre en Xavi (oh! Mestre Xavi!) i va perdonar jo que sé quantes targetes vermelles a les someres estudiantils;
- que no va poder comptar, per lesió, amb don Andrés Iniesta, potser el tercer millor jugador del món;
- que, per compensar l'aclaparadora superioritat sobre els rivals, en Pep es permet el luxe de posar al camp (que no és el mateix que jugar) a n'Henry, tenint a jugadors molt millors, com en Pedro o el mateix Jeffren a la banqueta;
- que per donar més emoció va jugar la tàctica de deixar marcar primer al rival.

Ah! I tot el que ha aconseguit aquest equip, també ha estat a pesar de l'inefable president Laporta, qui, tot i tenir raó en moltes de les seves declaracions, el que no és decent són les formes; aquest equip ara ja només es pot superar a si mateix canviant el presidentet per una persona íntegra, educada, humil, qualitats que en Joanet ha oblidat des de fa temps.

Amb tot, els culés estam que no tocam enterra. Força Barça!

Comments

Correctament escrita i de molt fàcil lectura, trena des del començament una magnífica història sobre les relacions entre els comtats de Barcelona, Girona, Osona i veïns, alguns d'ells musulmans. Es centra més en la ciutat de Barcelona, atorgant una importància cabdal a la Cort del Palau comtal i al Call. En la trama es van mesclant elements com la lluita pel poder, les intrigues i conspiracions de Palau, l'amistat i l'odi entre diferents personatges, així com les dificultats per a mantenir l'honor en un temps difícil. L'accent del relat recau, però, sobre l'amor. En especial sobre les dificultats que aquest pot comportar, i que no sempre es poden salvar.

Des del començament ens submergeix en un interès que, al llarg del relat va in crescendo, fins que al final acaba amb un esclat de tensió i emoció, un superb castell de focs artificials, com si d'un piromusical de la Mercè es tractàs.

Quan una novel·la té la força suficient per emocionar el lector, s'ho paga llegir-la. I Et donaré la terra m'ha emocionat.

Comments

Que els monopolis són perjudicials pel consumidor ja ho sabem. En una altra ocasió vaig tractar l'escandalosa prohibició d'obrir farmàcies lliurement. També he parlat del servei que presta GESA a l'Illa. Avui toca parlar del ferest monopoli de GESA-ENDESA a Mallorca, perquè tot i que puguis contractar els serveis d'altres companyies subministradores, és fictici, ja que la infraestructura arreu de l'illa és de GESA i té la paella pel mànec.

Per si no fos prou indignant el molt deficient servei que ofereix aquesta empresa, que quan cauen quatre gotes ja s'interromp el servei, ara hi hem d'afegir un atracament a cara descoberta. M'explicaré.

Els usuaris, indefensos, rebem una carta de GESA on se'ns indica que si abans d'una data no hem instal·lat un aparell que es diu ICP, a partir de gener ens cobraran igual que si tenguéssim contractat un mínim de 20 quilovats de potència.
O sigui, que ens cobraran una cosa que no tenim, ni hem demanat, ni falta que ens fa. És com si entres a un bar a fer un cafè i el cambrer te diu "si no te menges el menú del dia, te cobraré com si dines de caldereta", amb l'agreujant que no pots anar a un altre bar a fer un simple cafetet, perquè aquest és l'únic que hi ha.

Si no vaig errat, jo diria que cobrar un subministrament que no es fa és robar. I qui roba és un lladre. Per tant, si aquestes premisses no fallen, ja en podeu treure la conclusió.

I el Govern ¿què hi diu? ¿per què no impedeix aquest abús?
Quina barra!

Comments

Comments

¿Qui de petit, ho recordem amb més o menys nitidesa, no es va dormir qualque vegada amb una cançó de bressol?
El Nadal té els seus partidaris i detractors, però ¿qui no s'ha emocionat mai sentint cantar qualque nadala?
¿Qui ha estat capaç d'aguantar unes llàgrimes de comiat?
Ja no en parlem si es tracta de la pèrdua d'un ésser estimat.
Associam cançons a esdeveniments concrets, com per exemple les Olimpíades de Barcelona 92.
D'altres estan necessàriament lligades a la consecució d'èxits esportius, en especial futbolístics.
N'hi ha, com els himnes, que exalten els ànims d'un col·lectiu amb interessos comuns.
I d'altres que són capaces de fer brollar tota la càrrega eròtica del món.
Hi ha cançons per a cada moment, i per a cada persona, com per a la dona de la meva vida.

La bona música, com els bons llibres, és una bona companyia.

Comments

El protagonista de L'ombra de l'eunuc, en Miquel Gensana, repassa la seva vida en el transcurs d'un sopar. Presoner d'una insatisfacció general habitual, sempre s'està penedint més del que no ha fet que del que ha fet, esquitxat per diminutes gotes de felicitat efímera. Recorda des de la casa familiar on va créixer, en el si d'una família petitburgesa, fins a la raonable estabilitat assolida, passant pel maig del 68 i la guerrilla contra Franco en temps dels grisos. Una existència marcada per la recerca de no arriba a saber què, que transcorre amb més sentiment que raó, amb més voluntat passiva que gosadia.

En Jaume Cabré maneja la ironia amb la mateixa destresa amb que un funàmbul dansa sobre la corda; sense xarxa, ni falta que li fa. Juga amb constants canvis entre la primera i la tercera persona, amb tota naturalitat. El resultat és una Obra d'Art de la Literatura.

Qui vulgui saber a què ve emprar les majúscules d'aquesta manera que pot semblar esbojarrada, que llegeixi aquesta novel·la.

Imprescindible.

Comments

Només seran 10 minuts. Uns i altres aviat tornaran al seu lloc, havent complit amb el costum del poble de retre el darrer adéu a un veí que ens ha deixat.

Ningú compta amb un contratemps: hora de començar el condol -que en aquest poble es dóna des de sempre, de tota la vida, un quart d'hora abans del funeral- un vicari acabat de sortir de la fàbrica anuncia que la família del difunt –que han tornat des de Palma expressament pel funeral, sortint del seu exili voluntari- li ha demanat que el condol enlloc de ser abans del funeral sigui després, per donar temps a no sé qui a arribar des de Palma; el vicari afegeix que els ha contestat que naturalment, que cap problema, per educació –diu-.

Murmuri general d'estupefacció. Fins i tot el gruixut marès de les parets de l'església s'enrojola fins a cruixir, de vergonya i desesperació.
Tothom mira el rellotge, escandalitzat. Molts, després de mirar de reüll una coral que la família ha importat expressament des de Palma i que fa preveure una celebració llarga, abandonen la Domus Dei per tornar als seus deures, que havien ajornat per deu minuts, però que no poden esperar hora i pico. No han pogut donar el condol, ja que abans tampoc hi ha hagut vetlla al cementiri municipal, com també és habitual.

Potser aquest flamant vicariet hauria de revisar conceptes com tradició, costum ancestral, poble i educació. Gràcies a la seva decisió, enlloc d'assistir a l'enterrament d'un difunt, es va assistir al trencament d'una norma que es tenia per immutable, un costum immemorial, un onzè manament. Requiescat in pace.

Comments

Només hi ha un personatge amb més protagonisme que aquest, del que tan sols no se'n parla directament, però que és l'autèntic eix de la història: el temps. El temps que ens consumeix a tots i a tot. El temps que passa com el vent gèlid del nord i se'n du tot el que troba al seu pas. No deixa ni rastre. No queden ni les rates.

És una història trista, molt trista. És admirable com l'autora va teixint una teranyina que acaba per envoltar el lector d'una tristesa immensa fins a la paralització absoluta. Ens estaborneix com una bufetada forta, seca, tot i que no inesperada. I quan volem reaccionar ja és massa tard, tot ha passat. Tenc la sensació que, sense ser la voluntat de l'autora, Mirall trencat és un al·legat al Carpe diem.

Tot i que l'atmosfera no és del meu gust, l'art de l'autora fa que tot sigui preciós, convertint la lectura en el plaer que és la bona literatura.

No he vist la sèrie que se'n va rodar per a televisió, ni tenc intenció de veure-la; m'ha dit en Sebastià –qui m'havia recomanat aquesta novel·la- que el paper de n'Armanda el fa n'Emma Vilarasau, i no és precisament la meva actriu preferida, ni s'assembla per res a la "meva" Armanda de Mirall trencat.

Excel·lent novel·la, absolutament recomanable.

Comments

Per quants carrers l'home haurà de passar
abans que se'l vulgui escoltar.

Diguem quants mars li caldrà travessar
abans de poder descansar.

Fins quan les bombes hauran d'esclatar
abans que no en quedi cap.

Això, amic meu, tan sols ho sap el vent,
escolta la resposta dins del vent.

Quants cops haurà l'home de mirar amunt
per tal de poder veure el cel.

Quantes orelles haurà de tenir
abans de sentir plorar el món.

Quantes morts veurà al seu entorn
per saber que ha mort massa gent.

Això, amic meu, tan sols ho sap el vent,
escolta la resposta dins del vent.

Fins quan una roca podrà resistir
abans que se l'endugui el mar.

Quant temps un poble haurà de patir
per manca de llibertat.

Fins quan seguirà l'home girant el cap
per tal de no veure-hi clar.

Això, amic meu, tan sols ho sap el vent,
escolta la resposta dins del vent.

Comments

Més que una novel·la, podria dir que és poesia escrita en prosa. És una font de la que brolla tendresa i innocència, fins a topar amb la crua realitat, que tot ho esvaeix, que ens obre els ulls que voldríem tenir ben clucs. Aloma passa d'adolescent a dona a força de cops, des d'una innocència i una sensibilitat exquisida.

Na Mercè diu: "El cel tenia un blau desmaiat". Oh!
Jo diria que Aloma té un color de cendra banyada, oblidada, trista, crua i real. Dins d'aquesta cendra, però, hi ha colgada una espurna encesa. Qui sap si pot fer renéixer l'esperança en Aloma. No ho sabrem mai.

Veig que hauré de fer cas al meu fill, a l'hora d'escollir els llibres. Bona elecció.

Comments

Comments

Comments

Combina dades objectives amb opinió, però es tracta d'una opinió fonamentada en fets o indicis, mostrant-se en tot moment prudent i moderada. Insisteix en què l'alliberament de la dona passa necessàriament per una nova educació de l'home, des de la igualtat com a normalitat, no imposada ni autoimposada, sinó per convenciment.
Tenint en compte que es tracta d'una obra editada l'any 2000, vull fer esment de la predicció següent: "Als Estats Units abans hi haurà un president negre que una dona presidenta". Ja hi és, i en el camí hi va deixar una dona candidata.
En qualsevol cas, d'ençà del 2000 fins avui la relació de la dona dins dels diferents àmbits socials i personals ha canviat, en el món occidental. No s'ha arribat a l'enfront, ni de bon tros, però s'està en el bon camí, si ho valoram en general, llevat d'aquelles excepcions de les que, malauradament, encara som testimonis.

Potser només hi posaria un però: l'autora insisteix en la importància i la necessitat que la dona pugui elegir; hi estic d'acord; però fa llenya del paper de na Marta Ferrusola, sense atorgar-li el benefici de l'elecció. Potser en aquest cas na Pilar es deixa endur per la passió política ¿o és que l'autora sap si aquesta senyora ha elegit o no, ser així com és i representar el paper de primera dama tal com ho va fer, i fa, o si li va ser imposat? Naturalment jo tampoc ho sé, però pot ser perfectament que ella ho hagués elegit així, n'estic convençut. I quan podem elegir ja sabem que a plaça tot es ven, per tant s'ha de respectar l'elecció de cadascú, sigui quina sigui.
En tot cas, no passa de ser la meva opinió, que sotmet a qualsevol altre criteri que pugui exposar-se com a millor fonamentat.

En definitiva, es tracta d'un bon llibre, ben pensat i raonat, ben construït i ben explicat.

Així com fins ara he vengut anunciant quin llibre estic llegint, per en haver acabat comentar-lo, he decidit canviar aquest aspecte. Ara no ho anunciaré, i ja en publicaré la meva opinió quan hagi acabat, si trob que s'ho paga.

Que tengueu una bona lectura.

Comments

Ni sóc meteoròleg, ni en tenc coneixements, però amb aquests mesos infernals que hem patit –que no sé quan acabaran-, sense que hagi caigut cap gota d'aigua des de fa molts mesos, no em vendria gens de nou si aquest setembre tornàs a fer qualque endemesa.

Comments